Líbia, Gaddafi, Guerra, Petroli, ONU, EUA, UE, Democràcia, Líbia

No cal recordar a ningú el que ha estat l'actualitat libia de les últimes setmanes. El tema està molt candent, i cal posar els punts sobre les is. En primer lloc, Gaddafi és un dictador fastigós com un altre. A sobre, sanguinari, ja que està decidit a matar qui sigui - ha bombardejat manifestants, està fent la guerra civil als libis i portava 40 anys governant gràcies al petroli.- per seguir allà on és. Líbia té petroli, i Gaddafi s'ha mantingut al poder mentre ha pogut subministrar petroli a Occident. A canvi, aquest li enviava armes perquè mantingués aquest règim, que garantia l'exportació de petroli. I així successivament, fent-se fotos i reunions pels diferents governs occidentals.

Però el poble libi ha volgut sublevar-se contra el seu dictador fastigós, han vist com els disparava míssils i han comprès que estaven en una guerra civil, i així han actuat, acceptant-la i lluitant per aconseguir una nova líbia. Però ells sols no podien. Gaddafi tenia moltes i bones armes occidentals, avions per bombardejar i guanyar la guerra, petroli per mantenir-se i diners per contractar mercenaris sense casa ni arrels, veterans de les guerres africanes, que van començar a anorrear els rebels libis quan aquests controlaven oleoductes, pous i ports de petroli.

Occident ha vist que el nou govern libi podia ésser feble, i podien repetir la jugada d'Iraq: petroli a un preu millor. Per això la ONU ha actuat - lenta, com sol fer - i Occident s'ha posat a fer una nova guerra pel petroli, només que amb un context molt diferent, i potser amb el motiu afegit de l'equilibri polític de la zona. La Líbia lliure estava sent derrotada, Gaddafi torna a controlar pous, ports i oleoductes però Occident ha decidit canviar de comprador, així que Gaddafi ha arribat tard a Occident però Occident ha arribat tard als libis, perquè si haguessin tret els avions de Gaddafi des d'un principi la guerra ja hauria acabat, el petroli seguiria a un preu més o menys bo i els libis haurien sortit guanyant amb una democràcia nova i de matriu exclusivament líbia. Ara la guerra civil ha donat un gir de 180º i ja no acabarà fins que Gaddafi sigui derrotat, perquè l'entrada d'Occident només vol dir dues certeses: la primera, que Occident tornarà a sortir guanyant amb el petroli, la segona, que els libis podràn tenir un règim que sembli més lliure, perquè tots sabran que en realitat seguiran exportant el seu petroli al preu del comprador, però necessitaven Occident.

El dilema libi era triar entre el mateix dictador, que faria una escabetxina de rebels, o canviar de governant, i seguir com abans només que amb una democràcia més o menys demòcrata. Els libis necessitaven els avions, i per a això havien de pagar el preu petrolífer. O Gaddafi o Occident, sempre sortirien perdent, però la seva elecció ha sigut la que tenim, celebrar la decisió de la ONU i treure's de sobre al dictador fastigós. Ara, cal preguntar-se: Occident hauria intervingut si els libis no ho haguessin necessitat?

Segurament, perquè la oportunitat del petroli a un preu millor no es podia deixar escapar. Els dolents de la pel·lícula son tant Gaddafi com Occident, i els que sempre sortiràn perdent són els libis. Votant, això sí. Com a l'Iraq. En tot cas, hi ha una sèrie de certeses:

1. Líbia hauria d'estar millor sense Gaddafi. Líbia lluitava per la seva llibertat, i segurament per instaurar una democràcia pròpia.

2. Sense intervenció occidental, Gaddafi seguiria on és. Líbia estava perdent la guerra per culpa dels avions i les armes occidentals (entre els exportadors, Espanya).

3. Occident s'ha mogut pel petroli. No ha ajudat ni a Tunísia ni a Egipte a alliberar-se (crec que això serà decisiu en un futur, posa en evidència que el problema real és el petroli).

4. La democràcia que s'instauri amb ajuda occidental no serà plena, però serà millor pels libis que Gaddafi, malgrat no se solucioni el problema important de fons.

5. Occident corre el risc de posar-se en un nou Iraq. Gaddafi ja ha mencionat Bin Laden, i com s'allargui la guerra el terrorisme integrista islàmic tindrà una nova guerra on actuar, dinamitant les esperances de llibertat dels libis.


Les comparacions amb Iraq són inevitables, però hi ha molts interessats. Aquesta guerra la comença Zapatero, però si s'allarga el PP possiblement la continui. Igualment, des de l'esquerra el dilema és gros: deixar guanyar Gaddafi o donar suport a la intervenció armada occidental poden ser motius de crítica. A Iraq s'hi va actuar sense vergonya. Va ser una agressió en tota regla, sense cap suport a cap revolta dels iraquians, com passa a Líbia. De cara a la galeria, a Líbia, Occident està ajudant a la democràcia, no la està imposant enlloc. Però el tema petrolífer és el mateix, amb la qual cosa Occident està aprofitant la situació per fer el mateix que a Irak. Amb la diferència de que a Iraq ningú els va demanar que hi anessin, i Líbia en canvi necessitava abatre els avions de Gaddafi. Tanmateix, el nou crit de "No a la Guerra" crec que ja s'hauria d'haver canviat per "No a les guerres" perquè reclamar l'aturada de les agressions ara que entra Occident és hipòcrita, perquè la guerra ja hi era, Gaddafi ja la havia començat. Reclamar la retirada d'Occident és condemnar Líbia al Gaddafisme sanguinari. Hi han moltes guerres al món per reclamar la fi d'una.






Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm XIII kalendas aprilii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Terratrèmol + tsunami + alerta nuclear al Japó (i una perleta)

Bé doncs, el món va ple de la desgràcia del Japó, amb un terratrèmol brutal de 9'8 graus Richter mar endins i un tsunami devastador que ha posat en alerta tot el Pacífic. A sobre, a causa de les destrosses, un reactor nuclear al Japó, a la central de Fukushima, ha esclatat en imatges que esgarrifen, tot i que sembla que les fuites no són com a Txernòbil, malgrat s'hagi evacuat fins a 20 km a la rodona. S'havien aturat 11 de les 55 (!) centrals que té el Japó (ho dicta la llei en casos de terratrèmols greus), centrals que a sobre només cobreixen el 30% de la demanda nacional (cosa que sorprèn al país d'Hiroshima i Nagasaki). Aquest humil bloc se suma a les mostres de condol dels morts i desapareguts.




I després, he trobat una de les perletes que apareixen als nostres diaris digitals "intereconòmics", en forma d'articles més o menys assenyats. Es diu "Guerra contra el català", surt d'aquí, està escrit per una tal entitat anomenada Veu Pròpia, i sí sona a victimista, però no, està molt ben escrit i argumentat.

El títol d'aquest escrit pot semblar exagerat, però si analitzem els fets amb cura veurem que, en efecte, des de els sectors més espanyolistes i des de els ressorts de poder de l'Estat espanyol s'ha declarat la guerra al català, o com a mínim a qualsevol pretensió de que el català esdevingui la llengua d'integració, de cohesió social i de comunicació hegemònica als Països Catalans ja que aquesta funció està reservada a la llengua común, és a dir, la castellana o com molts diuen de manera poc innocent “espanyola”.

Els atacs contra la normalització del català no són nous, però ara estan agafant una inusitada virulència pròpia d'èpoques que molta gent pensava -erròniament- superades. La novetat, és que la sentència del Tribunal Suprem ha atorgat “carta blanca” i s'ha aixecat la veda. Ara tot val: atacar la immersió a les escoles (i desobeir la llei obertament com sembla ser que ja fa alguna escola si he de fer cas al que ja m'ha dit alguna persona), atacar a qualsevol demanda de requisit del català per treballar als diferents territoris de parla catalana, qüestionar qualsevol norma que reguli la utilització de la nostra llengua en àmbits com l'oci, el treball, el comerç, la justícia i tants altres.

Ningú en canvi gosa dir que l'escola a la majoria dels territoris de l'Estat espanyol es practica la immersió en castellà, que per treballar a Madrid, a Cuenca o a Almeria (per dir alguns llocs, i també als Països Catalans) és un requisit saber parlar el castellà i a ningú se li acut dir que això sigui discriminatori per a qualsevol treballador o treballadora que no sàpiga aquesta llengua. Per no parlar ja de tota la legislació que obliga a conèixer el castellà i a fer-lo servir.

L'esperpèntic de l'assumpte arriba quan sentim al cap del PP andalús Javier Arenas dir que serà bel·ligerant contra la immersió si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva. Hem d'entendre doncs, que per aquest senyor el que determina la noció de nacionalitat és la sang i no el lloc de naixement? Ara resultarà que un nen o nena nascut a qualsevol territori dels Països Catalans és andalús si els seus pares són andalusos? O que els catalans d'origen andalús i que porten molts anys vivint i treballant a Catalunya no són ni seran mai catalans...? Feia temps que no escoltava teories tan retrògades respecte la nacionalitat, la ciutadania i la immigració... Àngela Merkel també es queixava de que els immigrants (quan es deixa de ser immigrant per cert? mai?) no s'havien integrat a Alemanya... com si aquest estat hagués donar moltes facilitats per a la integració fent servir el dret de sang per concedir ciutadania i nacionalitat.

Per Acebes els nens nascuts a Andalusia fills de la immigració procedent de l'altra riba de l'estret de Gibraltar no deuen ser andalusos, per que si ho fossin, també hauria d'impedir la seva educació en castellà la que se'ls estaria educant en una llengua diferent de la seva, oi? O ara resultarà que si es pot parlar de llengua pròpia dels territoris i no de les persones si aquesta és la castellana? Curiosament en aquests casos no es parla mai d'educar en la llengua materna dels i les infants. Això només és aplicable als nens i nenes de família castellanoparlant en territoris que tenen altres llengües. Més cinisme impossible...

Però molta culpa també la té l'autoodi que existeix respecte la nostra llengua. El darrer exemple el vam tenir amb el Premi Llull d'aquest any. Núria Amat (atenció al cognom, que no és Rodríguez ni Gutiérrez...) el va guanyar amb la primera obra que escrivia -segur?- en català després d'una àmplia carrera d'escriptora en castellà. Indiferentment de la qualitat de l'obra i de les martingales existents als premis literaris promoguts per les grans editorials com Planeta, aquesta persona és una defensora del bilingüismo, és a dir, de les tesis supremacistes del castellà que defensen PP, Ciudadanos i la resta de la caverna mediàtica. Fins i tot havia comparat la política lingüística de la Generalitat catalana amb el nazisme. Però ja se sap... la pela és la pela, fins i tot pels defensors de la lengua del imperio, perdó, de la lengua común, encara que siguin “de casa”.

Per la resta de l'actualitat, el de sempre: Cainisme i divisió a l'independentisme - però amb greus contradiccions pel que fa a coalicions municipals, com si intentessin fer veure que capten la indirecta -; guerra civil a Líbia amb suposo que inminent intervenció de l'OTAN, mentre als altres països els dirigents corren a repartir caramels per evitar ser els següents a caure, i tot segueix mitjanament igual.







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm IV idus marcii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs