Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parlament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parlament. Mostrar tots els missatges

16.6.11

Textos sobre el #15J

Passo alguns dels textos que he pogut trobar, i amb els quals estic completament d'acord, sobre els fets ocorreguts durant els dos últims dies als voltants Parc de la Ciutadella, tancat pels Mochos d'Esquadra, i sobre la protesta que s'havia organitzat, des de feia dies, per intentar dificultar l'accés al Parlament, on s'havien d'aprovar importants retallades socials, que evidentment no són de cap manera representatives de la població. Cal deixar-ho clar, queda en entredit, des de fa temps, la legitimitat de la representació democràtica tal i com està avui dia muntada. Per mi no és gens democràtic que el vot d'un ciutadà sigui utilitzat per retallar-li prestacions socials i per mantenir l'status d'un sistema bancari que ha provocat una crisi econòmica que es vol fer pagar a la ciutadania. També seria important recalcar un text que circula per circuits virtuals catalanistes - tant participants del 15-M com no - on s'expliquen i alhora denuncien les pràctiques obscures i poc clares dins la organització de la Plaça Catalunya sobre el tema de l'autodeterminació, entre altres coses, dificultats, pals a les rodes i traves burocràtiques - sembla mentida, fins i tot aquí xD - per fer arribar als textos de mínims una cosa que l'assemblea va aprovar, és a dir, representativa i justa, així com al meu entendre necessària, per la demanda d'una millor democràcia. En cap cas la millora de la democràcia pot obviar el dret d'autodeterminació dels pobles, per molt que el moviment reflexi molta gent que hi està dins i és contrària a la autodeterminació de Catalunya. Evidentment, ni els infiltrats, ni els violents, com tampoc aquests anti-catalanistes, representen el moviment: Ningú ens representa!.





Aquest primer text, del blog d'un senyor esquerrà anomenat Carlos Carnicero. Aviso que els tres textos estàn en castellà, no se'm cauràn pas els anells per fer-ho, ni a ningú.


La imparable fuerza de la no violencia. Manual para desacreditar a los “indignados”


Empecemos por el principio: toda manifestación de violencia es condenable; si va dirigida contra los legítimos representantes de los ciudadanos, es absolutamente intolerable. Si además pretende impedir que los diputados ejerzan sus responsabilidades parlamentarias, no sólo es radicalmente reprobable sino que representa un hecho insólito en la vida democrática española que no se puede consentir.

Hasta aquí, las manifestaciones de principios.

Pero analicemos un poco más los hechos, para que los principios enunciados no nos impidan ver la globalidad de lo ocurrido.

Cuando el Barça celebra una liga o una champions, es usual que grupos de descontrolados -o no tanto- terminen usando la violencia en Las Ramblas, sembrando el pánico en los transeúntes y motivando la actuación de la policía. Entonces, a nadie se le ocurre decir con los socios del Barça sean unos vándalos. Se dice que unos “incontrolados” al calor de la celebración, aprovecharon para armar actos de violencia.

El señor Félix Millet, que continúa en libertad, hizo un agujero tan grande en el Palau de la Música que nadie se explica como pudo haberse llevado tantos millones de euros sin que nadie se dirá cuenta. Ese hecho insólito, no suficientemente explicado, y judicialmente manejado de manera harto extraña, no convierte a la burguesía nacionalista catalana en ladrona de fondos públicos.

Ahora veamos los golpes de efecto de los incidentes en las proximidades del Parlament. Primero, que más llamativo que un helicóptero para acudir al pleno. Se se utiliza un artefacto volador, será porque algo verdaderamente grave estaba pasando. ¿Había otra manera de resolver la situación? ¿Podía emplearse el helicóptero porque se sabía o al menos se intuía que iba a haber actos violentos. Serían, en todo caso, los primeros incidentes de violencia después de un mes de movilizaciones.

El movimiento de “indignados” es incómodo para demasiada gente. Al principio, casi nadie se tomó en serio la manifestación del 15-M. Cuando los asistentes desbordaron todas las previsiones, los medios de comunicación clásicos o tradicionales se llevaron las manos a las barbas para acariciárselas y buscar un tratamiento adecuado. Hubo reacciones tardías, porque las primeras cuarenta y ocho horas, en las tertulias de radio y en los artículos de opinión, no hubo reprise para adecuarse al fenómeno.

Estaban los libros de Stéphane Hessel y de José Luis Sampedro. Demasiado éxito de ventas como para ponerles reparos, pero en el fondo era un aplauso de claque obligada; sin entusiasmo. La misma reacción que frente al pensamiento de José Saramago o Eduardo Galeano.

Al primero se le dio un premio Nóbel pero nadie del stablishment tomó en consideración su pensamiento sobre el capitalismo. Hay que leer lo que dice Galeano sobre los ejecutivos financieros, pero es como un jarrón chino de nuestro sistema de pensamiento: está bien que esté al lado de la chimenea, se dice que se le valora, no gustaría que se rompiera, pero nadie lo tiene en consideración ni siquiera para ponerle, al jarrón, flores frescas. Son como la coartada necesaria de una civilización que se tambalea pero que no quiere cambiar para sobrevivir, porque hay demasiado acomodo en este sistema imperfecto e injusto.

Con esos parámetros, la persistencia de la “indignación” había comenzado a ser terriblemente indigesta. Para los grandes partidos, incluida Izquierda Unida, era una amenaza que podría llegar a convertirse en alternativa. Con todas las dificultades que tiene un movimiento transversal hermanado sólo en la protesta podría -y todavía puede- generar una democracia alternativa e integrarse en el sistema sin el control de los partidos ni de las instituciones.

Y de repente fueron apaleados en la Plaza Catalunya. Ahí están los vídeos, los testimonios y la desproporción en el uso de la fuerza de los Mossos d’Esquadra. El conseller Puig, no sólo no aceptó responsabilidades sino que se inventó un futuro casco con vídeo para demostrar retroactivamente lo contrario de lo que todos los fotógrafos, testigos y cámaras de televisión observaron: unos ciudadanos que ejercían la resistencia pacífica fueron brutalmente aporreados por la policía.

Los Mossos d’Esquadra tienen una bien merecida fama de policía xenófoba, torturadora y racista, entre otras “cualidades”; bueno, para no caer en la descalificación generalizada que ahora se aplica a los “indignados”, diremos que sumergidos en esa policía que parece que tiene patente de gracia por su pátina de catalanidad, hay individuos, bastantes individuos, “adornados” con las cualidades que se han apuntado.

Cualquier periodista que haya hecho información de Interior sabe que las fuerzas antidisturbios son instruidas en las academias de policía en la infiltración para reventar manifestaciones. Hay vídeos tomados de los sucesos de ayer en el Parlament que cuanto menos dan para una investigación. Esas personas que llegaron juntas, con chaquetas hasta de cuero en día de tanto calor, e iniciaron los actos de violencia, ¿eran en realidad policías de paisano? Si no lo eran, nadie mas interesado que la Generalitat en demostrar la falsedad de esa imputación. Y, si lo eran, ¿nadie va a cargar con las responsabilidad de una maniobra tan sucia con respecto a un movimiento que hasta ese momento no había sido cogido en renuncio?

Es una preocupación que no puede quedar sin investigación, precisamente para señalar a todos los culpables de las agresiones y proteger el crédito de quienes se manifestaron de forma pacífica y no utilizaron la violencia.

Este esfuerzo mío me temo que va a ser solitario y además manipulado. No servirá de nada que haya condenado explícita y radicalmente el uso de la violencia y la coacción frente a los parlamentarios catalanes. La campaña ya está desatada. No conozco a nadie que le convenga que los indignados tengan recorrido político más que a ellos mismo y a quienes directamente les apoya.

Los medios de la caverna les llaman “perroflautas”, drogadictos, violadores y cualquier otra lindeza. Los medios tradicionales que no son de la derecha extrema, se están dando un baño de pureza democrática para condenar la violencia al mismo tiempo que no les viene mal desprestigiar un movimiento al que no le dan mucho recorrido y que además está motivando un sistema de comunicación alternativo a los medios tradicionales. La extensión de la responsabilidad por lo sucedido se generaliza a todo el movimiento de “indignación”. El juego de palabras del president Mas ha sido el pistoletazo de salida para el descrédito. “indignados” o “indignos”: demasiado fácil la disyuntiva; demasiado precipitado el diagnóstico.

Si en Italia las redes sociales han vencido a las cadenas de televisión de Berlusconi, por qué la democracia 2.0 no puede pasar por encima de las barreras de la prensa empeñadas en poner en cuestión la legitimidad, fundamento y desarrollo de las propuestas de los manifestantes.

Hay algo esencial para que todo no acabe en un falso sueño. La no violencia es un fin en sí mismo –por el rechazo a toda forma de coacción en un sistema democrático, y ésta sin duda lo es- y además la condición esencial de que el movimiento iniciado por quienes están siendo castigados por un sistema desproporcionado e injusto tenga futuro.

No es fácil controlar multitudes; es muy difícil, todavía más difícil, evitar que fuerzas policiales de paisano lleguen a infiltrarse como provocadores.

No es una acusación, es una invitación urgente a que se investiguen los hechos. Pero me temo que sus señorías están tan indignadas como la mayor parte de la prensa y los intelectuales orgánicos. Pensar independiente es correr riesgos incluso de ser despedido. No conozco mucha gente en este oficio ni en el oficio de pensar que esté por la labor de arriesgarse a nadar contra la corriente. El compromiso intelectual siempre fue un acto de soledad y que ha exigido prescindir de la condición de oportunidad. Los pensamientos no deben entender de narcisismo utilitarista frente a los espejos convexos de ésta sociedad.








Els altres dos textos són extrets del diari El País, són dos articles que, curiosament, diria que contradiuen l'editorial del diari.



JOSEBA ELOLA Los radicales del 15-M

Los indignados no son violentos

JOSEBA ELOLA 16/06/2011


Siéntate en el suelo y levanta las manos. Esa es la consigna. Si ves llegar a un policía con intención de desalojarte, moverte o pegarte, actitud pacífica. El mensaje no puede ser más nítido. Cualquiera que haya acampado u ocupado un espacio público como parte del Movimiento 15-M sabe que la violencia está descartada. La actitud pacífica está en el ADN del movimiento.

Lo que sucedió ayer en Barcelona no cuadra.

Acampados de todas las latitudes -entre ellos los de Sol, en Madrid- emitían ayer comunicados desmarcándose de la violencia. Inundaban las redes de mensajes contra lo ocurrido en Barcelona. Las voces también se alzaban contra los que impidieron en Madrid que el coordinador de Izquierda Unida, Cayo Lara, hablara con la prensa al final de una concentración para evitar un desahucio.

Decir que el 15-M se ha vuelto violento, como probablemente escuchemos en decenas de tertulias y foros mediáticos, es como decir que los políticos son unos chorizos. Si algo no puede hacer un movimiento horizontal, abierto y pacífico como este es controlar a cada uno de los que acuden a sus actos de protesta. Hay gente antisistema entre sus filas, claro. Una minoría, pero ahí está. Pero incluso un buen número de estos ha abrazado la lógica de la no violencia al darse cuenta de que produce mejores resultados y redunda en mayores apoyos. Evidentemente, siempre puede haber algunos violentos que aprovechen el momento. Flaco favor le hacen a los suyos, si es que son los suyos: solo los interesados en cargarse el movimiento desean que haya violencia. Eso mataría al movimiento.

El problema, como siempre, es dónde ponemos el foco. Los medios reproducirán cientos de imágenes de detenidos, de agresiones, de instantes de violencia. Eso es lo que indigna a los indignados, lo que alimenta su desconfianza hacia los medios. Para ellos, lo relevante es hablar de los recortes que se aprestaban a aprobar ayer en el Parlamento catalán para que la crisis la sigan pagando los de siempre. Consideran que poner el foco en la violencia es quedarse en la anécdota, olvidarse del fondo.

El 19-J, este domingo, Democracia Real Ya ha convocado una nueva manifestación. Esta vez contra el Pacto del Euro. Consideran que los medios no se están haciendo eco de una iniciativa que supondrá nuevos recortes para la gente, ninguno para los bancos. Y miran con perplejidad tanto énfasis y atención desplegados ante las acciones lamentables de unos pocos de los que también pueden decir: "Que no, que no, que no nos representan".






Las razones de los toldos

JORDI GRACIA 16/06/2011


Parece mentira, pero no lo han entendido. Las imágenes de los acampados seguramente no bastan para quitarse de encima las costumbres felices y apacibles de una democracia próspera que ha empezado a dejar de serlo, como en otros países europeos. Demasiada gente empieza a sentir que la prosperidad es cada vez más cosa del pasado, que los recortes sociales no son papel mojado sino actuaciones políticas con efectos reales y quizá todavía algo más: que la misma clase política es la única responsable, para bien y para mal, de lo que sucede en el espacio público y no parece que tenga interiorizada esa responsabilidad ante quienes de veras están padeciendo el desempleo, las reducciones de salario o las rebajas de servicios. Eso dice el 15-M y eso decían los concentrados en la plaza de Cataluña de Barcelona imprudente y temerariamente desalojados por el consejero de Interior de la Generalitat Felip Puig.

Hay cálculo político en la actuación de la Generalitat: justificar la violencia frente a indignados y rebeldes

Algunos políticos no entienden que hay un polvorín de gente muy cabreada

Pero él sí ha aprendido la lección y la chulería innata y conocidísima del personaje acaba de jugarle una mala pasada. La respuesta política del consejero a las protestas por la actuación policial de hace un par de semanas la hemos tenido estos días, y sobre todo ayer miércoles en el parque de la Ciutadella, en cuyo interior está el Parlamento de Cataluña. Desde hacía días tanto Felip Puig como el resto de lectores de periódicos y medios audiovisuales sabíamos que había una concentración programada para impedir el acceso al Parlamento el día del debate del presupuesto. La tarde anterior la afluencia de grupos fue creciente y sobre todo concentrada en dos de los accesos al parque de la Ciutadella, los dos más alejados del Parlamento. Se desalojó el parque y se cerraron las puertas por la noche. Y hasta mañana por la mañana, debió de pensar Felip Puig. De oficio, me parece a mí, todas las alarmas en Interior debían haberse disparado el día antes para proteger el derecho y el deber de acudir al Parlamento a discutir la Ley de Presupuestos. Pero no, por la mañana las puertas de acceso fueron custodiadas por la policía para permitir el paso de los diputados, varios de ellos fueron zarandeados, insultados y acosados pese a la presencia de la policía autonómica, que acabó aconsejando cambiar de ruta o desistir de entrar por ahí.

La coacción de los concentrados contra los diputados es obvia y obviamente reprobable: estaba anunciada ampliamente por ellos mismos. Pero era reprobable en la mañana del miércoles y también el día anterior. La pasividad de Felip Puig no fue desatención o negligencia sino cálculo político astuto e irresponsable: desertó del deber de proteger a los parlamentarios ante la amenaza conocida y yavisible. Pero prefirió no actuar.

El resultado de su inhibición forma parte de la estrategia retadora del personaje: ha dejado actuar a los jóvenes movilizados para justificar ante las cámaras y en horarios de máxima audiencia que la única manera de actuar contra los descontentos, indignados o rebeldes sociales puros es la violencia. Y Artur Mas salió enseguida, en discurso solemne, hablando de violencia callejera y del traspaso inadmisible de las líneas rojas. Lo ha dicho como si no supiese que hay un polvorín social de gente muy cabreada y al borde de la incomprensión, de no saber qué hacer y de tener miedo físico al futuro.

Para demasiados políticos es como si la euforia de sus victorias electorales les hiciese creer que más o menos todo sigue igual y estos enredos no van a desinflar el globo de sus pequeñas victorias, o como si nada demasiado grave estuviese pasando y el movimiento del 15-M fuese una expresión nostálgica del 68 (¡ay, el 68...!) o un residuo menor de la agitación de épocas periclitadas.

Yo creo que se algunos políticos se han olvidado completamente de lo que significa la violencia callejera como reacción explosiva contra el desánimo, el miedo o la sensación de no pintar nada. Cuando los políticos reclaman cordura a los movilizados parecen olvidar que están ahí precisamente para expresar la falta de cordura de obviar sus protestas, de no entender que expresan un malestar de fondo y forma que tiene que ver con la indiferencia de fondo y la tolerancia de forma con que han sido escuchadas y digeridas sus protestas.

Algunos, en nuestras Cámaras de representación política, parecen estar fuera del planeta Tierra; y quizá son demasiados quienes necesitan llamadas tan crudas de atención como la de ayer para comprender que la irritabilidad social, la abstención electoral y el voto en blanco son ingredientes activos del deterioro de la confianza en el sistema y del empobrecimiento contable, material, de las condiciones de vida de muchos ciudadanos (por cierto, entre ellos, muchos, muchos con carrera y estudios universitarios, y no precisamente agitadores profesionales, aunque a este paso vayan a acabar siéndolo).

Artur Mas ha enfatizado la legitimidad de la violencia policial en democracia para preservar la función del Parlamento. Tiene razón: lo que no se comprende es que deba poner énfasis en una obviedad semejante y tampoco se comprende bien si sabe o no sabe que esa declaración es la mejor forma de alimentar una espiral descontrolada de violencia. Las amenazas de su chulo de guardia en Interior y las suyas propias apelando a la legitimidad de la violencia engendrarán indefectiblemente un efecto de violencia mayor en los movilizados.

Tener el monopolio de la violencia obliga a ejercerla con cálculo y previsión, sobre todo cuando se está ya informado de la acción coactiva prevista nada menos que contra parlamentarios. Si no fuese una irresponsabilidad por mi parte, diría que tanta pasiva imprevisión es una estudiadísima desactivación de las razones de los movilizados por la vía de las imágenes televisivas, el humo, las carreras y el acoso (intolerable e inaceptable) a los parlamentarios. O la imagen del caos, como dijo Mas, obviando por completo lo que significan de verdad el caos y la violencia callejera.

Quizá muchos de ellos no han acabado de entender las razones de fondo y forma de una movilización con mayoritario ánimo de regeneración democrática y que precisamente por eso acude a las puertas del Parlamento. De golpe va a resultar que el modo de desactivar al M-15 va a ser convirtiéndolo en agitación revolucionaria de vieja estirpe sin respetar ni entender lo que de veras significa: el rechazo a la debilidad política frente al poder del dinero, la incapacidad para mitigar el alcance social de los recortes y la insensibilidad ante el debilitamiento del Estado social cuando más falta hace. Las porras policiales sueñan con derribar no los toldos, sino las razones de los toldos.

Jordi Gracia es catedrático de Literatura Española en la Universidad de Barcelona.







I des d'aquí avisar a tothom que espero que la violència dels infiltrats dels Mochos d'Esquadra, com ara "el tío de los brazakos" que apareix al famós vídeo de youtube dels policies de paisà dins la manifestació - que, per cert, es veuen dos cascos corrent davant dels mossos al principi del vídeo, a veure qui porta casc i jaqueta amb la calor que fa - amb els braços creuats i fins les celles de creatina; o bé la violència dels ja famosos "perroflautes" - recordo que un parell o tres de centenars de persones van continuar l'acampada a Pl. Catalunya desobeint el consens de l'Assemblea - sigui a partir d'ara assenyalada amb dit acusador i filmada per quatre-centes càmeres que ho puguin penjar a la xarxa, perquè quedi clar que la violència no és indignada. És indignant.








Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm XVI kalendas iulii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

29.11.10

Magna res

Moltes coses. Mooltes coses. Eleccions, 28-N, que en diuen. Aquestes són les dades, tot i que tothom ja les coneix:

Han votat 3.135.764 persones, el 59,95%; amb una abstenció de 2.095.122 persones, el 40,05%; un 0,46% de vots nuls i un 2,02% de vots en blanc, un rècord. Convergència i Unió s'endú la victòria amb 1
.198.010 vots, el 38,47% i 62 escons. El segueix el Partit Socialista de Catalunya, amb 570.361 vots, el 18,32% i 28 escons. Darrere va el Partit Popular de Catalunya, 384.019 vots, 12,33% i 18 escons. Iniciativa per Catalunya té 229.985 vots, 7,39% i 10 escons; Esquerra Republicana de Catalunya té 218.046 vots, 7%, 10 escons; Solidaritat Catalana per la Independència té 102.197 vots, 3,28%, 4 escons, i Ciudadanos 105.827 vots, 3,4% i 3 escons.

Destacar que Plataforma per Catalunya es queda a les portes del Parlament amb 75.321 vots i el 2,42%, que Reagrupament Independentista queda més enrere amb 39.922 vots i el 1,28%. Després vindria Escons en Blanc, després un partit d'esquerra verda, i després el PACMA, Des de Baix, la CORI i el Partit Pirata, en aquest ordre. Val a dir que queden per davant de UPyD i de Alternativa de Govern, que al seu torn queden lluny del Partit Humanista.



La primera conclusió que en trec és que s'ha aconseguit desactivar l'efecte 10-J. Començant pel fet de que es va aconseguir la no-unió dels dos nous partits independentistes, i seguint per l'efecte que la associació tripartit=crisi i l'auge de l'independentisme (al PP) han causat a l'electorat, que ha fet un gir amb derrapada cap a la dreta. Tot i que sembli clar que Laporta volia el seu partit i per això no hi hagué unió, em sembla que això té pin
ta com de "càrrega de profunditat" a l'independentisme, perquè fins el més tonto veuria que la unió d'ambdós partits era el que calia fer. Tanmateix, l'entrada de Laporta al Parlament afegeix interrogants, com ara què faran, - perquè és obvi que no podran proclamar res, i dubto que Artur Mas s'avingui amb ells - i també com encararà Mas el futur. És a dir, si Mas intentarà muntar lo del Concert Econòmic, i si fracassa, - que ho farà - què farà a continuació, és a dir, si seguirà endavant o no. Val a dir que diria que ja s'estan fent enrere, Felip Puig, secretari general de CDC, ja ha matisat (ARA) que no és viable generalitzar el concert econòmic a la basca a tot l'Estat. Certament, això és inacceptable per l'Estat, perquè ja en tñe prou amb una excepció com per permetre un estat federal de facto, per moltes autonomies que hi hagin. Sobre els resultats, el que ja s'ha dit a molts altres llocs: CiU ha recollit nacionalistes d'ERC principalment i de PSC, ICV n'ha perdut pocs, PP ha recollit nacionalistes espanyols del PSC, SI ha entrat amb vots de ERC i de nous. El que cal destacar també - apart de la permanència de Ciutadans - és l'augment del PP, històric. És a dir, espero que tot plegat serveixi de revulsiu, sobretot la terrorífica imatge de veure, durant els primers moments de l'escrutini, la xifra de 3 escons per PxC.

En tot cas, el futur es planteja bé. SI contribuirà molt més a mantenir vigència del debat independentista, i amb representació agafarà més altaveus, ERC haurà de capejar un llarg temporal, i el que és millor, se seguirà coent i madurant l'independentisme, ja que sembla que Espanya tardarà en sortir-se'n. És a dir, la vida continua.

L'altra cosa de
què en volia parlar era l'aparició d'un grandiós nou diari, el diari que neix en aquests temps, que semblen encetar una nova època. És el diari ARA, fundat per pesos pesats del periodisme català, fresc, innovador, jove, actualitzat. Ho té tot. I fins a nova ordre, serà la principal font d'informacions d'aquest blog. Penso que en un futur no massa llunyà, recordarem aquest diari com el fruit del començament d'una nova època, d'una nova era en què Catalunya podria esdevenir independent. Fa uns anys diria que somio truites, però a dia d'avui, i amb el TC a l'esquena, la situació política, la crisi, i els 22000 milions d'euros que desapareixen misteriosament, no crec que es tardi gaire a tenir una bona base social. El mateix Pujol em sembla que va dir no fa massa que se li havien acabat els arguments contra l'independentisme.

Dit tot això, les conseqüències del 2
8-N s'estan deixant sentir amb tota la seva força. Primer, Montilla es retira - declaracions avui al Matí del Cuní -. Crec que és una decisió valenta, que afronta la derrota - la pitjor del PSC en la seva història - amb honor, i és perfectament comprensible. No tant per l'efecte moral - que hi és - sinó pel fet de que, havent sigut President de la Generalitat, sigui acceptable per un mateix tornar a fer de diputat. Hom pot pensar que el següent a caure hauria d'haver sigut Puigcercós, tot i que en el seu cas portava poc temps al front d'ERC.

Tot i tot això, les conseqüències més importants són les que estan fent "reventar" ERC durant les últimes hores. Fem repàs: En primer lloc, Joan Puigcercós ha posat el seu càrrec de líder d'ERC a la disposició del Consell Nacional del partit que ha de tenir lloc aquest 18 de Desembre (ARA). No ha fet com el "Monty", però havia de fer un pas en aquesta direcció. Després hi ha hagut la dimissió sonada d'Ernest Benach, (ARA) que penja la corbata - o l'americana, o el micròfon, o el que pengin els polítics quan pleguen - i renuncia a fer de diputat - tenint en compte que ha estat aquests anys President del Parlament i per tant segona autoritat de Catalunya. Amb això, no han tardat els polítics d'ERC a fer declaracions.

La nota dissonant la posa Jordi Portabella, que fa una crida als partits independentistes per unir-se sota el projecte que pretén liderar per a les pròximes eleccions municipals (ARA) - que són dintre de poc. Amb tot aquest terrabastall, dos personatges d'ERC, l'eurodiputat Oriol Junqueras i el prtaveu Carles Bonet, han llençat missatges. Oriol Junqueras insta al seu bloc (ARA) al líder d'ERC a gestionar l'independentisme, i a iniciar un procés per reconduir la situació. En canvi, Carles Bonet (ARA) és molt més dur amb Puigcercós, demanant la seva dimissió, i també coincideix amb el missatge renovador; i val a dir que és del sector carodista, pel que sembla. És a dir, ERC ha saltat pels aires, convulsionada pels conflictes interns que tant han danyat la seva imatge i han creat escissions que entorpeixen el seu anomenat "espai electoral".

He de confessar que aquestes eleccions vaig votar ERC. Si la situació nacional no hagués estat la que és actualment, segurament hauria votat un partit sense representació que m'agradés més. Però com que calia donar suport a un independentisme creixent - a més estava enfadat per la no unió entre Laporta i Carretero - i ERC era el que tenia més pes, vaig anar al vot útil - sense comptar que comença a haver debat sobre com muntem la independència. El que vull dir és que a dos dies d'haver-los votat, veig que és un partit amb seriosos problemes interns, és a dir, no hi ha acord, i no és que posin per davant Espanya o Catalunya, o siguin possibilistes, és que prima l'interès personal i de partit, com ha passat amb el Laporta, i la resta de partits. Actualment, qui em dóna millors sensacions - tot i saber que no és del tot d'esquerres - és el Carretero, perquè sembla ser que són els qui de veritat aposten per la transversalitat, i els qui per quedar-se fora del Parlament no sembla que hagin estat tocats pel poder, és a dir, la seva actitud de buscar la unió - o això semblava, tot i quesembla ser que la raó està a SI, i no a RCat. Laporta és massa personalista - per molt que ho negui, i amb els altres dos oportunistes, abans herois, al darrere - i tot ell revesteix SI d'una aurèola d'independentisme massa de dretes, sense ser del tot transversal, com s'ha pogut comprovar.

A pesar de todo, el que sí trobo francament bé és que qualli el missatge de renovació. És a dir, la independència no és cap retorn, cap recuperació. Jo no necessito la Corona d'Aragó no l'11 de Setembre de 1714 per ser independentista. La independència serà quelcom nou, serà la creació, el "reset", el tornar a començar de zero, allò que ens hagi de fer il·lusionar per un futur per construir, per una nova oportunitat, per tenir, com diu el Mas, una Catalunya millor. Sota aquest eslògan s'amaga a CiU els desitjos de poder aprofitant per al seu benefici els incauts del 10-J, que han cregut que Artur Mas portarà la independència. Jo ja aviso, tinc molts i seriosos dubtes de que Artur Mas vulgui, pugui o desitgi portar la independència, és més, al marge del que ell pensi, els poders, recursos, interessos i burgesia que ell té al darrere no la volen, o almenys això sembla. El gran teatro d'aquestes eleccions ha sigut l'entelèquia de que CiU vol ser o s'ha fet independentista. El que cal ara és mirar endavant. Madurar la societat, fer créixer l'independentisme, fer estavellar CiU contra Madrid i el Rajoy, - si és que això es passa, perquè podria ser que es possessin d'acord - i sobretot renovar-ho tot, aconseguir la punyetera candidatura unitària, la unió dels independentistes per fer el més gran, noble i millor acte de país que poden fer els nostres polítics: Aconseguir un estat per Catalunya.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies ante kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

29.3.10

Parlem de UPyD, i després de trens.

Oh, com es nota a l'horitzó que s'acosten eleccions. Qui no ho hagi notat és que no llegeix moltes notíciues sobre els polítics que surten. Clar que mirar notícies de polítics no és el principal esport des de fa temps. El cas és que he trobat un parell de notícies d'EuropaPress sobre Unión Progreso y Democracia que conviden a parlar-ne. La primera - aquesta - és que es veu que esperen entrar al Parlament de Catalunya amb els corresponents 3 diputats. Que és el mínim que s'ha de tenir per arribar-hi. En un principi creia que no, apa, on vas. Però rellegint la notícia potser cal que hi reflexionem. Ciutadans era una força molt més local i sense un projecte no tan clar ni tant publicitat i va arribar-hi. UPyD, tercera força a Madrid i amb un programa - i a hores d'ara amb suficients recursos com per poder incidir decisivament en la política - que tothom ja comença a conèixer, no pot ser menys.

Segon
s EP, Rosa Díez - la màrtir de la UAB -, va dir dijous en un acte a Barcelona que multiplicarà les seves visites a Catalunya i sembla ser que la direcció del partit es bolcarà a la (pre- xD)campanya - molta gent curta de mires ja n'ha pres nota i correrà a comprar pintura i aquestes coses -. Un altre membre del partit - el que podria ser cap de la llista catalana - també ha estat declarant això de que treuran diputats, que el seu programa no serà només identitari (menos maal! APM, xD), i que es fixaran sobretot al "graner" del vot abstencionista, en el que pugui caure de PSC i PP - curiós, els dos grans partits estatals - i, sobretot, de Ciutadans, que és d'on crec jo que treuran més suc. La gran part de Ciutadans - que és com dir el partit mateix, per les seves idees - es bolcarà a UPyD, i passaran a formar-hi part. Aquesta és una de les raons per la qual crec que tenen - desgraciadament, potser - opcions d'entrar al Parlament. Que no està tot dit, i que amb 3 diputats poc es pot fer, però hi seran, faran declaracions - que seran provocatives, ja veureu, i tindran molta publicitat - i aconseguiran propaganda potent i gratuita. Una altra cosa és l'efecte contrari que puguin tenir, i a on exactament estaran els seus plantejaments.

I és que aquí entra l'altra notícia. Es veu que avui a Palma de Mallorca el partit ha emès un comunicat en què criticava que el català fos requisit per accedir a la plaça de director de centre educatiu públic. Sembla ser que 118 centres han de renovar junta directiva, que n'hi han 36 on ningú s'hi ha presentat i 12 candidats que no podran accedir-hi, ja que es requereix el nivell C de català. Sembla ser que el problema està en que hi falta gent, i es pot comprendre. Però el que sí no puc comprendre és que un director d'escola no pugui acreditar el suficient coneixement d'una llengua que apart d'utilitzar-se allà on treballa ha d'ensenyar, o encara més, ha de dirigir un equip de persones que l'han de d'ensenyar.

El problema ve més o menys de que els concursos d'oposició a places públiques són estatals, de manera que la formació bilingüe d'algunes comunitats contrasta amb la formació monolingüe d'altres. Estem amb un altre punt de vista que desprecia el bilingüisme que aquí tant defensem. UPyD defensa que això mediocritatitza els nous aspirants i el nivell de l'escola pública. Jo crec que, apart de no conèixer cadascun d'aquests aspirants ni de tenir el seu currículum vitae sobre la taula, acreditar el nivell C de català és un coneixement valuós més, que suma. UPyD defensa que no sigui requisit, sinó mèrit. I quin valor te aquest mèrit? Es permetria accedir al càrrec algú sense el C i esperar a que decidís treure's el nivell? O simplement seria com acreditar qualsevol altre llengua? En aquest cas, algú amb alt nivell d'un bon nombre de llengües - podríem pensar en llegües àmpliament usades o útils avui en dia, però també podríem estar parlant de llengües que no fossin considerades així - entraria sense tenir coneixements de català? Això sí que seria mediocratitzar l'escola pública perquè l'ensenyament de la segona llengua seria deficient i afectaria - quedaria millor si diguéssim que "escoraria" - el nostre preciat bilingüisme. No es tracta d'una llengua, sinó de dos. Obviar això és manipular, mentir i fer demagògia però clar, fora d'aquí, qui se'n donarà compte? Recordeu, tercera força a Madrid.


I ara parlem de trens. Sembla ser que el traspàs ja està fet de fa un temps. Ja no són Cercanías sinó Rodalies i ja no són C3, C4 o C5, sinó R3, R4 o R5. El color és taronja, i no sé si el logo ha canviat. I canviar l'aspecte dóna feina, estem en temps de crisi. Això tan empipador de canviar noms i logos dia sí dia no és una primària estratègia per donar feina i intentar generar llocs de treball. Resulta que avui mateix - tot i que ja siguin la una i mitja de la matinada o.O - s'ha tallat el servei de trens entre Arc de Triomf i Sant Andreu Arenal, que és el mateix que afectar a la mateixíssima Barcelona el trànsit de les línies cap a l'interior direcció Terrassa i Sabadell, cap a Vic i després Puigcerdà així com cap a Maçanet. És a dir, la meitat de la xarxa. Es veu que això afectarà uns 30000 passatgers cada dia - suposem que feiner - que es diu aviat. Per altra banda, tot això té l'al·licient de que s'està construint l'intercanviador gegant de La Sagrera-Meridiana així com noves estacions. No és només un canvi de catenària.

Tant a Vilaweb com a EP han tret la notícia - aquesta i aquesta altra - per informar, on mentre a la primera ja es parlava dels enrenous, dels milers de persones afectadesi dels nous canals informatius de Rodalies de Catalunya - una web, un telèfon i una altra web informativa via Twitter - a l'altre sortien les declaracions d'avui del director de RdC, on parlava dels objectius de les obres - fiabilitat contra averies, noves estacions, ampliació de La Sagrera ja mencionada i del servei tan competent que donarà - i el que és un consol - menos maal! xDD - que s'ha començat ara per poder llimar i solucionar problemes durant la Setmana Santa amb el menor nombre de passatgers i poder afrontar òptimament un servei regular.

El traspàs de la RENFE era una cosa que es venia demanant fa temps, i que durant els mesos dels dos anys proppassats van protagonitzar protestes de viatgers, demandes de traspàs, esvorancs, manifestacions i el que ja es coneix com el català emprenyat, van portar a la Gene a posar-se les piles i a aconseguir-ho, tot i que diria que ja venia amb l'Estatut. Però compte! s'acosten eleccions. Sí, començar ara per solucionar problemes, però també per acabar a temps per les eleccions. Que tothom es coneix, i si algun efecte tenen la imminència d'eleccions són les presses per inaugurar i arreglar coses - que si el Sincrotró, que si l'Hospital del Baix Llobregat... - que dónen publicitat i intenten recaptar vots que CiU apreta a les enquestes. Aquest és el problema que salta a la vista, ja que afectar l'ingent trànsit de passatgers per aquell nus de comunicacions a finals de març - que és com dir a l'inici de la recta final del curs lectiu i que suposa un malestar general així com la complicació de moltes coses - no pot tenir gaires més explicacions, que no excuses.

Però el problema de fons i més greu és el del finançament. Tothom sap que a Cataunya hi entren més diners dels que surten. De fet el vídeo que ahir us treia - aquest - en diu les dades, el 10 % del PIB només pel 2005. El traspàs de Rodalies sense un finançament que ho sustenti és una càrrega més. Un llast. Necessari, ja que administrar-ho aquí deu tenir els seus avantatges així com una - potser - millora d'aquesta administració. Però un pes. Rodalies necessita moltes millores. Una de les línies cabdals com és la de Vic necessita urgentment des de fa dècades - suposo - un desdoblament, ja que només hi ha una via, i la varietat de zones per les que passa multiplica moltíssim el cost de l'obra: ampliar túnels, ponts, etc. Segurament quan acabin les obres la nova catenària tardarà segles literalment en tornar a averiar-se - esperem, xD - i les noves estacions així com la millora de les existents milloraran el servei. Però la vertadera inversió requereix l'esforç d'un estat, que ha d'arribar algun dia. Ara per ara, seguirem sent una comunitat més, tributària com la resta. Però ja ho sabem: la prosperitat de la societat catalana, de la nació catalana, depèn de la creació d'aquest nou estat que permeti no estancar-se. Potser aquest nou entrebanc ferroviari incrementi la Indústria Independentista. I acurti un xic més la distància que queda a aquest país per recórrer. Així com la frase de l'altre dia on es comparava a Catalunya amb un tren, potser la independència encara s'acabarà decidint sobre rails!







Fuscus Dominus


Scriptum factum IV kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

5.3.10

Rosa Díez (o Ibarretxe, 2a parte) i... toros! xD

Quantes coses que passen, eh... hi han molts indeseables eh, es gravíssim! (xD)

Primer de tot, el que ja havia llegit per algun lloc quan lo de l'Ibarretxe a Ciències Polítiques de la UAB - que vaig comentar aquí - va ser que havia de venir aquesta senyora a fer una altra conferencieta d'aquestes, també a Polítiques, de manera que el que ha passat es veia a venir. Això ho he trobat per Europapress, mentre buscava cosetes bovines, que després en (re)parlarem. Resulta que hi ha hagut un centenar de persones (aquí si tenim xifres) que de manera una mica forçada - es parla d'empentes i petita allau, podem suposar que amb una "violència moderada" o el que és el mateix, "a presión" - han aconseguit entrar a la sala on s'anava a celebrar la conferència proclamant crits i consignes que tothom es pot imaginar. EP també parla d'enfrontaments - fins i tot cops, segons l'agència - amb partidaris de Rosa Díez, cosa que em xoca, però no massa. Vull dir, estranya que se'n parli així tranquil·lament perquè per molta llibertat d'expressió que hi hagi deuria costar trobar algú a Catalunya que estigués d'acord amb les premisses d'Unión Progreso y Democracia, així que potser sí que hi havien partidaris, però em fa olor de gent que simplement volia escoltar-la i que estava en contra dels sidrals habituals.

Com deia, el grup de gent ha aconseguit entrar i "reventar" per moments la conferència, fins que a la tarima Salvador Cardús, degà de la Facultat - famoset cultural per aquestes terres - de Polítiques ha cancel·lat l'acte i han marxat cap a una altra sala - sempre amb forta protecció privada, segons EP - on s'ha aconseguit pronunciar la conferència, tot i que es parla de que els protestants han llençat pintura vermella i han tacat al Cardús. La odisea segueix - la conferència? ni idea, EP en sua milles xD - per sortir perquè llençaven papers i coses diverses fins que han arribat al cotxe que se l'havia d'endur, que també li plovien coses, fins i tot alguna pedra segons l'agència. Sembla que pel camí Díez va tenir temps de fer unes sofertes declaracions a EP, molt iròniques, en què estava satisfeta d'haver fet la conferència i de la llibertat d'expressió d'Espanya. Això només ho pot dir així qui sap que obtindrà ampli rèdit polític de dir-ho en aquell moment! Al final, Díez ha arribat al cotxe que ha arrencat "a tota velocitat" (EP dixit, com si fos realment una pel·lícula de James Bond xDD).

Un que firma tot això ha buscat igual que quan lo de l'Ibarretxe. SEPC i CAF no en deien res, absolutament, però he anat directament a Indymedia, una agència de notícies anarquista i contrasistema. Allà el que he trobat ha sigut l'escueta notícia de la convocatòria de protesta, on es convoca una manifestació a la Plaça Cívica - punt central del campus de la UAB - i que podeu trobar aquí. El millor d'això són el parell de comentaris de la notícia, del qual en destaco el d'en Joan Gil Oliveras, a qui hauria de linkar a aquest blog un dia d'aquests i amb qui no tinc massa relació. El primer comentari critica la convocatòria argumentant que es donarà una imatge feixista - la paraula estrella des de fa uns anys - si es boicoteja l'acte, amb l'argument ètic de "no facis a ningú el que no voldries que et fessin a tu", de manera que el que millor es podia fer era protestar provocant un debat amb Rosa Díez, on poder estomacar-la amb raons. Però el millor és el del Joan - el comentari és aquest - en què avisa que a la web d'UPyD ja s'avisava de l'acte i que per tant era un acte polític, en què s'explotava la imatge d'una Díez democràtica boicotejada a la UAB. I això és el que ha fet, per gust i regocijo d'uns quants. "Es de ser inútiles eh!"

Tot i això, a Vilaweb hi havia notícia, bastant més escueta que a EP, i és aquesta. Sí que es parla de boicot, de cancel·lació de l'acte, de fer l'acte en un lloc reduït, i de llençament d'objectes, entre ells pintura que ha impactat a agents de seguretat. Com es pot veure, no surt el Cardús, no surt l'arrencada pel·liculera del cotxe, no surten les empentes... En fi, coses que passen. Com deia Gil, més valia deixar fer l'acte multitudinari i obrir un debat amb tothom, deixar a quadros la Díez o impedir l'aprofitament negatiu de la situació. I per acabar d'adobar-ho, ha sortit el PSC - aquí a EP - a defensar la llibertat d'expressió i a criticar amb la cantarella que tothom coneix d'estudiants minoritaris, mentre l'agència repetia el que ja havia dit, empentes, boicot, etc.

Canviem de tema, entremos al ruedo. Jo ja ho vaig dir ahir. La ILP, el debat al voltant de tot el tema taurí donarà un protagonisme i un vigor al tema taurí sense precedents, un fet innecessari. I ja està passant, amb un furibund intercanvi d'artilleria de tots els calibres que "ríete tu de Vietnam". I ahir també vaig opinar sobre el tema, aquí. A Europa press podem llegir aquí que València ha seguit els passos d'Esperanza Aguirre - cosa esperable - de declarar Bé d'Interès Cultural a les corrides de toros i blindar-ho. A tot això se li sumen les declaracions - a València parlaven també de les festes taurines a les festes majors dels pobles, que diria que no sempre són corrides amb mort de l'animal, hi han empreses d'espectacles taurins i acrobàcies sense gota de sang - com les dels portaveus de Madrid - aquí, EP - que argumentaven que tot aquest rebombori afecta els interessos generals de Catalunya, apart de fer defenses de la festa taurina parlant del seu arrelament cultural espanyol i del respecte a la llibertat, pel tema de prohibir coses. I evidentment, que tot això només ho poden fer sectaris, antiespanyolistes, radicals, etc. Diria que s'ensuma una temporadeta d'obtindre rèdits polítics de xinxar-nos, com quan fa uns anys, que va motivar l'aparició del "Polònia".

Múrcia (aquí a EP) també s'ha adherit al Movimiento - no m'estranyaria que s'anessin sumant Comunitats governades pel PP - i també ha començat a fer gestions per declarar BIC les corrides. I tornant al debat al Parlament, fins i tot francesos s'han posat pel mig. Van apareixent més i més personatges al debat, a favor i en contra, com ara els d'ahir, amb un ex-torero parlant també de nacionalisme o un filòsof desgranant científicament, com un forense, el patiment de l'animal ensenyant fins i tot una espasa de torejar o unes banderilles, cosa que trobo fins i tot esperpèntica. I avui han arribat personalitats franceses defensant les tauromàquies al Sud de França o representants dels correbous a les terres de l'Ebre, que argumentaven que si es prohibeixen les curses de braus després vindran els correbous, i que hi ha molta demagògia al voltant de tot això. Cosa que hi ha molta gent que també ressalta. Fins i tot han sortit al Periódico de Catalunya - aquí - unes personalitats del món taurí amb el to derrotista de que s'aboliran les corrides a Catalunya, cosa en la que crec que tenen raó. I el mateix diari, en la seva versió digital parla aquí de que el president de les Places de Toros ha reclamat que es declari la festa Patrimoni de la Humanitat, aportant raons semblants a les tauromàquies - tenen molta força en defensar la llibertat d'elecció de cadascú. Fins i tot a la mateixa notícia es pot llegir que es crarà un post-grau en toros a la Universitat Nacional d'Educació a Distància!! Més cec i inepte per no preveure que ara el tema està candent i que es mouran fils per tenir encara més toros no es pot ser. "No querías caldo? Pues toma dos tazas!" és el que ens passarà. Ara que ja feia temps que els toros passaven desaparcebuts, que no se'n parlava, que era un fet cultural que moria d'inanició, s'ha otorgat a la dreta espanyola una ocasió d'or per potenciar la festa, i com a les pròximes elecccions tinguem - que el tindrem - PP, hi hauràn uns focs artificials de gran magnitud. I més toros, clar. I espereu que encara no s'ha acabat. Això no ha fet més que començar. Quanta ineptitud.

Fins i tot podríem catalanitzar les tauromàquies, cosa que també seria una sortida, en la qual no hi hagués mort i patiment de l'animal però es conservés el tret cultural. Com ja he dit, existeixen a Espanya espectacles taurins que res tenen a veure amb espases o banderilles, si no amb acrobàcies o fintes. Però si hi reflexionem, ens trobem que no és només això. La silueta del toro d'Osborne ens ho confirma: tot el que tingui a veure amb bous a Espanya és patrimoni espanyol, i catalanitzar - ni que sigui en part - qualsevol element taurí semblaria massa artificial, forçat, de manera que no tindria èxit. Sí és cert que durant molt de temps foren presents a Catalunya, que Barcelona tenia fins a tres grans places, i que les tauromàquies fins i tot estan presents a la nostra història, com algunes revoltes i bullangues del segle XIX que van esclatar per les condicions socials i amb l'excusa de que van sortir toros massa mansos. Potser no és tant el rebuig català com l'apropiació espanyola, potser són dues forces que actuen alhora, com podem comprovar aquests dies. Rebuig per aquí és igual a més apropiació per allà. Potser els temps estan canviant. Potser el fet de tenir tauromàquies a Catalunya simbolitzava - com altres coses - la relació estreta de Catalunya i Espanya, sigui per la conveniència dictatorial com per la complicitat antifranquista. Potser la reafirmació cultural catalana ha anat desplaçant les afirmacions culturals espanyoles, desplaçant-se les unes a les altres, per les forces que ja he dit i que actuen en la mateixa direcció. Com una espiral. Com sempre.







Fuscus Dominus


Scriptum factum III nonae marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus, Sanctus Hadriani.

3.3.10

Contractes de gent jove, ILP sobre consultes i toros.

Les alarmes han saltat avui pel matí, quan he sentit per la ràdio al Basté a "El Món a RAC 1" anunciar que es proposa la creació de contractes precaris especialment dirigits a la gent jove, sense cobertura social, indemnitzacions, per sota del sou mínim, cadenes a la feina, capatàs, racionament de pa i aigua diaris, horaris de feina... una sèrie de condicions que ni el Ritz, tu. Resulta que s'anava a proposar i ja començaven a haver-hi reaccions. Aquest migdia entro a Europapress i llegeixo aquí que no, que Díaz Ferrán - el president de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales - només ho va parlar com un exemple entre passadissos, i que no està a la taula de ningú.

A la notícia es segueix parlant dels moviments entre partits, empresaris sindicats i tot el que se'n diu diàleg social per sortir de la crisi i aquestes coses. Resulta que a altres països monten contractes especials de gent jove amb el que aconsegueixen reduir l'atur.

El que no he trobat per EP és el que porta Vilaweb en portada (això). Resulta que avui el Parlament ha aprovat una resolució de suport a les consultes independentistes amb els vots de CiU i ERC, amb l'abstenió d'ICV i els naturals vots en contra de PSC i PP. A més a més, sembla que des del Parlament s'encoratja a seguir endavant amb tot el procés de les consultes i es parla en alguna ocasió de l'alt ressò o l'alta participació, cosa que considero que si ha sortit del Parlament deu tanir bastanta sorna, perquè el 28 F és la onada que ha passat més desaparcebuda abans de que se celebrés.

Segons Vilaweb, la resolució aprovada ratifica una altra resolució sobre el dret d'autodeterminació del 1989. Més avall es pot llegir el mosqueig del PSC amb CiU, acusant de camaleonisme polític als convergents. És el que potser ara els convé, però tinc una ombra de dubte. Podria ser que CiU estigués jugant amb aquesta imatge i que estigués apostant realment per la independència? Si tant busca el poder i el gir a l'independentisme li surt bé, podria perdre suports un cop guanyades les eleccions si no fa cap pas en aquella direcció. Podem estar d¡acord en què li convé, però se'n desentendrà un cop tingui la paella pel mànec? Una altra pregunta que queda en l'aire i que tothom vol saber com cau a terra. La fama que té CiU podria ser usada en aquesta direcció per despistar.

I també al Parlament avui (notícia a Europapress sobre els convidats i algunes aportacions, i a Vilaweb) ha començat el debat sobre la Iiniciativa Legislativa Popular antitaurina, per prohibir les curses de braus - les "corrides de toros" - a Catalunya. Ja fa un temps, quan això va començar, opinava que era una cosa contraproduent, perquè posava el tema a la palestra pública i li donava un protagonisme innecessari just quan era una cosa cultural que es moria d'inanició. Perquè és una cosa cultural, jo ho veig així. El toro, el brau, el bou; és un boví present a la cultura mediterrània des de temps immemorials, si teniu prou diners us feu una volta per Creta i m'ho expliqueu, o us acosteu a veure figuretes ibèriques als principals museus d'arqueologia espanyols. Vull dir, per activa o per passiva és un element present.

A fi de comptes, a l'arena - aquí també hi ha vocabulari d'amfiteatre romà - hi van sols el torero i la bèstia, i és en part la lluita entre l'home i la naturalesa, per això és fins a cert punt important que de tant en quant algun torero es faci mal, perquè ha de recordar a tothom que cal alguna cosa més que esclafar-se el testicles i fer onejar una capa vermella per torejar i sortir d'una peça. Fins aquí és un assumpte cultural, que un antropòleg de torn ens podria confirmar. La mort de l'animal - la derrota i suposat control de la natura - podria ser-ne també part. Deixo en l'aire les suposades xixines que puguin fer al bou abans de treure'l a l'arena per facilitar les coses, no ho he vist ni ho puc confirmar. Vull dir, la mort de l'animal, després de bastant patiment, no és alegre graciosa i agradable.

Però tampoc és diferent a la tònica del món animal. Crec que en això hi ha una hipocresia humana traslladada al món animal, que no ho és i no entén de sentiments, bellesa exterior o qualsevol altre valor. La bellesa exterior pot ser reclam sexual o camuflatge per escapar o matar, els colors exteriors d'un animal poden ser avisos de perill, la mort d'un animal és aliment per la resta. Al món salvatge, no hi caben els sentiments humans. Durant un documental de lleons no hi ha cap càmera que vagi a salvar gaseles. Però és que no només això, entre els animals domesticats tenim molta més hipocresia: qui renunciaria al paté de foie-gras en pro del patiment dels ànecs quan se'ls infla el fetge?, o qui sabotejaria granjes per alliberar les gallines de ser convertides en pollastres? Com van les xifres del genocidi animal comès pels humans? Ah clar, és per alimentar-nos. L'argument del patiment animal no és per ell mateix un argument, si nó que va associat a un altre element: salvem els pandes i les foques perquè són maques, als tigres perquè els abrics de pell són de ricatxons, i els toros aquí perquè és una qüestió cultural.

En nacionalisme tinc la opinió de que Espanya és en realitat la nació castellana, que en la seva expansió i supremacia política ha incorporat elements culturals que eren comuns de totes les nacions peninsulars, i un dels trets que més ha apropiat és el toreig. Per tant, en una Catalunya que es reconeix a sí mateixa, s'ha identificat els toros com un tret cultural aliè i l'argument estrictament de protecció animal - que hi ha qui el conrea deixant de banda els nacionalismes - es solapa amb l'associació cultural, o s'hi escuda. Per tant el debat és, crec jo, cultural i nacionalista; la prova més evident és el tema dels correbous a les riberes de l'Ebre. Sembla que ho estigui criticant com el PP, però no. Jo estic en contra de les corrides de toro, em sembla bé que no es facin. Només discrepo en dues coses, que hi estic en contra per una raó estrictament cultural, i que ha de ser una cosa paulatina i silenciosa, de sumir en la ignorància i l'oblit un tret cultural molt identificat amb una altra nació, - i per tant amb reminiscències polítiques - però sense intervenir-hi, mantenint el respecte. En altres paraules, que el desinterès de la societat catalana fes tota la feina, sense necessitat de prohibicions, que a la pregunta "perquè no hi han corrides de toros a Catalunya?" es pugui respondre "perquè a ningú li interessen" i no "perquè s'han prohibit". Crec sincerament que no calia prendre's tanta molèstia amb això.






Fuscus Dominus


Scriptum factum V nonae marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus. Sancti Medir ferentis aquam.