Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ara. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ara. Mostrar tots els missatges

28.5.11

L'Anglada i jo.

Article d'avui al diari ARA de l'Albert Om.



L'Anglada i jo

L'Anglada i jo ÀLEX GALLEGO

Vam néixer al mateix carrer de Vic, tu set anys abans que jo. Eres el pinxo del barri, el que va fumar abans que ningú, el que anava més espitregat, el que perseguia les nenes, el que era al mig de totes les baralles. El mateix milhomes d'ara.

Als anys 70, Can Grapes era un pub mític de Taradell. Els que érem nens sentíem explicar mil històries del que passava allà dins. Per això, amb 11 o 12 anys, ens passàvem tardes senceres fent guàrdia a la porta. Quan l'obrien, ens escolàvem per entre les cames dels grans i ens hi estàvem un minut amb els ulls esbatanats per impregnar-nos d'aquell ambient, fins que l'amo ens agafava de l'orella i ens feia fora. Tu ni et fixaves en aquells nens, però jo recordo haver-t'hi vist unes quantes vegades i en unes quantes trifulgues.

L'Anglada i joNo et vaig retrobar fins a deu anys més tard, quan jo ja treballava de periodista a El 9 Nou i tu eres el líder de Fuerza Nueva. El rei de la ultradreta vigatana, que cada dos per tres es passejava per la ciutat amb una relíquia com Blas Piñar i organitzava viatges nostàlgics al Valle de los Caídos. Et vaig entrevistar l'any 1989 i em vas dir que sí, que amb Franco vivíem millor. Es va acabar Fuerza Nueva i després va venir una cosa que es deia Adelante España, més tard el Frente Nacional i també Dios-Patria-Justicia, sempre en la marginalitat, sempre buscant brega amb el primer que se t'encarés. El Blas Piñar es va fer gran i tu ho vas provar amb el Ruiz Mateos. També vas anar a les seves llistes electorals i també ens el vas fer venir a Vic. Misèria i companyia, una altra vegada. Continuaves buscant un espai al món i vas arribar a anar de número 2 a la candidatura del Partit Popular de Vic. Per provar que no quedi.

Fins que amb la immigració vas pensar: "Aquesta és la meva". Per això, quan ara proclames que els de fora han de respectar els nostres costums i les nostres tradicions, me'n recordo de com les respectava el teu estimat Franco. Quan et sento dir que la immigració és una amenaça per a la identitat de Catalunya, penso: però des de quan et preocupa a tu la identitat de Catalunya? Els immigrants te la porten fluixa. No hi ha cap ideologia darrere teu. Només aquell milhomes que ja eres de jove.

Ah, i no estic d'acord que primer els de casa. Vam néixer al mateix carrer, i a davant teu hi faria passar molta gent. És igual on hagin nascut.

Si vols destacar i no tens talent, has d'anar a contracorrent. Com tu tota la vida. Finalment t'has fet un nom, això és veritat. Però t'has quedat sense la teva gran promesa: ser alcalde de Vic el 2011. A Catalunya has crescut: ja tens el 0,7% del total de regidors.








Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm V kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

14.12.10

El mensaka del semáforo i unitat independentista (per fi!)

Un servidor té poc temps per aquestes coses, ara mateix. Mentre m'acabo de fer el dinar - sí, ja és bastant tard - deixo aquí l'articlet de la setmana del Reverte, que subscriuria ratlla per ratlla, i una molt bona notícia, que us en deixo el link de l'ARA, i sobre la qual espero tornar-hi dintre de poc, o alguna cosa així.




El mensaka del semáforo

XLSemanal - 13/12/2010

La moto está parada en el semáforo de un paso de peatones, con
un pavo encima: un mensajero con el rótulo fosforito de su empresa en la espalda. Detengo el coche en su aleta de babor y miro la máquina. Pese a la caja portaequipajes del asiento trasero, me recuerda la hermosa moto italiana que tuve hace treinta y tantos años largos, a esa edad en que te crees invulnerable; cuando eres joven, inconsciente y capaz de salir de viaje nocturno cayendo lluvia a mantas, atravesando a ciegas pantallas de agua pulverizada de camiones por carreteras de doble dirección, y crees que estamparte contra un coche o un árbol, a 160 kilómetros por hora, es algo que sólo puede pasarle a otros, y nunca a ti. El caso, como digo, es que estoy mirando la moto y al usuario con una punzada de nostalgia. Bajo el casco y el barbur, el mensaka parece motero veterano, treintañero largo. Está tranquilo y a lo suyo, abiertas las piernas, las botas militares apoyadas en el suelo, pendiente de que el semáforo pase a verde. Pensando en sus cosas, supongo. En que va retrasado en las entregas, o a quién votar en las municipales. Cualquiera sabe. Y en ese momento, despistado al volante, frenando en el último instante porque no se había fijado en el semáforo, llega el pringao.

No hay golpe fuerte. Sólo el chirrido del frenazo sobre el asfalto. Riiiias. Miro a mi derecha y veo que un coche, deteniéndose casi de milagro en el último momento, golpea ligeramente la moto por atrás. Apenas un toque en el neumático de la rueda trasera. Cloc. Lo justo para que, sin hacerle desperfectos visibles, la moto salga despedida tres o cuatro metros adelante, con el motero pateando a un lado y a otro en desesperado esfuerzo por mantener el equilibrio. Y lo consigue, el tío. Logra estabilizarse un trecho más allá, pasadas las marcas de pintura del paso de peatones, y desde allí se vuelve para comprobar qué diablos ha ocurrido. Entonces ve el coche detenido donde antes se encontraba él, y al conductor que, petrificado, las manos agarrotadas en el volante y expresión estupefacta, lo mira reponiéndose del susto. Acojonado.

Entonces asisto a una escena memorable. Con una sangre fría envidiable, tras quedarse unos instantes mirando hacia atrás como si no diera crédito a lo ocurrido, el mensaka se baja de la moto, la pone sobre la pata de cabra, echa un vistazo comprobando que no hay daños de importancia, y luego se acerca despacio al automóvil, tomándose su tiempo. Es un tipo de aspecto rudo, vigoroso y con aparente buena salud. El casco negro, del que sólo ha levantado la visera, refuerza su aspecto amenazador. Y huelga señalar que, para entonces, los conductores de los tres o cuatro coches que estamos cerca seguimos el asunto con atención no exenta de morbo, haciendo cábalas sobre si el primer guantazo se lo va a dar el mensaka al conductor con la derecha o con la izquierda, o si se limitará a enumerarle a gritos la relación completa de sus muertos más conspicuos y frescos. El del coche debe de andar en cálculos parecidos, pues permanece atrincherado tras el volante, igual de blanco que una hoja de papel marca El Galgo. Y en ésas ocurre la cosa.

Siempre despacio, sin alterarse, el mensaka ha llegado a la altura del conductor y se inclina a mirarlo. Éste es más bien de perfil tiñalpa, con poca chicha. Salta a la vista que no sabe qué hacer ni decir, y que teme le pongan la cara como un mapa de carreteras. Entonces, cuando el motero tiene ya apoyada una mano en el abridor de la puerta, lo veo inclinarse un poco más, mirando hacia el asiento de atrás del vehículo. Sigo la dirección de su mirada y descubro a dos enanos de ocho o diez años, niña y niño, sentados allí, con sus cinturones de seguridad puestos. En ese momento, el mensaka hace una de esas cosas que a veces, hasta en los momentos más negros de la vida, puede reconciliarte con el ser humano. Se queda inmóvil un instante, como pensándoselo, la mano aún puesta en la puerta del coche. Luego se yergue despacio, mira al conductor y le suelta esta frase inmortal: «Un día te vas a matar, gamberro».

Y eso es todo. Después, sin esperar respuesta -el otro sigue sentado, sin arrestos siquiera para balbucir una excusa-, el mensaka se dirige a la moto tan tranquilo como vino, echa un último vistazo para confirmar que no hay desperfectos, sube a ella, la pone en marcha y se va. Yo meto la primera y arranco a mi vez, pues suenan detrás bocinas impacientes de coches, y veo al motero perderse en el tráfico, a la entrada de un túnel. Entonces caigo en la cuenta de que ni siquiera he podido verle la cara. Y pienso que es una lástima. Me gustaría reconocerlo en cualquier calle, con la moto parada. Aparcar cerca, señalar el bar más próximo e invitarlo a una caña.




Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XIX kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

6.12.10

Notícia inquietant

La transcric de l'ARA, no té pèrdua. A veure si obre ulls.



6 DE DESEMBRE

Nova enquesta sobre l'estat de la carta magna estatal

Un 64% dels espanyols reformaria la Constitució per limitar les competències de les comunitats autònomes

Nou de cada deu volen que es garanteixi el dret a estudiar en castellà a totes les comunitats autònomes i tan sols un 30% desitja un Estat federal

La pedagogia per avançar cap a la descentralització i la pluralitat interna de l'Estat espanyol no sembla que faci gaire efecte i any rere any els partidaris d'aprofundir en l'Espanya uniforme guanyen adeptes, a la vegada que el nombre de persones que s'inhibeixen d'aquest debat es redueix. Aquesta és la constatació de la tercera enquesta que amb motiu del dia de la Constitució publica el diari Público. Segons aquest estudi, prop d'un 70% dels espanyols voldrien reformar el text, però no precisament per augmentar el nostre autogovern.


D'aquesta manera, nou de cada deu espanyols voldrien que la carta magna incorporés el dret a rebre l'educació en castellà a qualsevol comunitat autònoma i dos terços voldrien que inclogués límits a les competències autonòmiques, el mateix percentatge a qui li agradaria poder decidir si esdevenir un Estat republicà o mantenir la monarquia. Igualment, un 55% dels enquestats voldrien que es reconegués Espanya com l'única nació i que no s'hi parlés d'altres nacionalitats. Per contra, tan sols quatre de cada deu espanyols reconeixerien el dret a l'autodeterminació interna i tan sols tres de cada deu voldrien avançar cap a un Estat federal o que l'exèrcit deixés de ser el garant de la unitat d'Espanya.


En tots els casos –tant en els partidaris de més descentralització com en els més unitaris– els percentatges s'incrementen respecte als resultats dels dos anys anteriors, en detriment del nombre d'indecisos, el que demostra que cada vegada hi ha més gent sensible a aquesta qüestió i que hi pren partit, cap a una banda o altra. En tot cas, si l'actual Constitució es tornés a sotmetre a referèndum, tan sols rebria un 36,7% d'avals, mentre que un 20,4% dels ciutadans hi votaria en contra i la resta s'abstindria o no sabria què fer. Sigui com sigui, el rebuig a la Constitució és major entre la gent jove.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm VIII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

29.11.10

Magna res

Moltes coses. Mooltes coses. Eleccions, 28-N, que en diuen. Aquestes són les dades, tot i que tothom ja les coneix:

Han votat 3.135.764 persones, el 59,95%; amb una abstenció de 2.095.122 persones, el 40,05%; un 0,46% de vots nuls i un 2,02% de vots en blanc, un rècord. Convergència i Unió s'endú la victòria amb 1
.198.010 vots, el 38,47% i 62 escons. El segueix el Partit Socialista de Catalunya, amb 570.361 vots, el 18,32% i 28 escons. Darrere va el Partit Popular de Catalunya, 384.019 vots, 12,33% i 18 escons. Iniciativa per Catalunya té 229.985 vots, 7,39% i 10 escons; Esquerra Republicana de Catalunya té 218.046 vots, 7%, 10 escons; Solidaritat Catalana per la Independència té 102.197 vots, 3,28%, 4 escons, i Ciudadanos 105.827 vots, 3,4% i 3 escons.

Destacar que Plataforma per Catalunya es queda a les portes del Parlament amb 75.321 vots i el 2,42%, que Reagrupament Independentista queda més enrere amb 39.922 vots i el 1,28%. Després vindria Escons en Blanc, després un partit d'esquerra verda, i després el PACMA, Des de Baix, la CORI i el Partit Pirata, en aquest ordre. Val a dir que queden per davant de UPyD i de Alternativa de Govern, que al seu torn queden lluny del Partit Humanista.



La primera conclusió que en trec és que s'ha aconseguit desactivar l'efecte 10-J. Començant pel fet de que es va aconseguir la no-unió dels dos nous partits independentistes, i seguint per l'efecte que la associació tripartit=crisi i l'auge de l'independentisme (al PP) han causat a l'electorat, que ha fet un gir amb derrapada cap a la dreta. Tot i que sembli clar que Laporta volia el seu partit i per això no hi hagué unió, em sembla que això té pin
ta com de "càrrega de profunditat" a l'independentisme, perquè fins el més tonto veuria que la unió d'ambdós partits era el que calia fer. Tanmateix, l'entrada de Laporta al Parlament afegeix interrogants, com ara què faran, - perquè és obvi que no podran proclamar res, i dubto que Artur Mas s'avingui amb ells - i també com encararà Mas el futur. És a dir, si Mas intentarà muntar lo del Concert Econòmic, i si fracassa, - que ho farà - què farà a continuació, és a dir, si seguirà endavant o no. Val a dir que diria que ja s'estan fent enrere, Felip Puig, secretari general de CDC, ja ha matisat (ARA) que no és viable generalitzar el concert econòmic a la basca a tot l'Estat. Certament, això és inacceptable per l'Estat, perquè ja en tñe prou amb una excepció com per permetre un estat federal de facto, per moltes autonomies que hi hagin. Sobre els resultats, el que ja s'ha dit a molts altres llocs: CiU ha recollit nacionalistes d'ERC principalment i de PSC, ICV n'ha perdut pocs, PP ha recollit nacionalistes espanyols del PSC, SI ha entrat amb vots de ERC i de nous. El que cal destacar també - apart de la permanència de Ciutadans - és l'augment del PP, històric. És a dir, espero que tot plegat serveixi de revulsiu, sobretot la terrorífica imatge de veure, durant els primers moments de l'escrutini, la xifra de 3 escons per PxC.

En tot cas, el futur es planteja bé. SI contribuirà molt més a mantenir vigència del debat independentista, i amb representació agafarà més altaveus, ERC haurà de capejar un llarg temporal, i el que és millor, se seguirà coent i madurant l'independentisme, ja que sembla que Espanya tardarà en sortir-se'n. És a dir, la vida continua.

L'altra cosa de
què en volia parlar era l'aparició d'un grandiós nou diari, el diari que neix en aquests temps, que semblen encetar una nova època. És el diari ARA, fundat per pesos pesats del periodisme català, fresc, innovador, jove, actualitzat. Ho té tot. I fins a nova ordre, serà la principal font d'informacions d'aquest blog. Penso que en un futur no massa llunyà, recordarem aquest diari com el fruit del començament d'una nova època, d'una nova era en què Catalunya podria esdevenir independent. Fa uns anys diria que somio truites, però a dia d'avui, i amb el TC a l'esquena, la situació política, la crisi, i els 22000 milions d'euros que desapareixen misteriosament, no crec que es tardi gaire a tenir una bona base social. El mateix Pujol em sembla que va dir no fa massa que se li havien acabat els arguments contra l'independentisme.

Dit tot això, les conseqüències del 2
8-N s'estan deixant sentir amb tota la seva força. Primer, Montilla es retira - declaracions avui al Matí del Cuní -. Crec que és una decisió valenta, que afronta la derrota - la pitjor del PSC en la seva història - amb honor, i és perfectament comprensible. No tant per l'efecte moral - que hi és - sinó pel fet de que, havent sigut President de la Generalitat, sigui acceptable per un mateix tornar a fer de diputat. Hom pot pensar que el següent a caure hauria d'haver sigut Puigcercós, tot i que en el seu cas portava poc temps al front d'ERC.

Tot i tot això, les conseqüències més importants són les que estan fent "reventar" ERC durant les últimes hores. Fem repàs: En primer lloc, Joan Puigcercós ha posat el seu càrrec de líder d'ERC a la disposició del Consell Nacional del partit que ha de tenir lloc aquest 18 de Desembre (ARA). No ha fet com el "Monty", però havia de fer un pas en aquesta direcció. Després hi ha hagut la dimissió sonada d'Ernest Benach, (ARA) que penja la corbata - o l'americana, o el micròfon, o el que pengin els polítics quan pleguen - i renuncia a fer de diputat - tenint en compte que ha estat aquests anys President del Parlament i per tant segona autoritat de Catalunya. Amb això, no han tardat els polítics d'ERC a fer declaracions.

La nota dissonant la posa Jordi Portabella, que fa una crida als partits independentistes per unir-se sota el projecte que pretén liderar per a les pròximes eleccions municipals (ARA) - que són dintre de poc. Amb tot aquest terrabastall, dos personatges d'ERC, l'eurodiputat Oriol Junqueras i el prtaveu Carles Bonet, han llençat missatges. Oriol Junqueras insta al seu bloc (ARA) al líder d'ERC a gestionar l'independentisme, i a iniciar un procés per reconduir la situació. En canvi, Carles Bonet (ARA) és molt més dur amb Puigcercós, demanant la seva dimissió, i també coincideix amb el missatge renovador; i val a dir que és del sector carodista, pel que sembla. És a dir, ERC ha saltat pels aires, convulsionada pels conflictes interns que tant han danyat la seva imatge i han creat escissions que entorpeixen el seu anomenat "espai electoral".

He de confessar que aquestes eleccions vaig votar ERC. Si la situació nacional no hagués estat la que és actualment, segurament hauria votat un partit sense representació que m'agradés més. Però com que calia donar suport a un independentisme creixent - a més estava enfadat per la no unió entre Laporta i Carretero - i ERC era el que tenia més pes, vaig anar al vot útil - sense comptar que comença a haver debat sobre com muntem la independència. El que vull dir és que a dos dies d'haver-los votat, veig que és un partit amb seriosos problemes interns, és a dir, no hi ha acord, i no és que posin per davant Espanya o Catalunya, o siguin possibilistes, és que prima l'interès personal i de partit, com ha passat amb el Laporta, i la resta de partits. Actualment, qui em dóna millors sensacions - tot i saber que no és del tot d'esquerres - és el Carretero, perquè sembla ser que són els qui de veritat aposten per la transversalitat, i els qui per quedar-se fora del Parlament no sembla que hagin estat tocats pel poder, és a dir, la seva actitud de buscar la unió - o això semblava, tot i quesembla ser que la raó està a SI, i no a RCat. Laporta és massa personalista - per molt que ho negui, i amb els altres dos oportunistes, abans herois, al darrere - i tot ell revesteix SI d'una aurèola d'independentisme massa de dretes, sense ser del tot transversal, com s'ha pogut comprovar.

A pesar de todo, el que sí trobo francament bé és que qualli el missatge de renovació. És a dir, la independència no és cap retorn, cap recuperació. Jo no necessito la Corona d'Aragó no l'11 de Setembre de 1714 per ser independentista. La independència serà quelcom nou, serà la creació, el "reset", el tornar a començar de zero, allò que ens hagi de fer il·lusionar per un futur per construir, per una nova oportunitat, per tenir, com diu el Mas, una Catalunya millor. Sota aquest eslògan s'amaga a CiU els desitjos de poder aprofitant per al seu benefici els incauts del 10-J, que han cregut que Artur Mas portarà la independència. Jo ja aviso, tinc molts i seriosos dubtes de que Artur Mas vulgui, pugui o desitgi portar la independència, és més, al marge del que ell pensi, els poders, recursos, interessos i burgesia que ell té al darrere no la volen, o almenys això sembla. El gran teatro d'aquestes eleccions ha sigut l'entelèquia de que CiU vol ser o s'ha fet independentista. El que cal ara és mirar endavant. Madurar la societat, fer créixer l'independentisme, fer estavellar CiU contra Madrid i el Rajoy, - si és que això es passa, perquè podria ser que es possessin d'acord - i sobretot renovar-ho tot, aconseguir la punyetera candidatura unitària, la unió dels independentistes per fer el més gran, noble i millor acte de país que poden fer els nostres polítics: Aconseguir un estat per Catalunya.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies ante kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs