Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges

7.12.10

Agenollar-nos quan toca

Navegant he trobat aquest article dins la web del diari El Punt, però és d'un bloc anomenat De l'horta estant. Parla sobre el cas de la Saïda Saadouki i, el que és més important, fa una reflexions tremendes - ja parlo com el Monegal xD - que haurien de trascendir a tothom. Xafardejant aquest bloc, he vist que és d'un pïofessor de la Universitat de València, i deu ser de la minoria d'allà que defensa la idea de Països Catalans, cosa que no comparteixo però tampoc critico. El que vinc a dir és que l'incorporaré a la llista de blocs a tenir en compte.



Agenollar-nos quan toca

DE L'HORTA ESTANT

Al setembre de 2009, una senyora que viatjava de Girona a l'Alguer, després d'adreçar-se en català al guàrdia civil de la duana, fou -primer- invitada a expressar-se en castellà, després interrogada, i finalment, retinguda fins que va perdre el vol. Com a persona respectuosa de la llei, l'Àngels Monera va interposar, posteriorment, una denúncia al jutjat. A resultes d'això, la condemnaren per insults a l'autoritat, i l'obligaren a pagar una indemnització al funcionari que no trobava correcte haver d'escoltar català a l'aeroport de Girona. Podeu imaginar quines serien les conseqüències si un ciutadà castellanoparlant, en qualsevol aeroport, fos obligat a expressar-se en català?

Saïda Saadouki, la traductora que —l'agost de 2010— va gosar de saludar en català al guàrdia civil que custodiava l'entrada de la caserna de Palma, també fou insultada per això. “Mora catalanista” i algunes altres floretes, va haver d'escoltar de llavis del guàrdia en qüestió i del seu capità, que es veu que —a més a més— considerava que el català era una llengua que no existia. És curiós com una cosa sense existència pot exasperar tant segons quins individus: deuen ser misteris reservats a segons quines capacitats intel·lectuals. Finalment, la jutge —que no va admetre com a prova la gravació de la conversa (és lògic: podria haver desmentit la declaració del guàrdia)— l'ha condemnada a ella, que també ha perdut la feina de traductora, a pagar una indemnització a l'oficial que la va insultar.

Això són només un parell de mostres de coses que passen, al nostre territori, ara i adés; no massa sovint. Només amb la freqüència justa perquè no arribem a oblidar qui som nosaltres, qui són ells, i qui mana. Al principi, fa ja uns segles, i de nou fa unes quantes dècades, calgué fer-ho ben palés i extensiu a tothom. Així, a uns i a altres els rentaven la boca amb sabó o els fotien un parell d'hòsties ben pegades perquè aprengueren a parlar en cristià. A les escoles es prohibia tota llengua que no fos el castellà, i era impossible trobar —fora de l'àmbit estrictament privat i familiar— espais de comunicació normal en català. Ara, però, estem en una altra fase. Això tan groller seria contraproduent, i només cal algun recordatori de tant en tant, per tal que no ens arribem a creure que les coses han canviat del tot; perquè no perdem de vista qui és l'amo, i davant de qui ens hem d'agenollar, quan toca.

I toca sempre que una persona, independentment de la seua edat, condició, nivell de formació i competència, es troba davant d'un energumen amb pistola i uniforme, que —com a fidel representant de l'essència més profunda de l'estat que li paga el sou— detesta tota forma de cultura, i odia tota llengua que no siga l'única que ell coneix (és tan incongruent això en un estat en què fins i tot el president del govern és ridículament monolingüe?).

L'únic avantatge de tot això, ja ho he dit en altres ocasions, és que ens pot ajudar a traure'ns la bena dels ulls i acceptar d'una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre. Necessitem dotar-nos d'un sistema judicial de protecció dels nostres drets civils, que l'estat espanyol no ens proporcionarà mai. L'estructura política i jurídica (no sé si és pertinent fer aquesta distinció en el cas que ens ocupa) de l'estat espanyol, hereva d'una dictadura ultranacionalista, no està dissenyada per a protegir-nos sinó per a sacralitzar i eternitzar els privilegis d'uns altres. Les seues lleis i els seus jutges sempre els protegiran i defensaran a ells. I és evident que a nosaltres, no ens consideren dels seus.








Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm VII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

6.12.10

Notícia inquietant

La transcric de l'ARA, no té pèrdua. A veure si obre ulls.



6 DE DESEMBRE

Nova enquesta sobre l'estat de la carta magna estatal

Un 64% dels espanyols reformaria la Constitució per limitar les competències de les comunitats autònomes

Nou de cada deu volen que es garanteixi el dret a estudiar en castellà a totes les comunitats autònomes i tan sols un 30% desitja un Estat federal

La pedagogia per avançar cap a la descentralització i la pluralitat interna de l'Estat espanyol no sembla que faci gaire efecte i any rere any els partidaris d'aprofundir en l'Espanya uniforme guanyen adeptes, a la vegada que el nombre de persones que s'inhibeixen d'aquest debat es redueix. Aquesta és la constatació de la tercera enquesta que amb motiu del dia de la Constitució publica el diari Público. Segons aquest estudi, prop d'un 70% dels espanyols voldrien reformar el text, però no precisament per augmentar el nostre autogovern.


D'aquesta manera, nou de cada deu espanyols voldrien que la carta magna incorporés el dret a rebre l'educació en castellà a qualsevol comunitat autònoma i dos terços voldrien que inclogués límits a les competències autonòmiques, el mateix percentatge a qui li agradaria poder decidir si esdevenir un Estat republicà o mantenir la monarquia. Igualment, un 55% dels enquestats voldrien que es reconegués Espanya com l'única nació i que no s'hi parlés d'altres nacionalitats. Per contra, tan sols quatre de cada deu espanyols reconeixerien el dret a l'autodeterminació interna i tan sols tres de cada deu voldrien avançar cap a un Estat federal o que l'exèrcit deixés de ser el garant de la unitat d'Espanya.


En tots els casos –tant en els partidaris de més descentralització com en els més unitaris– els percentatges s'incrementen respecte als resultats dels dos anys anteriors, en detriment del nombre d'indecisos, el que demostra que cada vegada hi ha més gent sensible a aquesta qüestió i que hi pren partit, cap a una banda o altra. En tot cas, si l'actual Constitució es tornés a sotmetre a referèndum, tan sols rebria un 36,7% d'avals, mentre que un 20,4% dels ciutadans hi votaria en contra i la resta s'abstindria o no sabria què fer. Sigui com sigui, el rebuig a la Constitució és major entre la gent jove.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm VIII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

20.10.10

Avui us deixo amb un articulet

Doncs això, us deixo amb un articulet d'un senyor de Solidaritat Catalana per la Independència anomenat Josep Maria Calaf - ho remarco ja que l'altre dia ja vaig dir el que pensava de la no-unió de les forces independentistes - que està molt i molt bé, i que en línies generals diu el que ha de ser l'independentisme si vol arribar a algun lloc, i el que ha de passar perquè la independència es materialitzi. No podem donar la raó tan alegrement als qui propugnen el temor, la por i fomenten l'enfrontament amb fantasmes i mentides. No podem ser tan curts de mires per no veure que no hi haurà independència amb fractura social. No podem ignorar la Història peninsular, ni la relació dels pobles ibèrics entre si. No oblidem que la millor manera de ser espanyol (hispànic, ibèric, mediterrà...) és precisament essent català. Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on véns, sinó a on vols anar.



Independència no vol dir Separatisme



El nostre missatge d’INDEPENDÈNCIA de vegades no es trasllada amb la mateixa fluïdesa entre un català i un immigrant sigui d´on sigui.

La nostra aposta des de Solidaritat Catalana és trencar amb tots els tòpics vistos fins ara. Som la formació política que defèn un estat propi català amb més garanties. Hem de traslladar molt bé les nostres idees a la Ciutadania sobre tot als immigrants d’altres països i en especial els d’Andalusia que fa molts anys que conviuen en nosaltres i estan molt identificats en línies generals dintre de la Societat Catalana. A aquests ciutadans molt especialment se’ls ha de fer entendre que “INDEPENDÈNCIA NO VOL DIR SEPARATISME” o el que és el mateix, que la Independència no significa el trencament dels vincles històrics o culturals amb la resta de pobles d’Espanya.

Des de Solidaritat Catalana per la Independència pensem que aquest plantejament ha de quedar molt clar entre tots aquells ciutadans que tenen dubtes sobre el nostre projecte. Nosaltres busquem un millor benestar per una nació que és Catalunya, millor economia, millors infraestructures, millor educació per els nostres fills, millor competitivitat de les nostres empreses, no a la deslocalització d’aquestes, un treball digne i segur per als nostres ciutadans, recercar recursos per reduir l’atur, una millora de la nostra sanitat, unes millors infraestructures cap Europa i cap a l’eix del Mediterrani, per tant amb destinació cap a Àsia, sense dubte actual motor mundial de l’economia, poder disposar de la gestió dels nostres ports, aeroports i d’una xarxa ferroviària pròpia, una millor gestió dels nostres recursos, reduint els impostos per les nostres empreses, la supressió dels peatges de les autopistes, més poder adquisitiu per els nostres jubilats, una millor sostenibilitat dels nostres pobles i ciutats, incorporant els autos i motocicletes elèctriques i híbrides, proliferació d´electrolineres, etc.

Catalunya en l´actualitat som una potència mundial en l´esport. Els Catalans hem assolit campionats del món i d’Europa de Futbol, Champions League, atletisme, hoquei, basquet, Campionats del Món de Motociclisme, en Velocitat, Trial, Enduro, Paris Dakar etc…som una potencia Mundial amb l´esport i aixo ho hem d´explotar. Catalunya, com diu l´eslogan, IS DIFERENT.

Catalunya amb un estat propi donarà una millor qualitat de vida als nostres Ciutadans, fet que donarà peu a ser un dels països capdavanters del panorama mundial.

En definitiva, CATALUNYA ha de ser un país diferent al que estem vivint en l’actualitat, obert a Europa i al món i hem de traslladar aquest missatge molt bé a aquests Ciutadans que tenen moltes dubtes sobre la creació d´un estat propi. ” INDEPENDÈNCIA NO VOL DIR SEPARATISME “









Fvscvs Dominvs


Scriptvm factvm XIII kalendas novembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

9.10.10

Reflexions...

Tinc una reflexió! podria proclamar. En tot cas, les assignatures d'aquest quadrimestre - i portem poques classes - ja m'han fet repensar algunes coses. Una d'elles és nacionalista. Què, si no! xD.

L'assignatura es diu Món d'entreguerres, i la porta un tal Ferran Gallego, expert en feixismes i en el nazisme. De fet, la seva classe té un nom més genèric del que és, però és que precisament el seu èxit - cada any té molts matriculats - es deu precisament a això, al que fa i no com es diu. El cas és que les seves demolidores tesis apropen moltíssim el feixisme. És a dir, va ocórrer per una sèrie de coses perfectament demostrables, i terriblement properes. El cas és que, parlant dels fonaments ideològics, sortí el tema de les accepcions del mot nació. Avanço que se'n parla de dos, una accepció estatal - la nació és el conjunt de ciutadans sota unes lleis (estat) - i una altra de cultural-antropològica - la nació és el conjunt de persones amb llengua, història, cultura, etc. -. La primera fou de matriu lliberal - segle XIX -, la segona fou de matriu dretana al mateix segle. Parlava Gallego que el nazisme alemany portava la acepció nacionalista cultural, mitjançant la qual la nació ve donada, no es pot decidir, ja que es Història. És alemany qui parla alemany, estigui a Münich, als Sudets o a Danzig. Però ho allargava a la resta de feixismes, i alhora ho combinava amb l'imperialisme - fins i tot es podria relacionar amb el romanticisme i la seva fixació pel món medieval -. L'imperialisme italià, les tesis de Primo de Rivera en fundar La Falange - España es una unidad de destino en lo universal -...

Però, i a Catalunya? Personalment, he estat pensant els últims anys que el nacionalisme català portava acepció cultural. Jo mateix he escrit moltes vegades allò de que una nació és un conjunt de persones, cultura, llengua, etc. - al meu Ideari Nacionalista d'aquest blog ho tinc així posat, posant èmfasi en les persones, però - i de fet quan parlem dels Països Catalans parlem també d'aquesta acepció, doncs hi incloem la Catalunya Nord, la Franja de Ponent... i també ens emmirallem en el passat medieval, tot recordant els peixos amb la senyera al llom i els almogàvers degollant grecs. Al mateix temps, havia pensat que el nacionalisme espanyol portava acepció jacobina. Parlem de l'estat espanyol, UPyD posa el DNI als cartells de campanya, les Forces Armades, el Tribunal Constitucional, l'estatalisme centralista, etc.

Però possiblement tot això estigui canviant. Segurament, el nacionalisme català té una etapa - que crec que encara cueja bastant - de matriu nacionalista cultural. Possiblement, justificada per l'intent de genocidi nacional del franquisme, tot i que cal recordar que la Lliga acabà donant suport al feixisme, veiem aquí fins a quin punt hi havia acepció cultural. Aquí podríem encabir les tesis nacionalistes de tot el nacionalisme catalanista antifranquista. Però els vents independentistes dels últims anys poden canviar això. Començarem una etapa de construcció d'un nou estat, i sens dubte, això canviarà les mentalitats. Cada cop més, l'independentisme - el que no té sigles - està veient que el projecte de PPCC és una utopia, demostrada cada 4 anys a les urnes valencianes i mallorquines. Cada cop més, l'independentisme està veient que la seva causa no pot ser només sentimental - accepció cultural? - si nó que ha d'obrir-se. És a dir, mestissar-se - això també ho defensava a l'Ideari - i aportar raons de pes diguem-ne, econòmic o polític. Cada cop més, aquella magnífica frase que encara no sé de qui és - "Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on ets, sinó a on vols anar" - cobra més força, i podem veure aquí el canvi de paradigma: la independència serà la voluntat de diferents persones de crear un estat, és a dir, de ser un grup de ciutadans, sotmesos a unes lleis i un (nou) estat. Actualment, no té cap importància - excepte al nacionalisme encara rànciament etnicista - l'origen de cadascú per ser nacionalista català. Com ja he defensat, el mestissatge és una suma de cultura autòctona i cultura al·lòctona, amb la qual cosa ningú perd res i tothom s'enriqueix, i no es perd cap origen.

Per altra banda, potser no és cert tampoc que el nacionalisme espanyol sigui estatalista. Té molt de cultural, de imperialista - 1714 queda lluny, pensem més aviat en el Marroc o en Gibraltar - té molt de lingüista - si eres español, habla español -. En tot cas, amb el salt a la democràcia s'ha volgut acostar al nacionalisme estatalista, perquè té un estat, i podia rentar-se així la cara i guardar el feixisme al traster. D'aquí que actualment s'intenti vincular a valors de democràcia, llibertat o respecte a les institucions, i això és el que em podria confondre. Fins i tot Arturo Pérez-Reverte, parla als seus articles d'una certa cultura antropològica espanyola - jo en dic mediterrània, o ibèrica - intangible i inherent.

En resum, aquesta reflexió ve a dir que tot i que Catalunya és nacionalista cultural, estem en una transició, gràcies al procés independentista, a un nacionalisme estatalista. Estem passant de l'accepeció cultural - per ser català has de parlar català, haver nascut a tal o altre lloc, portar barretina, i aquestes coses - a l'accepció jacobina - per ser català només has de voler-ho, perquè així tard o d'hora podrem ser-ho jurídicament. Passem del que potser fou una defensa ideològica a l'intent encobert de genocidi nacional, a una concepció diferent, oberta i integradora, que començà ja fa dècades, però que la realitat política dels últims anys està canviant.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VIII idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

5.10.10

Súper Celestino fa declaracions! (i alguna reflexió)

Torno a ser aquí. Ha començat un nou curs "històric", amb les eleccions al tombant de la cantonada i recent sortidets d'una vaga general, o generalista.

Les millors reflexions vaguistes les ha fet avui un professor meu, de nom Joan Serrallonga i Urquidi. Si rasqueu "por ahí" potser trobeu que està vinculat a tot el món comunistoide de la Facultat, però això es podria dir que és obvi xD. L'altre dia ja va parlar de l'intent, des de fa anys, de fer creure que els obrers no existeixen. Crec que té raó quan diu que tenir televisió, cotxe o nevera no canvia en absolut la posició del treballador dins el sistema capitalista. En aquest sentit, aquesta vaga generalista ha sigut dels obrers més "autèntics", els del sector productiu. Els altres, com que vénen coses o presten serveis, es pensen que no són obrers xD, i no van fer vaga. I per desgràcia, aquestes idees d
retanes estan en plena vigència, i moltes persones del carrer defensarien aquestes tesis creient-se molt d'esquerres.

Però la gràcia d'aquesta entrada són les declaracions que ha fet Celestino Corbacho - cal presentació? - al Fòrum aquest Europa Tribuna Catalunya - alguna coseta d'aquestes de gent important, amb corbata que parlen d'economia i política davant d'altra gent amb corbata, és a dir, un aquelarre quotidià on es barallen les cartes del nostre futur - que la independència de Catalunya seria traumàtica. És a dir, aquest bon home hi està en contra, cosa que és de calaix, però segons Vilaweb - que aquesta vegada crec que concreta prou, tot i que el titular deixa'l anar - Corbacho ha afegit al seu discurs que "no es pensin que les coses seran pacífiques". Tot i que fa una defensa autonomista, aquesta cueta està portant una cuota, perquè ha sortit tothom amb els titulars de que Corbacho amenaça que la independència no serà pacífica, amb la qual cosa es planteja la violència. En Laporta ja ha sortit a demanar la dimissió i aquestes coses. Val a dir que a altres mitjans no diuen res de violència, ni tan sols esmenten aquesta cueta. A europapress només parlen del trauma aquest i de la defensa autonomista, apart del contingut propi del discurs que ha fet a la tribuna aquesta.

Pot ser perfectament que es referís a que hi hauria un daltabaix, a que el procés tindrà la oposició frontal dels autonomistes - una altra cosa de calaix -, però cal vigilar què es diu, perquè si alguna cosa és el moviment independentista en aquests moments és pacífic, parlamentari i democràtic. La única violència que podem esperar vindrà dels sectors més radicalitzats o extremistes del nacionalisme espanyol. I ni així, perquè pensaran que ens fan un favor. Per altra banda, serà traumàtic pels autonomistes, perquè pel nacionalisme català, de trauma cap ni un. El que vinc a dir bàsicament és que aprofito la ambiguitat del que ha dit Corbacho - "a duras penas" unes poques paraules - per reafirmar que no hi ha violència política a Catalunya, i que no ha d'haver-hi en tot el procés independentista, per cap lloc.

Suposo jo que molt probablement tot això hagi sigut intencionat, és a dir, el PSC va a buscar i fidelitzar el seu vot del cinturó de Barcelona, dels sectors no massa catalanistes, i els estan treient ara el llop dels independentistes com en altre moment tragueren el del PP.







Fuscus Dominus

Scriptum factum III nonae octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

30.6.10

Passem repàs

Fa temps que no escric en aquesta talaia. Després de mesos d'inactivitat blogera, i després d'exàmens - excusa immoral, n'he tingut tres xD - crec que amb l'esperada sentència (arbitral de guadalupe xD) del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya a causa del recurs del Partido Popular sobre la taula, calia dir-ne alguna cosa.

La primera és que, com la resta de catalans - en un sentit ampli del gentilici - no otorgo cap autoritat - encara que el poder el té, per descomptat - a aquest tribunal polititzat i desprestigiat, de manera que, personalment, em passo pel forro dels collons aquesta sentència. Ho sento per les paraulotes - per favor, que ja som grandets - però és una bona manera de descarregar adrenalina. És a dir, la voluntat del poble ja ha estat manifestada, i aquest és un cas flagrant de falta de democràcia.

La segona és que això és un punt d'inflexió, una cruïlla, una fi, un començament, un algo - sí home sí, quelcom - que marca profundament la societat i la Història. És a dir, Espanya, mitjançant el seu tri
bunal més superior dels superiors, nega la existència de Catalunya com a nació. Ras i curt, és la constatació del que ja sabíem, - ah, és que algú encara dubtava que més enllà de Catalunya ningú creia ni creu que sigui una nació? - però el fet de tenir-ho cru i sense pelar sobre la taula obliga a posicionar-se, a emetre opinió, i compromet la via autonòmica. És a dir, l'encaix de la nació catalana dins d'Espanya - que ja era cosa difícil - ha arribat al punt impossible ja que es planteja el somni humit de tot nacionalista espanyol: una Catalunya espanyola. És a dir, Catalunya és part d'Espanya i no és pas cap nació. Que, per altra banda, aquesta és la realitat jurídica.

Aquesta tardor toquen eleccions. I la cosa està fatal xD. Si no és el desencantament amb els polítics, serà la crisi, si no seran les corrupteles, i si no seran els posicionaments respecte l'estatut, segons si la reacció és posar l'altra galta o tornar la bufetada girant cua i apa, ja te les apanyaràs. En aquell documental de TV3 titulat El Laberint ja ho va dir no sé qui: el que per uns era el final del camí, per altres només era el principi. El que per alguns el sistema autonòmic era la solució a l'encaix nacionalista - tot i que hauríem de dir regionalista - per altres era la porta a un camí d'alliberament nacional en un futur indeterminat a causa de la instauració de la democràcia (i això va sortir a l'anterior documental d'Adéu Espanya?) que permetria en un futur la autodeterminació. No ens enganyem, tota posició nacionalista catalana contempla en última instància la independència. Si no, substituim el terme per regionalista, i llestos. Només és qüestió de la distància ideològica a la que s'estigui. És a dir, si la veus impossible o utòpica o si creus que es necessita ja per la via que sigui. I crec que, qualsevol persona que es faci dir nacionalista, o tingui alguna simpatia per aquest país, ara ja està avisada i informada de que per Espanya, no existim com a nació. És a dir, que intentar seguir igual - acatar la sentència, en diuen - significa renunciar a Catalunya, literalment, de manera que caldrà buscar alternatives. I no n'hi han gaires més.

En un altre ordre de coses, vull col·locar-me en un punt mig en lo tocante al terrible accident ferroviari ocorregut a l'estació de Platja de Castelldefels durant la nit de la Revetlla de Sant Joan, el dimarts 23 de Juny. Un tren Alaris que venia d'Alacant i no havia de parar a la dita estació atropellà un grup de joves que creuaven la via a 139 km/h (menys de la indicada), camí de la platja. Tot i que frenà - òbviament no podia fer-ho en sec - féu senyals lluminoses i de so, 12 persones m
oriren a l'acte, dues més per les greus ferides i encara ara uns quants ferits greus segueixen hospitaliztats. Tot i que sí és cert que fou una imprudència, cal posicionar-se al mig de dues opcions: la que defensa que fou un accident sense altres culpables que els accidentats mateixos, i la que busca subterfugis en un intent de descarregar culpes en no acceptar la imprudència en si.

La posició intermitja vindria a ser que tot i que fou una imprudència, aquesta no fou en condicions plenament normals. És a dir, és inexplicable que un grup de persones plenament conscients i que travessin la via no reaccionin a temps en veure que un tren - les vies es queixen per la tracció, el vent, els fars, la sirena... - els podia passar per sobre; a menys que pensessin en un suicidi col·lectiu i no era el cas. No cap a cap cap xD. Per ta
nt, el que hi ha que buscar són subterfugis, no que valguin d'excuses i serveixin per descarregar culpes, sinó que expliquin com i perquè una imprudència feta al llarg i ample del nostre sistema ferroviari per tot tipus de persones des de temps immemorials acabi en una tragèdia similar. En aquest sentit, cal imaginar-se, apart de la foscor, la gent, l'ambient festiu i sobretot el grau d'alcohol a les venes, tenint en compte que l'accident ocorregué cap a la mitjanit.

Així, podem imaginar-nos que la imprudència fou contínua. Com les imatges que hi han ho poden confirmar, en una andana tan abarrotada i un pas subterrani tant congestionat, el creuament per la via fou un trànsit continu de persones que, a més de creuar, veien que s'acostava un tren i encara ho feien més ràpid de manera que els accidentats foren una franja d'aquest trànsit de persones que cregué que encara tenia temps de creuar - podríem dir que aquí comença la im
prudància de veritat - seguint les esquenes dels qui tenien davant i que llavors no calcularen bé les distàncies i les velocitats, sense temps per reaccionar. A tot això cal afegir el sentiment invulnerable de la joventut, i l'ambient festiu i un xic incontrolat, sense oblidar l'alcohol que amortigua els sentits. Desenganyem-nos: La immensa majoria de les persones haurien creuat per la via en veure el pas subterrani tant taponat, segurament recordant-se de la família del responsable encarregat de que hi hagin més maneres de creuar la via. Ara, són les circumstàncies concretes del moment les que diuen quines són les precaucions que fa cada imrpudent abans de creuar. En tot cas, el que no deixa de ser una veritat com un temple és que de no haver baixat de l'andana, res no hauria succeït.





Fuscus Dominus


Scriptum factum dies ante kalendas iulii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

6.4.10

Arenys de Munt, Scotland.

Pel Facebook he trobat això, que sortia d'aquí. És la notícia a SMS25 - aquesta agència de notícies bastant parcial - de que es va fer un vídeo com si fos de l'APM (o del Zona Zàping) en què es feien símils entre el 13 de Setembre del 2009 a Arenys de Munt i la Pel·lícula Braveheart de Mel Gibson. No té desperdici, es una frikada però en realitat porta el seu missatge. Una perla.

Aquest es el vídeo.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VIII idus aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

29.3.10

Parlem de UPyD, i després de trens.

Oh, com es nota a l'horitzó que s'acosten eleccions. Qui no ho hagi notat és que no llegeix moltes notíciues sobre els polítics que surten. Clar que mirar notícies de polítics no és el principal esport des de fa temps. El cas és que he trobat un parell de notícies d'EuropaPress sobre Unión Progreso y Democracia que conviden a parlar-ne. La primera - aquesta - és que es veu que esperen entrar al Parlament de Catalunya amb els corresponents 3 diputats. Que és el mínim que s'ha de tenir per arribar-hi. En un principi creia que no, apa, on vas. Però rellegint la notícia potser cal que hi reflexionem. Ciutadans era una força molt més local i sense un projecte no tan clar ni tant publicitat i va arribar-hi. UPyD, tercera força a Madrid i amb un programa - i a hores d'ara amb suficients recursos com per poder incidir decisivament en la política - que tothom ja comença a conèixer, no pot ser menys.

Segon
s EP, Rosa Díez - la màrtir de la UAB -, va dir dijous en un acte a Barcelona que multiplicarà les seves visites a Catalunya i sembla ser que la direcció del partit es bolcarà a la (pre- xD)campanya - molta gent curta de mires ja n'ha pres nota i correrà a comprar pintura i aquestes coses -. Un altre membre del partit - el que podria ser cap de la llista catalana - també ha estat declarant això de que treuran diputats, que el seu programa no serà només identitari (menos maal! APM, xD), i que es fixaran sobretot al "graner" del vot abstencionista, en el que pugui caure de PSC i PP - curiós, els dos grans partits estatals - i, sobretot, de Ciutadans, que és d'on crec jo que treuran més suc. La gran part de Ciutadans - que és com dir el partit mateix, per les seves idees - es bolcarà a UPyD, i passaran a formar-hi part. Aquesta és una de les raons per la qual crec que tenen - desgraciadament, potser - opcions d'entrar al Parlament. Que no està tot dit, i que amb 3 diputats poc es pot fer, però hi seran, faran declaracions - que seran provocatives, ja veureu, i tindran molta publicitat - i aconseguiran propaganda potent i gratuita. Una altra cosa és l'efecte contrari que puguin tenir, i a on exactament estaran els seus plantejaments.

I és que aquí entra l'altra notícia. Es veu que avui a Palma de Mallorca el partit ha emès un comunicat en què criticava que el català fos requisit per accedir a la plaça de director de centre educatiu públic. Sembla ser que 118 centres han de renovar junta directiva, que n'hi han 36 on ningú s'hi ha presentat i 12 candidats que no podran accedir-hi, ja que es requereix el nivell C de català. Sembla ser que el problema està en que hi falta gent, i es pot comprendre. Però el que sí no puc comprendre és que un director d'escola no pugui acreditar el suficient coneixement d'una llengua que apart d'utilitzar-se allà on treballa ha d'ensenyar, o encara més, ha de dirigir un equip de persones que l'han de d'ensenyar.

El problema ve més o menys de que els concursos d'oposició a places públiques són estatals, de manera que la formació bilingüe d'algunes comunitats contrasta amb la formació monolingüe d'altres. Estem amb un altre punt de vista que desprecia el bilingüisme que aquí tant defensem. UPyD defensa que això mediocritatitza els nous aspirants i el nivell de l'escola pública. Jo crec que, apart de no conèixer cadascun d'aquests aspirants ni de tenir el seu currículum vitae sobre la taula, acreditar el nivell C de català és un coneixement valuós més, que suma. UPyD defensa que no sigui requisit, sinó mèrit. I quin valor te aquest mèrit? Es permetria accedir al càrrec algú sense el C i esperar a que decidís treure's el nivell? O simplement seria com acreditar qualsevol altre llengua? En aquest cas, algú amb alt nivell d'un bon nombre de llengües - podríem pensar en llegües àmpliament usades o útils avui en dia, però també podríem estar parlant de llengües que no fossin considerades així - entraria sense tenir coneixements de català? Això sí que seria mediocratitzar l'escola pública perquè l'ensenyament de la segona llengua seria deficient i afectaria - quedaria millor si diguéssim que "escoraria" - el nostre preciat bilingüisme. No es tracta d'una llengua, sinó de dos. Obviar això és manipular, mentir i fer demagògia però clar, fora d'aquí, qui se'n donarà compte? Recordeu, tercera força a Madrid.


I ara parlem de trens. Sembla ser que el traspàs ja està fet de fa un temps. Ja no són Cercanías sinó Rodalies i ja no són C3, C4 o C5, sinó R3, R4 o R5. El color és taronja, i no sé si el logo ha canviat. I canviar l'aspecte dóna feina, estem en temps de crisi. Això tan empipador de canviar noms i logos dia sí dia no és una primària estratègia per donar feina i intentar generar llocs de treball. Resulta que avui mateix - tot i que ja siguin la una i mitja de la matinada o.O - s'ha tallat el servei de trens entre Arc de Triomf i Sant Andreu Arenal, que és el mateix que afectar a la mateixíssima Barcelona el trànsit de les línies cap a l'interior direcció Terrassa i Sabadell, cap a Vic i després Puigcerdà així com cap a Maçanet. És a dir, la meitat de la xarxa. Es veu que això afectarà uns 30000 passatgers cada dia - suposem que feiner - que es diu aviat. Per altra banda, tot això té l'al·licient de que s'està construint l'intercanviador gegant de La Sagrera-Meridiana així com noves estacions. No és només un canvi de catenària.

Tant a Vilaweb com a EP han tret la notícia - aquesta i aquesta altra - per informar, on mentre a la primera ja es parlava dels enrenous, dels milers de persones afectadesi dels nous canals informatius de Rodalies de Catalunya - una web, un telèfon i una altra web informativa via Twitter - a l'altre sortien les declaracions d'avui del director de RdC, on parlava dels objectius de les obres - fiabilitat contra averies, noves estacions, ampliació de La Sagrera ja mencionada i del servei tan competent que donarà - i el que és un consol - menos maal! xDD - que s'ha començat ara per poder llimar i solucionar problemes durant la Setmana Santa amb el menor nombre de passatgers i poder afrontar òptimament un servei regular.

El traspàs de la RENFE era una cosa que es venia demanant fa temps, i que durant els mesos dels dos anys proppassats van protagonitzar protestes de viatgers, demandes de traspàs, esvorancs, manifestacions i el que ja es coneix com el català emprenyat, van portar a la Gene a posar-se les piles i a aconseguir-ho, tot i que diria que ja venia amb l'Estatut. Però compte! s'acosten eleccions. Sí, començar ara per solucionar problemes, però també per acabar a temps per les eleccions. Que tothom es coneix, i si algun efecte tenen la imminència d'eleccions són les presses per inaugurar i arreglar coses - que si el Sincrotró, que si l'Hospital del Baix Llobregat... - que dónen publicitat i intenten recaptar vots que CiU apreta a les enquestes. Aquest és el problema que salta a la vista, ja que afectar l'ingent trànsit de passatgers per aquell nus de comunicacions a finals de març - que és com dir a l'inici de la recta final del curs lectiu i que suposa un malestar general així com la complicació de moltes coses - no pot tenir gaires més explicacions, que no excuses.

Però el problema de fons i més greu és el del finançament. Tothom sap que a Cataunya hi entren més diners dels que surten. De fet el vídeo que ahir us treia - aquest - en diu les dades, el 10 % del PIB només pel 2005. El traspàs de Rodalies sense un finançament que ho sustenti és una càrrega més. Un llast. Necessari, ja que administrar-ho aquí deu tenir els seus avantatges així com una - potser - millora d'aquesta administració. Però un pes. Rodalies necessita moltes millores. Una de les línies cabdals com és la de Vic necessita urgentment des de fa dècades - suposo - un desdoblament, ja que només hi ha una via, i la varietat de zones per les que passa multiplica moltíssim el cost de l'obra: ampliar túnels, ponts, etc. Segurament quan acabin les obres la nova catenària tardarà segles literalment en tornar a averiar-se - esperem, xD - i les noves estacions així com la millora de les existents milloraran el servei. Però la vertadera inversió requereix l'esforç d'un estat, que ha d'arribar algun dia. Ara per ara, seguirem sent una comunitat més, tributària com la resta. Però ja ho sabem: la prosperitat de la societat catalana, de la nació catalana, depèn de la creació d'aquest nou estat que permeti no estancar-se. Potser aquest nou entrebanc ferroviari incrementi la Indústria Independentista. I acurti un xic més la distància que queda a aquest país per recórrer. Així com la frase de l'altre dia on es comparava a Catalunya amb un tren, potser la independència encara s'acabarà decidint sobre rails!







Fuscus Dominus


Scriptum factum IV kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

17.3.10

Consultes als IES??

Avui he llegit - avui és ahir, són les 00:13 ara mateix - per Vilaweb, aquí - no ho he trobt a Europa Press -, que s'ha muntat una consulta independentista a l'Institut d'Educació Secundària Abat Oliba de Ripoll. Es veu que durant el 13-D es va dir que el jovent no s'hi va implicar, i el 84% de participació d'aquest alumnat - el total era un "cens" de 254 nanos - ha de refutar aquestes "habladuries" i demostrar que hi ha interès per la política. A la foto fins i tot hi han entrepans de la hora del pati. D'entrada, crec que està molt bé rebaixar l'edat als 16 anys per les cosultes. No hi tinc res en contra, crec que tot i ser una edat en què les opinions polítiques poden estar molt verdes o influenciades enormement per algú o quelcom - és una cosa que jo mateix he passat - cal deixar espai perquè aquest jovent participi, opini, es manifesti i tingui un interès o es familiaritzi amb aquests temes. Però una altra cosa ben diferent és muntar consultes sobre temes concrets de política als instituts. De no ser, evidentment, que ho hagin muntat els alumnes per sí sols, cosa que em podria costar de creure. Una cosa és una consulta oberta a la societat i una altra fer-la dins un centre educatiu, on se suposa que els professors han de tenir objectivitat per poder impartir classe. No trobo bé que una cosa política tan concreta i complexa entri als instituts, on es formen persones que hauran de treballar, opinar, votar o manar el dia de demà. Ho trobo per una banda frívol - cal ser seriós amb aquest debat, i la combinació d'entrepà del pati amb urna no trobo que sigui seriosa - i per altra banda interessat, perquè afirmar a partir de 254 xavals d'una zona concreta que el jovent s'interessa per la política, és agosarat: Els organitzadors consideren que amb la participació es demostra que els joves 'tenen interès per aquests temes'. Per moltes associacions, manifestacions i activitats que es facin a tot Catalunya, això no deixa de ser soroll, cal anar a les dades que crec que no deuen estar aquí sinó a les discoteques de Barcelona o qualsevol altre lloc. A no ser que s'afirmi això sobre aquests 254 nanos o bé sobre part del jovent de Ripoll. Concretant sobre què i qui es pronuncien aquestes afirmacions.




Fuscus Dominus


Scriptum factum XVII kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

9.3.10

El meu Ideari Nacionalista

Ja sé que sona malament, però algun dia ho havia de posar tot ben posadet i escrit per no repetir-me a tot arreu xD. Ahí va.


1. La nacionalitat de cada persona és una decisió personal i intransferible que cadascú ha de prendre en llibertat, és una cosa que la dicta el cor i els sentiments. Cada persona sap i decideix quins criteris escull per identificar nacions i per decidir quina és o serà la seva, és a dir, a quina vol pertànyer i els efectes que això pugui tenir. Tals criteris - llengüa, cultura, geografia, etc. - són motius d'interminables disputes per definir el terme i crec que és una discussió estèril. Les nacions són una invenció humana: la terra són roques o micro-roques de minerals diversos, una bandera és un teixit, i un topònim no és més que una paraula, un so articulat. Una nació és un terme abstracte. Qualsevol document d'identitat, passaport, etc. no és més que un artifici jurídico-administratiu necessari per a un món globalitzat i organitzat de manera complexa, on cal un control. Tals elements no poden modificar els sentiments humans, ni tan sols sota coerció severa. Es més, moltes vegades l'esperonen i el fan més fort.

2. Identifico Catalunya com una nació. Com es diu al punt 1, considero personalment que per identificar nacions també cal un grup humà que així ho reconegui, perquè la col·lectivitat humana permet d'identificar-les. Una nació reconeguda només per una persona existirà, però només per a aquella persona. Per la resta del món no existirà. Així, considero que la societat catalana conté prous persones amb aquesta idea per poder defensar que són una nació. En aquest sentit, crec que hi ha més èmfasi en els grups humans que no pas en elements físics. Així, els escrutinis d'eleccions democràtiques fetes a àrees com Galícia o València em fan pensar que no hi ha tanta majoria de gent que opini que són una nació. Per aquesta raó m'abstindré a les meves opinions d'emetre judicis sobre aquestes àrees, atès que no està clara la posició majoritària. Això no vol dir, no obstant, que sempre estigui clara allà on es vegi. La diversitat d'opinions humanes obliguen al respecte mutu i democràtic de les diferents opinions, això és, la tolerància i protecció de minories així com la igualtat humana i la justícia de les majories.

2.1 D'acord amb tot això, crec que els Països Catalans no poden exisitir si els seus ciutadans no ho senten. Podrien ser una nació, però per aquestes mateixes raons m'abstindré sempre de fer-ne judicis o d'opinar sobre la seva existència o no.

3. La Península Ibèrica - i en gran mesura Catalunya - és, geogràficament, una terra de pas entre dos continents. Això explica com al llarg de mil·lenis d'Història una gran diversitat de pobles i ètnies han passat per aquí i han donat el resultat de grans migracions en ambdós sentits, i a una llarga successió d'invasions, rebel·lions, conquestes i reconquestes que amb una atenta mirada ens han d'il·lustrar que el motor cultural de la Península és el mestissatge i la integració - vegeu el punt 5 -. En canvi, altres àrees del planeta com les Illes Britàniques han pogut mantenir una etnografia clara i concisa que obliga als seus integrants a progressar i espavilar-se per sí sols, tot i que en l'actualitat la composició de la majoria de societats occidentals hagi fet aquest model caduc i obsolet. Avui dia Catalunya crec que és un model d'integració i tolerància, una societat mestissa que no oblida els orígens i que ha d'erigir-se en nació, obtenir un status jurídic adient - vegeu el punt 4 - i aconseguir fer-se un lloc per seguir avançant i progressant. Per tant, actituds xenòfobes, feixistes o intolerants no hi tenen cabuda, distorsionen l'ordre social i han de ser corregides.

4. Tota nació que existeixi - d'acord amb els punts anteriors, un grup humà d'unes dimensions mínimament raonables que així ho reconegui per les raons que siguin - ha de poder articular-se i organitzar-se en un aparell polític estatal i independent, que amb aquest poder polític pugui potenciar, difondre, protegir i conservar la seva cultura, orígens i història així com el seu model social d'integració i mestissatge. A més a més, ha de servir perquè política i econòmicament pugui subsistir autònomament, així com per poder ingressar en organitzacions supraestatals que es creguin convenients, com la Unió Europea.

5. D'acord amb el punt 3, l'actual Espanya és una terra de pas i les diferents ètnies i pobles que l'han habitada han conformat un corpus cultural que enllaça tota la Península, trets culturals comuns a totes les nacions peninsulars, d'un caràcter mediterrà únic. Per aquesta raó, hi han elements que agermanen la nació catalana amb la resta de la Península, fets culturals - com ara un caràcter humà generalitzat o certs costums - que han de servir per bastir ponts i que haurien de garantir o promoure bones relacions entre tots els territoris peninsulars a tots els nivells, com ara una certa cooperació político-econòmica. En aquest sentit, potser un model federal hauria sigut històricament la millor solució peninsular. Crec que bona part de l'independentisme actual a Catalunya parteix des de posicions federalistes. La Història contemporània o la composició política de l'actual Espanya fan pensar en la impossibilitat d'aquesta via federalista de manera que la solució sembla ser la independència, que defenso.

5.1 D'acord amb això, històricament crec que la nació espanyola no és altra cosa que la nació castellana, formulada a partir de l'estat que aquesta nació havia creat i dels territoris que controlava políticament, que en no tenir un poder polític representatiu o una societat conscienciada - Portugal ho confirma - no van poder fer valer la seva nacionalitat i la formulació de nació espanyola s'hi va sobreposar, anul·lant així la validesa de la nació anterior. Per aquesta raó, el conflicte nacionalista és, en teoria, a priori: la mera formulació d'una nació catalana trenca realment la integritat territorial de la nació espanyola, tal i com està formulada. Una reformulació a una nació castellana eliminaria aquest conflicte teòric, perquè Espanya serien els trets culturals supranacionals comuns a tota la Península, no pot ser una nació de nacions. Serien aquests trets culturals els que crec que explicarien uns sentiments binacionalistes presents a bona part de la societat catalana.

6. Davant una eventual independència de Catalunya, crec que caldria tenir presents algunes mesures per respectar les decisions nacionalistes i identitàries de cadascú. Reconèixer la nacionalitat espanyola a qui la sol·licités, o el manteniment del castellà com a segona llengüa oficial serien mesures apropiades, crec jo. Tantmateix, durant tot el procés caldria mantenir la pau i estabilitat social i controlar, evitar i castigar tota manifestació violenta de caire intolerant o xenòfob. Per altra banda, crec que referèndums a nivell municipal haurien d'acabar de definir les fronteres d'aquest nou estat català, que al seu torn hauria d'intentar mantenir o iniciar unes relacions exteriors amb la resta de la Península cordials i de cooperació, que en un futur poguessin arribar a un federalisme "de facto" entre estats o bé desembocar a una entitat supraestatal i ibèrica. Evidentment, aquest estat català no hauria de responsabilitzar-se de la voluntat o intencions de la resta d'estats ibèrics en aquestes iniciatives.








Fuscus Dominus


Scriptum factum VII idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

1.3.10

Laporta, A.P.-R. "El Asedio" i 1 any sense el Pepe.

Por fin! Aleyuya! El Messies Laporta ha obert la web! Ja tenim solució, saludem i adorem el nostre Salvador! xD. Doncs sí, ja s'ha acabat la frenètica compte enrere i aquí teniu la nova web d'en Joan Laporta, l'encara president del Futbol Club Barcelona. Europapress també recull la notícia (aquesta) sintetitzant sobre el que de moment és el seu missatge de benvinguda, que teniu íntegrament aquí. EP el vincula a Reagrupament - diu que hi flirteja - ja que CiU i ERC representa - d'això no n'estava tan segur, potser per desinformació - que s'han negat a acceptar-lo a les seves llistes, tot i que suposo que d'haver-hi entrat, hi haurien hagut trifulques, perquè dubto que el Lapo es conformés amb segons llocs; o sigui que deu ser que sí, que no l'han volgut. Tot i això, EP titula que "Laporta vol independitzar Catalunya però no revela com" i després parla del que també es pot llegir al text de benvinguda, que sembla ser un anunci de novetats en la forma de publicitar-se, crec que hi ha un estil Obama al rerefons, ja que es pretén que la web del Lapo sigui espai d'opinió, i també es potencien les possibilitats virtuals de comunicació. Apart de tot això, també s'hi diu que la web té agenda del Lapo, activitats del Baça i enllaços a les xarxes socials, cosa gairebé de calaix.

Vilaweb també en parla, podem suposar que més llargament, destacant el detall-floreta de que la web s'ha col·lapsat durant el matí per l'allau de visites. Aquí en teniu la notícia, on es comença dient que és la web on el Jan hi anirà posant els seus pensaments i que serà un espai d'opinió i reflexió, cosa que no aniria gens malament donat el que va passar ahir (aquí teniu l'entrada del bloc sobre el 28-F) i les interpretacions que n'han sortit, tan pessimistes i negatives (com aquestes). També es diu que en Jan ha obert una compte Laporta 2010 TV a Youtube i que - com també deia EP - que tot això és la confirmació de que el Jan aspira a la Gene.

Aquest text tan maco i divertit de benvinguda del Jan és com molt obert, com donant per fet que hi ha una majoria amb aquests ideals i d'un to pròxim, que intenta il·lusionar. Posa la web al servei de la creació, d'un espai on discutir i construir, on "tots els que ens estimem Catalunya i creiem que ha arribat l'hora de fer un gest valent ens trobem en aquest web
". En definitiva, crec que tot això aprofita la novetat, el pes d'un personatge públic com el Jan i el to directe, clar i senzill típic de qui encara no ha tastat la política dels qui hi estan emmerdats fins a les celles, és a dir, les plataformes i els moviments cívics. Potser l'activitat del Jan amb les consultes hi tingui a veure? D'on treurà la gent el Jan per fer el seu partit, o la seva llista? La novetat afegeix la idea semisubmergida de que encara no ha estat corromput pel joc polític del poder, i això suma punts i adeptes. Podria ser la traducció o l'accés a la política diguem-ne professional o gremial de tota aquesta gent amb unes idees noves o refrescants, d'un moviment que va sorgir arran del desmarcament dels partits tradicionals. No ho sé, Laporta avui dia en política és una cosa polèmica, que incomoda i provoca curiositat, i això li suma encara més punts. Si es presenta tindrà una bona quota de vots, això està clar. Jo mateix hi he reflexionat, però no podem oblidar qui i què és. És un empresari, una persona amb capital per invertir, amb morterades de diners que cal gastar d'alguna manera, que ha dirigit un club de futbol - amb tot el que suposa això avui dia, els amfiteatres romans de l'actualitat - i que ens pot sorprendre amb alguns determinats punts del seu programa que no siguin esquerranosos, que ja podria ser. No el votaria. No, per molt que il·lusioni o que realment sigui "alguien digno de admirá". Segueixo al meu principi de que la política corromp, i barrejar-lo amb el món del futbol, peligro peligro. Seguiré votant al PHC. Per mera convicció de no callar i otorgar ni decantar-me per ningú amb representació/poder.

Canviem de tema, demà passat, Sant Medir, 3 de Març; sortirà a la venda a les llibreries l'última novel·la d'Arturo Pérez-Reverte, escriptor que m'agrada molt. La novel·la en qüestió es diu "El Asedio" - anava a traduir "El Setge" però com que som tan poc bilingües i racistes no ho faré - i no és una altra novel·la històrica, és de personatges, de trama, misteri, intriga i altres elements que són propis d'una novel·la normal i corrent. En teniu notícia aquí i succeix al Cadis assetjat durant la Guerra del Francès, anomenada fora d'aquí Guerra de la Independencia, com si fos una paraula maleïda. Combina diverses trames de personatges, un militar científic - si llegiu els seus articlets de cada cap de setmana veureu que aquest tema li va - obsessionat amb la balística, varis personatges amb diverses trames, i un misteriós personatge de capa negra que sembla vinculat a uns assassinats prou esfereïdors per donar l'apunt de foscor i misteri mortal a la trama. Sembla que el llibre és prou gruixut - xsst! és pecat dir el número de pàgines! - de manera que hi haurà teca per una estoneta, en definitiva, promet. Sembla ser també que l'Arturete hi ha abocat diverses novel·les que arrossegava de feia temps.

I senyores i senyors, avui fa un any que l'estimadíssim Pepe Rubianes Alegret va morir per culpa d'un càncer de pulmó als 61 anys. Aquí en teniu notícia (europapress) on es repassen els actes que s'han fet per commemorar l'aniversari de la seva mort, com ara el rebatejament de la Sala 1 del Capitol per Sala Pepe Rubianes, l'anunciament que el llibre de poesies africanes de l'actor i humorista es publicarà el 23 d'Abril, dia de Sant Jordi; o que Mediapro farà una pel·lícula documental sobre el Pepe. També cal dir que el "Divendres" de divendres passat a TV3 va estar dedicat al Pepe i que avui s'ha fet "El matí de Catalunya Ràdio" des de l'escenari principal del Capitol, on actuava Rubianes. També vull dir que Vilaweb n'ha parlat (aquí) extenent-se bastant més, parlant del convidats i donant més detalls.






Fuscus Dominus


Scriptum factum kalendas marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

28.2.10

Senyors, vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 21 %

Fracàs. Fiasco. Desinterès. Desencant. Se me n'ocorren més, però no cal furgar-hi, i les raons poden ser diverses, variades i complexes. Primer de tot, la notícia. Aquí (europapress) la teniu, així en cru. 80 municipis, 21% de participació, 60000 vots i un descens de 6'5 punts en la participació, que es diu aviat.

Però ja vaig avançar (aquí) que la Coordinadora i les plataformes comencen a tenir un cert aire de praxis política actual. Ningú, tret d'opinions personals i concretes, ho ha considerat un fracàs. Uriel Bertran se n'ha anat per les branques adduint les diferents realitats socials dels municipis consultats, afegint la perla de que llavors no es pot dir si la participació creix o decreix. Fins i tot en xifres globals només hi ha hagut un 25% de participació sobre tot el cens cridat fins avui a les urnes.

A Vilaweb (aquí) podem llegir que la coordinadora ho ha valorat exitosament - com es diu aquí - i que el seu portaveu ha parlat de fortalesa del procés i de consolidació; fins i tot de maduresa. Tot i que també es parla del que jo crec que ha sigut el gran entrebanc, que és el silenci mediàtic, ni tan sols els qui serien els principals publicistes de tot això no han, intel·ligentment, mogut ni un dit. També hi ha una cosa que sembla realment treta d'un assessor polític de veritat, que és comparar aquestes dades amb les eleccions polítiques, barrejant sense pudor conceptes per tal de mantenir la compostura. Sé que és molt fàcil criticar i difícil construir, però realment cal seguir endavant a qualsevol preu? No podríem trobar-nos amb tot de consultes que acabarien sent paper mullat?

Per altra banda, aquí trobem el que ha dit el PP, preguntant-se si Mas convocaria consulta si arribés a la Gene. Ja vaig dir al mateix lloc de dalt que crec que Mas convocaria als marcians a decidir sobre Catalunya si amb això li donguessin la Gene. Ara, si pensant fredament CiU es planteja seriosament el tema, és una pregunta que queda a l'aire i m'agradaria saber com cau a terra. Cal realment que l'independentisme surti cagant llets a la palestra pública a defensar i argumentar que la nostra sortida a la crisi és la independència. No sé si és una opinió que circula pels cervells de la gent o si algú ja ho ha formulat, però cal posar-la a tot arreu. La societat oberta i integradora catalana, marginant aquells grupuscles amb ànsies hitlerianes i de neteges ètniques, ha de pronunciar-se i decidir que els seus recursos han de servir per sortir del pou, no per mantenir-lo.

Tornant a les consultes, cal recordar que el 25 d'Abril es farà la següent onada on hi votaran capitals de província com Girona o Lleida. Espero que el fet en si obtingui més ressò que la última onada, però tinc un maleït cuc que em repeteix una vegada i una altra que si passa igual que avui, malament, serà la concreció de que les consultes s'hauran fet per autocontentisme. Crec que el que cal és aplaçar-ho tot i obtenir una data de consultes en què es multipliquin les xifres, que sigui com un sorollós cop de puny a la taula. Aquest és realment un bon procés. Però cal portar-lo bé, i cal portar-lo a bon port. Segurament la consulta de Barcelona portarà un impacte mediàtic més gran, però caldria implicació. Internet ha de ser un aliat, cal lluitar contra el que és el pitjor enemic de les consultes: la pesada i feixuga llosa del silenci públic i de la marginació. Per això cal que perquè la independència sigui vista com una opció viable, cal que les consultes no fracassin per mantenir viu el debat i així aconseguir la mobilització pel referèndum vinculant.






Fuscus Dominus


Scriptum factum dies ante kalendas marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

La carta a Telemadrid

Aquesta és una carta que circula es veu que des de fa temps en un mail en cadena que hauria d'arribar a la cadena de TV Telemadrid en raó del seu imparcial, poc manipulador, net, respectuós, honrat i en definitiva gran reportatge que van fer sobre la injusta, mala i oprimida situació del castellà a Catalunya, que es va emetre fa ja bastant temps i que podeu veure aquí (youtube). Podeu veure com la carta il·lustra el baixíssim nivell del castellà a Catalunya.




Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor.


He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.


Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de 'la Anoia' (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua.

Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.


La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.


¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o 'la Celestina'? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.


No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:


Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana
.

¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.


Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en catalán: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.


Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas. La extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.


No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas...


Además, ¿como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el catalán?, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.


Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de castellano dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano.



Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:


Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància

GADES




Naniano, naniano...


PD: Algú sap qui és aquest Gades? (apart de la Cadis antiga, clar)




Fuscus Dominus


Scriptum factum dies ante kalendas marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

27.2.10

Reflexió del PHC sobre les consultes, Alberto Fernández Díaz sobre el mateix i Laporta

Aquí podeu llegir una reflexió que el Partit Humanista de Catalunya publica a la seva web sobre les consultes independentistes que han tingut lloc, i les que tindran, perquè demà (28-F) hi ha la segona gran tanda. Tot i que la reflexió en parla de les del 13 de Desembre, feia mesos que no entrava a xafardejar a la web.

A grans trets, deixa clar que el PHC reconeix el dret a l'autodeterminació, que no té por a la democràcia i troba bé que es facin aquestes consultes, com a exercici democràtic que són. La reflexió parla de la separació Estat-Nació - i reconeix la nació en una definició cultural - i es veu a l'estat com l'instrument repressor i creador de violència, així que l'"artifici" estat-nació és el que ha creat les grans mostres de violència des de fa 200 anys. La reflexió s'enfoca a que no és cap a un altre estat centralista - encara que sigui més petit - cap a on cal anar si nó cap a quina altra societat, on el poder polític sigui realment del poble. I evidentment, sense violència.

Tot i això, el gran temor que tinc és que a qui hauria d'importar les consultes no fa gran cosa. El 28-F està passant inadvertit, de moment, pels grans mitjans de comunicació. El 20-30 % de participació del 13-D és nefast, es miri per on es miri. Tot i que una explicació que jo en trobo és que és una activitat que no cal enfocar de manera política - no té cap validesa - si nó de manera social. Anar a votar ha de ser en aquest cas un exercici gairebé lúdic i familiar, on el missatge entri d'una manera que no impliqui un gran compromís polític amb qui hi assisteix. Tant dóna votar o no votar. Si fa un dia esplèndid baixaré a votar perquè hi haurà molt ambient, i serà un dia agradable i tranquil, amb espai per les reivindicacions aprofitant el temps lliure d'un diumenge a la tarda. Però si fa fred, plou - o neva xD - o mal temps en general, baixarà Mahoma a votar!. Aquell 13 de Desembre solet precisament no en feia gaire, i a les 6 de la tarda era nit tancada. Ni famílies, ni ambient ni res de res. Aquest crec que va ser el gran problema del 13-D, que va permetre obviar aquest moviment als grans mitjans i continuar en aquesta posició perquè el 13-D fou un fiasco, almenys en part. Per molt que es digués de cara a la galeria, es va poder veure per les trifulgues posteriors al si de les plataformes que havia estat bastant decebedor, tot plegat. Si us fixeu, ni aquestes entitats cíviques escapen a una certa praxis de polític actual: a tothom dic A però dins meu dic B, a veure què fem per arreglar la B vertadera.

Total, que si el 28-F - demà - no s'aconsegueix sacsejar una mica i tornar a obtenir quota pública - esperem que Falange i altres espècimens ens donin un cop de mà - malament, perquè se seguirà fent el que millor es pot fer amb tot això: silenciar, fer desaparèixer i asfixiar per ninguneig públic. Com reclamar serietat - mínima - a les consultes si a la última vam tenir tan baixa participació? Em sembla que hi ha un cert desencant des d'Arenys, al Setembre. Allà sí que es va veure com ha de funcionar tot això: un 40 % de participació!! El que hauria fet és no fer consultes al Desembre, esperar la primavera. Hi hauria hagut temps per fer una tanda que fos la suma tant del 13-D i del 28-F, i les xifres es multiplicarien per 2. Això si que hauria sacsejat a tothom!

Per una altríssima banda, aquí (europapress) podeu llegir unes declaracions d'avui - recent sortides del forn polític xD - del súper A. F.-D del PP a Barcelona, que "antaño" fóra presi del PP català. El molt honorable senyor ens confon el tripartit amb les consultes, dient que Montilla l'anteposa a Espanya permetent les consultes, ja que està sotmès a ERC (d'una manera bàrbara! xD). Per altra banda, Monty ha de defensar un model de Catalunya amb Espanya en què sigui locomotora i poder econòmic - una bonica manera de dir que aquí ha d'haver indústria per pagar els tributs a Roma - i després critica que Mas ha canviat la senyera per l'estalada, en la competició amb ERC de veure qui és més independentista. El que potser obvia el nostre amic és que Mas canviaria els seus calçotets per una calces d'espart si així li donguessin la Gene. La última i única cosa en la qual el PP CATALÀ (véase un ligero énfasi en indicar la concreción) té raó és en la seva gran nau de batalla, que oculta una altra cosa no tan graciosa: cal centrar-se en el problemes que afecten la gent, en les conseqüències de la crisi, i deixar-se estar d'aquestes tontades de consultes. Un altre cop, el silenciador. Però per sort o desgràcia, ténen raó. Cal sortir de la crisi, i per això es necessita la independència: diners que es queden aquí. Diners que haurien de servir per alguna cosa.

I a veure què fa dilluns el Lapo (aquí). Serà la bomba! xDDD (pel compte enrere, si no ho havies enganxat xD)




Fuscus Dominus


Scriptum factum III kalendas marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

26.2.10

Aran independent! xD

http://www.vilaweb.cat/enquestes


Il·lustrativa, si més no, la última enquesta de Vilaweb. "Quin estatut ha de tenir l'Aran en la reordenació territorial?" I la opció guanyadora és (tatxaan!) que ha de ser independent! Efectivament, amb 187 vots i el 59% de la opinió. Algú recorda aquell vídeo del youtube de la Rahola, el Cuní i l'independentista d'Aran? (vegeu el vídeo aquí) Fou utilitzat per gent molt respectable de C's per crtiticar l'independentisme. "Por la boca muere el pez", "víctima de sus propios 'argumentos'", deia el vídeo. Curiós, doncs, que un dels grans portals de l'independentisme a Catalunya tingui aquests resultats en una enquesta així. Ah, però no crec que a ningú li importi massa. Segur que, com l'han fet ells, deu estar manipulat, com moltes altres enquestes d'estar per casa. Quanta diversió xD.






Fuscus Dominus


Scriptum factum IIII kalendas marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus