Vaja foyón s'ha muntat amb la vaga total dels controladors aeris. Tothom en va ple. Recorda la vaga que va fer el personal del Prat, tallant les pistes i col·lapsant el sistema. Les imatges i missatges més repetits són els afectats. Oohh, quina pena, no podré passar el pont a Honolulu. Oju, que a mí també em fotria, tal i com està el patio, perdre la morterada que et costa un viatge és un cop dur. Però el que ha passat avui és molt preocupant. És a dir, el que és preocupant és l'acció del Govern Espanyol, que ha usat l'exèrcit per parar el col·lapse. Però analitzem-ho fredament, com s'ha de fer.
La gent no fa vagues salvatges perquè sí. No hi han malvats de pel·lícula al món. Ningú es desperta pel matí i diu: "Avui col·lapsaré el país". Tot té un perquè. Fa pocs dies que s'ha anunciat que hi haurà privatització del sector aeroportuari. Entre les mesures anticrisi hi han les privatitzacions, i una privatització pot ser un gran maldecap. És a dir, una empresa privada et pot deixar al carrer, sense feina, quan un havia sigut ja funcionari, canviar-te horaris, putejar-te. No crec que la decisió s'hagi pres així a bote pronto, com tampoc s'ha fet així aquesta vaga. Deuen haver hagut converses, contactes, negociació. Hi ha qui diu que s'han tingut moltíssim oportunitats de solucionar-ho sense arribar aquí, i bastant temps abans. I si nó, és bastant de fills de puta, perquè - una mica com el que va passar amb el Pla Bolonya - estàs muntant una cosa que afecta a gent a les seves esquenes. Els putejes directament, sense preguntar. Si, sembla obvi - "heh! i què t'esperaves?" - però cal dir-ho. Diuen, tanmateix, que la mesura s'ha pres perquè a la reunió de Zapatero amb els principals empresaris fa poc aquests l'hi van demanar, així amb presseta, entre altres mesures. És a dir, que des del moment en què es trenquen converses, des del moment en què passes dels principals afectats - els controladors - els putejes, i llavors hi ha acció, i això és el que ha passat. És a dir, això és el que passa quan falla la via parlamentària. Carles Capdevila va alertar a l'ARA que estem derivant-ho tot a que la força i l'acció arregla les coses. Jo sé que això no és cert, però el que constato és que cada cop més les vies parlades tenen menys èxit, s'esgoten abans, o això sembla.
Posem-nos al lloc de tothom. El controlador veu a venir que el privatitzaran, i que deixarà de tenir l'estabilitat funcionària, i a sobre en temps de crisi, és a dir, que té risc de perdre la feina. De cop i volta, això es fa realitat, sense que les converses fructifiquin, és a dir, suant de tu, dels teus problemes, i de la teva veu i vot. Què fas? Has vist com els últims anys la crisi - millor dit, els empresaris - han tirat al carrer a centenars de milers de treballadors. Passes a l'acció. O això, o tragues, és a dir, et fots, com ha fet tothom. Aquest és l'error. Qualsevol sap que si tothom hagués plantat cara des del principi, - i jo sé que això és molt fàcil de dir - un altre gall ben diferent hauria cantat. Però no. Classe mitja, hipoteques, etcètera, cal que continuï? Jo ho veig lògic. De perdidos al río. Abans de que em putegin, sabran el què és bo. Si és que jo també ho hauria fet. Crec que jo, i tots els qui corrien a omplir fulls de reclamació, i tots els afectats.
I quina culpa tenen els que havien de viatjar? Quina culpa tenen els jugadors del Barça o els malalts que calia traslladar? Cap ni una. I qui la té, de tot plegat? La burgesia que vol privatitzar el sector, per sortir de la crisi. De quina altra manera es podia protestar? De moltes. Però, haurien tingut eficàcia? Haurien pogut tenir possibilitats d'aturar aquesta privatització? Cap ni una. El raonament és granític, no hay tu tía. El problema també és aquest. Els treballadors s'estan quedant sense dret a vaga per culpa de la societat i uns mitjans que atien aquest odi. El PP no ha dit ni mu sobre el tema. No diuen res perquè si ho diguessin aplaudirien el Zapatero. Si fos per ells, ens quedaríem sense dret de vaga, així de cop. Si se'n fes un referèndum, retrocediríem als drets dels treballadors de les primeres dècades de la industrialització, o sense anar tant lluny, al franquisme. La societat acusava els controladors d'insolidaris. Estem tornant el món al revés.
I quina ha estat la solució? Doncs qui la tingui més grossa, agafo l'exèrcit. És a dir, avui s'ha fet un pas important i
que diu molt: No tens opció a evitar ni a aturar. No tens veu ni vot, no tens drets. Traga i calla. I si no calles, ho faràs tragant més i més fort, perquè ara als controladors els espera un calvari d'expedients i plets. És a dir, els controladors aeris han treballat avui a punta de pistola, figuradament, tot i que hi han hagut veus (ARA) de que en alguns llocs ha sigut en part literalment. Paradoxalment, avui l'estat ha garantit el dret al treball que figura - perquè fa això, figurar - a la Constitución.
Però, posem-nos al lloc dels afectats públics. És a dir, el que alguns en dirien danys col·laterals, però que són els segons afectats del cas. Ningú creia que el que passava no era culpa dels qui volien privatitzar. Diria que alguns sindicats autèntics - com la CGT - han dit coses en aquesta direcció. És tristíssim. L'egoisme individual ja fa molt temps que està instal·lat, i és una de les grans victòries del sistema: La societat - formada principalment per treballadors que es creuen burgesos per tenir cotxe, nevera i poder viatjar en avió - critica i legitima que el govern prengui totes les mesures necessàries per coaccionar el dret de vaga, fins i tot si aquestes contemplen arribar a casos extrems d'aquest tipus.
Senyores i senyors, anem com els crancs. Cap enrere. Se'ns pixen a sobre i diuen que plou. I quan algú aixeca la veu, el posem a parir entre tots com una turba incontrolada, atiada pels mitjans. Ei, i ningú se'n recorda de que entre les mesures també es va aprovar que al febrer s'acabaran les ajudes dels 426 euros. Potser en el fons, el que causa les mobilitzacions és la riquesa, i no la pobresa. Quan es va fer la Revolució Francesa, els pobres figuraven. Hi eren, cridaven, pegaven tiros, però no ho estaven fent ells. Ho va fer la burgesia. La Bastilla fou assaltada - hi han hagut historiadors que ho han dit en base als informes policials del moment, ja que assaltar la Bastilla era delicte, i per tant allà s'hui el qui - per comerciants, artesans, metges, advocats, etcètera. La burgesia que tenia molt, però no tenia poder, i que quan va resultar que tenia menys - i que seguia sense poder - va dir: per tornar a tenir molt, he de tenir poder. I això és el que van fer. Els sans-culottes eren artesans i petits comerciants, de les grans ciutats, la baixa burgesia, i eren pocs. Qui realment va fer la Revolució - sobretot, qui realment va muntar la Grand Peur - era la burgesia rural. Burgesia rural que o bé tenia terres, o bé comprava deute, o bé tenia indústria rural, de tipus artesanal tèxtil. És a dir, un no es mou quan no té res - perquè es conforma - sinó quan té coses a perdre. La burgesia de 1789 estava perdent beneficis. Els viatgers del Prat estaven perdent diners d'un viatge. I els controladors - els tenim dels millors pagats d'Europa, i es veu que bastants més que a altres països - estaven perdent la seva posició laboral. Qui no va protestar ahir? Els qui no tenien res a perdre: els qui no viatjaven, i els qui volien privatitzar aeroports.
Wikileaks és una altra mala notícia. La seva gegantina i heroica tasca - treure a relluir tota la merda dels estats, dels EEUU, de les tortures, operacions mafioses, negocis bruts, etc. - s'està veient coaccionada per l'enorme poder del gegant americà. És a dir, Les pressions fan que Wikileaks tingui dificultats per totes bandes. Primer, Julian Assange, el creador, està perseguit per la justícia sueca acusat - i condemnat, al tanto - de delictes sexuals, mentre que els seus advocats ho neguen tot. Però és que estan tenint problemes amb el domini d'internet, amb les comptes per rebre ajuts, i moltes altres coses més. En altres paraules: s'està coaccionant el dret d'expressió, que només es coacciona quan aquest és realment lliure, és a dir, quan es diu allò que els governs no volen sentir. Les filtracions fins ara han sigut de política exterior, d'Irac, per exemple. Però és que la pròxima filtració apuntava als bancs, i aquí és on - per fi - s
'han mogut les pressions. És a dir, a l'empresari tant se li en fot que es torturin iraquians mentre ell tingui els seus pous de petroli. Aquest és un problema del govern, dels qui van muntar la guerra perquè aquest cabró s'enriquís més, i per tant no se'n preocupa, no intenta fer-ho callar. Però quan s'apunta realment a qui demana tot això, quan s'apunta directament als qui hi han darrere d'Obama - i abans de Bush - les coses canvien. Llavors el circuit de pressions - perquè això és així, un circuit d'intercanvi de favors, de moure tentacles - es posa en marxa, i s'intenta fer callar al missatger. I els costarà, perquè per internet hi circula (Vilaweb) el famós fitxer Insurance.aes256 que segons sembla és bona part de la informació de què disposava Wikileaks xifrada i codificada, és un arxiu prou gran com per fer-ho pensar, i es necessita una difícil clau per obrir-lo. Tot fa pensar que si a Wikileaks passés quelcom de dolent, es difondria la contrassenya de l'arxiu, i tota la informació que hi ha a dins, sense processar i sense esborrar noms, veurà la llum. L'assegurança de la Història, en diuen.
Sembla un argument de novel·la comercial de suspens actual, però és la realitat. David contra Goliath, però les llegendes no sempre es compleixen. Esperem a veure què passa, perquè el que caldria és que tot això sortís ja a la llum. A tomar por saco.
Fvscvs Dominvs
Scriptvm factvm nonae decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs
La gent no fa vagues salvatges perquè sí. No hi han malvats de pel·lícula al món. Ningú es desperta pel matí i diu: "Avui col·lapsaré el país". Tot té un perquè. Fa pocs dies que s'ha anunciat que hi haurà privatització del sector aeroportuari. Entre les mesures anticrisi hi han les privatitzacions, i una privatització pot ser un gran maldecap. És a dir, una empresa privada et pot deixar al carrer, sense feina, quan un havia sigut ja funcionari, canviar-te horaris, putejar-te. No crec que la decisió s'hagi pres així a bote pronto, com tampoc s'ha fet així aquesta vaga. Deuen haver hagut converses, contactes, negociació. Hi ha qui diu que s'han tingut moltíssim oportunitats de solucionar-ho sense arribar aquí, i bastant temps abans. I si nó, és bastant de fills de puta, perquè - una mica com el que va passar amb el Pla Bolonya - estàs muntant una cosa que afecta a gent a les seves esquenes. Els putejes directament, sense preguntar. Si, sembla obvi - "heh! i què t'esperaves?" - però cal dir-ho. Diuen, tanmateix, que la mesura s'ha pres perquè a la reunió de Zapatero amb els principals empresaris fa poc aquests l'hi van demanar, així amb presseta, entre altres mesures. És a dir, que des del moment en què es trenquen converses, des del moment en què passes dels principals afectats - els controladors - els putejes, i llavors hi ha acció, i això és el que ha passat. És a dir, això és el que passa quan falla la via parlamentària. Carles Capdevila va alertar a l'ARA que estem derivant-ho tot a que la força i l'acció arregla les coses. Jo sé que això no és cert, però el que constato és que cada cop més les vies parlades tenen menys èxit, s'esgoten abans, o això sembla.
Posem-nos al lloc de tothom. El controlador veu a venir que el privatitzaran, i que deixarà de tenir l'estabilitat funcionària, i a sobre en temps de crisi, és a dir, que té risc de perdre la feina. De cop i volta, això es fa realitat, sense que les converses fructifiquin, és a dir, suant de tu, dels teus problemes, i de la teva veu i vot. Què fas? Has vist com els últims anys la crisi - millor dit, els empresaris - han tirat al carrer a centenars de milers de treballadors. Passes a l'acció. O això, o tragues, és a dir, et fots, com ha fet tothom. Aquest és l'error. Qualsevol sap que si tothom hagués plantat cara des del principi, - i jo sé que això és molt fàcil de dir - un altre gall ben diferent hauria cantat. Però no. Classe mitja, hipoteques, etcètera, cal que continuï? Jo ho veig lògic. De perdidos al río. Abans de que em putegin, sabran el què és bo. Si és que jo també ho hauria fet. Crec que jo, i tots els qui corrien a omplir fulls de reclamació, i tots els afectats.
I quina culpa tenen els que havien de viatjar? Quina culpa tenen els jugadors del Barça o els malalts que calia traslladar? Cap ni una. I qui la té, de tot plegat? La burgesia que vol privatitzar el sector, per sortir de la crisi. De quina altra manera es podia protestar? De moltes. Però, haurien tingut eficàcia? Haurien pogut tenir possibilitats d'aturar aquesta privatització? Cap ni una. El raonament és granític, no hay tu tía. El problema també és aquest. Els treballadors s'estan quedant sense dret a vaga per culpa de la societat i uns mitjans que atien aquest odi. El PP no ha dit ni mu sobre el tema. No diuen res perquè si ho diguessin aplaudirien el Zapatero. Si fos per ells, ens quedaríem sense dret de vaga, així de cop. Si se'n fes un referèndum, retrocediríem als drets dels treballadors de les primeres dècades de la industrialització, o sense anar tant lluny, al franquisme. La societat acusava els controladors d'insolidaris. Estem tornant el món al revés.
I quina ha estat la solució? Doncs qui la tingui més grossa, agafo l'exèrcit. És a dir, avui s'ha fet un pas important i
que diu molt: No tens opció a evitar ni a aturar. No tens veu ni vot, no tens drets. Traga i calla. I si no calles, ho faràs tragant més i més fort, perquè ara als controladors els espera un calvari d'expedients i plets. És a dir, els controladors aeris han treballat avui a punta de pistola, figuradament, tot i que hi han hagut veus (ARA) de que en alguns llocs ha sigut en part literalment. Paradoxalment, avui l'estat ha garantit el dret al treball que figura - perquè fa això, figurar - a la Constitución.Però, posem-nos al lloc dels afectats públics. És a dir, el que alguns en dirien danys col·laterals, però que són els segons afectats del cas. Ningú creia que el que passava no era culpa dels qui volien privatitzar. Diria que alguns sindicats autèntics - com la CGT - han dit coses en aquesta direcció. És tristíssim. L'egoisme individual ja fa molt temps que està instal·lat, i és una de les grans victòries del sistema: La societat - formada principalment per treballadors que es creuen burgesos per tenir cotxe, nevera i poder viatjar en avió - critica i legitima que el govern prengui totes les mesures necessàries per coaccionar el dret de vaga, fins i tot si aquestes contemplen arribar a casos extrems d'aquest tipus.
Senyores i senyors, anem com els crancs. Cap enrere. Se'ns pixen a sobre i diuen que plou. I quan algú aixeca la veu, el posem a parir entre tots com una turba incontrolada, atiada pels mitjans. Ei, i ningú se'n recorda de que entre les mesures també es va aprovar que al febrer s'acabaran les ajudes dels 426 euros. Potser en el fons, el que causa les mobilitzacions és la riquesa, i no la pobresa. Quan es va fer la Revolució Francesa, els pobres figuraven. Hi eren, cridaven, pegaven tiros, però no ho estaven fent ells. Ho va fer la burgesia. La Bastilla fou assaltada - hi han hagut historiadors que ho han dit en base als informes policials del moment, ja que assaltar la Bastilla era delicte, i per tant allà s'hui el qui - per comerciants, artesans, metges, advocats, etcètera. La burgesia que tenia molt, però no tenia poder, i que quan va resultar que tenia menys - i que seguia sense poder - va dir: per tornar a tenir molt, he de tenir poder. I això és el que van fer. Els sans-culottes eren artesans i petits comerciants, de les grans ciutats, la baixa burgesia, i eren pocs. Qui realment va fer la Revolució - sobretot, qui realment va muntar la Grand Peur - era la burgesia rural. Burgesia rural que o bé tenia terres, o bé comprava deute, o bé tenia indústria rural, de tipus artesanal tèxtil. És a dir, un no es mou quan no té res - perquè es conforma - sinó quan té coses a perdre. La burgesia de 1789 estava perdent beneficis. Els viatgers del Prat estaven perdent diners d'un viatge. I els controladors - els tenim dels millors pagats d'Europa, i es veu que bastants més que a altres països - estaven perdent la seva posició laboral. Qui no va protestar ahir? Els qui no tenien res a perdre: els qui no viatjaven, i els qui volien privatitzar aeroports.
Wikileaks és una altra mala notícia. La seva gegantina i heroica tasca - treure a relluir tota la merda dels estats, dels EEUU, de les tortures, operacions mafioses, negocis bruts, etc. - s'està veient coaccionada per l'enorme poder del gegant americà. És a dir, Les pressions fan que Wikileaks tingui dificultats per totes bandes. Primer, Julian Assange, el creador, està perseguit per la justícia sueca acusat - i condemnat, al tanto - de delictes sexuals, mentre que els seus advocats ho neguen tot. Però és que estan tenint problemes amb el domini d'internet, amb les comptes per rebre ajuts, i moltes altres coses més. En altres paraules: s'està coaccionant el dret d'expressió, que només es coacciona quan aquest és realment lliure, és a dir, quan es diu allò que els governs no volen sentir. Les filtracions fins ara han sigut de política exterior, d'Irac, per exemple. Però és que la pròxima filtració apuntava als bancs, i aquí és on - per fi - s
'han mogut les pressions. És a dir, a l'empresari tant se li en fot que es torturin iraquians mentre ell tingui els seus pous de petroli. Aquest és un problema del govern, dels qui van muntar la guerra perquè aquest cabró s'enriquís més, i per tant no se'n preocupa, no intenta fer-ho callar. Però quan s'apunta realment a qui demana tot això, quan s'apunta directament als qui hi han darrere d'Obama - i abans de Bush - les coses canvien. Llavors el circuit de pressions - perquè això és així, un circuit d'intercanvi de favors, de moure tentacles - es posa en marxa, i s'intenta fer callar al missatger. I els costarà, perquè per internet hi circula (Vilaweb) el famós fitxer Insurance.aes256 que segons sembla és bona part de la informació de què disposava Wikileaks xifrada i codificada, és un arxiu prou gran com per fer-ho pensar, i es necessita una difícil clau per obrir-lo. Tot fa pensar que si a Wikileaks passés quelcom de dolent, es difondria la contrassenya de l'arxiu, i tota la informació que hi ha a dins, sense processar i sense esborrar noms, veurà la llum. L'assegurança de la Història, en diuen.Sembla un argument de novel·la comercial de suspens actual, però és la realitat. David contra Goliath, però les llegendes no sempre es compleixen. Esperem a veure què passa, perquè el que caldria és que tot això sortís ja a la llum. A tomar por saco.
Fvscvs Dominvs
Scriptvm factvm nonae decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs
