Reflexions...

Tinc una reflexió! podria proclamar. En tot cas, les assignatures d'aquest quadrimestre - i portem poques classes - ja m'han fet repensar algunes coses. Una d'elles és nacionalista. Què, si no! xD.

L'assignatura es diu Món d'entreguerres, i la porta un tal Ferran Gallego, expert en feixismes i en el nazisme. De fet, la seva classe té un nom més genèric del que és, però és que precisament el seu èxit - cada any té molts matriculats - es deu precisament a això, al que fa i no com es diu. El cas és que les seves demolidores tesis apropen moltíssim el feixisme. És a dir, va ocórrer per una sèrie de coses perfectament demostrables, i terriblement properes. El cas és que, parlant dels fonaments ideològics, sortí el tema de les accepcions del mot nació. Avanço que se'n parla de dos, una accepció estatal - la nació és el conjunt de ciutadans sota unes lleis (estat) - i una altra de cultural-antropològica - la nació és el conjunt de persones amb llengua, història, cultura, etc. -. La primera fou de matriu lliberal - segle XIX -, la segona fou de matriu dretana al mateix segle. Parlava Gallego que el nazisme alemany portava la acepció nacionalista cultural, mitjançant la qual la nació ve donada, no es pot decidir, ja que es Història. És alemany qui parla alemany, estigui a Münich, als Sudets o a Danzig. Però ho allargava a la resta de feixismes, i alhora ho combinava amb l'imperialisme - fins i tot es podria relacionar amb el romanticisme i la seva fixació pel món medieval -. L'imperialisme italià, les tesis de Primo de Rivera en fundar La Falange - España es una unidad de destino en lo universal -...

Però, i a Catalunya? Personalment, he estat pensant els últims anys que el nacionalisme català portava acepció cultural. Jo mateix he escrit moltes vegades allò de que una nació és un conjunt de persones, cultura, llengua, etc. - al meu Ideari Nacionalista d'aquest blog ho tinc així posat, posant èmfasi en les persones, però - i de fet quan parlem dels Països Catalans parlem també d'aquesta acepció, doncs hi incloem la Catalunya Nord, la Franja de Ponent... i també ens emmirallem en el passat medieval, tot recordant els peixos amb la senyera al llom i els almogàvers degollant grecs. Al mateix temps, havia pensat que el nacionalisme espanyol portava acepció jacobina. Parlem de l'estat espanyol, UPyD posa el DNI als cartells de campanya, les Forces Armades, el Tribunal Constitucional, l'estatalisme centralista, etc.

Però possiblement tot això estigui canviant. Segurament, el nacionalisme català té una etapa - que crec que encara cueja bastant - de matriu nacionalista cultural. Possiblement, justificada per l'intent de genocidi nacional del franquisme, tot i que cal recordar que la Lliga acabà donant suport al feixisme, veiem aquí fins a quin punt hi havia acepció cultural. Aquí podríem encabir les tesis nacionalistes de tot el nacionalisme catalanista antifranquista. Però els vents independentistes dels últims anys poden canviar això. Començarem una etapa de construcció d'un nou estat, i sens dubte, això canviarà les mentalitats. Cada cop més, l'independentisme - el que no té sigles - està veient que el projecte de PPCC és una utopia, demostrada cada 4 anys a les urnes valencianes i mallorquines. Cada cop més, l'independentisme està veient que la seva causa no pot ser només sentimental - accepció cultural? - si nó que ha d'obrir-se. És a dir, mestissar-se - això també ho defensava a l'Ideari - i aportar raons de pes diguem-ne, econòmic o polític. Cada cop més, aquella magnífica frase que encara no sé de qui és - "Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on ets, sinó a on vols anar" - cobra més força, i podem veure aquí el canvi de paradigma: la independència serà la voluntat de diferents persones de crear un estat, és a dir, de ser un grup de ciutadans, sotmesos a unes lleis i un (nou) estat. Actualment, no té cap importància - excepte al nacionalisme encara rànciament etnicista - l'origen de cadascú per ser nacionalista català. Com ja he defensat, el mestissatge és una suma de cultura autòctona i cultura al·lòctona, amb la qual cosa ningú perd res i tothom s'enriqueix, i no es perd cap origen.

Per altra banda, potser no és cert tampoc que el nacionalisme espanyol sigui estatalista. Té molt de cultural, de imperialista - 1714 queda lluny, pensem més aviat en el Marroc o en Gibraltar - té molt de lingüista - si eres español, habla español -. En tot cas, amb el salt a la democràcia s'ha volgut acostar al nacionalisme estatalista, perquè té un estat, i podia rentar-se així la cara i guardar el feixisme al traster. D'aquí que actualment s'intenti vincular a valors de democràcia, llibertat o respecte a les institucions, i això és el que em podria confondre. Fins i tot Arturo Pérez-Reverte, parla als seus articles d'una certa cultura antropològica espanyola - jo en dic mediterrània, o ibèrica - intangible i inherent.

En resum, aquesta reflexió ve a dir que tot i que Catalunya és nacionalista cultural, estem en una transició, gràcies al procés independentista, a un nacionalisme estatalista. Estem passant de l'accepeció cultural - per ser català has de parlar català, haver nascut a tal o altre lloc, portar barretina, i aquestes coses - a l'accepció jacobina - per ser català només has de voler-ho, perquè així tard o d'hora podrem ser-ho jurídicament. Passem del que potser fou una defensa ideològica a l'intent encobert de genocidi nacional, a una concepció diferent, oberta i integradora, que començà ja fa dècades, però que la realitat política dels últims anys està canviant.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VIII idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

ESTO es España!!!

Doncs res, que aquesta és la meva idea d'Espanya, expressada iconogràficament. Tot i que no estic del tot al corrent de la història d'aquest emblema en concret, diria que apareix cap al segle XVIII, i també diria que fou la bandera de la I República. No puc aportar més informació, però apart del que realment sigui, expressa molt bé - en podríem dir, de manera heràldica - el que crec que és realment Espanya.

Evidentment, això és una provocació al debat.






Fuscus Dominus


Scriptum factum IX kalendas septembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Passem repàs

Fa temps que no escric en aquesta talaia. Després de mesos d'inactivitat blogera, i després d'exàmens - excusa immoral, n'he tingut tres xD - crec que amb l'esperada sentència (arbitral de guadalupe xD) del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya a causa del recurs del Partido Popular sobre la taula, calia dir-ne alguna cosa.

La primera és que, com la resta de catalans - en un sentit ampli del gentilici - no otorgo cap autoritat - encara que el poder el té, per descomptat - a aquest tribunal polititzat i desprestigiat, de manera que, personalment, em passo pel forro dels collons aquesta sentència. Ho sento per les paraulotes - per favor, que ja som grandets - però és una bona manera de descarregar adrenalina. És a dir, la voluntat del poble ja ha estat manifestada, i aquest és un cas flagrant de falta de democràcia.

La segona és que això és un punt d'inflexió, una cruïlla, una fi, un començament, un algo - sí home sí, quelcom - que marca profundament la societat i la Història. És a dir, Espanya, mitjançant el seu tribunal més superior dels superiors, nega la existència de Catalunya com a nació. Ras i curt, és la constatació del que ja sabíem, - ah, és que algú encara dubtava que més enllà de Catalunya ningú creia ni creu que sigui una nació? - però el fet de tenir-ho cru i sense pelar sobre la taula obliga a posicionar-se, a emetre opinió, i compromet la via autonòmica. És a dir, l'encaix de la nació catalana dins d'Espanya - que ja era cosa difícil - ha arribat al punt impossible ja que es planteja el somni humit de tot nacionalista espanyol: una Catalunya espanyola. És a dir, Catalunya és part d'Espanya i no és pas cap nació. Que, per altra banda, aquesta és la realitat jurídica.

Aquesta tardor toquen eleccions. I la cosa està fatal xD. Si no és el desencantament amb els polítics, serà la crisi, si no seran les corrupteles, i si no seran els posicionaments respecte l'estatut, segons si la reacció és posar l'altra galta o tornar la bufetada girant cua i apa, ja te les apanyaràs. En aquell documental de TV3 titulat El Laberint ja ho va dir no sé qui: el que per uns era el final del camí, per altres només era el principi. El que per alguns el sistema autonòmic era la solució a l'encaix nacionalista - tot i que hauríem de dir regionalista - per altres era la porta a un camí d'alliberament nacional en un futur indeterminat a causa de la instauració de la democràcia (i això va sortir a l'anterior documental d'Adéu Espanya?) que permetria en un futur la autodeterminació. No ens enganyem, tota posició nacionalista catalana contempla en última instància la independència. Si no, substituim el terme per regionalista, i llestos. Només és qüestió de la distància ideològica a la que s'estigui. És a dir, si la veus impossible o utòpica o si creus que es necessita ja per la via que sigui. I crec que, qualsevol persona que es faci dir nacionalista, o tingui alguna simpatia per aquest país, ara ja està avisada i informada de que per Espanya, no existim com a nació. És a dir, que intentar seguir igual - acatar la sentència, en diuen - significa renunciar a Catalunya, literalment, de manera que caldrà buscar alternatives. I no n'hi han gaires més.

En un altre ordre de coses, vull col·locar-me en un punt mig en lo tocante al terrible accident ferroviari ocorregut a l'estació de Platja de Castelldefels durant la nit de la Revetlla de Sant Joan, el dimarts 23 de Juny. Un tren Alaris que venia d'Alacant i no havia de parar a la dita estació atropellà un grup de joves que creuaven la via a 139 km/h (menys de la indicada), camí de la platja. Tot i que frenà - òbviament no podia fer-ho en sec - féu senyals lluminoses i de so, 12 persones moriren a l'acte, dues més per les greus ferides i encara ara uns quants ferits greus segueixen hospitaliztats. Tot i que sí és cert que fou una imprudència, cal posicionar-se al mig de dues opcions: la que defensa que fou un accident sense altres culpables que els accidentats mateixos, i la que busca subterfugis en un intent de descarregar culpes en no acceptar la imprudència en si.

La posició intermitja vindria a ser que tot i que fou una imprudència, aquesta no fou en condicions plenament normals. És a dir, és inexplicable que un grup de persones plenament conscients i que travessin la via no reaccionin a temps en veure que un tren - les vies es queixen per la tracció, el vent, els fars, la sirena... - els podia passar per sobre; a menys que pensessin en un suicidi col·lectiu i no era el cas. No cap a cap cap xD. Per tant, el que hi ha que buscar són subterfugis, no que valguin d'excuses i serveixin per descarregar culpes, sinó que expliquin com i perquè una imprudència feta al llarg i ample del nostre sistema ferroviari per tot tipus de persones des de temps immemorials acabi en una tragèdia similar. En aquest sentit, cal imaginar-se, apart de la foscor, la gent, l'ambient festiu i sobretot el grau d'alcohol a les venes, tenint en compte que l'accident ocorregué cap a la mitjanit.

Així, podem imaginar-nos que la imprudència fou contínua. Com les imatges que hi han ho poden confirmar, en una andana tan abarrotada i un pas subterrani tant congestionat, el creuament per la via fou un trànsit continu de persones que, a més de creuar, veien que s'acostava un tren i encara ho feien més ràpid de manera que els accidentats foren una franja d'aquest trànsit de persones que cregué que encara tenia temps de creuar - podríem dir que aquí comença la imprudància de veritat - seguint les esquenes dels qui tenien davant i que llavors no calcularen bé les distàncies i les velocitats, sense temps per reaccionar. A tot això cal afegir el sentiment invulnerable de la joventut, i l'ambient festiu i un xic incontrolat, sense oblidar l'alcohol que amortigua els sentits. Desenganyem-nos: La immensa majoria de les persones haurien creuat per la via en veure el pas subterrani tant taponat, segurament recordant-se de la família del responsable encarregat de que hi hagin més maneres de creuar la via. Ara, són les circumstàncies concretes del moment les que diuen quines són les precaucions que fa cada imrpudent abans de creuar. En tot cas, el que no deixa de ser una veritat com un temple és que de no haver baixat de l'andana, res no hauria succeït.





Fuscus Dominus


Scriptum factum dies ante kalendas iulii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Stalin, una reflexió i un vídeo molt divertit.

Sembla un acudit, però aquí, a EuropaPress, vaig trobar una notícia sorprenent. Sembla ser que un nét de Joseph Stalin, Yevgeny Dzugashvili, ha denunciat una emissora de ràdio de Moscou per calúmnies al seu iaio per dir i explicar que Stalin havia autoritzat i ordenat l'afusellament de menors - nens de 12 anys - durant les seves famosísimes purgues. Es veu que no és la primera vegada, l'any passat va haver un judici similar contra un diari - el nét el va perdre - per un article en què s'argumentava que Stalin ordenava la mort de ciutadans soviètics. El detall divertit - i que denuncia la orientació que EP vol donar a la notícia - és que es veu que literalemnt quatre gats nostàlgics del comunisme estalinista havien assistit al judici. Han tret la declaració d'una senyora de 79 anys: "Estem farts de mentides." "Ningú respecta ja Stalin". Com podeu veure, la imatge d'una senyora amb el retrat d'en Pep Stalin dient aquestes coses causa un cert somriure, com si fos irònic.


Bé, la reflexió que volia posar per escrit un dia d'aquests és el tema de molts posicionaments independentistes de que "Espanya ens vol fer desaparèixer". O a vegades es canvia Espanya per l'estat espanyol. Com si la premissa fos que la totalitat del país vol esborrar-nos del mapa. Un, en la seva ignorància, sempre pensa allò de "de todo hay en la viña del Señor". Que és un refrany universal, que serveix per sortir del pas de qualsevol discussió politicosocial i a sobre carregat de raó. Per tant, parteixo de la premissa de que no tota Espanya ens vol fer desaparèixer. És una qüestió de pura lògica: si en una societat sempre hi ha una àmplia varietat de posicionaments, la homologació del seu conjunt a una sola possibilitat - un sol posicionament - és una fal·làcia, una mentida i una manipulació. Si ens posséssim estrictes i impertinents amb un cert modus científic, argumentaria que ningú pot fer afirmacions d'aquest tipus fins que no hagués conegut personalment els milions d'espanyols corresponents. I evidentment, un cop fet això no podria seguir afirmant-ho perquè mentiria i s'estaria enganyant a si mateix.

Dit això, suposo que la afirmació d'aquests col·lectius - que són variats i diversos - deriva de que podem comprovar cada dia entrant a certes webs, llegint alguns diaris, veient certs canals de televisió, escoltant determinades ràdios o parlant amb certes persones que sí hi ha qui ens tingui animadversió, odi irracional o racional, nostàlgia d'una dictadura, etc. És un altre fet empíric. Això ens porta - una televisió/ràdio/diari són diners, persones, una empresa i, sobretot, audiència/lectors que hi està d'acord - a que sí podem afirmar sense despentinar-nos que una part de la societat espanyola no respecta o es posiciona clarament a la contra de Catalunya, la societat catalana o com volgueu dir-li. Un posicionament que estaria molt més còmode si ni el català, l'independentisme, Catalunya o tot el que suposa no existissin i fossin realment una simple part més de Castella/Espanya. Aquest és un altre fet empíric: Si tot això no existís o fos història, tota aquesta gent no ho estaria criticant ni res de tot això, i tindrien l'adrenalina més estable.

Fins aquí tenim clar això: sí que existeix una part de la societat que potser no ens faria desaparèixer - a dia d'avui - de manera violenta o cultural, si nó que més aviat intentaria reconvertir Catalunya, en definitiva, intentaria fer realitat el seu ideal d'Espanya espanyola. Ara anem a l'aparell polític. A Espanya hi han dues forces polítiques més o menys antagonistes - segons la Frikipedia de la seva estabilitat en depèn l'equilibri mundial xD - i que a dia d'avui podem dividir entre PP i PSOE. PSOE vindria a ser un partit polític que ni és socialista ni obrer però que el nom queda molt bé, convenç a incauts i sembla que sigui d'esquerres. Com a mínim algunes coses les té clares. És un partit antic, sorgit de la clandestinitat de les esquerres durant el franquisme, integrat en un inici per aquest tipus de gent, i amb una història recent que tothom coneix. A priori, el fet nacionalista en aquest partit no sembla massa acusat - a trets generals, tothom coneix les polítiques de dirigents socialistes a determinades zones de la Península i la animadversió contra Catalunya -.

En canvi, el PP sorgeix d'Alianza Popular, partit que fundà Manuel Fraga - conegut dirigent franquista - que després d'una època daurada a Galícia està de presi fundador a la direcció del partit. El fet de que el fundés Fraga és cabdal. Fraga no és només una persona, és un personatge, en certa manera un nom iconogràfic que arrossega a més gent, és també un entorn identificat amb certes posicions. Potser és un dels noms més coneguts de la "Chaquetada" de la segona meitat dels anys setanta. Això diu molt. Que aquest partit polític sigui avui dia La Dreta espanyola vol dir que moltes coses segueixen vigents. A Europa la dreta no deriva d'un feixisme o una dictadura. Fa uns dies se'm va ocórrer la reflexió del que realment ha marcat la història contemporània d'Espanya no han sigut ni el 14 d'Abril, ni el 18 de Juliol ni el 20 de Novembre; si nó l'1 d'Abril. La verdadera petja de la societat espanyola són 38 anys de dictadura, suficients per influir poderosament en una generació o dos, per tirar terra - mai millor dit - sobre moltes coses que encara estan per solucionar i restaurar, i que la Trans, vull dir, la Chaquetada, corrió un tupid(ísim)o velo. Evidentment, a dia d'avui és La Dreta la qui gairebé monopolitza - com ho va fer durant aquests 38 anys - el nacionalisme espanyol i la que s'expressa àmpliament pels canals que he dit abans que tanta estima ens tenen.

Si agafem els resultats electorals el que dic no és pas descabellat: El PP té una força segura de votants molt àmplia, i això es tradueix - deixant de banda fragmentacions del tipus UPyD - en què hi ha una bona part de la societat espanyola que està d'acord amb les seves premisses i amb les d'aquests mitjans comunicatius. I tot això entronca - recordem a què ve això de "La Chaquetada" - amb 38 anys de feixisme, que han evolucionat o s'han convertit en dreta més o menys democràtica, entenent per això que les llibertats otorgades els serveixen per argumentar contra les llibertats d'altres. Per acabar la reflexió volia dir en primer lloc que per molt que jo parli d'una part de la societat això no vol dir que hagi d'haver ni fractura social ni que tothom qui pensi així té una piga al braç dret que els delata. Com sempre hi han varietat de posicionaments i matisos, però una idea o sentiment pot estar a la base de tot això, i és que no els agrada que Catalunya sigui el que és avui dia. A molta altra gent tampoc li agrada, però els punts de vista sempre són diversos.

També volia afegir que quan es parla de l'estat espanyol també s'exagera. Això era fa temps, quan el Paquito vivia i l'estat encara era el seu estat. Però a dia d'avui no hi ha persecució ni desitgos d'altres èpoques per part de gent uniformada. És a dir, ningú amb placa de policia em dirà mai "en español, coño". Pot ser, n'hi han, però estem parlant de persones concretes que no són la majoria - o això crec -. I per temes fiscals i demés tampoc crec que calgui fer afirmacions d'aquest tipus. Sí que cal queixar-se, i ha de ser un dels puntals i cavalls de batalla de l'independentisme, la prosperitat. Però veure signes de voler fer desaparèixer Catalunya a partir d'uns diners que es queden allà em sembla exagerat. Si realment passés això no només seria així. D'igual manera que si es perseguís el castellà a Catalunya no només seria la retolació o nimieses d'aquestes on s'aferren desesperadament els mitjans que deia abans, si es volgués fer desaparèixer Catalunya els diners que ens arribessin seria el menor dels problemes. El franquisme també ens volia fer desaparèixer i no obstant no sé els diners que hi arribaven, però mantenir una part industrialitzada de l'estat com Catalunya no sé el que deu costar. Una altra cosa és que es vulgui que progressi, innovi i tingui un bon futur assegurat.


I per últim us deixo el link al youtube d'un vídeo que he caçat del FB del Joan Gil Oliveras, es diu "Contra el nacionalismo". És una cinta que espero que tard o d'hora tingui un ampli ressò, perquè pot influir i molt en el futur de Catalunya, sobretot en vista a possibles referèndums. Resumeix amb uns quants arguments econòmics i desprovistos de sentiments nacionalistes - xifres i demés - els motius que haurien de tenir molts catalans per dir sí a la independència. És un vídeo amb una musiqueta de fons - una cançó de "Los Porretas" xD - on van sortint preguntes i afirmacions per fer reflexionar. Tot i que té frases que cauen en que he estat dient - en plan "Espanya no et vol" - i una afirmació que no m'ha acabat de xocar - en un moment parla de que el 60 i pico per cent dels contraris a la indepe parlen castellà a casa i el vídeo pregunta si potser creuen que no el podran seguir parlant "a casa" quan Catalunya fos un estat, com si el futur estat no incorporés el castellà - crec que el caràcter general del vídeo és molt positiu. Té la idea bàscia que defenso, i que un comentari d'un tal "equinsi" resumeix perfectament: Catalunya és un tren i per pujar-hi no se't demana d'on véns si nó cap a on vols anar.

El vídeo està aquí.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VI kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

El meu Ideari Nacionalista

Ja sé que sona malament, però algun dia ho havia de posar tot ben posadet i escrit per no repetir-me a tot arreu xD. Ahí va.


1. La nacionalitat de cada persona és una decisió personal i intransferible que cadascú ha de prendre en llibertat, és una cosa que la dicta el cor i els sentiments. Cada persona sap i decideix quins criteris escull per identificar nacions i per decidir quina és o serà la seva, és a dir, a quina vol pertànyer i els efectes que això pugui tenir. Tals criteris - llengüa, cultura, geografia, etc. - són motius d'interminables disputes per definir el terme i crec que és una discussió estèril. Les nacions són una invenció humana: la terra són roques o micro-roques de minerals diversos, una bandera és un teixit, i un topònim no és més que una paraula, un so articulat. Una nació és un terme abstracte. Qualsevol document d'identitat, passaport, etc. no és més que un artifici jurídico-administratiu necessari per a un món globalitzat i organitzat de manera complexa, on cal un control. Tals elements no poden modificar els sentiments humans, ni tan sols sota coerció severa. Es més, moltes vegades l'esperonen i el fan més fort.

2. Identifico Catalunya com una nació. Com es diu al punt 1, considero personalment que per identificar nacions també cal un grup humà que així ho reconegui, perquè la col·lectivitat humana permet d'identificar-les. Una nació reconeguda només per una persona existirà, però només per a aquella persona. Per la resta del món no existirà. Així, considero que la societat catalana conté prous persones amb aquesta idea per poder defensar que són una nació. En aquest sentit, crec que hi ha més èmfasi en els grups humans que no pas en elements físics. Així, els escrutinis d'eleccions democràtiques fetes a àrees com Galícia o València em fan pensar que no hi ha tanta majoria de gent que opini que són una nació. Per aquesta raó m'abstindré a les meves opinions d'emetre judicis sobre aquestes àrees, atès que no està clara la posició majoritària. Això no vol dir, no obstant, que sempre estigui clara allà on es vegi. La diversitat d'opinions humanes obliguen al respecte mutu i democràtic de les diferents opinions, això és, la tolerància i protecció de minories així com la igualtat humana i la justícia de les majories.

2.1 D'acord amb tot això, crec que els Països Catalans no poden exisitir si els seus ciutadans no ho senten. Podrien ser una nació, però per aquestes mateixes raons m'abstindré sempre de fer-ne judicis o d'opinar sobre la seva existència o no.

3. La Península Ibèrica - i en gran mesura Catalunya - és, geogràficament, una terra de pas entre dos continents. Això explica com al llarg de mil·lenis d'Història una gran diversitat de pobles i ètnies han passat per aquí i han donat el resultat de grans migracions en ambdós sentits, i a una llarga successió d'invasions, rebel·lions, conquestes i reconquestes que amb una atenta mirada ens han d'il·lustrar que el motor cultural de la Península és el mestissatge i la integració - vegeu el punt 5 -. En canvi, altres àrees del planeta com les Illes Britàniques han pogut mantenir una etnografia clara i concisa que obliga als seus integrants a progressar i espavilar-se per sí sols, tot i que en l'actualitat la composició de la majoria de societats occidentals hagi fet aquest model caduc i obsolet. Avui dia Catalunya crec que és un model d'integració i tolerància, una societat mestissa que no oblida els orígens i que ha d'erigir-se en nació, obtenir un status jurídic adient - vegeu el punt 4 - i aconseguir fer-se un lloc per seguir avançant i progressant. Per tant, actituds xenòfobes, feixistes o intolerants no hi tenen cabuda, distorsionen l'ordre social i han de ser corregides.

4. Tota nació que existeixi - d'acord amb els punts anteriors, un grup humà d'unes dimensions mínimament raonables que així ho reconegui per les raons que siguin - ha de poder articular-se i organitzar-se en un aparell polític estatal i independent, que amb aquest poder polític pugui potenciar, difondre, protegir i conservar la seva cultura, orígens i història així com el seu model social d'integració i mestissatge. A més a més, ha de servir perquè política i econòmicament pugui subsistir autònomament, així com per poder ingressar en organitzacions supraestatals que es creguin convenients, com la Unió Europea.

5. D'acord amb el punt 3, l'actual Espanya és una terra de pas i les diferents ètnies i pobles que l'han habitada han conformat un corpus cultural que enllaça tota la Península, trets culturals comuns a totes les nacions peninsulars, d'un caràcter mediterrà únic. Per aquesta raó, hi han elements que agermanen la nació catalana amb la resta de la Península, fets culturals - com ara un caràcter humà generalitzat o certs costums - que han de servir per bastir ponts i que haurien de garantir o promoure bones relacions entre tots els territoris peninsulars a tots els nivells, com ara una certa cooperació político-econòmica. En aquest sentit, potser un model federal hauria sigut històricament la millor solució peninsular. Crec que bona part de l'independentisme actual a Catalunya parteix des de posicions federalistes. La Història contemporània o la composició política de l'actual Espanya fan pensar en la impossibilitat d'aquesta via federalista de manera que la solució sembla ser la independència, que defenso.

5.1 D'acord amb això, històricament crec que la nació espanyola no és altra cosa que la nació castellana, formulada a partir de l'estat que aquesta nació havia creat i dels territoris que controlava políticament, que en no tenir un poder polític representatiu o una societat conscienciada - Portugal ho confirma - no van poder fer valer la seva nacionalitat i la formulació de nació espanyola s'hi va sobreposar, anul·lant així la validesa de la nació anterior. Per aquesta raó, el conflicte nacionalista és, en teoria, a priori: la mera formulació d'una nació catalana trenca realment la integritat territorial de la nació espanyola, tal i com està formulada. Una reformulació a una nació castellana eliminaria aquest conflicte teòric, perquè Espanya serien els trets culturals supranacionals comuns a tota la Península, no pot ser una nació de nacions. Serien aquests trets culturals els que crec que explicarien uns sentiments binacionalistes presents a bona part de la societat catalana.

6. Davant una eventual independència de Catalunya, crec que caldria tenir presents algunes mesures per respectar les decisions nacionalistes i identitàries de cadascú. Reconèixer la nacionalitat espanyola a qui la sol·licités, o el manteniment del castellà com a segona llengüa oficial serien mesures apropiades, crec jo. Tantmateix, durant tot el procés caldria mantenir la pau i estabilitat social i controlar, evitar i castigar tota manifestació violenta de caire intolerant o xenòfob. Per altra banda, crec que referèndums a nivell municipal haurien d'acabar de definir les fronteres d'aquest nou estat català, que al seu torn hauria d'intentar mantenir o iniciar unes relacions exteriors amb la resta de la Península cordials i de cooperació, que en un futur poguessin arribar a un federalisme "de facto" entre estats o bé desembocar a una entitat supraestatal i ibèrica. Evidentment, aquest estat català no hauria de responsabilitzar-se de la voluntat o intencions de la resta d'estats ibèrics en aquestes iniciatives.








Fuscus Dominus


Scriptum factum VII idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus