Estem a mig camí

És només una reflexió, breu, ràpida, però crec que necessària, perquè crec això, que estem a mig camí.

He trobat al Crònica - un d'aquests diaris "intereconòmics", és a dir, la resposta catalanista digital enfront dels mitjans poc curosos i manipuladors espanyolistes - una pregunta llençada a l'aire, suposo que per crear debat: Què ha de fer Esquerra? S'hi plantegen diverses coses, des de fer la transversalitat independentista a seguir al seu lloc, i fer oposició a la dreta catalanista de CiU i SI (encara que dins de SI hi hagin coses tan dispars com el PSAN). Això m'ha fet pensar, un cop més, en l'independentisme complex d'avui dia.

La reflexió ve a ser aquesta, estem a mig camí. Estem a mig camí perquè el que hem vist i sentit fins ara dels últims anys ens ha posat sobre rails d'una via que no està pas morta, millor dit, ens ha canviat de via perquè a la que estàvem es va morir, li hem vist el final. Però encara falta molt. Les enquestes otorguen el premi a l'espuma, però no hem arribat al nivell exigible d'independentistes. Que una cosa és pensar-ho i l'altra és votar que SÍ, perquè per votar-hi a favor no cal pensar-ho, n'hi ha prou amb fer una balança de raons. I després, el 28-N el que ens ha dit és que l'independentisme encara no està preparat. El polític, vull dir. Al carrer fa alguns anys que ho comença a estar. Tenim associacions i demés, i tenim consultes populars - que haurien d'haver estat millor gestionades per no fracassar en algunes tongades - i la cosa segueix creixent com l'espuma, mentre que els dos tripartits han afavorit el clima, i ens han donat el debat, a més de posar-nos al punt de mira de l'espanyolisme. Que CiU hagi aplegat un molt bon tros del pastís dels independentistes és perquè encara no ha arribat l'hora. És a dir, SI i RCat s'han avançat al moment. La seva proposta haurà de triomfar més tard, perquè està vist que el referèndum - abans de la proclamació - només es podria fer en rebel·lia amb Madrid, i per tant en una situació legal ambigua, perquè precisament seria com si no existís, és a dir, sense valor jurídic. Madrid no el concedirà mai, i crec que caldria realment seguir la senda de Kosovo. Fer la proclamació i obtenir el permís per fer el referèndum ben fet. Perquè Madrid ja l'hauria concedit si sabessin el que sortirà.

Però encara falta. Falta que l'independentisme segueixi creixent, falta que més Tribunals Constitucionals legitimin el que es vol fer a Madrid, que és desmantellar l'estat de les autonomies. Falta que Catalunya vegi realment que la via autonomista s'ha mort, que el somni postfranquista no ha existit mai, que Espanya no vol ser plural, ni ho ha volgut ser mai. Molts hem vist el final de la via de lluny, però n'hi han de molts altres que no ho veuran fins que no tinguin el final davant dels nassos. Llavors, quan tothom hagi vist que el que cal és dir adéu i començar un nou cicle, llavors els SI's o RCat's que tinguem triomfaran en la seva via, perquè els ERC's o CiU's del moment que tinguem també hi seran. És qüestió de temps. De moment l'independentisme - i ara generalitzo - ha decidit posar-se en mans del més catalanista dels autonomistes, que és CiU - que ja ha començat ben il·lustrativament, ajudant-se del PSC i el PP per muntar el Parlament i marginant ERC i ICV - perquè creuen que és la opció correcte, i perquè els altres, carallots, no han sabut veure que unint-se acceleraven el procés. Tanmateix, mai se sap, potser ens van fer un favor. Millor una proporció de 70-30 demà que no una de 60-40 avui.

En tot cas, paciència, i a seguir conscienciant. CiU ens vendrà com de costum, l'independentisme creixerà, Rajoy serà presi i tindrem tota la caverna obrint foc pesat, mentre a cada dia que passa anirem veient més i més com l'autonomisme és inviable. Temps al temps.







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Reflexions...

Tinc una reflexió! podria proclamar. En tot cas, les assignatures d'aquest quadrimestre - i portem poques classes - ja m'han fet repensar algunes coses. Una d'elles és nacionalista. Què, si no! xD.

L'assignatura es diu Món d'entreguerres, i la porta un tal Ferran Gallego, expert en feixismes i en el nazisme. De fet, la seva classe té un nom més genèric del que és, però és que precisament el seu èxit - cada any té molts matriculats - es deu precisament a això, al que fa i no com es diu. El cas és que les seves demolidores tesis apropen moltíssim el feixisme. És a dir, va ocórrer per una sèrie de coses perfectament demostrables, i terriblement properes. El cas és que, parlant dels fonaments ideològics, sortí el tema de les accepcions del mot nació. Avanço que se'n parla de dos, una accepció estatal - la nació és el conjunt de ciutadans sota unes lleis (estat) - i una altra de cultural-antropològica - la nació és el conjunt de persones amb llengua, història, cultura, etc. -. La primera fou de matriu lliberal - segle XIX -, la segona fou de matriu dretana al mateix segle. Parlava Gallego que el nazisme alemany portava la acepció nacionalista cultural, mitjançant la qual la nació ve donada, no es pot decidir, ja que es Història. És alemany qui parla alemany, estigui a Münich, als Sudets o a Danzig. Però ho allargava a la resta de feixismes, i alhora ho combinava amb l'imperialisme - fins i tot es podria relacionar amb el romanticisme i la seva fixació pel món medieval -. L'imperialisme italià, les tesis de Primo de Rivera en fundar La Falange - España es una unidad de destino en lo universal -...

Però, i a Catalunya? Personalment, he estat pensant els últims anys que el nacionalisme català portava acepció cultural. Jo mateix he escrit moltes vegades allò de que una nació és un conjunt de persones, cultura, llengua, etc. - al meu Ideari Nacionalista d'aquest blog ho tinc així posat, posant èmfasi en les persones, però - i de fet quan parlem dels Països Catalans parlem també d'aquesta acepció, doncs hi incloem la Catalunya Nord, la Franja de Ponent... i també ens emmirallem en el passat medieval, tot recordant els peixos amb la senyera al llom i els almogàvers degollant grecs. Al mateix temps, havia pensat que el nacionalisme espanyol portava acepció jacobina. Parlem de l'estat espanyol, UPyD posa el DNI als cartells de campanya, les Forces Armades, el Tribunal Constitucional, l'estatalisme centralista, etc.

Però possiblement tot això estigui canviant. Segurament, el nacionalisme català té una etapa - que crec que encara cueja bastant - de matriu nacionalista cultural. Possiblement, justificada per l'intent de genocidi nacional del franquisme, tot i que cal recordar que la Lliga acabà donant suport al feixisme, veiem aquí fins a quin punt hi havia acepció cultural. Aquí podríem encabir les tesis nacionalistes de tot el nacionalisme catalanista antifranquista. Però els vents independentistes dels últims anys poden canviar això. Començarem una etapa de construcció d'un nou estat, i sens dubte, això canviarà les mentalitats. Cada cop més, l'independentisme - el que no té sigles - està veient que el projecte de PPCC és una utopia, demostrada cada 4 anys a les urnes valencianes i mallorquines. Cada cop més, l'independentisme està veient que la seva causa no pot ser només sentimental - accepció cultural? - si nó que ha d'obrir-se. És a dir, mestissar-se - això també ho defensava a l'Ideari - i aportar raons de pes diguem-ne, econòmic o polític. Cada cop més, aquella magnífica frase que encara no sé de qui és - "Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on ets, sinó a on vols anar" - cobra més força, i podem veure aquí el canvi de paradigma: la independència serà la voluntat de diferents persones de crear un estat, és a dir, de ser un grup de ciutadans, sotmesos a unes lleis i un (nou) estat. Actualment, no té cap importància - excepte al nacionalisme encara rànciament etnicista - l'origen de cadascú per ser nacionalista català. Com ja he defensat, el mestissatge és una suma de cultura autòctona i cultura al·lòctona, amb la qual cosa ningú perd res i tothom s'enriqueix, i no es perd cap origen.

Per altra banda, potser no és cert tampoc que el nacionalisme espanyol sigui estatalista. Té molt de cultural, de imperialista - 1714 queda lluny, pensem més aviat en el Marroc o en Gibraltar - té molt de lingüista - si eres español, habla español -. En tot cas, amb el salt a la democràcia s'ha volgut acostar al nacionalisme estatalista, perquè té un estat, i podia rentar-se així la cara i guardar el feixisme al traster. D'aquí que actualment s'intenti vincular a valors de democràcia, llibertat o respecte a les institucions, i això és el que em podria confondre. Fins i tot Arturo Pérez-Reverte, parla als seus articles d'una certa cultura antropològica espanyola - jo en dic mediterrània, o ibèrica - intangible i inherent.

En resum, aquesta reflexió ve a dir que tot i que Catalunya és nacionalista cultural, estem en una transició, gràcies al procés independentista, a un nacionalisme estatalista. Estem passant de l'accepeció cultural - per ser català has de parlar català, haver nascut a tal o altre lloc, portar barretina, i aquestes coses - a l'accepció jacobina - per ser català només has de voler-ho, perquè així tard o d'hora podrem ser-ho jurídicament. Passem del que potser fou una defensa ideològica a l'intent encobert de genocidi nacional, a una concepció diferent, oberta i integradora, que començà ja fa dècades, però que la realitat política dels últims anys està canviant.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VIII idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus