Decàleg de fal·làcies #acampadabcn

No puc més que treure'm el barret davant d'aquesta descoberta de blog ja fa bastants mesos, i davant d'aquest decàleg quirúrgic de tots aquells a qui no els agrada el moviment. És aquí.

Endavant! Visca l'acampada i l'Assemblea!!

Decàleg de fal•làcies #acampadabcn

Setze dies de mobilització arran del 15M han generat una bateria d’arguments per desacreditar el moviment de l’#acampadabcn que ens disposem a rebatre:

1. Utòpic. Titllar el moviment d’utòpic per despatxar en un mot les propostes concretes ha esdevingut tot un clàssic. L’#acampadabcn proposa coses tan poc sospitoses d’utopisme com ara reformar alguns aspectes del sistema electoral, revisar els sous dels càrrecs electes o gravar les transaccions financeres. Propostes que trobem a programes electorals de partits polítics o al mateix Parlament europeu.

2. Virtual. El coixinet d’#acampadabcn fa que alguns pensin que tot plegat és un invent de Twitter i Facebook. Una volta per Plaça Catalunya cap allà les 10 del vespre permet un bany de realitat, les noves tecnologies són el mitjà. Allò virtual és real.

3. Anàrquic. La falta d’organització dels primers dies ha estat superada per una eficiència autoorganitzativa inaudita. La subdivisió en comissions, ordres del dia i assemblees de barris fan pensar que el moviment ha sabut anar més enllà de la desorganització inicial.

4. Visceral. Els sentiment d’indignació per la crisi o el funcionament del sistema polític motiva molts participants. Però si hagués estat estrictament visceral probablement ja no seria a plaça Catalunya, la indignació a cop calent fa dies que es va temperar.

5. Juvenil. Malgrat que els acampats són majoritàriament joves, la necessitat de formular propostes és compartida per un segment més heterogeni de la població pel que fa l’edat.

6. Violent. La resistència pacífica a la polèmica actuació policial del passat divendres, una situació que s’allargà diverses hores i podia derivar en disturbis, demostra un rebuig clar als mètodes violents.

7. Malcriat. La suposada irresponsabilitat del moviment al no voler desallotjar la plaça ha quedat desmentida per la mateixa autoritat dels Mossos d’Esquadra que gairebé ha elogiat el gest de recollir la plaça durant la celebració blaugrana.

8. Tossut. La insistència a ocupar la plaça, un espai públic, ha aixecat crítiques. La decisió de delegar el moviment a assemblees de barri, que previsiblement es prendrà durant els propers dies, fa pensar que ocupar la plaça no s’ha convertit en un fi.

9. Anticatalà. L’assemblea de plaça Catalunya no ha abordat la qüestió catalana, tot just fa dos dies va constituir una comissió sobre l’autodeterminació, però sí que ha tocat qüestions relacionades amb l’agenda política del país com ara les retallades. La #catalanrevolution ha agafat força els darrers dies, sobretot a les acampades de comarques.

10. Efímer. Molts havien apuntat que la mobilització es dissoldria aviat pel seu caràcter espontani circumscrit al període electoral. Però el moviment ha anat més enllà i sembla ser que va camí de constituir-se en quelcom més que una acampada puntual, més que una tenda és un bungalow del moviment. El temps en determinarà la transcendència.

Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm II kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Vídeo a YouTuBe: Debats sobre l'autodeterminació a la pl. Catalunya

Aquest és un dels vídeos dels debats a la Comissió que debat el dret a l'autodeterminació a la plaça Catalunya. Encara no li he pogut treure tot el suc, però és súmmament interessant.



Aquí






Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm III kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Carta anònima d'un Mosso d'Esquadra.

Carta anònima d'un suposat Mosso d'Esquadra sobre els brutals fets del divendres 27 de Maig del 2011 pel matí. Tal i com estan les coses, no sé fins a quin punt és autèntica, però el que és innegable és que és convincent, i té la força de la realitat, de poder ésser real. Jo la he trobat aquí.

CARTA ANÒNIMA D'UN MOSSO D'ESQUADRA


Bones a tots els ciutadans i ciutadanes lliures,


Em presentaré com a ciutadà anònim perquè sóc Mosso d'Esquadra i la llibertat d'expressió interna del Cos no em deixa un altre camí que aquest anonimat que detesto.


Us volia transmetre la meva indignació per tot el que hem viscut en aquests tretze dies, però sobretot pels fets esdevinguts ahir en el desallotjament de Barcelona i de Lleida.


Fa molts anys que vaig accedir al Cos de Mossos i ho vaig fer creient que en una democràcia la policia és un servei públic vital per la convivència.


Un servei públic que ha d'estar al costat de tots els ciutadans i ciutadanes que creiem en la llibertat lligada a la responsabilitat. Un servei públic que ha d'atendre la prevenció dels delictes i la seva persecució, entre d'altres coses, i sempre, tal i com ens ho van ensenyar a l'escola de policia, amb els principis de CONGRUÈNCIA, OPORTUNITAT I PROPORCIONALITAT establerts amb la constitució que els nostres pares i mares van refrendar.


Ahir vaig plorar. Molt. Primer d'indignació i ràbia al veure com tot un seguit de ciutadans i ciutadanes que es manifestaven de forma pacífica van ser breutalment apallissats; després de vergonya; perquè, que els hi explicaré ara als meus fills si em pregunten sobre les càrregues efectuades? I al meu veí? I al meu amic?


Sóc un ciutadà més, sóc un indignat més, crec en la llibertat i en la no violència, de fet se'm va ensenyar a l'escola de policia. I jo li pregunto al conseller Puig: i vostè hi creu? Com va poder donar una ordre com la que va donar? Així vol garantir el respecte que tots els mossos volem dels nostres conciutadans?


Ahir no ens vam guanyar cap respecte. Ho sento, però algú ho havia de dir. Ahir vam trencar a pals el que és una revolta del pensament crític i pacifista. Ahir el conseller Puig va aconseguir que els antiavalots fessin avalots. Ahir el conseller va aconseguir indignar-me a mi, a la meva família, als meus amics i veïns, a molts d'altres companys del cos, que per por a les represàlies internes no volen pronunciar-se.


Ahir els sindicats de Mossos no van emetre els seus comunicats amb contundència en contra d'aquella operació macabra contra ciutadans i ciutadanes, però és clar, per si no ho sabeu, al juliol hi ha eleccions sindicals al Cos, i de la mateixa forma que en el món de la política, val més un vot que una persona.


El respecte que demanem, conseller, el guanyarem amb el treball diari, amb la proximitat amb la ciutadania de la qual també en formem part, perquè els nostres fills van a l'escola i comparteixen vivències amb d'altres nens i nenes, comprem en els mateixos mercats i comerços, ens sentim estafats per la classe política, per les grans corporacions i bancs.


És per tot això que no entenc l'operació policial engegada ahir per desallotjar ciutadans i ciutadanes que de forma pacífica han estat movent la consciència col·lectiva per demanar transparència en els institucions que emanen del poble. Per demanar una democràcia participativa en tots aquells factors que afecten a les nostres vides, per demanar justícia, per demanar la persecució de tots aquells polítics que fent ús dels seus càrrecs han estat corruptes, que la jubilació d'un polític sigui la de qualsevol altre ciutadà, que no tinguin duplicitat de càrrecs i sous. En definitiva, que el polític sigui un ciutadà més, que de forma lliure i responsable col treballar en el món de ella política i pel poble.


Avui continuo plorant quan em venen a la ment les terribles imatges d'ahir, i que vostè, conseller, va intentar justificar davant de la premsa. Des de la meva modesta opinió: no hi ha justificació possible en aquella intervenció. Vostè no està a l'alçada de representar el Cos de Mossos. Vull un comandament que faci de cirurgià, que amb cura i respecte tregui qualsevol element que trenqui la convivència pacífica de la societat, no vull un carnisser, no m'agrada la sang.


Jo sóc un ciutadà, jo treballo de Mosso d'Esquadra, jo vull una policia al servei del poble i no del polític de torn. Jo he triat estar al costat del poble, del meu veí, del meu amic, dels meus conciutadans, de lluitar amb ells per la via pacífica i sense violència per assolir un món més just, un món on tothom hi tingui cabuda, on la participació no sigui tant sols la llençada d'una papereta dins d'una urna, vull pensar i vull sentir, per sobre de tot, un futur millor pels meus fills. O és que potser, conseller, vostè no ho vol?


Alerta! Conseller i polítics de diversos colors, l'era dels crits dels silencis s'acaba, ara s'inicia el temps de les veus que s'alcen sense violència i que us reclamen: RESPONSABILITAT I HONESTEDAT.

Ah, i visca l'#acampadabcn!!




Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm III kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

L'Anglada i jo.

Article d'avui al diari ARA de l'Albert Om.

L'Anglada i jo

ALBERT OM

| Actualitzada el 28/05/2011 00:00

L'Anglada i jo ÀLEX GALLEGO

Vam néixer al mateix carrer de Vic, tu set anys abans que jo. Eres el pinxo del barri, el que va fumar abans que ningú, el que anava més espitregat, el que perseguia les nenes, el que era al mig de totes les baralles. El mateix milhomes d'ara.

Als anys 70, Can Grapes era un pub mític de Taradell. Els que érem nens sentíem explicar mil històries del que passava allà dins. Per això, amb 11 o 12 anys, ens passàvem tardes senceres fent guàrdia a la porta. Quan l'obrien, ens escolàvem per entre les cames dels grans i ens hi estàvem un minut amb els ulls esbatanats per impregnar-nos d'aquell ambient, fins que l'amo ens agafava de l'orella i ens feia fora. Tu ni et fixaves en aquells nens, però jo recordo haver-t'hi vist unes quantes vegades i en unes quantes trifulgues.

No et vaig retrobar fins a deu anys més tard, quan jo ja treballava de periodista a El 9 Nou i tu eres el líder de Fuerza Nueva. El rei de la ultradreta vigatana, que cada dos per tres es passejava per la ciutat amb una relíquia com Blas Piñar i organitzava viatges nostàlgics al Valle de los Caídos. Et vaig entrevistar l'any 1989 i em vas dir que sí, que amb Franco vivíem millor. Es va acabar Fuerza Nueva i després va venir una cosa que es deia Adelante España, més tard el Frente Nacional i també Dios-Patria-Justicia, sempre en la marginalitat, sempre buscant brega amb el primer que se t'encarés. El Blas Piñar es va fer gran i tu ho vas provar amb el Ruiz Mateos. També vas anar a les seves llistes electorals i també ens el vas fer venir a Vic. Misèria i companyia, una altra vegada. Continuaves buscant un espai al món i vas arribar a anar de número 2 a la candidatura del Partit Popular de Vic. Per provar que no quedi.

Fins que amb la immigració vas pensar: "Aquesta és la meva". Per això, quan ara proclames que els de fora han de respectar els nostres costums i les nostres tradicions, me'n recordo de com les respectava el teu estimat Franco. Quan et sento dir que la immigració és una amenaça per a la identitat de Catalunya, penso: però des de quan et preocupa a tu la identitat de Catalunya? Els immigrants te la porten fluixa. No hi ha cap ideologia darrere teu. Només aquell milhomes que ja eres de jove.

Ah, i no estic d'acord que primer els de casa. Vam néixer al mateix carrer, i a davant teu hi faria passar molta gent. És igual on hagin nascut.

Si vols destacar i no tens talent, has d'anar a contracorrent. Com tu tota la vida. Finalment t'has fet un nom, això és veritat. Però t'has quedat sense la teva gran promesa: ser alcalde de Vic el 2011. A Catalunya has crescut: ja tens el 0,7% del total de regidors.

Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm V kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Cediendo el paso. O no.

Doncs sí, aquí us poso l'últim article de l'Arturo Pérez-Reverte - el de l'1 de Maig - perquè hi estic molt d'acord. No només és comprensible que s'estigui arribant - sense saber-ne la magnitud - a cotes d'estupidesa humana molt altes, sinó que ja no se sap com actuar. El simple i demolidor raonament de l'últim paragràf, segurament portarà cua - o seria esperable - malgrat que P.-R. hagi deixat clar a totes les seves novel·les el seu respecte a la dona, tenint abundants dones protagonistes a les seves novel·les i posicionant-se en contra del masclisme. El que vinc a dir és que el raonament del nen és demolidor perquè l'argument de no agredir una dona és adult. És a dir, els nens són cruels i moltes vegades sense una moral formada, i els enfrontaments entre nens - entre sexes o no - són habituals fins que aquests no creixen; per qualsevol raó vana, i acaben igual que començen, per una tonteria, arribant fins i tot a invertir aliances i barallar-se contra l'amic anterior. Fins que comprenen que l'últim que han de fer precisament amb una noia - perquè tots sabem que arriba un moment en que ja no són nenes - és pegar-la o enfrontar-se amb ella. La violència de sexista prové de la mala comprensió d'aquesta nova relació "adulta" entre home i dona, no pas en les rebequeries o les baralles de pati d'escola. Penso que el cas que Reverte explica del nano aquest té un clar distorsionador: una professora inculcant una idea de complexitat adulta a un nen que no ha fet el canvi i per tant no comprendrà - com la seva contestació demostra - del tot la dimensió del que se li està dient. Malgrat sigui lícit renyar un nen que molesti a classe.

Cediendo el paso. O no

XLSemanal - 02/5/2011

Una de las cosas que estamos logrando entre todos es el desconcierto absoluto en materia de corrección política. El bombardeo de estupidez mezclada con causas nobles y la contaminación de éstas, los cómplices que se apuntan por el qué dirán, la gente de buena voluntad desorientada por los golfos -y golfas, seamos paritarios- que lo convierten todo en negocio subvencionado, la falta de formación que permita sobrevivir al maremoto de imbéciles que nos inunda, arrasa y asfixia, ha conseguido que la peña vague por ahí sin saber ya a qué atenerse. Sin osar dar un paso con naturalidad, expresar una opinión, in

cluso hacer determinados gestos o movimientos, por miedo a que consecuencias inesperadas, críticas furiosas, sanciones sociales, incluso multas y expedientes administrativos, se vuelvan de pronto contra uno y lo hagan filetes.

Voy a poner dos ejemplos calentitos. Uno es el del amigo que hace una semana, al ceder el paso a una mujer -aquí sería inexacto decir a una señora- en la entrada a un edificio, encontró, para su sorpresa, que la individua no sólo se detuvo en seco, negándose a pasar primero, sino que además, airada, le escupió al rostro la palabra «machista». Así que imaginen la estupefacción de mi amigo, su cara de pardillo manteniendo la puerta abierta, sin saber qué hacer. Preguntándose si, en caso de tratarse de un hombre, a los que también cede el paso por simple reflejo de buena educación, lo llamarían «feminista». Con el agravante de que, ante la posibilidad de que el supuesto varón fuese homosexual -en tal caso, quizá debería pasar delante-, o la señora fuese lesbiana -quizá debería sostenerle ella la puerta a él-, habría debido adivinarlo, intuirlo o suponerlo antes de establecer si lo correcto era pasar primero o no. O de saber si en todo caso, con apresurarse para ir primero y cerrar la puerta en las narices del otro, fuera quien fuese, quedaría resuelto el dilema, trilema o tetralema, de modo satisfactorio para todos.

Pero mi drama no acaba ahí, comentaba mi amigo. Porque desde ese día, añadió, no paro de darle vueltas. ¿Qué pasa si me encuentro en una puerta con un indio maya, un moro de la morería o un africano subsahariano de piel oscura, antes llamado sintéticamente negro? ¿Le cedo el paso o no se lo cedo? Si paso delante, ¿me llamará racista? Si le sostengo la puerta para que pase, ¿no parecerá un gesto paternalista y neocolonial? ¿Contravengo con ello la ley de Igualdad de Trato o Truco? ¿Y si es mujer, feminista y, además, afrosaharianasubnegra? ¿Cómo me organizo? ¿Debo procurar que pasemos los dos a la vez, aunque la puerta sea estrecha y no quepamos?... Pero aún puede ser peor. ¿Y si se trata de un disminuido o disminuida físico o física? ¿Cederle el paso o la pasa no será, a ojos suyos o de terceros, evidenciar de modo humillante una presunta desigualdad, vulnerando así la exquisita igualdad a que me obliga la dura lex sed lex, duralex? ¿Debo echar una carrerilla y pasar con tiempo suficiente para que la puerta se haya cerrado de nuevo cuando llegue el otro, y maricón, perdón, elegetebé el último?... Por otra parte, si de pronto me pongo a correr, ¿se interpretará como una provocación paralímpica fascista? ¿Debo hacer como que no veo la silla de ruedas?... O sea, ¿hay alguien capaz de atarme esas moscas por el rabo?

Y bueno. Si a tales insomnios nos enfrentamos los adultos, que supuestamente disponemos de referencias y de sentido común para buscarnos la vida, calculen lo que está pasando con los niños, sometidos por una parte al estúpido lavado de cerebro de los adultos y enfrentados a éste con la implacable y honrada lógica, todavía no contaminada de gilipollez, de sus pocos años. El penúltimo caso me lo refirió una maestra. Un niño de cuatro años había hecho una travesura en clase, molestando a sus compañeros; y al verse reprendido ante los demás, un poco mosca, preguntó quién lo había delatado. «Fulanita, por ejemplo -dijo la maestra señalando a una niña rubia y de ojos azules-, dice que eres muy travieso y no la dejas trabajar tranquila.» Entonces la criatura -cuatro años, insisto- se volvió despacio a mirar a la niña y dijo en voz baja, pero audible: «Pues le voy a partir la boca, por chivata». Escandalizada, la maestra le afeó la intención al niño, diciendo entre otras cosas que a las niñas no hay que pegarles nunca, etcétera. Que eso es lo peor del mundo, lo más vil, cobarde y malvado. Y entonces el enano cabrón, tras meditarlo un momento, muy sereno y muy lógico, respondió: «¿Por qué? ¿Es que no son iguales que los niños?».

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies nonae maii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Recull d'articles i escrits internautes

Poso un recull d'articles d'actualitat, trets de Internet. El primer, és del Carles Garcia, tret d'aquí, el seu bloc.

Sóc més fort que tu

Estat Espanyol, 2 de maig de 2011. Suposat país democràtic:
- Permeten presentar-se a les eleccions als partits feixistes d'extrema dreta
- Prohibeixen una candidatura independentista basca, que ha renunciat a la violència. Prèviament n'havien prohibit una altra.
El món, 2 de maig de 2011:
El país suposadament més lliure i democràtic del món, envaeix la casa on s'amagava el terrorista més buscat del planeta i planta una bala al seu cap que acaba amb la seva vida.
Si tu mates, jo mato. Intercanvi equivalent?
Amb la mort de Bin Laden, els familiars de les víctimes ja estan tranquils? Ja no senten la pèrdua? Què ha canviat a les seves vides?
...
Si vivim en un món democràtic, per què aquestes coses?
No tenen dret els bascos a triar un partit independentista?
No té dret tothom a un judici just, per assassí que sigui?
Crec que el fet d'assassinar un terrorista fa més assassí tot un país sencer, que al propi terrorista... I a més a més, quan ho celebren com si haguessin guanyat qui sap què.
Tu em pegues i jo m'hi torno. Això és la llei del més fort. No ens enganyem.
...I que no ens enganyin.

El segon, és d'un tal Ignacio Escolar, i surt del blog de'n Joan Gil, aquí.

Un demócrata trasnochado

Debo de ser un demócrata trasnochado, pero prefiero los juicios a los asesinatos de Estado. Debo de ser un blando, pero no creo en la pena de muerte ni mucho menos en las ejecuciones extrajudiciales. Debe de ser sospechoso esto que digo, porque antes de seguir voy a tener que dejar muy claro, para que nadie manipule mis palabras, que detesto la violencia, que detesto el terrorismo, que detesto a Al Qaeda y que no creo en el infierno, pero si existe tal cosa se inventó para asesinos como el difunto Osama Bin Laden.

Debo de ser un pacifista peligroso, pero aún soy de los que defienden que el fin no justifica los medios; que la Justicia no tiene nada que ver con un tiro en la cabeza y un cadáver lanzado por la borda hasta el fondo del océano. Debo de ser un antiguo, o tal vez alguien demasiado moderno, porque ojalá que la ley del Talión se hubiese quedado enterrada en la tumba del rey Hammurabi, hace más de tres mil años. Debo de ser un pesimista, porque creo que este mundo retrocede y vivimos una contrarreforma en lo económico pero también en lo político; porque me temo que las democracias que ayer felicitaban al Nobel de la Paz Obama hoy no firmarían la Convención de Ginebra o la Declaración Universal de los Derechos Humanos.
Debo de ser un utópico, porque defiendo que ni siquiera si se demuestra que la pista para cazar a Bin Laden salió de un prisionero de Guantánamo, como ya se ha filtrado, quedaría justificada la tortura o el limbo jurídico de esos “enemigos” que ni siquiera saben de qué están acusados. Debo de ser un aguafiestas inoportuno, por afirmar que la venganza no es Justicia; por recordar que hasta los nazis tuvieron un juicio en Núremberg que hoy negamos a los terroristas de Al Qaeda.

I l'últim és un editorial del RacoCatalà.com, diari digital al qual no solc entrar - un cert intereconomisme - però del qual surten perletes com aquesta.

Quan tot fa olor d'ETA

En general a les terres basques hi ha poques coses que no siguin ETA · Tant fa que compleixin la llei de partits fil per randa, la seva olor d'abertzales els delata

Bildu també és ETA, diuen la justícia i el govern espanyols. Com Sortu, que també era ETA. Com EHAK, ANV o Batasuna també ho van ser al seu dia. En general a les terres basques hi ha poques coses que no siguin ETA. I això que Bildu és una coalició formada per un partit que és legal des de 1986 a l'Estat espanyol -escisió del PNV- i un altre que també ho és, Alternatiba -recent escisió d'IU-EB- amb independents abertzales. Perquè, és clar, tots els abertzales són ETA. I els veïns dels abertzales, els seus perruquers, la cosina del seu dentista que viu a Burgos i el professor que va donar classe al germà d'un noi que va passar pel davant d'Otegi un dia plujós. L'acte del Suprem considera que un miler dels vora 3.500 candidats de les llistes de Bildu tenen "vincles" amb ETA. Vincles què vol dir? Vol dir això, vincles. Que si un germà per aquí, un amic per allà, una xicota, el seu cunyat, un amic, algú que va votar ANV, el que els va llogar la cola d'enganxar cartells ...

Com amb Sortu, és igual si Bildu va voler deixar clar durant la seva presentació que les llistes que han elaborat per a les eleccions "són plurals" i "compleixen totalment la legalitat en el temps i en la forma", fet pel qual no esperen tenir problemes per ser presents als comicis. Tant fa que tots els membres de les llistes hagi signat un "codi ètic" on rebutgen explícitament l'ús de la violència i expressen el seu compromís "per les vies exclusívament polítiques, pacífiques i democràtiques" per al seu projecte polític.

Com amb Sortu, Bildu és ETA perquè els magistrats, la fiscalia i el govern espanyols "ho intueixen". La llei espanyola de partits exigeix que els partits polítics condemnin els atemptats d'ETA i rebutgin les seves accions armades. Sortu i Bildu així ho han fet, els estatuts dels primers i el programa dels segons així ho afirma. Però no els ha servit per a res, Bildu és ETA perquè fa olor d'abertzale i la justícia espanyola ho ha intuït. No calen proves, la justícia "no es creu" els estatuts i les afirmacions dels partits. Com amb Sortu, interpreten que aquesta voluntat de complir la llei és "estètica" però que realment no es creuen allò que signen, tot i que no ho poden demostrar.

I és que a Euskal Herria queda poca cosa que no sigui ETA. No és ETA el popular Jaime Mayor Oreja, no ho és el lehendakari socialista Patxi López, ni ho és Antonio Basagoiti, cap del PP basc.

Algú a Espanya haurà d'aclarir algun dia com caram esperen que el món abertzale defensi les seves idees de forma pacífica si declaren il·legal o deixen fora de les eleccions qualsevol partit que organitzen per participar-hi al marge d'ETA. No era aquesta la gran demanda de la societat espanyola a l'esquerra abertzale? "Deixeu la via violenta i aposteu pel joc democràtic". "O urnes o bombes" va arribar a dir el ministre espanyol d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, el 2010. I quan finalment fan el pas, els il·legalitzen perquè estan "vinculats" (com qui té un amic) amb altres abertzales.

I per postres, els acusen de, compte, "voler complir la llei". No era el que es volia, que complissin la llei -espanyola-? No és positiu que vulguin complir la llei, rebutgin ETA i participin del "joc de la democràcia"? Doncs no ho deu ser. El perfum d'ETA o de batasuno que sembla que porten els membres de Bildu o Sortu -un perfum que només poden olorar els jutges, fiscals i govern espanyols, del que no n'hi ha cap prova-, ho impedeix.

Si les llistes d'EA i Alternatiba "són ETA", què no ho és a Euskal Herria? EA fins fa quatre dies es presentava conjuntament amb el PNV al Parlament basc (de fet, n'és una escisió seva). El PNV també és ETA? I Aralar, no té vincles abertzales d'antigues forces il·legalitzades? I el PSE-PSOE, no ha votat algun cop el mateix que Aralar? I la gent que té coneguts abetzales?

I els 6 magistrats del Suprem que han votat a favor de deixar que Bildu participi a les eleccions? Són ETA, no? La conclusió és clara: tenim més ETA cada dia, més que ahir. Però ep, molta menys que demà.

En fi, que la cosa està malament. La baixesa y desapareguda qualitat de la antidemocràcia espanyola deixa cada cop el llistó més baix, l'assassinat de Bin Laden res solucionarà - què se'n pot esperar del país de la pena de mort! xD - i el món segueix rodant. Sobre l'assassinat, penso que Obama ha hagut de tenir bastanta sang freda per dir que s'alegra per la mort d'algú que ha mort "tants innocents, civils, homes, dones o nens"; podria estar tranquilament parlant de Bush, o d'ell mateix, com a president dels EEUU, que hauria de saber i conèixer fins a quin punt els estats occidentals actuals estan emmerdats de crims inconfessables. Posats a comptar morts, posem a la balança quants civils iraquians, o afganesos, han mort en els últims deu anys, i quants occidentals han sigut víctimes del terrorisme. Quines tortures practica la CIA, quants han sigut interrogats per arribar a Bin Laden. No, la mort de Bin Laden - si és que és certa, ja ningú pot confiar en res del que diguin els mitjans o els governs - no canvia res en un món tan fastigós.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm V nonae maii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs