Ja sé que sona malament, però algun dia ho havia de posar tot ben posadet i escrit per no repetir-me a tot arreu xD. Ahí va.
1. La nacionalitat de cada persona és una decisió personal i intransferible que cadascú ha de prendre en llibertat, és una cosa que la dicta el cor i els sentiments. Cada persona sap i decideix quins criteris escull per identificar nacions i per decidir quina és o serà la seva, és a dir, a quina vol pertànyer i els efectes que això pugui tenir. Tals criteris - llengüa, cultura, geografia, etc. - són motius d'interminables disputes per definir el terme i crec que és una discussió estèril. Les nacions són una invenció humana: la terra són roques o micro-roques de minerals diversos, una bandera és un teixit, i un topònim no és més que una paraula, un so articulat. Una nació és un terme abstracte. Qualsevol document d'identitat, passaport, etc. no és més que un artifici jurídico-administratiu necessari per a un món globalitzat i organitzat de manera complexa, on cal un control. Tals elements no poden modificar els sentiments humans, ni tan sols sota coerció severa. Es més, moltes vegades l'esperonen i el fan més fort.
2. Identifico Catalunya com una nació. Com es diu al punt 1, considero personalment que per identificar nacions també cal un grup humà que així ho reconegui, perquè la col·lectivitat humana permet d'identificar-les. Una nació reconeguda només per una persona existirà, però només per a aquella persona. Per la resta del món no existirà. Així, considero que la societat catalana conté prous persones amb aquesta idea per poder defensar que són una nació. En aquest sentit, crec que hi ha més èmfasi en els grups humans que no pas en elements físics. Així, els escrutinis d'eleccions democràtiques fetes a àrees com Galícia o València em fan pensar que no hi ha tanta majoria de gent que opini que són una nació. Per aquesta raó m'abstindré a les meves opinions d'emetre judicis sobre aquestes àrees, atès que no està clara la posició majoritària. Això no vol dir, no obstant, que sempre estigui clara allà on es vegi. La diversitat d'opinions humanes obliguen al respecte mutu i democràtic de les diferents opinions, això és, la tolerància i protecció de minories així com la igualtat humana i la justícia de les majories.
2.1 D'acord amb tot això, crec que els Països Catalans no poden exisitir si els seus ciutadans no ho senten. Podrien ser una nació, però per aquestes mateixes raons m'abstindré sempre de fer-ne judicis o d'opinar sobre la seva existència o no.
3. La Península Ibèrica - i en gran mesura Catalunya - és, geogràficament, una terra de pas entre dos continents. Això explica com al llarg de mil·lenis d'Història una gran diversitat de pobles i ètnies han passat per aquí i han donat el resultat de grans migracions en ambdós sentits, i a una llarga successió d'invasions, rebel·lions, conquestes i reconquestes que amb una atenta mirada ens han d'il·lustrar que el motor cultural de la Península és el mestissatge i la integració - vegeu el punt 5 -. En canvi, altres àrees del planeta com les Illes Britàniques han pogut mantenir una etnografia clara i concisa que obliga als seus integrants a progressar i espavilar-se per sí sols, tot i que en l'actualitat la composició de la majoria de societats occidentals hagi fet aquest model caduc i obsolet. Avui dia Catalunya crec que és un model d'integració i tolerància, una societat mestissa que no oblida els orígens i que ha d'erigir-se en nació, obtenir un status jurídic adient - vegeu el punt 4 - i aconseguir fer-se un lloc per seguir avançant i progressant. Per tant, actituds xenòfobes, feixistes o intolerants no hi tenen cabuda, distorsionen l'ordre social i han de ser corregides.
4. Tota nació que existeixi - d'acord amb els punts anteriors, un grup humà d'unes dimensions mínimament raonables que així ho reconegui per les raons que siguin - ha de poder articular-se i organitzar-se en un aparell polític estatal i independent, que amb aquest poder polític pugui potenciar, difondre, protegir i conservar la seva cultura, orígens i història així com el seu model social d'integració i mestissatge. A més a més, ha de servir perquè política i econòmicament pugui subsistir autònomament, així com per poder ingressar en organitzacions supraestatals que es creguin convenients, com la Unió Europea.
5. D'acord amb el punt 3, l'actual Espanya és una terra de pas i les diferents ètnies i pobles que l'han habitada han conformat un corpus cultural que enllaça tota la Península, trets culturals comuns a totes les nacions peninsulars, d'un caràcter mediterrà únic. Per aquesta raó, hi han elements que agermanen la nació catalana amb la resta de la Península, fets culturals - com ara un caràcter humà generalitzat o certs costums - que han de servir per bastir ponts i que haurien de garantir o promoure bones relacions entre tots els territoris peninsulars a tots els nivells, com ara una certa cooperació político-econòmica. En aquest sentit, potser un model federal hauria sigut històricament la millor solució peninsular. Crec que bona part de l'independentisme actual a Catalunya parteix des de posicions federalistes. La Història contemporània o la composició política de l'actual Espanya fan pensar en la impossibilitat d'aquesta via federalista de manera que la solució sembla ser la independència, que defenso.
5.1 D'acord amb això, històricament crec que la nació espanyola no és altra cosa que la nació castellana, formulada a partir de l'estat que aquesta nació havia creat i dels territoris que controlava políticament, que en no tenir un poder polític representatiu o una societat conscienciada - Portugal ho confirma - no van poder fer valer la seva nacionalitat i la formulació de nació espanyola s'hi va sobreposar, anul·lant així la validesa de la nació anterior. Per aquesta raó, el conflicte nacionalista és, en teoria, a priori: la mera formulació d'una nació catalana trenca realment la integritat territorial de la nació espanyola, tal i com està formulada. Una reformulació a una nació castellana eliminaria aquest conflicte teòric, perquè Espanya serien els trets culturals supranacionals comuns a tota la Península, no pot ser una nació de nacions. Serien aquests trets culturals els que crec que explicarien uns sentiments binacionalistes presents a bona part de la societat catalana.
6. Davant una eventual independència de Catalunya, crec que caldria tenir presents algunes mesures per respectar les decisions nacionalistes i identitàries de cadascú. Reconèixer la nacionalitat espanyola a qui la sol·licités, o el manteniment del castellà com a segona llengüa oficial serien mesures apropiades, crec jo. Tantmateix, durant tot el procés caldria mantenir la pau i estabilitat social i controlar, evitar i castigar tota manifestació violenta de caire intolerant o xenòfob. Per altra banda, crec que referèndums a nivell municipal haurien d'acabar de definir les fronteres d'aquest nou estat català, que al seu torn hauria d'intentar mantenir o iniciar unes relacions exteriors amb la resta de la Península cordials i de cooperació, que en un futur poguessin arribar a un federalisme "de facto" entre estats o bé desembocar a una entitat supraestatal i ibèrica. Evidentment, aquest estat català no hauria de responsabilitzar-se de la voluntat o intencions de la resta d'estats ibèrics en aquestes iniciatives.
Fuscus Dominus
Scriptum factum VII idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus
Catalans de fa 150 anys vistos per un italià
-
Aquest any 2023 s'han complert 150 anys de la publicació el 1873 del llibre
*Spagna* de l'escriptor Edmondo De Amicis, mundialment famós pel llibre
*Cuor...
Fa 8 mesos
