Estem a mig camí

És només una reflexió, breu, ràpida, però crec que necessària, perquè crec això, que estem a mig camí.

He trobat al Crònica - un d'aquests diaris "intereconòmics", és a dir, la resposta catalanista digital enfront dels mitjans poc curosos i manipuladors espanyolistes - una pregunta llençada a l'aire, suposo que per crear debat: Què ha de fer Esquerra? S'hi plantegen diverses coses, des de fer la transversalitat independentista a seguir al seu lloc, i fer oposició a la dreta catalanista de CiU i SI (encara que dins de SI hi hagin coses tan dispars com el PSAN). Això m'ha fet pensar, un cop més, en l'independentisme complex d'avui dia.

La reflexió ve a ser aquesta, estem a mig camí. Estem a mig camí perquè el que hem vist i sentit fins ara dels últims anys ens ha posat sobre rails d'una via que no està pas morta, millor dit, ens ha canviat de via perquè a la que estàvem es va morir, li hem vist el final. Però encara falta molt. Les enquestes otorguen el premi a l'espuma, però no hem arribat al nivell exigible d'independentistes. Que una cosa és pensar-ho i l'altra és votar que SÍ, perquè per votar-hi a favor no cal pensar-ho, n'hi ha prou amb fer una balança de raons. I després, el 28-N el que ens ha dit és que l'independentisme encara no està preparat. El polític, vull dir. Al carrer fa alguns anys que ho comença a estar. Tenim associacions i demés, i tenim consultes populars - que haurien d'haver estat millor gestionades per no fracassar en algunes tongades - i la cosa segueix creixent com l'espuma, mentre que els dos tripartits han afavorit el clima, i ens han donat el debat, a més de posar-nos al punt de mira de l'espanyolisme. Que CiU hagi aplegat un molt bon tros del pastís dels independentistes és perquè encara no ha arribat l'hora. És a dir, SI i RCat s'han avançat al moment. La seva proposta haurà de triomfar més tard, perquè està vist que el referèndum - abans de la proclamació - només es podria fer en rebel·lia amb Madrid, i per tant en una situació legal ambigua, perquè precisament seria com si no existís, és a dir, sense valor jurídic. Madrid no el concedirà mai, i crec que caldria realment seguir la senda de Kosovo. Fer la proclamació i obtenir el permís per fer el referèndum ben fet. Perquè Madrid ja l'hauria concedit si sabessin el que sortirà.

Però encara falta. Falta que l'independentisme segueixi creixent, falta que més Tribunals Constitucionals legitimin el que es vol fer a Madrid, que és desmantellar l'estat de les autonomies. Falta que Catalunya vegi realment que la via autonomista s'ha mort, que el somni postfranquista no ha existit mai, que Espanya no vol ser plural, ni ho ha volgut ser mai. Molts hem vist el final de la via de lluny, però n'hi han de molts altres que no ho veuran fins que no tinguin el final davant dels nassos. Llavors, quan tothom hagi vist que el que cal és dir adéu i començar un nou cicle, llavors els SI's o RCat's que tinguem triomfaran en la seva via, perquè els ERC's o CiU's del moment que tinguem també hi seran. És qüestió de temps. De moment l'independentisme - i ara generalitzo - ha decidit posar-se en mans del més catalanista dels autonomistes, que és CiU - que ja ha començat ben il·lustrativament, ajudant-se del PSC i el PP per muntar el Parlament i marginant ERC i ICV - perquè creuen que és la opció correcte, i perquè els altres, carallots, no han sabut veure que unint-se acceleraven el procés. Tanmateix, mai se sap, potser ens van fer un favor. Millor una proporció de 70-30 demà que no una de 60-40 avui.

En tot cas, paciència, i a seguir conscienciant. CiU ens vendrà com de costum, l'independentisme creixerà, Rajoy serà presi i tindrem tota la caverna obrint foc pesat, mentre a cada dia que passa anirem veient més i més com l'autonomisme és inviable. Temps al temps.







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Magna res

Moltes coses. Mooltes coses. Eleccions, 28-N, que en diuen. Aquestes són les dades, tot i que tothom ja les coneix:

Han votat 3.135.764 persones, el 59,95%; amb una abstenció de 2.095.122 persones, el 40,05%; un 0,46% de vots nuls i un 2,02% de vots en blanc, un rècord. Convergència i Unió s'endú la victòria amb 1.198.010 vots, el 38,47% i 62 escons. El segueix el Partit Socialista de Catalunya, amb 570.361 vots, el 18,32% i 28 escons. Darrere va el Partit Popular de Catalunya, 384.019 vots, 12,33% i 18 escons. Iniciativa per Catalunya té 229.985 vots, 7,39% i 10 escons; Esquerra Republicana de Catalunya té 218.046 vots, 7%, 10 escons; Solidaritat Catalana per la Independència té 102.197 vots, 3,28%, 4 escons, i Ciudadanos 105.827 vots, 3,4% i 3 escons.

Destacar que Plataforma per Catalunya es queda a les portes del Parlament amb 75.321 vots i el 2,42%, que Reagrupament Independentista queda més enrere amb 39.922 vots i el 1,28%. Després vindria Escons en Blanc, després un partit d'esquerra verda, i després el PACMA, Des de Baix, la CORI i el Partit Pirata, en aquest ordre. Val a dir que queden per davant de UPyD i de Alternativa de Govern, que al seu torn queden lluny del Partit Humanista.



La primera conclusió que en trec és que s'ha aconseguit desactivar l'efecte 10-J. Començant pel fet de que es va aconseguir la no-unió dels dos nous partits independentistes, i seguint per l'efecte que la associació tripartit=crisi i l'auge de l'independentisme (al PP) han causat a l'electorat, que ha fet un gir amb derrapada cap a la dreta. Tot i que sembli clar que Laporta volia el seu partit i per això no hi hagué unió, em sembla que això té pinta com de "càrrega de profunditat" a l'independentisme, perquè fins el més tonto veuria que la unió d'ambdós partits era el que calia fer. Tanmateix, l'entrada de Laporta al Parlament afegeix interrogants, com ara què faran, - perquè és obvi que no podran proclamar res, i dubto que Artur Mas s'avingui amb ells - i també com encararà Mas el futur. És a dir, si Mas intentarà muntar lo del Concert Econòmic, i si fracassa, - que ho farà - què farà a continuació, és a dir, si seguirà endavant o no. Val a dir que diria que ja s'estan fent enrere, Felip Puig, secretari general de CDC, ja ha matisat (ARA) que no és viable generalitzar el concert econòmic a la basca a tot l'Estat. Certament, això és inacceptable per l'Estat, perquè ja en tñe prou amb una excepció com per permetre un estat federal de facto, per moltes autonomies que hi hagin. Sobre els resultats, el que ja s'ha dit a molts altres llocs: CiU ha recollit nacionalistes d'ERC principalment i de PSC, ICV n'ha perdut pocs, PP ha recollit nacionalistes espanyols del PSC, SI ha entrat amb vots de ERC i de nous. El que cal destacar també - apart de la permanència de Ciutadans - és l'augment del PP, històric. És a dir, espero que tot plegat serveixi de revulsiu, sobretot la terrorífica imatge de veure, durant els primers moments de l'escrutini, la xifra de 3 escons per PxC.

En tot cas, el futur es planteja bé. SI contribuirà molt més a mantenir vigència del debat independentista, i amb representació agafarà més altaveus, ERC haurà de capejar un llarg temporal, i el que és millor, se seguirà coent i madurant l'independentisme, ja que sembla que Espanya tardarà en sortir-se'n. És a dir, la vida continua.

L'altra cosa de què en volia parlar era l'aparició d'un grandiós nou diari, el diari que neix en aquests temps, que semblen encetar una nova època. És el diari ARA, fundat per pesos pesats del periodisme català, fresc, innovador, jove, actualitzat. Ho té tot. I fins a nova ordre, serà la principal font d'informacions d'aquest blog. Penso que en un futur no massa llunyà, recordarem aquest diari com el fruit del començament d'una nova època, d'una nova era en què Catalunya podria esdevenir independent. Fa uns anys diria que somio truites, però a dia d'avui, i amb el TC a l'esquena, la situació política, la crisi, i els 22000 milions d'euros que desapareixen misteriosament, no crec que es tardi gaire a tenir una bona base social. El mateix Pujol em sembla que va dir no fa massa que se li havien acabat els arguments contra l'independentisme.

Dit tot això, les conseqüències del 28-N s'estan deixant sentir amb tota la seva força. Primer, Montilla es retira - declaracions avui al Matí del Cuní -. Crec que és una decisió valenta, que afronta la derrota - la pitjor del PSC en la seva història - amb honor, i és perfectament comprensible. No tant per l'efecte moral - que hi és - sinó pel fet de que, havent sigut President de la Generalitat, sigui acceptable per un mateix tornar a fer de diputat. Hom pot pensar que el següent a caure hauria d'haver sigut Puigcercós, tot i que en el seu cas portava poc temps al front d'ERC.

Tot i tot això, les conseqüències més importants són les que estan fent "reventar" ERC durant les últimes hores. Fem repàs: En primer lloc, Joan Puigcercós ha posat el seu càrrec de líder d'ERC a la disposició del Consell Nacional del partit que ha de tenir lloc aquest 18 de Desembre (ARA). No ha fet com el "Monty", però havia de fer un pas en aquesta direcció. Després hi ha hagut la dimissió sonada d'Ernest Benach, (ARA) que penja la corbata - o l'americana, o el micròfon, o el que pengin els polítics quan pleguen - i renuncia a fer de diputat - tenint en compte que ha estat aquests anys President del Parlament i per tant segona autoritat de Catalunya. Amb això, no han tardat els polítics d'ERC a fer declaracions.

La nota dissonant la posa Jordi Portabella, que fa una crida als partits independentistes per unir-se sota el projecte que pretén liderar per a les pròximes eleccions municipals (ARA) - que són dintre de poc. Amb tot aquest terrabastall, dos personatges d'ERC, l'eurodiputat Oriol Junqueras i el prtaveu Carles Bonet, han llençat missatges. Oriol Junqueras insta al seu bloc (ARA) al líder d'ERC a gestionar l'independentisme, i a iniciar un procés per reconduir la situació. En canvi, Carles Bonet (ARA) és molt més dur amb Puigcercós, demanant la seva dimissió, i també coincideix amb el missatge renovador; i val a dir que és del sector carodista, pel que sembla. És a dir, ERC ha saltat pels aires, convulsionada pels conflictes interns que tant han danyat la seva imatge i han creat escissions que entorpeixen el seu anomenat "espai electoral".

He de confessar que aquestes eleccions vaig votar ERC. Si la situació nacional no hagués estat la que és actualment, segurament hauria votat un partit sense representació que m'agradés més. Però com que calia donar suport a un independentisme creixent - a més estava enfadat per la no unió entre Laporta i Carretero - i ERC era el que tenia més pes, vaig anar al vot útil - sense comptar que comença a haver debat sobre com muntem la independència. El que vull dir és que a dos dies d'haver-los votat, veig que és un partit amb seriosos problemes interns, és a dir, no hi ha acord, i no és que posin per davant Espanya o Catalunya, o siguin possibilistes, és que prima l'interès personal i de partit, com ha passat amb el Laporta, i la resta de partits. Actualment, qui em dóna millors sensacions - tot i saber que no és del tot d'esquerres - és el Carretero, perquè sembla ser que són els qui de veritat aposten per la transversalitat, i els qui per quedar-se fora del Parlament no sembla que hagin estat tocats pel poder, és a dir, la seva actitud de buscar la unió - o això semblava, tot i quesembla ser que la raó està a SI, i no a RCat. Laporta és massa personalista - per molt que ho negui, i amb els altres dos oportunistes, abans herois, al darrere - i tot ell revesteix SI d'una aurèola d'independentisme massa de dretes, sense ser del tot transversal, com s'ha pogut comprovar.

A pesar de todo, el que sí trobo francament bé és que qualli el missatge de renovació. És a dir, la independència no és cap retorn, cap recuperació. Jo no necessito la Corona d'Aragó no l'11 de Setembre de 1714 per ser independentista. La independència serà quelcom nou, serà la creació, el "reset", el tornar a començar de zero, allò que ens hagi de fer il·lusionar per un futur per construir, per una nova oportunitat, per tenir, com diu el Mas, una Catalunya millor. Sota aquest eslògan s'amaga a CiU els desitjos de poder aprofitant per al seu benefici els incauts del 10-J, que han cregut que Artur Mas portarà la independència. Jo ja aviso, tinc molts i seriosos dubtes de que Artur Mas vulgui, pugui o desitgi portar la independència, és més, al marge del que ell pensi, els poders, recursos, interessos i burgesia que ell té al darrere no la volen, o almenys això sembla. El gran teatro d'aquestes eleccions ha sigut l'entelèquia de que CiU vol ser o s'ha fet independentista. El que cal ara és mirar endavant. Madurar la societat, fer créixer l'independentisme, fer estavellar CiU contra Madrid i el Rajoy, - si és que això es passa, perquè podria ser que es possessin d'acord - i sobretot renovar-ho tot, aconseguir la punyetera candidatura unitària, la unió dels independentistes per fer el més gran, noble i millor acte de país que poden fer els nostres polítics: Aconseguir un estat per Catalunya.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies ante kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Frases per a la posteritat i algú que dóna la raó a Puigcercós xD

Aquest és un vídeo amb un recull de frases que han de servir per fer palès que el Mur Espanyol existeix, i que qui més hi contribueix és Espanya. Són frases que posen cru i sense pelar el que passa, el perquè de tot plegat, el perquè cal independència. El que s'intenta amagar i negar. Allò que s'ha dit i que porta a un punt de no-retorn. Les paraules que expliquen el Tribunal Constitucional, que expliquen la relació entre Catalunya i Espanya avui dia. M'hauria agradat que sortissin noms menys coneguts, és a dir, que aquests missatges provinguessin d'una minoria espanyola, però fa l'efecte de que no, de que qui diu tot això precisament és la majoria. Jo que no generalitzo mai, em dol veure i tenir la sensació de que la cosa és així, que tant el PP com el PSOE - és a dir, tothom exceptuant IU - no volen sentir a parlar de Catalunya. Els fets i aquestes paraules parlen per si mateixos. Adéu, Espanya.

El Mur Espanyol.


És Catalunya un paradigma??





Manuel Milián Mestre és un polític dretà, exdiputat del PP, i ha sortit avui als Matins de TV-3 del Josep Cuní - figura que sortí a El Sopar de la Cerdanya, foto de la qual encara n'he de parlar - en una de les tertúlies i ha donat la raó a l'"algú ho havia de dir" que va fer el sr. Joan Puigcercós - candidat d'ERC a la Gene - dilluns passat, dient que "a Andalusia no paga ni déu" en referència al dèficit fiscal de Catalunya. Us deixo el vídiu.

Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm XV kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

La UNIÓ fa la FORÇA, collons!!!

Des de fa ja un temps - bàsicament, des que s'ha desinflat el globus independentista amb les inexplicables accions dels dos nous partits independentistes - tenia unes ganes irreprimibles de cridar ben fort aquest lema, ja que el que es necessita urgentíssimament és una nova formació independentista que entri amb força al Parlament, faci moure's a ERC - sigui amb l'ostracisme o pujant-se al carro (prefereixo la segona opció, té prou pes) - i arrossegui o faci moure a CiU.

Bàsicament, els moviments polítics han sigut que ja hem entrat en campanya per les eleccions autonòmiques del 28 de Novembre, i la Solidaritat Catalana per la Independència - integrada per diverses entitats i capitanejada per Joan Laporta - i el Reagrupament de Carretero - ambdues formacions han anat sumant diferents grups - no només no s'han unit, ni tan sols coaligat, sinó que cadascun ja té la seva llista, i ambdós dirigents han fet declaracions declinant la unió. Evidentment, ja hi ha tot un creuament de bales - no hi ha prou pes per parlar d'artilleria - amb acusacions a posar traves a la unió, on sembla que sigui sempre l'altre el que no es vol unir. Com si s'aconseguissin més vots acusant de no voler-se unir que no unint-se.

Fa poc, sectors d'ambdues formacions estan - la base, com, sinó - movent-se per fer veure als seus líders la necessitat i el suport d'aquesta unió. Jo no simpatitzo, personalment, amb cap els dos partits. Deixant de banda que tenen clara la independència, les cúpules ja actuen massa a la política actual, i els seus programes/ideologies no podem dir que hagin sigut assessorats per Marx, precisament. Però com que l'objectiu és muntar el pastís abans de barallar-nos per com el repartim, crec que si hi ha unió estarem més a prop del forn i de tenir feta la massa. Estarem més a prop de poder fer entrar al Parlament un bon carregament fresquet de nous diputats disposats a fer un salt endavant, i sobretot, farem moure a puntades de cul la resta de la nostra mediocre classe política.

Aquest moviment és de fa quatre dies, literalment. Qui això escriu acaba d'esgotar el D-10 (10-10-2010) i el Manifest del Fossar de les Moreres tingué el seu acte el 5-10-2010 al dit fossar, amb la qual cosa la web de l'entitat corresponent de solidaris i reagrupats és gairebé un bebè cibernètic. Un bebè cibernètic que ja acumula 700 i pico vots a hores d'ara sobre l'enquesta promoguda que pregunta: "Esteu a favor de que Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana per la Independència formem una coalició electoral per presentar-nos junts a les properes eleccions al Parlament de Catalunya?"

Com es pot veure, el principal objectiu és fer veure que no només l'electorat, sinó les militàncies estan àmpliament a favor de la unió. Esperem que això arribi a algun lloc, perquè sinó tindrem Mas per a quatre anys mínim, i un important salt enrere. Tot i que, depenent de com vagi la legislatura i la pantomima d'intentar aconseguir un concert econòmic faci girar encara més CiU - o com a mínim CDC - cap a l'independentisme i tot plegat acabem potser al mateix lloc però fent més volta. Això sí, la bufetada als drets dels treballadors i les mesures dretanes per sortir de la crisi no ens les treu ningú.








Fuscus Dominus


Scriptum factum V idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus