Parlem de UPyD, i després de trens.

Oh, com es nota a l'horitzó que s'acosten eleccions. Qui no ho hagi notat és que no llegeix moltes notíciues sobre els polítics que surten. Clar que mirar notícies de polítics no és el principal esport des de fa temps. El cas és que he trobat un parell de notícies d'EuropaPress sobre Unión Progreso y Democracia que conviden a parlar-ne. La primera - aquesta - és que es veu que esperen entrar al Parlament de Catalunya amb els corresponents 3 diputats. Que és el mínim que s'ha de tenir per arribar-hi. En un principi creia que no, apa, on vas. Però rellegint la notícia potser cal que hi reflexionem. Ciutadans era una força molt més local i sense un projecte no tan clar ni tant publicitat i va arribar-hi. UPyD, tercera força a Madrid i amb un programa - i a hores d'ara amb suficients recursos com per poder incidir decisivament en la política - que tothom ja comença a conèixer, no pot ser menys.

Segons EP, Rosa Díez - la màrtir de la UAB -, va dir dijous en un acte a Barcelona que multiplicarà les seves visites a Catalunya i sembla ser que la direcció del partit es bolcarà a la (pre- xD)campanya - molta gent curta de mires ja n'ha pres nota i correrà a comprar pintura i aquestes coses -. Un altre membre del partit - el que podria ser cap de la llista catalana - també ha estat declarant això de que treuran diputats, que el seu programa no serà només identitari (menos maal! APM, xD), i que es fixaran sobretot al "graner" del vot abstencionista, en el que pugui caure de PSC i PP - curiós, els dos grans partits estatals - i, sobretot, de Ciutadans, que és d'on crec jo que treuran més suc. La gran part de Ciutadans - que és com dir el partit mateix, per les seves idees - es bolcarà a UPyD, i passaran a formar-hi part. Aquesta és una de les raons per la qual crec que tenen - desgraciadament, potser - opcions d'entrar al Parlament. Que no està tot dit, i que amb 3 diputats poc es pot fer, però hi seran, faran declaracions - que seran provocatives, ja veureu, i tindran molta publicitat - i aconseguiran propaganda potent i gratuita. Una altra cosa és l'efecte contrari que puguin tenir, i a on exactament estaran els seus plantejaments.

I és que aquí entra l'altra notícia. Es veu que avui a Palma de Mallorca el partit ha emès un comunicat en què criticava que el català fos requisit per accedir a la plaça de director de centre educatiu públic. Sembla ser que 118 centres han de renovar junta directiva, que n'hi han 36 on ningú s'hi ha presentat i 12 candidats que no podran accedir-hi, ja que es requereix el nivell C de català. Sembla ser que el problema està en que hi falta gent, i es pot comprendre. Però el que sí no puc comprendre és que un director d'escola no pugui acreditar el suficient coneixement d'una llengua que apart d'utilitzar-se allà on treballa ha d'ensenyar, o encara més, ha de dirigir un equip de persones que l'han de d'ensenyar.

El problema ve més o menys de que els concursos d'oposició a places públiques són estatals, de manera que la formació bilingüe d'algunes comunitats contrasta amb la formació monolingüe d'altres. Estem amb un altre punt de vista que desprecia el bilingüisme que aquí tant defensem. UPyD defensa que això mediocritatitza els nous aspirants i el nivell de l'escola pública. Jo crec que, apart de no conèixer cadascun d'aquests aspirants ni de tenir el seu currículum vitae sobre la taula, acreditar el nivell C de català és un coneixement valuós més, que suma. UPyD defensa que no sigui requisit, sinó mèrit. I quin valor te aquest mèrit? Es permetria accedir al càrrec algú sense el C i esperar a que decidís treure's el nivell? O simplement seria com acreditar qualsevol altre llengua? En aquest cas, algú amb alt nivell d'un bon nombre de llengües - podríem pensar en llegües àmpliament usades o útils avui en dia, però també podríem estar parlant de llengües que no fossin considerades així - entraria sense tenir coneixements de català? Això sí que seria mediocratitzar l'escola pública perquè l'ensenyament de la segona llengua seria deficient i afectaria - quedaria millor si diguéssim que "escoraria" - el nostre preciat bilingüisme. No es tracta d'una llengua, sinó de dos. Obviar això és manipular, mentir i fer demagògia però clar, fora d'aquí, qui se'n donarà compte? Recordeu, tercera força a Madrid.


I ara parlem de trens. Sembla ser que el traspàs ja està fet de fa un temps. Ja no són Cercanías sinó Rodalies i ja no són C3, C4 o C5, sinó R3, R4 o R5. El color és taronja, i no sé si el logo ha canviat. I canviar l'aspecte dóna feina, estem en temps de crisi. Això tan empipador de canviar noms i logos dia sí dia no és una primària estratègia per donar feina i intentar generar llocs de treball. Resulta que avui mateix - tot i que ja siguin la una i mitja de la matinada o.O - s'ha tallat el servei de trens entre Arc de Triomf i Sant Andreu Arenal, que és el mateix que afectar a la mateixíssima Barcelona el trànsit de les línies cap a l'interior direcció Terrassa i Sabadell, cap a Vic i després Puigcerdà així com cap a Maçanet. És a dir, la meitat de la xarxa. Es veu que això afectarà uns 30000 passatgers cada dia - suposem que feiner - que es diu aviat. Per altra banda, tot això té l'al·licient de que s'està construint l'intercanviador gegant de La Sagrera-Meridiana així com noves estacions. No és només un canvi de catenària.

Tant a Vilaweb com a EP han tret la notícia - aquesta i aquesta altra - per informar, on mentre a la primera ja es parlava dels enrenous, dels milers de persones afectadesi dels nous canals informatius de Rodalies de Catalunya - una web, un telèfon i una altra web informativa via Twitter - a l'altre sortien les declaracions d'avui del director de RdC, on parlava dels objectius de les obres - fiabilitat contra averies, noves estacions, ampliació de La Sagrera ja mencionada i del servei tan competent que donarà - i el que és un consol - menos maal! xDD - que s'ha començat ara per poder llimar i solucionar problemes durant la Setmana Santa amb el menor nombre de passatgers i poder afrontar òptimament un servei regular.

El traspàs de la RENFE era una cosa que es venia demanant fa temps, i que durant els mesos dels dos anys proppassats van protagonitzar protestes de viatgers, demandes de traspàs, esvorancs, manifestacions i el que ja es coneix com el català emprenyat, van portar a la Gene a posar-se les piles i a aconseguir-ho, tot i que diria que ja venia amb l'Estatut. Però compte! s'acosten eleccions. Sí, començar ara per solucionar problemes, però també per acabar a temps per les eleccions. Que tothom es coneix, i si algun efecte tenen la imminència d'eleccions són les presses per inaugurar i arreglar coses - que si el Sincrotró, que si l'Hospital del Baix Llobregat... - que dónen publicitat i intenten recaptar vots que CiU apreta a les enquestes. Aquest és el problema que salta a la vista, ja que afectar l'ingent trànsit de passatgers per aquell nus de comunicacions a finals de març - que és com dir a l'inici de la recta final del curs lectiu i que suposa un malestar general així com la complicació de moltes coses - no pot tenir gaires més explicacions, que no excuses.

Però el problema de fons i més greu és el del finançament. Tothom sap que a Cataunya hi entren més diners dels que surten. De fet el vídeo que ahir us treia - aquest - en diu les dades, el 10 % del PIB només pel 2005. El traspàs de Rodalies sense un finançament que ho sustenti és una càrrega més. Un llast. Necessari, ja que administrar-ho aquí deu tenir els seus avantatges així com una - potser - millora d'aquesta administració. Però un pes. Rodalies necessita moltes millores. Una de les línies cabdals com és la de Vic necessita urgentment des de fa dècades - suposo - un desdoblament, ja que només hi ha una via, i la varietat de zones per les que passa multiplica moltíssim el cost de l'obra: ampliar túnels, ponts, etc. Segurament quan acabin les obres la nova catenària tardarà segles literalment en tornar a averiar-se - esperem, xD - i les noves estacions així com la millora de les existents milloraran el servei. Però la vertadera inversió requereix l'esforç d'un estat, que ha d'arribar algun dia. Ara per ara, seguirem sent una comunitat més, tributària com la resta. Però ja ho sabem: la prosperitat de la societat catalana, de la nació catalana, depèn de la creació d'aquest nou estat que permeti no estancar-se. Potser aquest nou entrebanc ferroviari incrementi la Indústria Independentista. I acurti un xic més la distància que queda a aquest país per recórrer. Així com la frase de l'altre dia on es comparava a Catalunya amb un tren, potser la independència encara s'acabarà decidint sobre rails!






Fuscus Dominus


Scriptum factum IV kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Stalin, una reflexió i un vídeo molt divertit.

Sembla un acudit, però aquí, a EuropaPress, vaig trobar una notícia sorprenent. Sembla ser que un nét de Joseph Stalin, Yevgeny Dzugashvili, ha denunciat una emissora de ràdio de Moscou per calúmnies al seu iaio per dir i explicar que Stalin havia autoritzat i ordenat l'afusellament de menors - nens de 12 anys - durant les seves famosísimes purgues. Es veu que no és la primera vegada, l'any passat va haver un judici similar contra un diari - el nét el va perdre - per un article en què s'argumentava que Stalin ordenava la mort de ciutadans soviètics. El detall divertit - i que denuncia la orientació que EP vol donar a la notícia - és que es veu que literalemnt quatre gats nostàlgics del comunisme estalinista havien assistit al judici. Han tret la declaració d'una senyora de 79 anys: "Estem farts de mentides." "Ningú respecta ja Stalin". Com podeu veure, la imatge d'una senyora amb el retrat d'en Pep Stalin dient aquestes coses causa un cert somriure, com si fos irònic.


Bé, la reflexió que volia posar per escrit un dia d'aquests és el tema de molts posicionaments independentistes de que "Espanya ens vol fer desaparèixer". O a vegades es canvia Espanya per l'estat espanyol. Com si la premissa fos que la totalitat del país vol esborrar-nos del mapa. Un, en la seva ignorància, sempre pensa allò de "de todo hay en la viña del Señor". Que és un refrany universal, que serveix per sortir del pas de qualsevol discussió politicosocial i a sobre carregat de raó. Per tant, parteixo de la premissa de que no tota Espanya ens vol fer desaparèixer. És una qüestió de pura lògica: si en una societat sempre hi ha una àmplia varietat de posicionaments, la homologació del seu conjunt a una sola possibilitat - un sol posicionament - és una fal·làcia, una mentida i una manipulació. Si ens posséssim estrictes i impertinents amb un cert modus científic, argumentaria que ningú pot fer afirmacions d'aquest tipus fins que no hagués conegut personalment els milions d'espanyols corresponents. I evidentment, un cop fet això no podria seguir afirmant-ho perquè mentiria i s'estaria enganyant a si mateix.

Dit això, suposo que la afirmació d'aquests col·lectius - que són variats i diversos - deriva de que podem comprovar cada dia entrant a certes webs, llegint alguns diaris, veient certs canals de televisió, escoltant determinades ràdios o parlant amb certes persones que sí hi ha qui ens tingui animadversió, odi irracional o racional, nostàlgia d'una dictadura, etc. És un altre fet empíric. Això ens porta - una televisió/ràdio/diari són diners, persones, una empresa i, sobretot, audiència/lectors que hi està d'acord - a que sí podem afirmar sense despentinar-nos que una part de la societat espanyola no respecta o es posiciona clarament a la contra de Catalunya, la societat catalana o com volgueu dir-li. Un posicionament que estaria molt més còmode si ni el català, l'independentisme, Catalunya o tot el que suposa no existissin i fossin realment una simple part més de Castella/Espanya. Aquest és un altre fet empíric: Si tot això no existís o fos història, tota aquesta gent no ho estaria criticant ni res de tot això, i tindrien l'adrenalina més estable.

Fins aquí tenim clar això: sí que existeix una part de la societat que potser no ens faria desaparèixer - a dia d'avui - de manera violenta o cultural, si nó que més aviat intentaria reconvertir Catalunya, en definitiva, intentaria fer realitat el seu ideal d'Espanya espanyola. Ara anem a l'aparell polític. A Espanya hi han dues forces polítiques més o menys antagonistes - segons la Frikipedia de la seva estabilitat en depèn l'equilibri mundial xD - i que a dia d'avui podem dividir entre PP i PSOE. PSOE vindria a ser un partit polític que ni és socialista ni obrer però que el nom queda molt bé, convenç a incauts i sembla que sigui d'esquerres. Com a mínim algunes coses les té clares. És un partit antic, sorgit de la clandestinitat de les esquerres durant el franquisme, integrat en un inici per aquest tipus de gent, i amb una història recent que tothom coneix. A priori, el fet nacionalista en aquest partit no sembla massa acusat - a trets generals, tothom coneix les polítiques de dirigents socialistes a determinades zones de la Península i la animadversió contra Catalunya -.

En canvi, el PP sorgeix d'Alianza Popular, partit que fundà Manuel Fraga - conegut dirigent franquista - que després d'una època daurada a Galícia està de presi fundador a la direcció del partit. El fet de que el fundés Fraga és cabdal. Fraga no és només una persona, és un personatge, en certa manera un nom iconogràfic que arrossega a més gent, és també un entorn identificat amb certes posicions. Potser és un dels noms més coneguts de la "Chaquetada" de la segona meitat dels anys setanta. Això diu molt. Que aquest partit polític sigui avui dia La Dreta espanyola vol dir que moltes coses segueixen vigents. A Europa la dreta no deriva d'un feixisme o una dictadura. Fa uns dies se'm va ocórrer la reflexió del que realment ha marcat la història contemporània d'Espanya no han sigut ni el 14 d'Abril, ni el 18 de Juliol ni el 20 de Novembre; si nó l'1 d'Abril. La verdadera petja de la societat espanyola són 38 anys de dictadura, suficients per influir poderosament en una generació o dos, per tirar terra - mai millor dit - sobre moltes coses que encara estan per solucionar i restaurar, i que la Trans, vull dir, la Chaquetada, corrió un tupid(ísim)o velo. Evidentment, a dia d'avui és La Dreta la qui gairebé monopolitza - com ho va fer durant aquests 38 anys - el nacionalisme espanyol i la que s'expressa àmpliament pels canals que he dit abans que tanta estima ens tenen.

Si agafem els resultats electorals el que dic no és pas descabellat: El PP té una força segura de votants molt àmplia, i això es tradueix - deixant de banda fragmentacions del tipus UPyD - en què hi ha una bona part de la societat espanyola que està d'acord amb les seves premisses i amb les d'aquests mitjans comunicatius. I tot això entronca - recordem a què ve això de "La Chaquetada" - amb 38 anys de feixisme, que han evolucionat o s'han convertit en dreta més o menys democràtica, entenent per això que les llibertats otorgades els serveixen per argumentar contra les llibertats d'altres. Per acabar la reflexió volia dir en primer lloc que per molt que jo parli d'una part de la societat això no vol dir que hagi d'haver ni fractura social ni que tothom qui pensi així té una piga al braç dret que els delata. Com sempre hi han varietat de posicionaments i matisos, però una idea o sentiment pot estar a la base de tot això, i és que no els agrada que Catalunya sigui el que és avui dia. A molta altra gent tampoc li agrada, però els punts de vista sempre són diversos.

També volia afegir que quan es parla de l'estat espanyol també s'exagera. Això era fa temps, quan el Paquito vivia i l'estat encara era el seu estat. Però a dia d'avui no hi ha persecució ni desitgos d'altres èpoques per part de gent uniformada. És a dir, ningú amb placa de policia em dirà mai "en español, coño". Pot ser, n'hi han, però estem parlant de persones concretes que no són la majoria - o això crec -. I per temes fiscals i demés tampoc crec que calgui fer afirmacions d'aquest tipus. Sí que cal queixar-se, i ha de ser un dels puntals i cavalls de batalla de l'independentisme, la prosperitat. Però veure signes de voler fer desaparèixer Catalunya a partir d'uns diners que es queden allà em sembla exagerat. Si realment passés això no només seria així. D'igual manera que si es perseguís el castellà a Catalunya no només seria la retolació o nimieses d'aquestes on s'aferren desesperadament els mitjans que deia abans, si es volgués fer desaparèixer Catalunya els diners que ens arribessin seria el menor dels problemes. El franquisme també ens volia fer desaparèixer i no obstant no sé els diners que hi arribaven, però mantenir una part industrialitzada de l'estat com Catalunya no sé el que deu costar. Una altra cosa és que es vulgui que progressi, innovi i tingui un bon futur assegurat.


I per últim us deixo el link al youtube d'un vídeo que he caçat del FB del Joan Gil Oliveras, es diu "Contra el nacionalismo". És una cinta que espero que tard o d'hora tingui un ampli ressò, perquè pot influir i molt en el futur de Catalunya, sobretot en vista a possibles referèndums. Resumeix amb uns quants arguments econòmics i desprovistos de sentiments nacionalistes - xifres i demés - els motius que haurien de tenir molts catalans per dir sí a la independència. És un vídeo amb una musiqueta de fons - una cançó de "Los Porretas" xD - on van sortint preguntes i afirmacions per fer reflexionar. Tot i que té frases que cauen en que he estat dient - en plan "Espanya no et vol" - i una afirmació que no m'ha acabat de xocar - en un moment parla de que el 60 i pico per cent dels contraris a la indepe parlen castellà a casa i el vídeo pregunta si potser creuen que no el podran seguir parlant "a casa" quan Catalunya fos un estat, com si el futur estat no incorporés el castellà - crec que el caràcter general del vídeo és molt positiu. Té la idea bàscia que defenso, i que un comentari d'un tal "equinsi" resumeix perfectament: Catalunya és un tren i per pujar-hi no se't demana d'on véns si nó cap a on vols anar.

El vídeo està aquí.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VI kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Fantasmes, molts fantasmes....

Allá en el horizonte, se divisa una nube de polvo, que se levanta por encima de todo lenta e inexorablemente anunciando la presencia de un ejército devastador y de sucesos de hondo calado y muchas repercusiones, mientras retumba el cielo con los truenos de la tormenta que se acerca al siniestro compás de los sucesos que acaecerán.

Efectivament, s'acosten eleccions de diferents mides i ja es poden anar veient proves d'això. Sembla ser que ahir Jaime Mayor Oreja - sempre em faran gràcia aquests cognoms, no ho devia passar bé de petit - va fer unes declaracions amb una màscara de fantasma. Va deixar anar, així sense anestèsia, que hi han suposades negociacions entre el govern de Zapatero i ETA. Avui sortia per Europa Press - aquí hi ha la notícia que no he trobat per Vilaweb - suavitzant el que va dir en unes entrevistes d'Onda Cero. Ha sortit parlant de que hi han símptomes de una segona fase del conflicte. Ha suavitzat les paraules - ha passat de dir que ZP volia destruir Espanya a dir que la volia "irreconeixible" - tot i que intenta mantenir el que havia dit - és a dir, que s'ha maquillat però ja ho ha dit - mantenint que hi ha punts de contacte entre l'Executiu Central i ETA, treient a ERC com a soci de la banda i que governa aquí.

Després també ha mantingut que sí, que les detencions estan molt bé, però que ETA busca un projecte nou. Entrar als ajuntaments, tornant a comparar-ho amb ERC, Perpinyà, i connectant amb això de la segona part del conflicte. Ha acabat mantenint que no vol una ETA legitimada a les institucions basques i que sembla que ha de desaparèixer però que tutelant un procés polític. Com es pot veure, ha tret vells fantasmes - seria gairebé més apropiat dir que han tret l'artilleria pesant del quarter s'estava rovellant des de la última batalla - i el que és més important, podem apreciar una assimilació de tota l'esquerra abertzale amb ETA. Val, sí, grups majoritaris no han condemnat encara la violència, i els pocs que ho fan tenen un èxit discret. D'acord. Però això fa pensar que quan en un futur ETA s'estigui acabant s'usaran les mateixes sigles per criticar durament aquelles formacions independentistes i d'esquerres. És a dir, que s'assimilarà qualsevol cosa així a terrorisme, deslegitimant d'aquesta manera una opció política que hauria de ser respectada com a formulació política.

Avui mateix, aquí podem veure per EP la notícia de que la Mª Dolores de Cospedal, la lloctinent del PP també ha sortit a desmentir i maquillar coses. Que el PP no té cap prova de que es negocii amb ETA però han insistit en la línea d'abans: evitar que qualsevol grup pròxim a la banda es presenti a les eleccions. Tornam amb el mateix: opció política fora. Cosa que van aconseguir les últimes eleccions basques i que ha resultat ser la panacea basca. Sense l'espai de poder abertzale, PP i PSOE han pogut pactar. I clar, a cap dels dos els interesserà que aquest espai de poder es perdi. Segur que a la pròxima a l'esquerra abertzale li costarà trobar l'escletxa per presentar-se a eleccions.

El que més gràcia fa, potser, és això. Tant la Cospedal com el Rajoy han remarcat que Mayor Oreja és un profund coneixedor de la realitat basca, que cal escoltar-lo. No sé què pensar-ne. Potser sí que ho coneix, però afirmar que tot el món abertzale és ETA em sembla, si més no, tendenciós. Vull dir, per conèixer la realitat basca fer afirmacions d'aquest tipus no em sembla coherent. Suposo que deu haver infinitat de grups i sigles, moltíssimes posicions. Simplifcar-ho tot d'aquesta manera interessada i sesgada.

Més fantasmes. La última enquesta - últimament en portem moltes, aquí en teniu la notícia per EP - diu el que ens podem imaginar: PSC perd pocs diputats, ERC es pega el morrazo del segle - un altre cop -, CiU acapara el gran traspàs de vots - que no cal tenir gaires dioptries per saber d'on surten - ICV i PP es mantenen i C's desapareix del mapa. El cas és que tornem a un panorama ja conegut, un altre cicle: època de crisi, dretes (PP a Madrid i CiU aquí) al govern, podem suposar que hòsties pels treballadors per totes bandes... La diferència, pero, és que l'independentisme ja ha començat un camí que diria que no té gaire retorn i que no sabem on ens portarà. Un pacte CiU i ERC podria ser viable? Ni idea, però encara que no els voti no em desagradaria la idea. CiU ha escorat una mica cap a l'independentisme - cosa que ha tibat la corda amb UDC - i el nou govern que en pugui sortir de tot plegat no sé on anirà a petar. Perquè a Espanya la dreta ha aconseguit mitjans i ha reforçat els seus amplificadors, de manera que podem suposar tornarà a haver-hi ball de bastons. O, el que és el mateix, la fàbrica d'independentistes doblarà la producció.

A perturbación ciclónica en el seno ambiental, rostro jocundo. xD








Fuscus Dominus


Scriptum factum IX kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Oish, pobra Terribas!

Doncs sembla que la entrevista de Dilluns a la nit per TV3 a José Montilla - feta per la directora de la cadena Mònica Terribas - ha portat cua. Segons podem llegir a Vilaweb - aquí, EP no en diu res - s'ha desencadenat una campanya contra tan honorable senyora. Clar, un veu això d'entrada a la capçalera de la web i es creu que és la principal notícia del dia, que ha sortit tot el PSC a la palestra davant de les càmeres a dilapidar la Terribas i que arde el Parlament. Però no, com podem veure a Vilaweb han sigut els blocs d'alguns socialistes els que han "arremetidu" (xD) contra la Mònica. Ensumo que això dels blocs - qualsevol amb afany de protagonisme se'n fa un, com podeu comprovar (xD) - és una malaltia per parlar amb franquesa del què es creu o per deixar de reprimir-se davant les càmeres. El "rajadero", vaja. Allà on et sinceres. No vaig veure la entrevista, però sabent dels antecedents de Mònica Terribas i xafardejant una mica el que diu Vilaweb - amb ull crític - me'n puc fer una idea aproximada i segur que seria més aviat encertada, sinó exacte. El cas és que alguns blocs d'aquests han criticat a la Terribas d'interrompre el presi, de intentar fer-lo caure en contradiccions, de buscar deixar-lo en ridícul o malament, han rescatat la famosa crosta nacionalista, de tenir un to agressiu i poc respectuós, en fi, de no tractar-lo bé, no com es mereix. Havia de deixar-li temps per exposar el que volgués, no tallar-lo... Clar, fer-li mimitos. Un massaig. Allò que fa tothom amb els polítics i altres "personalitats" - aquestes cometes són despectives - a la televisió.

En fi, apart de que això és un atac directe a la llibertat del periodista per fer bé la seva feina - i Terribas hauria de ser divinitzada pel periodisme, o això crec i no ho sóc ni estic estudiant per ser-ho - crec que han criticat el que un periodista ha de fer. És a dir, tot periodista polític ha de tenir a la Mònica com a referent. Una entrevista ha de ser profunda, crítica i dura per un polític. Els polítics han d'anar als platós de televisió a suar la cansalada i a deixar-s'hi la pell. Són els representants del poble, han de vetllar per ell i pels seus interessos, i ajudar, promoure respostes i mobilitzar recursos quan algun problema afecta el territori. Efectivament, la obligació de la Terribas era representar - cosa que si un es para a pensar té tela, perquè qui representa que ha de representar el poble és el Montilla, no ella - 'els crítics de la gestió de la nevada' com algun bloc d'aquests diu. Fins i tot hi han hagut crítiques directes a la mateixa persona de la Terribas, en plan "no tenia el dia", segons Vilaweb.

Fins i tot, si un es para a pensar, no és que representés els crítics amb al gestió. Terribas no feia el paper de polític contrari, no feia paper d'oposició, no feia el paper del PP fa un temps. La Terribas representava a qui s'havia quedat sense llum, a qui s'havia quedat a dormir lluny de casa, a qui havia perdut encara més diners tot i tenir la crisi a sobre. Terribas representava un poble que no se sent respectat ni representat. Terrribas representava la gent. Ella podia encarar-se amb el Montilla i cantar-li les quaranta. La resta no.


Aquí van alguns blocs: Joan Ferran, portaveu al Parlament; Josep Maria Balcells, diputat; Carme Figueras, diputat.






Fuscus Dominus


Scriptum factum XVI kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Consultes als IES??

Avui he llegit - avui és ahir, són les 00:13 ara mateix - per Vilaweb, aquí - no ho he trobt a Europa Press -, que s'ha muntat una consulta independentista a l'Institut d'Educació Secundària Abat Oliba de Ripoll. Es veu que durant el 13-D es va dir que el jovent no s'hi va implicar, i el 84% de participació d'aquest alumnat - el total era un "cens" de 254 nanos - ha de refutar aquestes "habladuries" i demostrar que hi ha interès per la política. A la foto fins i tot hi han entrepans de la hora del pati. D'entrada, crec que està molt bé rebaixar l'edat als 16 anys per les cosultes. No hi tinc res en contra, crec que tot i ser una edat en què les opinions polítiques poden estar molt verdes o influenciades enormement per algú o quelcom - és una cosa que jo mateix he passat - cal deixar espai perquè aquest jovent participi, opini, es manifesti i tingui un interès o es familiaritzi amb aquests temes. Però una altra cosa ben diferent és muntar consultes sobre temes concrets de política als instituts. De no ser, evidentment, que ho hagin muntat els alumnes per sí sols, cosa que em podria costar de creure. Una cosa és una consulta oberta a la societat i una altra fer-la dins un centre educatiu, on se suposa que els professors han de tenir objectivitat per poder impartir classe. No trobo bé que una cosa política tan concreta i complexa entri als instituts, on es formen persones que hauran de treballar, opinar, votar o manar el dia de demà. Ho trobo per una banda frívol - cal ser seriós amb aquest debat, i la combinació d'entrepà del pati amb urna no trobo que sigui seriosa - i per altra banda interessat, perquè afirmar a partir de 254 xavals d'una zona concreta que el jovent s'interessa per la política, és agosarat: Els organitzadors consideren que amb la participació es demostra que els joves 'tenen interès per aquests temes'. Per moltes associacions, manifestacions i activitats que es facin a tot Catalunya, això no deixa de ser soroll, cal anar a les dades que crec que no deuen estar aquí sinó a les discoteques de Barcelona o qualsevol altre lloc. A no ser que s'afirmi això sobre aquests 254 nanos o bé sobre part del jovent de Ripoll. Concretant sobre què i qui es pronuncien aquestes afirmacions.




Fuscus Dominus


Scriptum factum XVII kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Suma Independència.

Notícia important per l'independentisme!! Suma Independència, la Coalició independentista transversal que aspira a unificar tots els partits que la vulguin per les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Aquesta és la seva web, i sembla ser que tot això va començar aquest passat Febrer del 2010, tot i que el Manifest és del Desembre del 2009.

Aquí us passo aquest manifest. Trobo els primers paràgrafs potser un xic extremistes, amb afirmacions categòriques que podrien tenir molts peròs i cometes. Una cosa és que no poguem progressar sense estat propi i una altra molt diferent afirmar que l'estat espanyol ens vol fer desaparèixer. I no és la única, el to del discurs el veig un xic apocalíptic. Temo que aconseguir un discurs maximitzant la neutralitat de la coalició sigui massa difícil, just quan és més necessària per poder encabir-hi tothom. I això no s'aconsegueix incidint en un cert victimisme. Perquè seria la hora de la veritat: Fins a quin punt s'està disposat a la independència. Els grans partits no sé com reaccionaran.

La crisi que està patint Catalunya en tots els terrenys (polític, cultural, lingüístic econòmic i social), així com l’espoli continuat a què ens sotmet l’estat espanyol i la seva clara voluntat de fer-nos desaparèixer com a nació, fa urgent i imprescindible un canvi polític radical que ens porti a la independència, la regeneració i la recuperació de la confiança polítiques.

En aquest sentit, les moltes reeixides accions promogudes en els darrers temps han col•laborat decisivament a fer que la independència estigui en la centralitat del debat polític i que es plantegi com a única solució viable per a la nostra nació. Però una solució que no podrà fer-se efectiva si no és amb la implicació de tot el poble català mobilitzat i compromès.

És per tot això que ara cal que, tots aquells que tenim l’objectiu que la nostra nació formi part del concert de les nacions lliures del món, deixem provisionalment de banda les nostres diferències i ens unim superant les nostres diferències polítiques, culturals i socials per aconseguir una majoria parlamentària per proclamar la independència de la nostra nació.

Us convidem doncs a sumar-vos a aquest manifest de suport a la constitució d’un moviment unitari per la creació d’una alternativa electoral independentista per tal d’assolir un Estat català independent.

Posem-li espelmetes al sant que volgueu, que això és una bona idea i cal tirar-la endavant pel bon camí.

Per altra banda, tenen també una Carta Oberta - surt a la portada de la web - que crec que també és important difondre per aclarir dubtes i definir una mica què és i com funcionarà SI.


En aquestes setmanes transcorregudes des de la presentació de Suma Independència (SI) els seus promotors hem estat treballant i ja hem assolit mes de 2.700 signatures de suport al projecte.

Arribats a aquest punt hem cregut que és convenient donar un pas més i fer alguns aclariments que permetin que el projecte avanci cap a l’objectiu que ens vam proposar i que no és altre que col•laborar en la consecució de la independència de Catalunya i alhora sortir al pas a interpretacions que poden desvirtuar la visualització pública del projecte.

Suma Independència (SI) no és, ni vol ser un partit polític. “SI” vol ser una estructura social no professionalitzada i limitada en el temps representada per, entre d’altres, uns parlamentaris que treballin de forma clara per a aquells als qui representen i que siguin les persones més adequades pel càrrec i el resultat d’una elecció encertada entre tots els seus integrants.

No se’ns escapa que és en aquest pas on radica la dificultat més gran, tant de l’encert com de l’acord en la tria de candidats, però també és cert que o portem l’independentisme ciutadà, sense vocació de perpetuar-se, a dins del nostre Parlament o, senzillament, continuarà existint fora sense ser representat per ningú. Amb tots el problemes que això, avui dia, comporta.

Suma Independència (SI) té el propòsit de promoure la creació d’una coalició ciutadana que aplegui gran part del moviment independentista en una candidatura transversal, amb el propòsit que grups, entitats, formacions polítiques i ciutadans s’apleguin sense que cap d’ells hagi de renunciar a la seva pròpia identitat política i social. Els objectius concrets són: la declaració de la independència al Parlament, com a primer pas per a l’assoliment de la independència del conjunt de la nació catalana, elaborar una llei electoral per a les eleccions constituents que permeti la representació directa dels ciutadans i la regeneració democràtica i convocar eleccions.

Per tant fem una crida a la unitat dels partits i la unitat del poble envers aquest projecte de construcció d’un estat per a la nostra nació.

Som molt conscients que durant una legislatura es plantejaran situacions més enllà dels objectiu esmentats que s’hauran d’atendre i que hi ha moltes i diferents preguntes que els actuals i futurs votants de l’Independentisme es fan i es faran.

És per aquest motiu que els possibles participants en aquesta proposta podran articular el seu discurs propi. En el cas que siguin formacions polítiques, podran defensar els seu propi programa. Les persones participants, en el cas d’estar vinculades a algun projecte polític propi, podran evidenciar-ho com ho considerin convenient en qualsevol espai públic, fins i tot utilitzant el nom o les sigles de la seva pròpia formació política, si hi pertanyen a alguna.

Durant les properes setmanes Suma Independència (SI) iniciarà una campanya per difondre la idea que sense unitat d’accions no hi haurà Independència i per convidar a tots els actors socials i polítics amb independència de la seva grandària i implantació a prendre part del projecte.

Esperem que aquesta carta oberta aclareixi en tot el possible els dubtes al voltant de la nostra acció i ajudi a aconseguir els màxims suports a una idea que entenem correspon a la voluntat de la majoria del Independentisme.






Fuscus Dominus


Scriptum factum idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Mirant jures de bandera, et trobes amb Bolonyes aturades.

Sorpresa la meva quan llegeixo el nom d'un grup del Facebook: Jo també boicotejaré la jura de la bandera espanyola proposada a la UPF. L'ensurt i l'espant són evidents, com qualsevol pot comprendre, t'acollones. Un s'imagina els mossos, la notícia a la tele i els diaris, polítics a favor i en contra, rius de tinta dels grans i petits creadors d'opinió, els militars al mig del campus de la ciutadella amb un màstil i el banderón, tots uniformats amb el Moreso per allà i una multitud de rerefons en manifestació - sería violentíssima, algú s'ho imagina? xD - contrària a l'acte, amb les conseqüents obertures de Telenotícies amb bastonades, els "tercios assemblearis" amb les banderes com a piques del s. XVII com si fossin del Capitán Alatriste, el Saura acollonit disculpant-se davant de les càmeres, les furibundes reaccions del moviment estudiantil i no-estudiantil treient foc pels queixals, segurament una nova onada d'ocupacions i aprofitament per reobrir el debat de Bolonya... Un follón que t'hi cagues en les bragues.

Bé, el cas és que el mateix grup adjunta el que sembla una fotocòpia o una reproducció de la carta que l'Exèrcit ha enviat a Súper-Moreso (el sobrenom ve de la duresa exercida amb els anti-Bolonya ja fa un temps) en què s'indica que s'estan fent unes jornades per apropar els valors militars a la societat catalana i per fomentar la moral dels soldats. És a dir, actes i coses que l'Exèrcit deu fer normalment i gairebé ningú coneix, i en la qual ensumo una brillant idea de la ministre Carme (ma)Chacón. A partir d'aquí s'indica que el 22 de Maig es convida al citat rector de la Universitat Pompeu Fabra a assistir a aquest acte de jura de bandera al Quarter del Bruc i a qui vulgui també venir de la seva institució. Un es tranquil·litza considerablement, i se'n fa admirador per cantar les quaranta al creador per tergiversar les coses al mur d'aquest grup del Facebook. Només han convidat al Moreso i companyia a que si volen, vinguin a veure un acte tan maco. Res de daltabaixos.

Llavors un es troba amb la font del grup, que és una notícia de la súper imparcial agència de notícies - no vull dir que altres com EuropaPress sí que siguin imparcials, només que aquí es nota més - SMS25. Us il·lustraré el que vull dir amb un fragment de la notícia: "La cita ha causat rebuig evident al Facebook, i a hores d'ara, ja s'ha creat una pàgina que s'anomena Jo també boicotejaré la jura de la bandera espanyola proposada a la UPF. Més d'un centenar de persones ja han anunciat el seu boicot a l'acte de jurament." Més clar, eau de l'aixette. Un centenar d'herois. Bé, 99 herois, jo no m'hi compto. Llavors, un es troba un link la mar d'emocionant: "La Pompeu Fabra decideix aturar parcialment el Pla de Bolonya".

Ostiá! Un es torna a emocionar i mentre es pregunta com és que no ha sortit a les grans webs entra a veure la notícia, que és aquesta. Sembla ser que la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF decideix aturar el pla pilot de Bolonya a la facultat i que els que ara estaven cursant el segon curs del g(f)raus corresponents faran el tercer en llicenciatura, però els que entrin a primer sí que seguiran fent Bolonya. I com segueix la notícia, la mesura s'ha pres per la impossibilitat de recursos com ara aules, professors o bé diners. Més avall, però, s'especifica que Súper-Moreso havia donat opció a alguns degans a oferir-se a congelar temporalment l'aplicació del pla, i Jordi Guius, degà de Polítiques i sembla que impulsor del Pla, s'hi ha prestat. Evidentment, caldria dir que, efectivament, el moviment estudiantil - ara no vull puntualitzar quin moviment estudiantil - té raó, o part de raó en afirmar que el Pla és poc viable, si ja a la UPF tenen dificultats per aplicar-ho.

Després d'això, un s'ha posat a buscar directament pel Gúguel i ha trobat poques referències a la notícia: al blog de l'Assemblea de Comunicació de la UAB - aquí -, al blog de l'Assemblea de la UPF - aquest - i a un post o una web dels fòrums del Racó Català - aquest altre. Tots tres - potser cada minut que passa hi han més llocs on surt - tenen com a font la ja citada notícia de SMS25. I ni a la web de la Facultat se'n diu res, ni a la de la UPF. Caldrà esperar a que hi digui res, o això espero xD.

Abans d'acabar cal aclarir que el tema de la jura de bandera agafa embranzida i a hores d'ara hi han uns 288(-1) admiradors del grup boicotejador de l'acte, i que diaris com l'Avui comencen a parlar-ne - aquí - o e-Notícies - aquí. l'Avui puntualitza que la intranet de la UPF havia enviat un comunicat a tots els alumnes convidant-los a l'acte - perquè la carta pconvidava a qui volgués de tota la Institució.

I, si feu un esforç paleogràfic, veureu com comença la carta i com es despedeix el Tinent General: "Querido rector y amigo Josep Joan: [...] Con un fuerte abrazo [Signum xD]". Vull dir, al tanto de les amistats d'en J.J. xDD





Fuscus Dominus


Scriptum factum dies idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

La estupidez no suma

Us deixo aquí un articulet de la Vanguardia - el podeu llegir original aquí - que circula últimament pels blogs del Joan Gil Oliveras - a aquest, per exemple - i altra gent, que està molt rebé, sobre la Díez i l'independentisme.

Passeu-ho bé.

Desde hace años, sostengo que el principal problema que tiene la hipótesis independentista en Catalunya es el estilo de muchos de sus promotores, empezando por varios dirigentes de ERC. Aunque debe consignarse la emergencia de nuevos actores sociales favorables a la independencia cuyas formas son verdaderamente serias y solventes –destaca aquí la asociación Cercle Català de Negocis–, todavía quedan entornos movidos por la agitación antisistema, émula de tácticas y discursos de otros movimientos, ya sea la izquierda abertzale o los grupúsculos más extremistas de la alterglobalización. En estos momentos, y más allá de los partidos, en el independentismo hay de todo, lo mejor y lo peor de cada casa. La buena noticia es que los friquis y los fanáticos ya no tienen el monopolio del proyecto ni del discurso.

Pero los impresentables pueden ser ruidosos, si se lo proponen. Y pueden lograr protagonismo fácil, si escogen bien el momento. Así ocurrió el pasado viernes, cuando un grupo de jóvenes –sería bueno saber cuántos de ellos estudiantes– boicoteó una conferencia de Rosa Díez en la facultad de Ciencias Políticas de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Es notorio que estoy en las antípodas de lo que piensa y propaga la máxima dirigente del partido UPyD, pero no me permito trampas con las reglas básicas del juego democrático. Díez puede y debe exponer sus ideas con libertad, también aquellas que incluyen falacias sobre la realidad social catalana. Ello debe ser así siempre, incluso sabiendo que no existe nada parecido a una mínima simetría; quiero decir que sería extraño que un dirigente independentista pudiera explicar tranquilamente sus argumentos en universidades de Madrid u otras ciudades españolas. Por otro lado, los boicoteadores de Díez han dado de Catalunya y del independentismo una imagen pésima, manchada de intolerancia. Por eso son rematadamente estúpidos, porque se creen héroes cuando sólo marcan goles en propia puerta. Y la estupidez no suma. Además, han regalado a Díez un ejemplo perfecto para ilustrar sus tesis engañosas.

Para los puros e iluminados (del independentismo catalán, del españolismo, del socialismo, o de lo que sea), todo aquel que no encaje en su reducido esquema debe ser insultado y proscrito. Hace unos días, estos mismos totalitarios que pululan por la UAB intentaron impedir una charla del ex lehendakari Ibarretxe, demasiado pactista para su gusto. Por suerte, Catalunya no se reduce a estos cuatro "guardianes de la revolución", que dicen hablar en nombre "del poble català". El miércoles por la noche, el programa de TV3 Banda ampla nos mostró a unos universitarios muy diferentes, debatiendo sobre la independencia de Catalunya con tranquilidad, inteligencia y respeto. Fue un ejercicio democrático de pulcritud ejemplar. Es con estos jóvenes –y no con los que impiden hablar al adversario– que vamos a construir un país más libre, más respetado y con más oportunidades para todos.

Francesc-Marc Álvaro

Fuscus Dominus


Scriptum factum III idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

El meu Ideari Nacionalista

Ja sé que sona malament, però algun dia ho havia de posar tot ben posadet i escrit per no repetir-me a tot arreu xD. Ahí va.


1. La nacionalitat de cada persona és una decisió personal i intransferible que cadascú ha de prendre en llibertat, és una cosa que la dicta el cor i els sentiments. Cada persona sap i decideix quins criteris escull per identificar nacions i per decidir quina és o serà la seva, és a dir, a quina vol pertànyer i els efectes que això pugui tenir. Tals criteris - llengüa, cultura, geografia, etc. - són motius d'interminables disputes per definir el terme i crec que és una discussió estèril. Les nacions són una invenció humana: la terra són roques o micro-roques de minerals diversos, una bandera és un teixit, i un topònim no és més que una paraula, un so articulat. Una nació és un terme abstracte. Qualsevol document d'identitat, passaport, etc. no és més que un artifici jurídico-administratiu necessari per a un món globalitzat i organitzat de manera complexa, on cal un control. Tals elements no poden modificar els sentiments humans, ni tan sols sota coerció severa. Es més, moltes vegades l'esperonen i el fan més fort.

2. Identifico Catalunya com una nació. Com es diu al punt 1, considero personalment que per identificar nacions també cal un grup humà que així ho reconegui, perquè la col·lectivitat humana permet d'identificar-les. Una nació reconeguda només per una persona existirà, però només per a aquella persona. Per la resta del món no existirà. Així, considero que la societat catalana conté prous persones amb aquesta idea per poder defensar que són una nació. En aquest sentit, crec que hi ha més èmfasi en els grups humans que no pas en elements físics. Així, els escrutinis d'eleccions democràtiques fetes a àrees com Galícia o València em fan pensar que no hi ha tanta majoria de gent que opini que són una nació. Per aquesta raó m'abstindré a les meves opinions d'emetre judicis sobre aquestes àrees, atès que no està clara la posició majoritària. Això no vol dir, no obstant, que sempre estigui clara allà on es vegi. La diversitat d'opinions humanes obliguen al respecte mutu i democràtic de les diferents opinions, això és, la tolerància i protecció de minories així com la igualtat humana i la justícia de les majories.

2.1 D'acord amb tot això, crec que els Països Catalans no poden exisitir si els seus ciutadans no ho senten. Podrien ser una nació, però per aquestes mateixes raons m'abstindré sempre de fer-ne judicis o d'opinar sobre la seva existència o no.

3. La Península Ibèrica - i en gran mesura Catalunya - és, geogràficament, una terra de pas entre dos continents. Això explica com al llarg de mil·lenis d'Història una gran diversitat de pobles i ètnies han passat per aquí i han donat el resultat de grans migracions en ambdós sentits, i a una llarga successió d'invasions, rebel·lions, conquestes i reconquestes que amb una atenta mirada ens han d'il·lustrar que el motor cultural de la Península és el mestissatge i la integració - vegeu el punt 5 -. En canvi, altres àrees del planeta com les Illes Britàniques han pogut mantenir una etnografia clara i concisa que obliga als seus integrants a progressar i espavilar-se per sí sols, tot i que en l'actualitat la composició de la majoria de societats occidentals hagi fet aquest model caduc i obsolet. Avui dia Catalunya crec que és un model d'integració i tolerància, una societat mestissa que no oblida els orígens i que ha d'erigir-se en nació, obtenir un status jurídic adient - vegeu el punt 4 - i aconseguir fer-se un lloc per seguir avançant i progressant. Per tant, actituds xenòfobes, feixistes o intolerants no hi tenen cabuda, distorsionen l'ordre social i han de ser corregides.

4. Tota nació que existeixi - d'acord amb els punts anteriors, un grup humà d'unes dimensions mínimament raonables que així ho reconegui per les raons que siguin - ha de poder articular-se i organitzar-se en un aparell polític estatal i independent, que amb aquest poder polític pugui potenciar, difondre, protegir i conservar la seva cultura, orígens i història així com el seu model social d'integració i mestissatge. A més a més, ha de servir perquè política i econòmicament pugui subsistir autònomament, així com per poder ingressar en organitzacions supraestatals que es creguin convenients, com la Unió Europea.

5. D'acord amb el punt 3, l'actual Espanya és una terra de pas i les diferents ètnies i pobles que l'han habitada han conformat un corpus cultural que enllaça tota la Península, trets culturals comuns a totes les nacions peninsulars, d'un caràcter mediterrà únic. Per aquesta raó, hi han elements que agermanen la nació catalana amb la resta de la Península, fets culturals - com ara un caràcter humà generalitzat o certs costums - que han de servir per bastir ponts i que haurien de garantir o promoure bones relacions entre tots els territoris peninsulars a tots els nivells, com ara una certa cooperació político-econòmica. En aquest sentit, potser un model federal hauria sigut històricament la millor solució peninsular. Crec que bona part de l'independentisme actual a Catalunya parteix des de posicions federalistes. La Història contemporània o la composició política de l'actual Espanya fan pensar en la impossibilitat d'aquesta via federalista de manera que la solució sembla ser la independència, que defenso.

5.1 D'acord amb això, històricament crec que la nació espanyola no és altra cosa que la nació castellana, formulada a partir de l'estat que aquesta nació havia creat i dels territoris que controlava políticament, que en no tenir un poder polític representatiu o una societat conscienciada - Portugal ho confirma - no van poder fer valer la seva nacionalitat i la formulació de nació espanyola s'hi va sobreposar, anul·lant així la validesa de la nació anterior. Per aquesta raó, el conflicte nacionalista és, en teoria, a priori: la mera formulació d'una nació catalana trenca realment la integritat territorial de la nació espanyola, tal i com està formulada. Una reformulació a una nació castellana eliminaria aquest conflicte teòric, perquè Espanya serien els trets culturals supranacionals comuns a tota la Península, no pot ser una nació de nacions. Serien aquests trets culturals els que crec que explicarien uns sentiments binacionalistes presents a bona part de la societat catalana.

6. Davant una eventual independència de Catalunya, crec que caldria tenir presents algunes mesures per respectar les decisions nacionalistes i identitàries de cadascú. Reconèixer la nacionalitat espanyola a qui la sol·licités, o el manteniment del castellà com a segona llengüa oficial serien mesures apropiades, crec jo. Tantmateix, durant tot el procés caldria mantenir la pau i estabilitat social i controlar, evitar i castigar tota manifestació violenta de caire intolerant o xenòfob. Per altra banda, crec que referèndums a nivell municipal haurien d'acabar de definir les fronteres d'aquest nou estat català, que al seu torn hauria d'intentar mantenir o iniciar unes relacions exteriors amb la resta de la Península cordials i de cooperació, que en un futur poguessin arribar a un federalisme "de facto" entre estats o bé desembocar a una entitat supraestatal i ibèrica. Evidentment, aquest estat català no hauria de responsabilitzar-se de la voluntat o intencions de la resta d'estats ibèrics en aquestes iniciatives.








Fuscus Dominus


Scriptum factum VII idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Crackòvia d'ahir, després de la nevada xD

Aquest és el Hat Trick d'ahir al Crackòvia, mentre parava de nevar a Barcelona en la que serà ja coneguda com a Gran Nevada del 8-3-2010, o del dia 8 abans dels idus de Març del 2207 des de la Rebel·lió dels Ibers xD. És un molt bon gag, veieu-lo. Pichi, Txiki, Chichi, Patxi... xDDD

http://www.youtube.com/watch?v=j1slTbz8thY







Fuscus Dominus


Scriptum factum VII idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Al tanto, que ve de canto!!

A últimes hores de la nit d'un diumenge (= a avorriment abans de pujar a dormir) qualsevol com aquest, divagant per Europapress trobo un parell de notícies relacionades que em criden l'atenció. Ha estat un cap de setmana de disconnecting de manera que m'he enterat fa un parell d'hores, per exemple, que el Barça de Guardiola ha empatat a Almeria i ara el Reial Madrid és líder a la Lliga, cosa que em produeix una úlcera gastrítica important que no em deixa dormir mentre em dutxo amb el peu dret aixecat i el braç en angle recte amb el cos.

La primera notícia és aquesta i parla de que alguns membres de ANB van venir aquí quan el referèndum independentista no-vinculant celebrat a Arenys de Munt el 13 de Setembre del 2009, i que hi havien hagut trobades amb l'òrbita independentista catalana durant la preparació de la consulta. Van venir d'observadors, atès l'interès de l'esquerra abertzale en tot el procés. El primer problema és que un poblet basc, Elorrio, ha corregut amb les despeses municipals els moviments del seu alcalde, Nicolás Moreno, quan va venir aquí - avió, hotel, cotxes, menjar, etc. - i també quan alguns representants catalans van anar a Elorrio - el mateix, menjars, allotjament, etc. És un fet que no m'agrada. Hem de tirar coets si l'esquerra abertzale s'està plantejant realment abandonar kales borrokas i altres tonteries i centrar-se a la via democràtica. Una altra cosa és que tant uns com altres els deixin fer, i al tanto perquè la fi d'ETA serà una cosa tan buscada i codiciada que gairebé podria ser que es decidís dissoldre-la per sorpresa o bé deixar-la de manera testimonial perquè ningú s'apuntés el tanto. Crearia tanta expectació i seria un rebombori mediàtic de tal magnitud; i sobretot, hi haurien unes hòsties per veure qui ho ha aconseguit que més valdria això, buscar una política de fets consumats, sense que ningú en pogués treure rèdit polític. Com deia, és una bona notícia que les convulsions del món abertzale desemboquessin a una via viable i comencessin a fer bé les coses i a progressar. Però el detall d'Elorrio és problemàtic perquè és un paracaigudes ple de munició per Qui/què-tothom-sap. Aquestes coses no es fan. No es pot utilitzar fons públic per despeses d'aquest tipus. Una altra cosa seria preguntar-se qui paga moltes de les activitats o viatges que fan molts altres càrrecs públics, però és un altre tema, i no en tinc informació, tot i que en sospito la resposta.

La segona notícia és aquesta i és més interessant. No només algun alcalde de ANB està interessat en el moviment consultiu. Arnaldo Otegi i Uriel Bertran han tingut també reunions per parlar-ne i intercanviar informació el 19 de Setembre - a EP tenen un error i diuen que és el 19 de juny, dies després de la consulta d'Arenys (el 13-S) xD - del 2009 al País Basc. Sembla ser també que era Bertran qui havia anat - acompanyat i això - a alguns municipis d'Euskadi, i a la notícia d'EP es recullen informacions com ara declaracions al diari Berria de plantejaments abertzales sense ETA o bé del naixement del grup Indepentistak entre EA i ANB. Sembla ser que la via consultiva podria viable. Després també es parla de que van haver-hi observadors bascos el 13-D - en canvi no hi van haver el 28-F però n'hi hauran el 25-A - i de que hi han hagut contactes similars de tot aquest tema amb grups independentistes flamencs i escocesos a Brussel·les, cosa que celebro. El que em preocupa més són les tendències polítiques de l'independentisme exterior, la poca informació que tinc es redueix a que grups indepes flamencs majoritaris tenen idees dretanes, cosa que em crea recels.

No cal dir que tot això saltarà - si no ho ha fet ja - a la palestra dintre de poc - encara que pot ser que no ho faci - i que serà un tema del qual un bon ventall de mitjans diversos en tindran per parlar una bona estona, en una mena de Perpinyà-II. No sé fins a quin punt l'esquerra abertzale s'està plantejant abandonar postulats armats però ja fa temps que hi han indicis d'això, encara que poques evidències que ho demostrin. Fa temps que hi ha tranquil·litat, i això és també un altre indici de que alguna cosa bull a la cassola. Serà una gran notícia, però m'imagino les reaccions. Tot el ventall de mitjans que deia abans saltarà esperonada a destruir, deslegitimitzar i desacreditar el fet, per molt evident que sigui. I és que la sombra d'ETA és llarga i fosca. Tenint la història de la banda tan recent - no la podem comparar en magnitud amb Terra Lliure, tot i que el judici moral i ètic sigui el mateix - serà difícil acceptar el fet d'un dia per l'altre, tot i que caldria celebrar-lo. Clar que per arribar a tot això es necessitarà la desaparició de la banda, cosa que tampoc deu ser senzilla per les forces que hi actuaran al voltant. En fi, que el tema és complex, com tothom sap. Però cal resguardar i esperonar aquests brots verds de pau i democràcia, que tant fràgils semblen.





Fuscus Dominus


Scriptum factum dies nonae marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Canción de Hielo y Fuego/Cançó de Gel i Foc/A Song of Ice and Fire

Bon dia, són les 7 del matí i per causes diverses - com ara avorriment i impossibilitat de tornar a dormir - poso aquí una nova entrada al blog d'una coseta que volia parlar feia dies per recomanar a tothom unes lectures. En plural perquè és una saga, clar. Fantasia, para más señas. A qui no li agradi que no llegeixi. És una saga madura, ningú ho consideraria per tots els públics, no només per la complexitat de la història i els personatges, si nó també per les escenes explicitíssimes de sexe o violència. Però això no es nou, qualsevol lector acostumat sabrà de què parlo perquè a tota novel·la que es precii hi surt alguna cosa d'aquestes.

L'autor, George Raymond Richard Martin, - aquí en teniu la biografia per Asshai.com o si no busqueu la seva web personal a Varietas Nexibus - començà escrivint intriga, terror o ciència ficció, per passar a treballar una temporada com a guionista a Hollywood. Després de cremar-se fent guions de sèries que no sempre veien la llum cinematogràfica, començà a escriure la CdGiF - el primer llibre, Juego de Tronos/Game of Thrones, es publicà el 1996 - i des de llavors no ha parat, essent un èxit de vendes i tal, con todo lo que comporta. El cas és que la història de la saga és retorçada i complexa, amb diversos fils argumentals que poden tenir relació - que com tothom suposa s'acabaran entrellaçant - i una sèrie de personatges protagonistes de gran complexitat psicològica, molt reals i humans. Cal destacar que fuig de tot convencionalisme dins el gènere i trenca motlles i tòpics. La màgia no està massa present, és antiga, puntual i poc controlable, no hi han ni elfs ni nans, com a molt dracs. A més a més, intenta ser molt realista - els personatges són 100% humans (o un 99%) i fan totes les coses que han de fer, des de follar a morir-se - i la trama moltes vegades incorpora aquest realisme, fent girs tancats i complicant una història que es va intrincant cada vegada més. Tot i que hi ha qui critica que a aquests girs se'ls veu massa la mà de l'autor, com si fossin artificials, posició que no comparteixo. És un món també que fuig de convencionalismes, vast i ric i amb un continent principal, on succeix la trama, identificable amb una baixa edat mitjana d'Europa septentrional atès l'alt nivell documental de George R. R. Martin. En definitiva, és un aire fresc al gènere, una cosa nova i sorprenent que més pel boca-orella que per les grans campanyes publicitàries ha anat reclutant legions de seguidors que resen cada dia als déus antics i nous que Martin pugui acabar la saga i que no tardi massa en publicar cada llibre. Puntualitzo que aquesta última súplica no es veu massa complerta perquè la rigorusitat de Martin per quadrar la història i la complexitat de la mateixa fan que, per exemple, portem des del 2008 esperant el cinquè llibre, A Dance with Dragons. Que es diu aviat, tot i que sembla que ja hi han pel capbaix més de 1000 pàgines manuscrites.

En fi, us deixo amb un articulet en presentació de la saga, que surt d'Asshai.com i podeu trobar aquí. Disfruteu-lo i deixeu-vos enlluernar.




Bien, si has llegado hasta aquí es porque conoces qué es Canción de Hielo y Fuego, o bien has oído hablar de esta dichosa canción, pero no sabes de qué se trata, o es posible que te hayas perdido por el tempestuoso océano y que hayas embarrancado, sin saberlo, en Asshai.com, aunque otra posibilidad es que seas amigo de algún miembro de la Guardia de Asshai y por no hacerle un feo o directamente porque te ha amenazado con los males de los Siete Infiernos, hayas terminado por recalar en estas costas... Pertenezcas a un grupo u a otro, amigo, bienvenido, pasa, ponte cómodo...aunque no demasiado...ya sabes como se las gasta Martin...o si no lo sabes aún ya lo sabrás...

Asshai es una tierra exótica, alejada de Poniente, de la que aún no sabemos demasiado..., sólo que de ahí vienen los dragones y que aún sobrevive la magia; es un lugar misterioso y atrayente, lleno de prodigios y espantos más allá de la imaginación...

Pero empecemos por el principio... No queremos asustar a los pobres náufragos que arriban a nuestras playas y se sienten perdidos... Asshai.com es una web dedicada a Canción de Hielo y Fuego, obra de George R.R. Martin, de la cual hasta ahora existen cuatro libros en inglés: A Game of Thrones, A Clash of Kings, A Storms of Swords y A Feast for Crows, publicados en castellano con los títulos: Juego de tronos, Choque de reyes , Tormenta de espadas y Festín de cuervos (editorial Gigamesh). En principio quedan otros tres libros para terminar la Saga, de los cuales parece seguro al menos el título del quinto, A Dance with Dragons. Así que, si te unes a esta especie de secta, te advertimos... aún nos queda mucho que penar y que sufrir, y debemos armarnos de más paciencia y valor que el Lord Comandante.

¿Y de qué trata la Saga? Pues bien, es la historia de un continente llamado Poniente, en un momento muy concreto de su historia... Es un mundo en el que las estaciones duran años, en el que después de uno de los más largos veranos que se recuerdan, se acerca el invierno... Y ese invierno promete...

Cuando empezamos Juego de tronos, Robert I Baratheon, Rey de los Ándalos, de los Rhoynar y de los Primeros Hombres, se dirige con su esposa Cersei Lannister, sus hijos y media corte, a visitar a su amigo de la infancia Eddard Stark en Invernalia, el más septentrional de los Siete Reinos. Pero, ¿es una visita de cortesía?, ¿ha sido el azar el que ha hecho que los hijos de Eddard Stark encontrasen unos cachorros de huargo?, ¿qué acecha más allá del Muro?

Según avanza la lectura, se van sumando las preguntas y se van añadiendo los personajes. Conoceremos a los Tully, a los Martell, a los Tyrell, a los Arryn, a los Greyjoy, a los Frey, a los Bolton, y a tantos más... Y sobre todo a los Targaryen, destronados hace quince años y cuyos últimos descendientes viven exiliados en otro continente, situado al oriente de Poniente, y que vamos descubriendo poco a poco... ¡Vaya!, se nos olvidaba mencionar a la Guardia de la Noche, que desde hace milenios vigila el norte desde lo alto del Muro, a los maestres, a los septones, y a los...

¿Intrigado? Perfecto, bienvenido a una historia llena de sangre y fuego, de lágrimas y promesas, henchida de crudeza, de magia y de lobos huargos, donde cada personaje es complejo, y donde nuestro punto de vista varía radicalmente, según nos cuente la historia un Stark, un Lannister, o un Targaryen cuyo objetivo principal es recuperar el Trono de Hierro..., ¿o no?

También en Poniente, unos cien años antes de lo que ocurre en Canción, se desarrolla la acción de The Hedge Knight (El caballero errante, publicado en castellano en una antología llamada Leyendas negras 1 y editado en un cómic de Devir). En pleno apogeo del reinado de los reyes Targaryen, la muerte de Ser Arlan de Pennytree deja sólo en el mundo a su escudero Dunk, que decide dirigirse al torneo que va a celebrarse en Ashford... Existe una segunda parte, The Sworn Sword, recientemente publicado por La Factoria de Ideas dentro de la antología Leyendas, con el nombre La espada leal/La espada del juramento.

Quédate con nosotros..., ¡se acerca el invierno, refúgiate en Asshai!

Fuscus Dominus


Scriptum factum dies ante nonae marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Rosa Díez (o Ibarretxe, 2a parte) i... toros! xD

Quantes coses que passen, eh... hi han molts indeseables eh, es gravíssim! (xD)

Primer de tot, el que ja havia llegit per algun lloc quan lo de l'Ibarretxe a Ciències Polítiques de la UAB - que vaig comentar aquí - va ser que havia de venir aquesta senyora a fer una altra conferencieta d'aquestes, també a Polítiques, de manera que el que ha passat es veia a venir. Això ho he trobat per Europapress, mentre buscava cosetes bovines, que després en (re)parlarem. Resulta que hi ha hagut un centenar de persones (aquí si tenim xifres) que de manera una mica forçada - es parla d'empentes i petita allau, podem suposar que amb una "violència moderada" o el que és el mateix, "a presión" - han aconseguit entrar a la sala on s'anava a celebrar la conferència proclamant crits i consignes que tothom es pot imaginar. EP també parla d'enfrontaments - fins i tot cops, segons l'agència - amb partidaris de Rosa Díez, cosa que em xoca, però no massa. Vull dir, estranya que se'n parli així tranquil·lament perquè per molta llibertat d'expressió que hi hagi deuria costar trobar algú a Catalunya que estigués d'acord amb les premisses d'Unión Progreso y Democracia, així que potser sí que hi havien partidaris, però em fa olor de gent que simplement volia escoltar-la i que estava en contra dels sidrals habituals.

Com deia, el grup de gent ha aconseguit entrar i "reventar" per moments la conferència, fins que a la tarima Salvador Cardús, degà de la Facultat - famoset cultural per aquestes terres - de Polítiques ha cancel·lat l'acte i han marxat cap a una altra sala - sempre amb forta protecció privada, segons EP - on s'ha aconseguit pronunciar la conferència, tot i que es parla de que els protestants han llençat pintura vermella i han tacat al Cardús. La odisea segueix - la conferència? ni idea, EP en sua milles xD - per sortir perquè llençaven papers i coses diverses fins que han arribat al cotxe que se l'havia d'endur, que també li plovien coses, fins i tot alguna pedra segons l'agència. Sembla que pel camí Díez va tenir temps de fer unes sofertes declaracions a EP, molt iròniques, en què estava satisfeta d'haver fet la conferència i de la llibertat d'expressió d'Espanya. Això només ho pot dir així qui sap que obtindrà ampli rèdit polític de dir-ho en aquell moment! Al final, Díez ha arribat al cotxe que ha arrencat "a tota velocitat" (EP dixit, com si fos realment una pel·lícula de James Bond xDD).

Un que firma tot això ha buscat igual que quan lo de l'Ibarretxe. SEPC i CAF no en deien res, absolutament, però he anat directament a Indymedia, una agència de notícies anarquista i contrasistema. Allà el que he trobat ha sigut l'escueta notícia de la convocatòria de protesta, on es convoca una manifestació a la Plaça Cívica - punt central del campus de la UAB - i que podeu trobar aquí. El millor d'això són el parell de comentaris de la notícia, del qual en destaco el d'en Joan Gil Oliveras, a qui hauria de linkar a aquest blog un dia d'aquests i amb qui no tinc massa relació. El primer comentari critica la convocatòria argumentant que es donarà una imatge feixista - la paraula estrella des de fa uns anys - si es boicoteja l'acte, amb l'argument ètic de "no facis a ningú el que no voldries que et fessin a tu", de manera que el que millor es podia fer era protestar provocant un debat amb Rosa Díez, on poder estomacar-la amb raons. Però el millor és el del Joan - el comentari és aquest - en què avisa que a la web d'UPyD ja s'avisava de l'acte i que per tant era un acte polític, en què s'explotava la imatge d'una Díez democràtica boicotejada a la UAB. I això és el que ha fet, per gust i regocijo d'uns quants. "Es de ser inútiles eh!"

Tot i això, a Vilaweb hi havia notícia, bastant més escueta que a EP, i és aquesta. Sí que es parla de boicot, de cancel·lació de l'acte, de fer l'acte en un lloc reduït, i de llençament d'objectes, entre ells pintura que ha impactat a agents de seguretat. Com es pot veure, no surt el Cardús, no surt l'arrencada pel·liculera del cotxe, no surten les empentes... En fi, coses que passen. Com deia Gil, més valia deixar fer l'acte multitudinari i obrir un debat amb tothom, deixar a quadros la Díez o impedir l'aprofitament negatiu de la situació. I per acabar d'adobar-ho, ha sortit el PSC - aquí a EP - a defensar la llibertat d'expressió i a criticar amb la cantarella que tothom coneix d'estudiants minoritaris, mentre l'agència repetia el que ja havia dit, empentes, boicot, etc.

Canviem de tema, entremos al ruedo. Jo ja ho vaig dir ahir. La ILP, el debat al voltant de tot el tema taurí donarà un protagonisme i un vigor al tema taurí sense precedents, un fet innecessari. I ja està passant, amb un furibund intercanvi d'artilleria de tots els calibres que "ríete tu de Vietnam". I ahir també vaig opinar sobre el tema, aquí. A Europa press podem llegir aquí que València ha seguit els passos d'Esperanza Aguirre - cosa esperable - de declarar Bé d'Interès Cultural a les corrides de toros i blindar-ho. A tot això se li sumen les declaracions - a València parlaven també de les festes taurines a les festes majors dels pobles, que diria que no sempre són corrides amb mort de l'animal, hi han empreses d'espectacles taurins i acrobàcies sense gota de sang - com les dels portaveus de Madrid - aquí, EP - que argumentaven que tot aquest rebombori afecta els interessos generals de Catalunya, apart de fer defenses de la festa taurina parlant del seu arrelament cultural espanyol i del respecte a la llibertat, pel tema de prohibir coses. I evidentment, que tot això només ho poden fer sectaris, antiespanyolistes, radicals, etc. Diria que s'ensuma una temporadeta d'obtindre rèdits polítics de xinxar-nos, com quan fa uns anys, que va motivar l'aparició del "Polònia".

Múrcia (aquí a EP) també s'ha adherit al Movimiento - no m'estranyaria que s'anessin sumant Comunitats governades pel PP - i també ha començat a fer gestions per declarar BIC les corrides. I tornant al debat al Parlament, fins i tot francesos s'han posat pel mig. Van apareixent més i més personatges al debat, a favor i en contra, com ara els d'ahir, amb un ex-torero parlant també de nacionalisme o un filòsof desgranant científicament, com un forense, el patiment de l'animal ensenyant fins i tot una espasa de torejar o unes banderilles, cosa que trobo fins i tot esperpèntica. I avui han arribat personalitats franceses defensant les tauromàquies al Sud de França o representants dels correbous a les terres de l'Ebre, que argumentaven que si es prohibeixen les curses de braus després vindran els correbous, i que hi ha molta demagògia al voltant de tot això. Cosa que hi ha molta gent que també ressalta. Fins i tot han sortit al Periódico de Catalunya - aquí - unes personalitats del món taurí amb el to derrotista de que s'aboliran les corrides a Catalunya, cosa en la que crec que tenen raó. I el mateix diari, en la seva versió digital parla aquí de que el president de les Places de Toros ha reclamat que es declari la festa Patrimoni de la Humanitat, aportant raons semblants a les tauromàquies - tenen molta força en defensar la llibertat d'elecció de cadascú. Fins i tot a la mateixa notícia es pot llegir que es crarà un post-grau en toros a la Universitat Nacional d'Educació a Distància!! Més cec i inepte per no preveure que ara el tema està candent i que es mouran fils per tenir encara més toros no es pot ser. "No querías caldo? Pues toma dos tazas!" és el que ens passarà. Ara que ja feia temps que els toros passaven desaparcebuts, que no se'n parlava, que era un fet cultural que moria d'inanició, s'ha otorgat a la dreta espanyola una ocasió d'or per potenciar la festa, i com a les pròximes elecccions tinguem - que el tindrem - PP, hi hauràn uns focs artificials de gran magnitud. I més toros, clar. I espereu que encara no s'ha acabat. Això no ha fet més que començar. Quanta ineptitud.

Fins i tot podríem catalanitzar les tauromàquies, cosa que també seria una sortida, en la qual no hi hagués mort i patiment de l'animal però es conservés el tret cultural. Com ja he dit, existeixen a Espanya espectacles taurins que res tenen a veure amb espases o banderilles, si no amb acrobàcies o fintes. Però si hi reflexionem, ens trobem que no és només això. La silueta del toro d'Osborne ens ho confirma: tot el que tingui a veure amb bous a Espanya és patrimoni espanyol, i catalanitzar - ni que sigui en part - qualsevol element taurí semblaria massa artificial, forçat, de manera que no tindria èxit. Sí és cert que durant molt de temps foren presents a Catalunya, que Barcelona tenia fins a tres grans places, i que les tauromàquies fins i tot estan presents a la nostra història, com algunes revoltes i bullangues del segle XIX que van esclatar per les condicions socials i amb l'excusa de que van sortir toros massa mansos. Potser no és tant el rebuig català com l'apropiació espanyola, potser són dues forces que actuen alhora, com podem comprovar aquests dies. Rebuig per aquí és igual a més apropiació per allà. Potser els temps estan canviant. Potser el fet de tenir tauromàquies a Catalunya simbolitzava - com altres coses - la relació estreta de Catalunya i Espanya, sigui per la conveniència dictatorial com per la complicitat antifranquista. Potser la reafirmació cultural catalana ha anat desplaçant les afirmacions culturals espanyoles, desplaçant-se les unes a les altres, per les forces que ja he dit i que actuen en la mateixa direcció. Com una espiral. Com sempre.






Fuscus Dominus


Scriptum factum III nonae marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus, Sanctus Hadriani.

Contractes de gent jove, ILP sobre consultes i toros.

Les alarmes han saltat avui pel matí, quan he sentit per la ràdio al Basté a "El Món a RAC 1" anunciar que es proposa la creació de contractes precaris especialment dirigits a la gent jove, sense cobertura social, indemnitzacions, per sota del sou mínim, cadenes a la feina, capatàs, racionament de pa i aigua diaris, horaris de feina... una sèrie de condicions que ni el Ritz, tu. Resulta que s'anava a proposar i ja començaven a haver-hi reaccions. Aquest migdia entro a Europapress i llegeixo aquí que no, que Díaz Ferrán - el president de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales - només ho va parlar com un exemple entre passadissos, i que no està a la taula de ningú.

A la notícia es segueix parlant dels moviments entre partits, empresaris sindicats i tot el que se'n diu diàleg social per sortir de la crisi i aquestes coses. Resulta que a altres països monten contractes especials de gent jove amb el que aconsegueixen reduir l'atur.

El que no he trobat per EP és el que porta Vilaweb en portada (això). Resulta que avui el Parlament ha aprovat una resolució de suport a les consultes independentistes amb els vots de CiU i ERC, amb l'abstenió d'ICV i els naturals vots en contra de PSC i PP. A més a més, sembla que des del Parlament s'encoratja a seguir endavant amb tot el procés de les consultes i es parla en alguna ocasió de l'alt ressò o l'alta participació, cosa que considero que si ha sortit del Parlament deu tanir bastanta sorna, perquè el 28 F és la onada que ha passat més desaparcebuda abans de que se celebrés.

Segons Vilaweb, la resolució aprovada ratifica una altra resolució sobre el dret d'autodeterminació del 1989. Més avall es pot llegir el mosqueig del PSC amb CiU, acusant de camaleonisme polític als convergents. És el que potser ara els convé, però tinc una ombra de dubte. Podria ser que CiU estigués jugant amb aquesta imatge i que estigués apostant realment per la independència? Si tant busca el poder i el gir a l'independentisme li surt bé, podria perdre suports un cop guanyades les eleccions si no fa cap pas en aquella direcció. Podem estar d¡acord en què li convé, però se'n desentendrà un cop tingui la paella pel mànec? Una altra pregunta que queda en l'aire i que tothom vol saber com cau a terra. La fama que té CiU podria ser usada en aquesta direcció per despistar.

I també al Parlament avui (notícia a Europapress sobre els convidats i algunes aportacions, i a Vilaweb) ha començat el debat sobre la Iiniciativa Legislativa Popular antitaurina, per prohibir les curses de braus - les "corrides de toros" - a Catalunya. Ja fa un temps, quan això va començar, opinava que era una cosa contraproduent, perquè posava el tema a la palestra pública i li donava un protagonisme innecessari just quan era una cosa cultural que es moria d'inanició. Perquè és una cosa cultural, jo ho veig així. El toro, el brau, el bou; és un boví present a la cultura mediterrània des de temps immemorials, si teniu prou diners us feu una volta per Creta i m'ho expliqueu, o us acosteu a veure figuretes ibèriques als principals museus d'arqueologia espanyols. Vull dir, per activa o per passiva és un element present.

A fi de comptes, a l'arena - aquí també hi ha vocabulari d'amfiteatre romà - hi van sols el torero i la bèstia, i és en part la lluita entre l'home i la naturalesa, per això és fins a cert punt important que de tant en quant algun torero es faci mal, perquè ha de recordar a tothom que cal alguna cosa més que esclafar-se el testicles i fer onejar una capa vermella per torejar i sortir d'una peça. Fins aquí és un assumpte cultural, que un antropòleg de torn ens podria confirmar. La mort de l'animal - la derrota i suposat control de la natura - podria ser-ne també part. Deixo en l'aire les suposades xixines que puguin fer al bou abans de treure'l a l'arena per facilitar les coses, no ho he vist ni ho puc confirmar. Vull dir, la mort de l'animal, després de bastant patiment, no és alegre graciosa i agradable.

Però tampoc és diferent a la tònica del món animal. Crec que en això hi ha una hipocresia humana traslladada al món animal, que no ho és i no entén de sentiments, bellesa exterior o qualsevol altre valor. La bellesa exterior pot ser reclam sexual o camuflatge per escapar o matar, els colors exteriors d'un animal poden ser avisos de perill, la mort d'un animal és aliment per la resta. Al món salvatge, no hi caben els sentiments humans. Durant un documental de lleons no hi ha cap càmera que vagi a salvar gaseles. Però és que no només això, entre els animals domesticats tenim molta més hipocresia: qui renunciaria al paté de foie-gras en pro del patiment dels ànecs quan se'ls infla el fetge?, o qui sabotejaria granjes per alliberar les gallines de ser convertides en pollastres? Com van les xifres del genocidi animal comès pels humans? Ah clar, és per alimentar-nos. L'argument del patiment animal no és per ell mateix un argument, si nó que va associat a un altre element: salvem els pandes i les foques perquè són maques, als tigres perquè els abrics de pell són de ricatxons, i els toros aquí perquè és una qüestió cultural.

En nacionalisme tinc la opinió de que Espanya és en realitat la nació castellana, que en la seva expansió i supremacia política ha incorporat elements culturals que eren comuns de totes les nacions peninsulars, i un dels trets que més ha apropiat és el toreig. Per tant, en una Catalunya que es reconeix a sí mateixa, s'ha identificat els toros com un tret cultural aliè i l'argument estrictament de protecció animal - que hi ha qui el conrea deixant de banda els nacionalismes - es solapa amb l'associació cultural, o s'hi escuda. Per tant el debat és, crec jo, cultural i nacionalista; la prova més evident és el tema dels correbous a les riberes de l'Ebre. Sembla que ho estigui criticant com el PP, però no. Jo estic en contra de les corrides de toro, em sembla bé que no es facin. Només discrepo en dues coses, que hi estic en contra per una raó estrictament cultural, i que ha de ser una cosa paulatina i silenciosa, de sumir en la ignorància i l'oblit un tret cultural molt identificat amb una altra nació, - i per tant amb reminiscències polítiques - però sense intervenir-hi, mantenint el respecte. En altres paraules, que el desinterès de la societat catalana fes tota la feina, sense necessitat de prohibicions, que a la pregunta "perquè no hi han corrides de toros a Catalunya?" es pugui respondre "perquè a ningú li interessen" i no "perquè s'han prohibit". Crec sincerament que no calia prendre's tanta molèstia amb això.





Fuscus Dominus


Scriptum factum V nonae marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus. Sancti Medir ferentis aquam.

Que encara hi han més coses de Salt! xD

Doncs sí, hi passen més coses. L'alcaldessa, Iolanda Pineda, s'ha reunit amb la Generalitat - concretament amb el Monty i el Saura - per parlar i arribar a acords. Aquí teniu la notícia per Europapress. Titula que es mantindràn més mossos d'esquadra a la localitat, repassa els fets de les últimes setmanes i destaca que és un bon començament; no concreta però deixa veure que hi ha hagut entesa i de que s'adoptaran mesures. També acaba parlant de que Pineda ha defensat la imatge de Salt, intentant treure-la de la conflictivitat social.

En canvi, Vilaweb també en parla però hi surten més coses. Aquí podeu llegir escuetament al principi que es lluitarà contra la reincidència, però es centra en la comunitat magrebí. Parla de que hi han hagut reunions a l'Ajuntament entre veïns i immigrats, de la taula de convivència que s'ha instruit, dels joves magribins que farts de les identificacions muntaran l'entitat Joves per Salt, i fins i tot els mateixos magribins s'han queixat de què també ells han sofert robatoris.

I en aquest ambient de tanta conflictivitat, de cotxes cremats, negres penjats, blancs apallissats, camises negres, pardes, blaves, liles i verdes; d'invasió de negres i musulmans, inseguretat, setge de l'exèrcit, estat d'excpeció, guerra racial; vol instal·lar-se Plataforma per Catalunya a Salt. Vaja uns! xD Quanta diversió.





Fuscus Dominus


Scriptum factum VI nonae marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Na'vi, la segona part, Chávez i ETA, PxC a Salt.

La Júlia - els seus blogs són aquest i este otro - estarà contenta, perquè James Cameron ja ha anunciat - aquí ho teniu per Europapress - que Na'vi serà el títol de la segona part de les històries a Pandora, que segons ha dit aprofundirà molt més en el planeta en si, aspectes culturals i demés dels nadius. Sembla ser que amb 2500 milions de dòlars recaptats es podrà fer una seqüela, i suposo que con semejante morterada es podrà fer en 5-D si volen, i totes les virgueries que uno se pueda imaginar. Caldrà esperar a que estigui acabada - podem suposar que un temps considerable - a veure-la i segons ha dit el mateix James ho muntarà ell, o ho dirigirà ell, o el que sigui que ell faci amb la pel·lícula. Vamos, que li ha tocat la loteria, i els seguidors de Pandora estan d'enhorabona.

A otra cosa, mariposa. S'ha muntat un sidral amb les suposades relacions entre ETA i les FARC via Veneçuela, per un auto del jutge de l'Audiència Nacional Eloy Velasco. Dic suposades perquè no està encara demostrat - o eso creo - i perquè tampoc dubto que hi hagin detalls de tot això als mitjans que un pobre ciutadà pugui accedir. Aquí en teniu la notícia per EP de les reaccions que estan tenint lloc entre vora i vora del "xarc". El cas és que aquí tot es porta amb molta serietat i solemnitat - dins del que cap, és clar - i el PSOE demana explicacions i sembla que mou fils diplomàtics, el PP obre foc i parla dels problemes de les "males amistats" i reclama que Moratinos s'hi deixi la pell... Vaja, l'esperable; i allà ha sortit Chávez des de l'Uruguay passant-se literalment les acusacions pel forro, parlant de colonialisme. Dient aquesta frase, la majoria de la gent pensarà: "qué pesat, el dictador aquest amb això del colonialisme. Que ja no existeixen!". Que és el que passa als mitjans occidentals espanyols i no espanyols. Un en la seva ignorància vols abstindre's de parlar.

No tinc informació, i en un món on el colonialisme es diu multinacional i després es conjuga amb globalització, que surti aquest dimoni pelut dient que els recursos veneçolans es queden allà, deu inflar molt la moral. El problema que té aquest home és que o s'ha passat de la ratlla o ha tingut un excés de zel protector. Si no semblés que hi ha tanta persecució d'opositors tindria millor premsa. Clar que plantant cara i desmuntant el xiringuito occidental, qui pot esperar tenir bona premsa... El cas és que no puc tenir una opinió formada. Sortiria dient que chapó pel Chávez però no tinc informació per poder-ho dir amb seguretat. Sort que estem en la zona de les llibertats i em puc informar bé. És de suposar que entre les FARC i la ETA puguin haver-hi afinitats, i que una certa col·laboració és gairebé esperable. Tot i que no podem comparar la situació de la ETA - molt mermada, fa mesos que no atempta, funciona en un país més o menys democràtic - amb les de les FARC, que està en guerra oberta a la selva amb l'exèrcit colombià. No sé fins a quin punt Chávez hi està ficat. El que sí crec és que no deu ser fàcil aguantar la posició desbaratant els negocis occidentls, amb el país veí firmant cosetes per tenir exèrcit ianqui al territori. Vull dir, que allà hi ha una guerra, sembla que entre dos països, però avui dia no hi ha URSS per socórrer ningú, i els EUA estan vivitos y coleando.

En otro orden de cositas, sembla que Plataforma per Catalunya es vol presentar a Salt. Salt ha estat últimament als mitjans perquè es veu que hi ha inseguretat, que els saltencs atribueixen als immigrants i aquests es defensen acusant-los de racistes i de ficar-los a tots dins el mateix sac. Aquí teniu la notícia d'EP de que aprofitant aquest sidral, PxC es presentarà a Salt, cosa que és esperable si bé no se n'havia dit res fins al moment. Crec que les manifestacions i trifulques que hi han hagut no han sigut entre totalitats. Com sempre, hi ha varietat d'opinions. Els saltencs que es manifestaven potser sí eren bastants, però entre ells hi havien els que potser reclamaven simplement un augment de la seguretat, i els qui anaven més enllà i acusaven els immigrants. Vull dir, potser sí que ha crescut el delicte comès per immigrant, però d'aquí a acusar a tots els immigrants es necessita una predisposició. No, no m'han robat ni ho han intentat, si és això el que em diria algú que cregués això. Com es pot esperar, els qui fan el pas d'acusar els immigrants tapen a d'altres que no tenen - o això suposo jo - aquesta idea. I per altra banda, els immigrants que es manifestaven suposo jo que devien ser els qui se sentien ofesos per les acusacions de l'altre sector. Parlo sense saber, però imagino l'escena. Dubto molt que algú que sol delinquir en forma de robatoris o furts vagi també a la manifestació. Tant els immigrants com les víctimes poden reconèixer-lo, i no només això, els immigrants es queixen de que ells no són lladres, i cree el ladrón que todos son de su condición: dubto que amb el sentiment de culpabilitat algú vagi a manifestar-se falsament. Per dissimular? Pot ser. Però jo no ho veig, un lladre no crec que tingui tanta vida social com per fer això, potser estigui ocupat en problemes més grossos perquè es vegi abocat a delinquir.

El que deia, ni tots els saltencs acusen els immigrants com a comunitat ni tots els immigrants són lladres, prova és que part de la seva comunitat hagi sortit a aixecar la veu. No em puc creure que els carrers siguin una batalla campal d'ordre social, ni tots els immigrants són lladres i dolents que van a apallissar racistes ni tots els saltencs estan a mata-degolla en plan racistoide. PxC crec que vol aprofitar el caldo de cultiu, però treurà els vots dels predisposats a acusar a tothom de pell més fosca que la seva. I l'abstenció farà la resta.





Fuscus Dominus


Scriptum factum VI nonae marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus