7.12.10

El soldadito de El Aaiún

Articlet setmanal del Reverte. És una bravuconada nacionalista i militar, tot i que té el seu punt de tendresa. És a dir, d'humil grandesa i desesperació. Personalment desvinculo el que va fer aquest heroi anònim del seu amor patri, - recordem que al Sàhara de mitjans 70' hi havien reclutes a la mili que allò ni els venia ni els ve - perquè és un acte de valentia gairebé suicida en sí mateix. Penso que Reverte l'encerta en quant a explicar una batalleta, tot i que crec que s'estalvia el que hauria de dir, i que diria que sap prou bé: Espanya és responsable.
Val a dir, però, que diu directament que Espanya entregà el Sàhara al Marroc.


El soldadito de El Aaiún

XLSemanal - 07/12/2010


Lo que voy a contarles ocurrió hace treinta y cinco años exactos, casi día por día, en diciembre de 1975; pero me acuerdo bastante bien. Es una historia que en su momento -yo era un jovencísimo reportero, enviado especial del diario Pueblo en el Sáhara desde hacía ocho meses- no me dejaron publicar. No eran buenos tiempos ni para la libertad de prensa ni para otras libertades, pero uno se las apañaba allí lo mejor que podía. Aunque en esta ocasión no pude. Recuerdo el episodio con mucho sentimiento, por varias razones. De una parte, los últimos sucesos en el Sáhara le dan, para mí, especial significado. De otra, algunos testigos fueron muy queridos amigos míos. Casi todos de los que tengo memoria están muertos, excepto el entonces capitán Yoyo Sandino, de la Policía Territorial, que creo estaba presente. Yo mismo viví la última parte del episodio; pero ya no recuerdo quién más estaba allí, aparte del teniente coronel López Huerta y el comandante Labajos, ya fallecidos. Acababa de morir Franco, y España entregaba el Sáhara a Hassán II. El Aaiún era una ciudad en estado de sitio, con toque de queda, cuarteles y barrios en poder de los marroquíes, y otros aún bajo autoridad española. Uno de éstos era Casas de Piedra, feudo del Polisario; la custodia de cuyo perímetro, rodeado de alambradas y caballos de Frisia, correspondía a la Policía Territorial. En sus sectores, la gendarmería real y las tropas marroquíes se comportaban con extremo rigor. Había innumerables detenidos. Y cada día, muchos jóvenes saharauis, así como veteranos de Tropas Nómadas y de la Territorial, huían al desierto para unirse a la guerrilla que ya combatía en las zonas abandonadas del este.

Aquella noche, una patrulla marroquí que pasaba cerca de Casas de Piedra fue tiroteada desde el otro lado de la alambrada. Los dos soldaditos españoles de guardia a la entrada del barrio -reclutas de mili obligatoria, destinados forzosos al Sáhara como policías territoriales- se apartaron de la luz, inquietos, y se quedaron allí hasta que hubo ruido de motores con resplandor de faros, y varios vehículos se detuvieron en el puesto de control. De ellos bajó nada menos que el coronel Dlimi, comandante general de las fuerzas marroquíes en el Sáhara, acompañado por todo su estado mayor y una sección de soldados de las fuerzas reales. Todos, incluido Dlimi, venían armados con fusiles de asalto, y estaban dispuestos a entrar en Casas de Piedra y arrasar el barrio como represalia por los tiros de media hora antes. Imaginen la escena: la noche, los faros iluminando la alambrada, el coronel en contraluz con todas sus estrellas y galones, y los dos soldaditos con todo aquello encima. Acojonados.

Lamento no recordar sus nombres, o tal vez no los supe nunca. Pero esto fue lo que hicieron: mientras uno de ellos echaba a correr hacia donde tenían la radio para avisar a sus jefes, el otro tragó saliva, se cuadró y les dijo a los marroquíes que no pasaban -yo conocí a su oficial superior, el eficaz y duro teniente Albaladejo, y estoy seguro de que el chico prefirió vérselas con ellos antes que con el teniente-. Como pueden ustedes suponer, Dlimi se puso hecho una pantera. A gritos, descompuesto, mandó al territorial que se quitara de allí o le iban a pasar por encima. Tengo órdenes de no dejar entrar a nadie, dijo éste. No sabes con quién estás hablando, etcétera, aulló el otro. Luego blandió su arma e hizo ademán de cruzar la alambrada, seguido por todos los suyos. Fue entonces cuando el soldadito dejó de ser lo que era, un humilde recluta forzoso que hacía la mili en el culo del mundo, para convertirse en otra cosa. En lo que juzguen ustedes que fue. Porque en ese momento, casi con lágrimas en los ojos y temblándole la voz, montó su fusil -clac, clac, chasqueó el cerrojo al meter una bala en la recámara- y le dijo en su cara al poderoso coronel Dlimi, jefe de las fuerzas marroquíes en el Sáhara, estas palabras extraordinarias: «Mi coronel, por mi pobre madre que, como alguien pase de ahí, le pego un tiro».

El aviso me pilló en el bar del cuartel de los territoriales, y a Casas de Piedra me fui, quemando neumáticos en el Seat 600 con el cartel Prensa que teníamos alquilado a medias Pedro Mario Herrero, del diario Ya, y el arriba firmante. Tuve así oportunidad de asistir al último acto del episodio, cuando llegaron los jefes españoles y tras una tensa negociación lograron que Dlimi se retirase con su gente. En cuanto al soldadito que le paró los pies salvando el barrio de una represalia, no eran, como digo, tiempos para la lírica. Me temo que la única recompensa que obtuvo aquella noche fue el cigarrillo Coronas que el comandante Labajos le ofreció de su paquete, la palmada en la espalda del teniente coronel López Huertas y esta página en la que hoy lo recuerdo.





Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm VII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Agenollar-nos quan toca

Navegant he trobat aquest article dins la web del diari El Punt, però és d'un bloc anomenat De l'horta estant. Parla sobre el cas de la Saïda Saadouki i, el que és més important, fa una reflexions tremendes - ja parlo com el Monegal xD - que haurien de trascendir a tothom. Xafardejant aquest bloc, he vist que és d'un pïofessor de la Universitat de València, i deu ser de la minoria d'allà que defensa la idea de Països Catalans, cosa que no comparteixo però tampoc critico. El que vinc a dir és que l'incorporaré a la llista de blocs a tenir en compte.



Agenollar-nos quan toca

DE L'HORTA ESTANT

Al setembre de 2009, una senyora que viatjava de Girona a l'Alguer, després d'adreçar-se en català al guàrdia civil de la duana, fou -primer- invitada a expressar-se en castellà, després interrogada, i finalment, retinguda fins que va perdre el vol. Com a persona respectuosa de la llei, l'Àngels Monera va interposar, posteriorment, una denúncia al jutjat. A resultes d'això, la condemnaren per insults a l'autoritat, i l'obligaren a pagar una indemnització al funcionari que no trobava correcte haver d'escoltar català a l'aeroport de Girona. Podeu imaginar quines serien les conseqüències si un ciutadà castellanoparlant, en qualsevol aeroport, fos obligat a expressar-se en català?

Saïda Saadouki, la traductora que —l'agost de 2010— va gosar de saludar en català al guàrdia civil que custodiava l'entrada de la caserna de Palma, també fou insultada per això. “Mora catalanista” i algunes altres floretes, va haver d'escoltar de llavis del guàrdia en qüestió i del seu capità, que es veu que —a més a més— considerava que el català era una llengua que no existia. És curiós com una cosa sense existència pot exasperar tant segons quins individus: deuen ser misteris reservats a segons quines capacitats intel·lectuals. Finalment, la jutge —que no va admetre com a prova la gravació de la conversa (és lògic: podria haver desmentit la declaració del guàrdia)— l'ha condemnada a ella, que també ha perdut la feina de traductora, a pagar una indemnització a l'oficial que la va insultar.

Això són només un parell de mostres de coses que passen, al nostre territori, ara i adés; no massa sovint. Només amb la freqüència justa perquè no arribem a oblidar qui som nosaltres, qui són ells, i qui mana. Al principi, fa ja uns segles, i de nou fa unes quantes dècades, calgué fer-ho ben palés i extensiu a tothom. Així, a uns i a altres els rentaven la boca amb sabó o els fotien un parell d'hòsties ben pegades perquè aprengueren a parlar en cristià. A les escoles es prohibia tota llengua que no fos el castellà, i era impossible trobar —fora de l'àmbit estrictament privat i familiar— espais de comunicació normal en català. Ara, però, estem en una altra fase. Això tan groller seria contraproduent, i només cal algun recordatori de tant en tant, per tal que no ens arribem a creure que les coses han canviat del tot; perquè no perdem de vista qui és l'amo, i davant de qui ens hem d'agenollar, quan toca.

I toca sempre que una persona, independentment de la seua edat, condició, nivell de formació i competència, es troba davant d'un energumen amb pistola i uniforme, que —com a fidel representant de l'essència més profunda de l'estat que li paga el sou— detesta tota forma de cultura, i odia tota llengua que no siga l'única que ell coneix (és tan incongruent això en un estat en què fins i tot el president del govern és ridículament monolingüe?).

L'únic avantatge de tot això, ja ho he dit en altres ocasions, és que ens pot ajudar a traure'ns la bena dels ulls i acceptar d'una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre. Necessitem dotar-nos d'un sistema judicial de protecció dels nostres drets civils, que l'estat espanyol no ens proporcionarà mai. L'estructura política i jurídica (no sé si és pertinent fer aquesta distinció en el cas que ens ocupa) de l'estat espanyol, hereva d'una dictadura ultranacionalista, no està dissenyada per a protegir-nos sinó per a sacralitzar i eternitzar els privilegis d'uns altres. Les seues lleis i els seus jutges sempre els protegiran i defensaran a ells. I és evident que a nosaltres, no ens consideren dels seus.








Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm VII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Declaracions de controladors, Julian Assange, i política barcelonina

El portaveu del dimoni dels últims dies - els controladors aeris - ha fet unes declaracions a Els Matins del Cuní a TV3 molt il·lustratives del que deia l'altre dia sobre la vaga dels controladors aeris que, per cert, encara segueixen sota disciplina militar - i el que els queda. Aquesta és la notícia:

El portaveu dels controladors admet que la situació se'ls en va anar de les mans

César Cabo insisteix, però, que la situació laboral del col·lectiu és molt dura, i de cap manera són "uns privilegiats"

César Cabo

El portaveu del sindicat de controladors aeris, César Cabo, ha qualificat de "desmesurada, desproporcionada i sense justificació" la protesta que van dur a terme els treballadors del sector la tarda de divendres, quan van abandonar els seus llocs de treball. Tot i així, ha parlat de"corresponsabilitat", ja que no es tracta simplement de la "reacció d'un col·lectiu portada al límit", sinó que l'empresa també en té part de culpa per no haver escoltat les peticions que "des del febrer" li estan fent els treballadors. Segons ell, divendres "el polvorí va esclatar" a causa de la tensió acumulada els últims mesos.

En declaracions a Els matins de TV3, Cabo ha remarcat que "un col·lectiu professional no salta a un buit tan desmesurat sinó es troba al límit", i ha reconegut que la cúpula sindical "va haver de fer un gran esforç perquè la gent tornés als seus llocs de treball", ja que la situació "se'n va anar totalment de control". Tot i així, ha assegurat que ningú va donar cap ordre d'abandonar els llocs de treball, i que tot plegat va ser fruit del "

nerviosisme". De fet, segons ell, "tot i l'estat d'alarma" i de les conseqüències que suposava aquest fet, "la gent no volia anar a treballar". "Va ser terrible", ha afegit, i ha expressat la seva confiança que no es torni a repetir.

El portaveu dels controladors ha recordat també els motius que van motivar la protesta de divendres: "Bàsicament estabilitat laboral, que no et llevis cada dia pensant que l'empresa et canviarà les normes". Cabo ha afirmat també que no es tracta de cap discussió salarial, i ha desmentit que la seva situació laboral sigui privilegiada: "L'únic privilegi que tenim és un sou per sobre de la mitjana, però això no justifica que divendres s'aprovés un decret segons el qual l'empresa pot obligar una mare de família que s'agafi un permís de maternitat a recuperar aquests dies".

Sobre la necessitat d'haver convocat una vaga per les vies legals, Cabo ha considera que aquesta hauria estat l'opció més adient, però ha recordat que a la vaga general del 29 de setembre se'ls van imposar uns serveis mínims que "en alguns casos superaven el 110%".





Com podeu veure, es veu que "des del febrer" hi han converses i contactes en marxa, la "cúpula sindical" - m'agradaria saber a mi què s'hi amaga rere aquest eufemisme tan divertit, com si els sindicats haguessin de manar als treballadors, quan precisament els han de protegir i vetllar per ells - no va poder controlar la situació, - recordem que van ser els mateixos treballadors els que es van plantar, passant d'aquesta cúpula - i el més important, no es tracta tant de salari sinó de condicions de treball i d'estabilitat, és a dir, el que es pot derivar de passar de treballar com a funcionari a treballar com a empresa privada. Com diu aquest sr. Cabo, l'únic privilegi que tenen és un sou més alt - com el tenen diverses professions amb un cert grau de dificultat - però això no justifica, i té raó, que puguin passar a putejar-te per tot arreu. El que deia: la gent es mou quan té alguna cosa a perdre, i a aquests els volien tocar la feina, i sens dubte, si tothom hagués fet això des del principi, - des de que van començar els famosos ERE - s'haguessin escagarrinat tots junts, els de Madriz, els de Brussel·les, i els de Washington; i fins i tot els de Wall Street. És a dir, haurien hagut de recórrer al que ha fet Zapatero aquests dies, enviar la policia o fins i tot l'exèrcit. Oju! I després diran que som al segle XXI!! En què es diferencia això del segle XIX??!

Ah no, és clar, del s. XIX s'en recorden per criticar el dret de vaga, com al 29-S.






Altres problemes té Wikileaks. Mentre el setge continua amb tota l'artilleria, ja que tota la premsa respectuosa del món s'ha girat en contra de Wikileaks i Julian Assange, acusant-lo de diverses tonteries - com ara voler "salvar" el periodisme - o de menyspreuar el periodisme d'investigació; Julian Assange sembla que podria entregar-se a la policia anglesa en no gaires dies. La notícia de l'ARA així ho diu, i això no fa gens de gràcia. Espero que tota la info que els queda pugui sortir ja a la llum.





I per últim, sembla que les converses i contactes per muntar una candidatura unitària independentista - per fi! o per fi? - a les eleccions municipals per Barcelona avança, ja que es necessita un 5% de percentatge de vots per entrar a fer alguna cosa pesa molt. La notícia es pot llegir a l'ARA, però ja s'obren interrogants: SI ja ha dit que no volen concórrer sota el "paraigua" d'ERC, - és a dir, que poden haver friccions - i a sobre estem parlant d'un tripartit, sense que calgui dir el que això significa i que caldria veure com es porten tots tres junts, per molt que les seves perspectives de política urbana siguin molt similars. A pesarde todo, si això surt endavant jo els votaré sense miraments, ja que semblaria que per fi comencem a pensar amb el cap. I això seria un revulsiu, tant per la política en general com per la resta de partits en particular, ja que el sr. Xavier Trias diria que ja s'estava emprovant el vestit d'alcalde de Barcelona, i aquesta coalició entraria amb força al ring.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm VII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs