On és el model català de laïcitat?

On és el model català de laïcitat?

How to Create Internal Links To Sections Within the Same Blogger Post

dilluns, 26/12/2011

Aquestes dates nadalenques el Govern és criticat per la seva política econòmica. Ara bé, hi ha àmbits menys mediàtics on la política de CiU s’està fent notar. Un bon exemple és la direcció general d’Afers Religiosos que des de principis del 2011 està en mans d’UDC i l’encapçala Xavier Puigdollers. Aquesta direcció general fou creada durant la darrera legislatura de Pujol, l’any 2000, i cercava governar la diversitat religiosa al nostre país i ocupar-se del fet religiós a casa nostra. Els governs tripartits encarregaren a la independent propera a ERC Montserrat Coll, la tasca de gestionar una diversitat religiosa creixent. I és que durant els darrers 10 anys els centres de culte de diverses confessions (protestants, musulmans o d’altres) s’han multiplicat exponencialment de la mà de l’arribada de la nova immigració.
El model que definí Montserrat Coll va quedar resumit en una conferència pronunciada per Josep Lluís Carod-Rovira, on féu un esbós d’allò que s’anomenà model català de laïcitat. Lluny de ser una aposta partidista, el model fou elogiat per representants de diverses confessions. Aquest era, tal com ho exposà Carod-Rovira, un model a mig camí entre la tolerància liberal anglosaxona i el laïcisme positiu francès; és a dir, una gestió a la catalana basada en la separació Església-Estat, la igualtat de tracte a totes les confessions i la protecció del fet religiós. El resultat d’aquella gestió fou una Llei de Centres de Culte, pactada entre el tripartit i CiU, pionera a Europa que obligava els poders locals a reservar sòl i preveure la construcció de centres de culte per garantir l’exercici de la llibertat religiosa. En l’apartat d’estudis, el mapa religiós cartografià la diversitat creixent a casa nostra en aquesta matèria.
Tot i les paraules conciliadores pronunciades durant el seu nomenament, la gestió de Xavier Puigdollers sembla que va encaminada a desfer un model català de laïcitat que volia projectar-se en el futur. La reforma de la Llei de Centres de Culte a retornat als Ajuntaments la decisió de reservar sòl per a centres de culte i ha elevat les exigències arquitectòniques, deixant en una situació d’indefensió evident les minories religioses. Puigdollers no ha definit un nou model però a finals d’octubre, en aquesta conferència, aclarí que la seva prioritat és “normalitzar el fet religiós” i defensà un “tracte asimètric” a favor de la religió catòlica legitimat per la tradició.
En el context espanyol, amb el Concordat amb el Vaticà encara vigent i una situació de clara preponderància de la religió catòlica resulta sorprenent que s’insisteixi en afavorir un model asimètric des d’una direcció general que ha de vetllar pel respecte a la diversitat religiosa. On ha quedat el model de laïcitat català? Té sentit promoure la religió catòlica en un context on, d’entrada, ja és la religió més afavorida?

How to Create Internal Links To Sections Within the Same Blogger Post


Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm IV dies nonae ianuarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Independentisme municipal

M'agradaria que no se m'hagués ocorregut, però així ha sigut: se m'ha ocorregut el titular "Continuen les declaracions dels partits independentistes per fer veure que aniran junts i així captar més vots". En vista del que he passat el 28-N, sembla que ara tot siguin presses. Per burros, així de clar. Personalment, no els hi ho perdonaria mai. Però el mal ja està fet, cal assumir que han sigut uns carallots i que, tard o d'hora, hauran de veure la llum i fer el que l'independentisme fa temps que els hi demana que facin. Però costarà, no perquè lluitin contra la seva consciència, sinó contra els interessos en què aquesta unió no es produeixi. Ni a CiU ni a ERC els fa gràcia, ja que el partidisme està molt instal·lat. El nostre gran problema és que l'individualisme ha fomentat l'aparició de "líders" en comptes mirar per l'interès comú.

A La Garriga (ARA) ja s'han posat en marxa: ERC, SI i RCat aniran juntes a una llista. Suposo que d'aquí a les municipals hi hauran altres llocs on això serà possible, i a Barcelona, amb la consulta del 10-A a la vista, la bona participació del vot anticipat a la Barceloneta (ARA), - entenent per "bona" en relació a les altres, un 20% - també s'estan movent les coses per aconseguir el que Portabella deia fa temps, la unió dels independentistes a Barcelona (ARA). A més a més, sembla que la barrera del 5% de vots per entrar als ajuntaments pesa molt per fer els pactes, és a dir, seria una raó de pes per fer la coalició. En altres paraules, aquí sí que o van units o els nous no entren.

Però hi han veus en contra, i raons per fer-ho. Primer, tenim dos "líders" a Barcelona: el Portabella i el Laporta. Un altre "líder", el Carretero, ja va dir fa poc - ho vaig llegir a un d'aquests diaris digitals qualificables d'"intereconòmics" per les seves pràctiques poc periodístiques - que no ho veia viable de cap de les maneres, i és ben cert que si hom reflexiona una mica veurà que només ERC i les CUP tenen polítiques municipalistes ja que SI i RCat buscaven la independència, que aquests partits no tenen programes municipals, i que per molt que hi hagin ajuntaments independentistes aquell no és el lloc on portar aquestes polítiques. Aquesta unió hauria d'haver estat llesta per al 28-N, no ara.

Tanmateix, personalment crec que és bo. És a dir, tot i les reserves que pugui tenir, si tinguéssim bastants ajuntaments independentistes, i es demostrés que la unió independentista és possible, la cosa milloraria molt. Ara, cal recordar que la transversalitat només serveix per arribar a una fi, i si aquesta no és assolible, és molt difícil governar amb una coalició de partits que en matèria política actuarien de maneres diferents. És a dir, mentre no es proclami la independència, el fet de governar treurà a la llum les diferències i els desacords.







Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XVII kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Declaracions de controladors, Julian Assange, i política barcelonina

El portaveu del dimoni dels últims dies - els controladors aeris - ha fet unes declaracions a Els Matins del Cuní a TV3 molt il·lustratives del que deia l'altre dia sobre la vaga dels controladors aeris que, per cert, encara segueixen sota disciplina militar - i el que els queda. Aquesta és la notícia:

El portaveu dels controladors admet que la situació se'ls en va anar de les mans

César Cabo insisteix, però, que la situació laboral del col·lectiu és molt dura, i de cap manera són "uns privilegiats"

ALBERT CASTELLVÍ

Barcelona | Actualitzada el 07/12/2010 08:49

César Cabo

El portaveu del sindicat de controladors aeris, César Cabo, ha qualificat de "desmesurada, desproporcionada i sense justificació" la protesta que van dur a terme els treballadors del sector la tarda de divendres, quan van abandonar els seus llocs de treball. Tot i així, ha parlat de"corresponsabilitat", ja que no es tracta simplement de la "reacció d'un col·lectiu portada al límit", sinó que l'empresa també en té part de culpa per no haver escoltat les peticions que "des del febrer" li estan fent els treballadors. Segons ell, divendres "el polvorí va esclatar" a causa de la tensió acumulada els últims mesos.

En declaracions a Els matins de TV3, Cabo ha remarcat que "un col·lectiu professional no salta a un buit tan desmesurat sinó es troba al límit", i ha reconegut que la cúpula sindical "va haver de fer un gran esforç perquè la gent tornés als seus llocs de treball", ja que la situació "se'n va anar totalment de control". Tot i així, ha assegurat que ningú va donar cap ordre d'abandonar els llocs de treball, i que tot plegat va ser fruit del "

nerviosisme". De fet, segons ell, "tot i l'estat d'alarma" i de les conseqüències que suposava aquest fet, "la gent no volia anar a treballar". "Va ser terrible", ha afegit, i ha expressat la seva confiança que no es torni a repetir.

El portaveu dels controladors ha recordat també els motius que van motivar la protesta de divendres: "Bàsicament estabilitat laboral, que no et llevis cada dia pensant que l'empresa et canviarà les normes". Cabo ha afirmat també que no es tracta de cap discussió salarial, i ha desmentit que la seva situació laboral sigui privilegiada: "L'únic privilegi que tenim és un sou per sobre de la mitjana, però això no justifica que divendres s'aprovés un decret segons el qual l'empresa pot obligar una mare de família que s'agafi un permís de maternitat a recuperar aquests dies".

Sobre la necessitat d'haver convocat una vaga per les vies legals, Cabo ha considera que aquesta hauria estat l'opció més adient, però ha recordat que a la vaga general del 29 de setembre se'ls van imposar uns serveis mínims que "en alguns casos superaven el 110%".





Com podeu veure, es veu que "des del febrer" hi han converses i contactes en marxa, la "cúpula sindical" - m'agradaria saber a mi què s'hi amaga rere aquest eufemisme tan divertit, com si els sindicats haguessin de manar als treballadors, quan precisament els han de protegir i vetllar per ells - no va poder controlar la situació, - recordem que van ser els mateixos treballadors els que es van plantar, passant d'aquesta cúpula - i el més important, no es tracta tant de salari sinó de condicions de treball i d'estabilitat, és a dir, el que es pot derivar de passar de treballar com a funcionari a treballar com a empresa privada. Com diu aquest sr. Cabo, l'únic privilegi que tenen és un sou més alt - com el tenen diverses professions amb un cert grau de dificultat - però això no justifica, i té raó, que puguin passar a putejar-te per tot arreu. El que deia: la gent es mou quan té alguna cosa a perdre, i a aquests els volien tocar la feina, i sens dubte, si tothom hagués fet això des del principi, - des de que van començar els famosos ERE - s'haguessin escagarrinat tots junts, els de Madriz, els de Brussel·les, i els de Washington; i fins i tot els de Wall Street. És a dir, haurien hagut de recórrer al que ha fet Zapatero aquests dies, enviar la policia o fins i tot l'exèrcit. Oju! I després diran que som al segle XXI!! En què es diferencia això del segle XIX??!

Ah no, és clar, del s. XIX s'en recorden per criticar el dret de vaga, com al 29-S.






Altres problemes té Wikileaks. Mentre el setge continua amb tota l'artilleria, ja que tota la premsa respectuosa del món s'ha girat en contra de Wikileaks i Julian Assange, acusant-lo de diverses tonteries - com ara voler "salvar" el periodisme - o de menyspreuar el periodisme d'investigació; Julian Assange sembla que podria entregar-se a la policia anglesa en no gaires dies. La notícia de l'ARA així ho diu, i això no fa gens de gràcia. Espero que tota la info que els queda pugui sortir ja a la llum.





I per últim, sembla que les converses i contactes per muntar una candidatura unitària independentista - per fi! o per fi? - a les eleccions municipals per Barcelona avança, ja que es necessita un 5% de percentatge de vots per entrar a fer alguna cosa pesa molt. La notícia es pot llegir a l'ARA, però ja s'obren interrogants: SI ja ha dit que no volen concórrer sota el "paraigua" d'ERC, - és a dir, que poden haver friccions - i a sobre estem parlant d'un tripartit, sense que calgui dir el que això significa i que caldria veure com es porten tots tres junts, per molt que les seves perspectives de política urbana siguin molt similars. A pesarde todo, si això surt endavant jo els votaré sense miraments, ja que semblaria que per fi comencem a pensar amb el cap. I això seria un revulsiu, tant per la política en general com per la resta de partits en particular, ja que el sr. Xavier Trias diria que ja s'estava emprovant el vestit d'alcalde de Barcelona, i aquesta coalició entraria amb força al ring.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm VII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Magna res

Moltes coses. Mooltes coses. Eleccions, 28-N, que en diuen. Aquestes són les dades, tot i que tothom ja les coneix:

Han votat 3.135.764 persones, el 59,95%; amb una abstenció de 2.095.122 persones, el 40,05%; un 0,46% de vots nuls i un 2,02% de vots en blanc, un rècord. Convergència i Unió s'endú la victòria amb 1.198.010 vots, el 38,47% i 62 escons. El segueix el Partit Socialista de Catalunya, amb 570.361 vots, el 18,32% i 28 escons. Darrere va el Partit Popular de Catalunya, 384.019 vots, 12,33% i 18 escons. Iniciativa per Catalunya té 229.985 vots, 7,39% i 10 escons; Esquerra Republicana de Catalunya té 218.046 vots, 7%, 10 escons; Solidaritat Catalana per la Independència té 102.197 vots, 3,28%, 4 escons, i Ciudadanos 105.827 vots, 3,4% i 3 escons.

Destacar que Plataforma per Catalunya es queda a les portes del Parlament amb 75.321 vots i el 2,42%, que Reagrupament Independentista queda més enrere amb 39.922 vots i el 1,28%. Després vindria Escons en Blanc, després un partit d'esquerra verda, i després el PACMA, Des de Baix, la CORI i el Partit Pirata, en aquest ordre. Val a dir que queden per davant de UPyD i de Alternativa de Govern, que al seu torn queden lluny del Partit Humanista.



La primera conclusió que en trec és que s'ha aconseguit desactivar l'efecte 10-J. Començant pel fet de que es va aconseguir la no-unió dels dos nous partits independentistes, i seguint per l'efecte que la associació tripartit=crisi i l'auge de l'independentisme (al PP) han causat a l'electorat, que ha fet un gir amb derrapada cap a la dreta. Tot i que sembli clar que Laporta volia el seu partit i per això no hi hagué unió, em sembla que això té pinta com de "càrrega de profunditat" a l'independentisme, perquè fins el més tonto veuria que la unió d'ambdós partits era el que calia fer. Tanmateix, l'entrada de Laporta al Parlament afegeix interrogants, com ara què faran, - perquè és obvi que no podran proclamar res, i dubto que Artur Mas s'avingui amb ells - i també com encararà Mas el futur. És a dir, si Mas intentarà muntar lo del Concert Econòmic, i si fracassa, - que ho farà - què farà a continuació, és a dir, si seguirà endavant o no. Val a dir que diria que ja s'estan fent enrere, Felip Puig, secretari general de CDC, ja ha matisat (ARA) que no és viable generalitzar el concert econòmic a la basca a tot l'Estat. Certament, això és inacceptable per l'Estat, perquè ja en tñe prou amb una excepció com per permetre un estat federal de facto, per moltes autonomies que hi hagin. Sobre els resultats, el que ja s'ha dit a molts altres llocs: CiU ha recollit nacionalistes d'ERC principalment i de PSC, ICV n'ha perdut pocs, PP ha recollit nacionalistes espanyols del PSC, SI ha entrat amb vots de ERC i de nous. El que cal destacar també - apart de la permanència de Ciutadans - és l'augment del PP, històric. És a dir, espero que tot plegat serveixi de revulsiu, sobretot la terrorífica imatge de veure, durant els primers moments de l'escrutini, la xifra de 3 escons per PxC.

En tot cas, el futur es planteja bé. SI contribuirà molt més a mantenir vigència del debat independentista, i amb representació agafarà més altaveus, ERC haurà de capejar un llarg temporal, i el que és millor, se seguirà coent i madurant l'independentisme, ja que sembla que Espanya tardarà en sortir-se'n. És a dir, la vida continua.

L'altra cosa de què en volia parlar era l'aparició d'un grandiós nou diari, el diari que neix en aquests temps, que semblen encetar una nova època. És el diari ARA, fundat per pesos pesats del periodisme català, fresc, innovador, jove, actualitzat. Ho té tot. I fins a nova ordre, serà la principal font d'informacions d'aquest blog. Penso que en un futur no massa llunyà, recordarem aquest diari com el fruit del començament d'una nova època, d'una nova era en què Catalunya podria esdevenir independent. Fa uns anys diria que somio truites, però a dia d'avui, i amb el TC a l'esquena, la situació política, la crisi, i els 22000 milions d'euros que desapareixen misteriosament, no crec que es tardi gaire a tenir una bona base social. El mateix Pujol em sembla que va dir no fa massa que se li havien acabat els arguments contra l'independentisme.

Dit tot això, les conseqüències del 28-N s'estan deixant sentir amb tota la seva força. Primer, Montilla es retira - declaracions avui al Matí del Cuní -. Crec que és una decisió valenta, que afronta la derrota - la pitjor del PSC en la seva història - amb honor, i és perfectament comprensible. No tant per l'efecte moral - que hi és - sinó pel fet de que, havent sigut President de la Generalitat, sigui acceptable per un mateix tornar a fer de diputat. Hom pot pensar que el següent a caure hauria d'haver sigut Puigcercós, tot i que en el seu cas portava poc temps al front d'ERC.

Tot i tot això, les conseqüències més importants són les que estan fent "reventar" ERC durant les últimes hores. Fem repàs: En primer lloc, Joan Puigcercós ha posat el seu càrrec de líder d'ERC a la disposició del Consell Nacional del partit que ha de tenir lloc aquest 18 de Desembre (ARA). No ha fet com el "Monty", però havia de fer un pas en aquesta direcció. Després hi ha hagut la dimissió sonada d'Ernest Benach, (ARA) que penja la corbata - o l'americana, o el micròfon, o el que pengin els polítics quan pleguen - i renuncia a fer de diputat - tenint en compte que ha estat aquests anys President del Parlament i per tant segona autoritat de Catalunya. Amb això, no han tardat els polítics d'ERC a fer declaracions.

La nota dissonant la posa Jordi Portabella, que fa una crida als partits independentistes per unir-se sota el projecte que pretén liderar per a les pròximes eleccions municipals (ARA) - que són dintre de poc. Amb tot aquest terrabastall, dos personatges d'ERC, l'eurodiputat Oriol Junqueras i el prtaveu Carles Bonet, han llençat missatges. Oriol Junqueras insta al seu bloc (ARA) al líder d'ERC a gestionar l'independentisme, i a iniciar un procés per reconduir la situació. En canvi, Carles Bonet (ARA) és molt més dur amb Puigcercós, demanant la seva dimissió, i també coincideix amb el missatge renovador; i val a dir que és del sector carodista, pel que sembla. És a dir, ERC ha saltat pels aires, convulsionada pels conflictes interns que tant han danyat la seva imatge i han creat escissions que entorpeixen el seu anomenat "espai electoral".

He de confessar que aquestes eleccions vaig votar ERC. Si la situació nacional no hagués estat la que és actualment, segurament hauria votat un partit sense representació que m'agradés més. Però com que calia donar suport a un independentisme creixent - a més estava enfadat per la no unió entre Laporta i Carretero - i ERC era el que tenia més pes, vaig anar al vot útil - sense comptar que comença a haver debat sobre com muntem la independència. El que vull dir és que a dos dies d'haver-los votat, veig que és un partit amb seriosos problemes interns, és a dir, no hi ha acord, i no és que posin per davant Espanya o Catalunya, o siguin possibilistes, és que prima l'interès personal i de partit, com ha passat amb el Laporta, i la resta de partits. Actualment, qui em dóna millors sensacions - tot i saber que no és del tot d'esquerres - és el Carretero, perquè sembla ser que són els qui de veritat aposten per la transversalitat, i els qui per quedar-se fora del Parlament no sembla que hagin estat tocats pel poder, és a dir, la seva actitud de buscar la unió - o això semblava, tot i quesembla ser que la raó està a SI, i no a RCat. Laporta és massa personalista - per molt que ho negui, i amb els altres dos oportunistes, abans herois, al darrere - i tot ell revesteix SI d'una aurèola d'independentisme massa de dretes, sense ser del tot transversal, com s'ha pogut comprovar.

A pesar de todo, el que sí trobo francament bé és que qualli el missatge de renovació. És a dir, la independència no és cap retorn, cap recuperació. Jo no necessito la Corona d'Aragó no l'11 de Setembre de 1714 per ser independentista. La independència serà quelcom nou, serà la creació, el "reset", el tornar a començar de zero, allò que ens hagi de fer il·lusionar per un futur per construir, per una nova oportunitat, per tenir, com diu el Mas, una Catalunya millor. Sota aquest eslògan s'amaga a CiU els desitjos de poder aprofitant per al seu benefici els incauts del 10-J, que han cregut que Artur Mas portarà la independència. Jo ja aviso, tinc molts i seriosos dubtes de que Artur Mas vulgui, pugui o desitgi portar la independència, és més, al marge del que ell pensi, els poders, recursos, interessos i burgesia que ell té al darrere no la volen, o almenys això sembla. El gran teatro d'aquestes eleccions ha sigut l'entelèquia de que CiU vol ser o s'ha fet independentista. El que cal ara és mirar endavant. Madurar la societat, fer créixer l'independentisme, fer estavellar CiU contra Madrid i el Rajoy, - si és que això es passa, perquè podria ser que es possessin d'acord - i sobretot renovar-ho tot, aconseguir la punyetera candidatura unitària, la unió dels independentistes per fer el més gran, noble i millor acte de país que poden fer els nostres polítics: Aconseguir un estat per Catalunya.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies ante kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs