Una cosa necessària

Una cosa necessària. Això és el que posaré ara i aquí, les declaracions del ja famós minusvàlid Sebastián Ledesma Morán que apareix en una seqüència de fotos, de les que s'ha dit i es deia que eren un muntatge ja que la foto més publicitada, la primera, on més semblava una agressió en grup, eren una sèrie on es podia veure com els mossos passaven de llarg del Sebastián, i inclús jo mateix havia fet córrer la veu de què es digués que la foto era muntatge, quan en realitat el muntatge ha sigut de Puig i els Mossos. Imaginem, per un moment, fins a quin punt arriba el poder de la discòrdia i dels mitjans que no és fins ara que s'ha destruït aquesta confusió generalitzada al voltant d'aquest fet, així com falta veure si l'altra foto de l'indigent que sembla ésser agredit també és certa o no. Sobre el cas del Ramiro, pot semblar que evidentment no el van agredir - rascades a la cadira, és a dir, allò esperable dins d'una càrrega policial - però va estar a punt de rebre, si no és perquè els Mossos van tenir un punt d'astúcia, tot i que es veu cru, sense pelar i sobre la taula quina és la baixesa moral d'un cos policial anti-avalots, escollits - podem suposar - i seleccionats per les seves "aptituds".

"Els Mossos d'Esquadra van agredir-me"

La persona en cadira de rodes de les fotos del desallotjament denuncia que els Mossos el van intentar agredir rebent cops i rascades a la cadira

Participación | 01/06/2011 - 18:48h

Sebastian Ledesma Morán

Sóc la persona en cadira de rodes que apareix a nombroses fotografies de l'intent de desallotjament a plaça Catalunya i vull posar nom a les imatges que són objecte de controvèrsia. El meu nom és Sebastian Ledesma Morán, tinc 55 anys i vull deixar clares tres coses:

1) Que les imatges són un reflex cert del que allí va ocórrer.

2) Que el Mosso d'Esquadra no m'estava defenent

com han dit el conseller Felip Puig i alguns mitjans de comunicació, sinó que m'estava agredint, com així ho acrediten els cops i rascades que té la cadira al lateral esquerre, provocades per un cop de porra.

3) Que no vaig rebre cap cop al meu cos perquè el Mosso que m'amenaçava amb la seva porra (com s'aprecia a la foto) va ser aturat per un altre Mosso que li va dir: "No, joder, a ése no, que nos llevan al juzgado".

També vull deixar clar que no sóc ni un heroi, ni una vícti

ma, ni un "borroka" ni, molt menys un inconscient. Únicament sóc, ni més ni menys, un indignat més. Cada dia participo en les activitats de plaça Catalunya, en especial a la comissió de diversitat funcional, que entre d'altres tracta temes de discapacitat.

I podeu estar segurs que seguirem la protesta i la lluita pacifica, fins que aquest estat de coses desaparegui.

Hauré de portar al taller la cadira perquè la reparin, perquè si no pinten les rascades s'oxidaria. No sé ni m'importa gens si aquesta despesa anirà només a compte meu, que consti. El que em preocupa de veritat és que jo de jove vaig haver de córrer davant dels grisos i que aquesta policia, que considerava meva, m'ha fet córrer davant seu. A veure com li explico ara a les meves filles que aquesta és la policia que nosaltres demanàvem.

Durant la càrrega policial vaig sentir diversos Mossos dient, en castellà tots per cert: "¿Qué hace este hombre aquí? ¡Llévenselo! ¡Llévenselo!". Estic fins al monyo que es qüestioni perquè era jo allà: tinc tot el dret i tot el deure de ser-hi com a indignat. Per què no volien que hi fos? Per què els dificulto repartir cops de porra a plaer? I trobo molt greu

que es generi polèmica per la possibilitat que m'hagin pegat a mi i en canvi sembla que no importi que altres persones sí que fossin agredides o patissin crisis d'ansietat severes. Tots som iguals davant la llei i tenim el mateix dret de manifestació i de legítima defensa, en especial davant d'una agressió gratuïta com la de divendres passat.

Els qui eren darrere la meva cadira, a qui els Mossos van atonyin

ar, hi eren perquè jo els vaig dir que s'amaguessin allà, convençut que a mi no em farien gran cosa. Ningú em va manipular ni calia protegir-me dels meus companys indignats, com s'ha dit. Només m'he sentit manipulat per la versió de Felip Puig sobre l'actuació policial i només m'ha calgut ser protegit dels seus Mossos.

Estàvem fent resistència pacífica als accessos a la plaça, per impedir que sortissin els camions amb les nostres pertinences. Com s'ha pogut comprovar, no hem pogut recuperar res del que es van endur, ni les firmes recollides, ni mòbils ni res. A més els han descarregat en un descampat com si fos un abocador.

Només vaig sentir por després del moment de les fotos, quan milers de simpatitzants envoltaven la plaça i escridassaven als Mossos. Vaig témer que es llancessin sobre ells, els Mossos responguessin i hi hagués una gran desgràcia. Van ser moments de molta, molta tensió. Van ser moments d'una altra època, d'una que creia que havíem superat fa temps.

I aquí us poso un dels cartells de la famosa web d'humor www.cuantarazon.com on hi ha un ràpid resum de la jornada del 27 de Maig del 2011, el dia en què per alguna estranya raó els Mossos d'Esquadra van mostrar la seva cara més fosca amb el Conseller d'Interior que més rius de tinta farà córrer, i més hòsties repartirà. I no, no seran consagrades, malgrat que també li agradin. El dia en què amb una suposada i innecessària neteja de la plaça es va mig intentar desallotjar l'acampada i la resistència pacífica d'una protesta justa i necessària rebé per contestació la porra, la vio

lència, la repressió, la millor, més explícita i clarivident prova de que el Moviment dels Indignats està donant allà on més mal fa, està posant el dit a la llaga, està denunciant el que mai cregueren que denunciarien. Ladran, luego cabalgamos.









Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm dies kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

El primer museu

Aquesta és una cosa que m'ha fet gràcia reproduir aquí, perquè no en tenia cap notícia. És un dels blogs de l'ARA.cat, el que parla sobre Ciència, tot i que és arqueologia.

El primer museu

Quan es parla de història antiga, de seguida pensem en uns quants períodes molt determinats. L’imperi romà, l’època hel·lènica, els faraons egipcis,… i poca cosa més. Alguna referència a Troia, Pèrsia i algun altre imperi que es confon amb la resta perduts en la nit dels temps. Com a bons europeus, la majoria desconeixem pràcticament tot el que fa a historia del Japó, la Xina, l’Índia o les cultures americanes.

El motiu suposo que és només per proximitat en el temps i en la cultura. La nostra societat és l’hereva de l’imperi romà, que va prendre com a referent en moltes coses bona part de la cultura grega. Molts dades històriques ens han arribat a través de la mirada dels romans, de manera que estan inevitablement esbiaixades.

Per això, resulta curiós descobrir algun tret dels imperis menys coneguts i notar com de semblants podien ser a nosaltres en alguns aspectes. Podria semblar que l’interès per estudiar el passat és cosa nostra, i que els antics imperis són, únicament, l’objecte de la curiositat dels historiadors. Però el cas és que ells també experimentaven curiositat per conèixer el passat. També volien entendre les seves arrels històriques i culturals. I segurament ho feien amb el mateix aire de superioritat amb el que nosaltres els mirem actualment.

El museu més antic del que tenim notícia va obrir les seves portes a la ciutat de Ur, a l’antiga Mesopotàmia. Va ser al voltant de l’any 500 abans de Crist i tenien motius per mirar al passat. Ur era una ciutat amb més de dos mil anys d’història en aquell moment. De fet, la civilització sumèria es considera una de les primeres que van sorgir al planeta.

Però quan van fer el museu, l’època gloriosa d’Ur ja quedava molt enrere. El nou imperi babilònic s’havia forjat i Ur havia passat a ser només una ciutat secundària a l’ombra de Babilònia. I cap al final dels temps dels babilonis, la princesa Ennigaldi, la filla d’un dels darrers reis, anomenat Nabònides, va encarregar-se de recollir objectes pertanyents als períodes antics de la seva cultura. Sembla que va adquirir-ne, va fer excavacions i els va organitzar i etiquetar en el que ara es coneix com el Museu d’Ennigaldi-Nanna. L’afegit de Nanna al nom és perquè era també sacerdotessa de la deessa Nanna.

En realitat sembla que pare i filla compartien la passió pel passat. El rei Nabònides es considera el primer arqueòleg de la història ja que era ell qui encarregava les excavacions per trobar els objectes que la seva filla dipositava al museu. I el sentiment tampoc és difícil d’imaginar. Eren els hereus d’un imperi, d’una cultura que vivia els seus darrers moments. A punt de desaparèixer sota la pressió d’altres imperis més joves i amb més empenta. Era inevitable mirar al passat amb enyorança. Més si tens dos mil anys d’història de la teva ciutat per recordar.

El museu d’Ennigaldi-Nanna fa gràcia perquè va tornar una mica boigs als arqueòlegs que el van descobrir. En una excavació van començar a trobar objectes de diferents èpoques situats al mateix indret. Allò era molt estrany, fins que van trobar uns cilindres amb inscripcions que explicaven que eren aquells objectes. Eren les primeres fitxes museístiques que tenim notícia.

Una d’ella deia: ”Aquests són còpies dels maons que es troben a les ruïnes d’Ur, obra de Bur-Sense, rei d’Ur, que va trobar el governador d’Ur durant la recerca de la planta [del temple], i que jo vaig veure i descriure per meravellar als espectadors. “

Suposo que els hauria deprimit saber que dos mil cinc-cents anys més tard, pràcticament serien només un apunt en els llibres d’història, ocultats per l’esplendor dels imperis que vindrien després. També és una bona lliçó per recordar. No importa com de brillant ens sembli la nostra època. Amb el pas dels segles caurà en l’oblit excepte, potser, per alguns historiadors.

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs