El primer museu
Quan es parla de història antiga, de seguida pensem en uns quants períodes molt determinats. L’imperi romà, l’època hel·lènica, els faraons egipcis,… i poca cosa més. Alguna referència a Troia, Pèrsia i algun altre imperi que es confon amb la resta perduts en la nit dels temps. Com a bons europeus, la majoria desconeixem pràcticament tot el que fa a historia del Japó, la Xina, l’Índia o les cultures americanes.
El motiu suposo que és només per proximitat en el temps i en la cultura. La nostra societat és l’hereva de l’imperi romà, que va prendre com a referent en moltes coses bona part de la cultura grega. Molts dades històriques ens han arribat a través de la mirada dels romans, de manera que estan inevitablement esbiaixades.
Per això, resulta curiós descobrir algun tret dels imperis menys coneguts i notar com de semblants podien ser a nosaltres en alguns aspectes. Podria semblar que l’interès per estudiar el passat és cosa nostra, i que els antics imperis són, únicament, l’objecte de la curiositat dels historiadors. Però el cas és que ells també experimentaven curiositat per conèixer el passat. També volien entendre les seves arrels històriques i culturals. I segurament ho feien amb el mateix aire de superioritat amb el que nosaltres els mirem actualment.
El museu més antic del que tenim notícia va obrir les seves portes a la ciutat de Ur, a l’antiga Mesopotàmia. Va ser al voltant de l’any 500 abans de Crist i tenien motius per mirar al passat. Ur era una ciutat amb més de dos mil anys d’història en aquell moment. De fet, la civilització sumèria es considera una de les primeres que van sorgir al planeta.
Però quan van fer el museu, l’època gloriosa d’Ur ja quedava molt enrere. El nou imperi babilònic s’havia forjat i Ur havia passat a ser només una ciutat secundària a l’ombra de Babilònia. I cap al final dels temps dels babilonis, la princesa Ennigaldi, la filla d’un dels darrers reis, anomenat Nabònides, va encarregar-se de recollir objectes pertanyents als períodes antics de la seva cultura. Sembla que va adquirir-ne, va fer excavacions i els va organitzar i etiquetar en el que ara es coneix com el Museu d’Ennigaldi-Nanna. L’afegit de Nanna al nom és perquè era també sacerdotessa de la deessa Nanna.
En realitat sembla que pare i filla compartien la passió pel passat. El rei Nabònides es considera el primer arqueòleg de la història ja que era ell qui encarregava les excavacions per trobar els objectes que la seva filla dipositava al museu. I el sentiment tampoc és difícil d’imaginar. Eren els hereus d’un imperi, d’una cultura que vivia els seus darrers moments. A punt de desaparèixer sota la pressió d’altres imperis més joves i amb més empenta. Era inevitable mirar al passat amb enyorança. Més si tens dos mil anys d’història de la teva ciutat per recordar.
El museu d’Ennigaldi-Nanna fa gràcia perquè va tornar una mica boigs als arqueòlegs que el van descobrir. En una excavació van començar a trobar objectes de diferents èpoques situats al mateix indret. Allò era molt estrany, fins que van trobar uns cilindres amb inscripcions que explicaven que eren aquells objectes. Eren les primeres fitxes museístiques que tenim notícia.
Una d’ella deia: ”Aquests són còpies dels maons que es troben a les ruïnes d’Ur, obra de Bur-Sense, rei d’Ur, que va trobar el governador d’Ur durant la recerca de la planta [del temple], i que jo vaig veure i descriure per meravellar als espectadors. “
Suposo que els hauria deprimit saber que dos mil cinc-cents anys més tard, pràcticament serien només un apunt en els llibres d’història, ocultats per l’esplendor dels imperis que vindrien després. També és una bona lliçó per recordar. No importa com de brillant ens sembli la nostra època. Amb el pas dels segles caurà en l’oblit excepte, potser, per alguns historiadors.
Fvscvs Dominvs
Scriptvm factvm dies kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada