Manifestació independentista al Twitter

Quants catalans hi ha al Twitter? Tinc la impressió que bastants, ja que quasi permanentment hi ha algun Trending Topic - el TOP10 de temes més mencionats al Twitter - sobre alguna cosa que té a veure amb Catalunya, com ara mateix, quan mentre escric això Quim Monzó és Trending Topic per un article fabulós a La Vanguardia sobre l'entrenador del Girona Raül Agné, que va plantar una roda de premsa després d'un partit per les protestes d'alguns periodistes perquè no parlés en català als periodistes catalans (aquest és l'article). Per cert, que té tot el suport d'aquest humil bloc i de moltíssima altra gent, fins fa res també era T.T.

Fa poc vaig obrir una nova compte a aquesta xarxa social (@FDSirDarkest) i em preguntava si fóra possible elevar a Trending Topic estatal (dubto que s'arribés al mundial xD) el tema de la independència de Catalunya, simplement per provar-hi la musculatura del moviment independentista, creixent com l'espuma i crec que amb incidència al Twitter.

Es tractaria de piular - publicar un micromissatge de 140 caracters - cadascú que s'hi volgués sumar, algun text - o quelcom similar a un crit, com a una manifestació - amb l'etiqueta #independència, per exemple, fent-ho les vegades que volgués (en certa manera arribaríem a l'SPAM, però Twitter és una xarxa on un tsunami de piulades et supera segon a segon, així que no hi ha problema perquè l'objectiu és arribar al T.T.). Podria ser que altres variants com #independènciacat o coses similars tinguessin igual èxit, però fóra interessant que tothom usés la mateixa etiqueta a fi d'arribar quant abans millor al Trending. Tanmateix, desconec si s'han aconseguit coses similars, potser la cosa succeí quan algun tema candent com la manifestació del 10 de Juliol estava en marxa. Per altra banda, fóra interessant que d'alguna manera s'arribés a un acord sobre quin hashtag - etiqueta - utilitzar.

Mai se sap, a Tunísia, Egipte i els que seguiran també van usar o usaran les xarxes socials, i Catalunya hauria de fer el mateix.

Visca Catalunya Lliure!!








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XV kalendas marcii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Viva Cataluña libre

Aquest és un articlet que he trobat al Crònica, un dels diaris digitals "intereconòmics" nostrats. A vegades deixen anar alguna perleta, i és una sort estar-hi allà quan cau. En fi, crec que té molta i molta raó en tot el que diu, ja que és un aspecte important. Solem avantposar la independència en sí a tot en molts discursos, però penso que es important establir una sèrie de punts en comú importants, i les directrius de la política lingüística de la Catalunya independent - que tothom suposa també que serà República - són un punt molt més important del que ens pensem. I malgrat tot, és un punt candent ja que hi ha encara molt nacionalisme ranci, cec i sord a la realitat i que segueix ancorat en preceptes antics i fins i tot nocius, tant per la nació com per al seu futur. Espero que el que diu aquest senyor, un tal Àlex Miquel, sigui ben aviat repetit per molts i els nostres (futurs) polítics sàpiguen a què atenir-se.

Quines han de ser les llengües oficials de la futura República Catalana independent?

Són moltes les respostes que necessitem respondre per convèncer a una majoria de catalans de la necessitat d'un Estat propi dins de la UE per a Catalunya. Ara bé, al meu entendre hi ha una resposta de la qual no podem defugir i és la de saber amb claredat quina ha de ser la política lingüística del futur Estat català. No podem plantejar un referèndum d'independència si no sabem quin estatus tindran les diferents llengües parlades al nostre país en el futur Estat. És evident que el català ha de ser la llengua nacional de la Catalunya lliure. Però considero que no ha de ser la única llengua oficial de la nació.

En aquests moments no hi ha unanimitat, entre els independentistes, sobre quin estatus legal hauria de tenir el castellà en la República Catalana. Al meu parer, el castellà ha de ser llengua oficial de l'Estat català, tal i com ho és en l'actualitat (reitero, amb un ús lògic i preferent de la llengua catalana). Els motius perquè el castellà sigui oficial són diversos:

1. El castellà és una llengua tan parlada com el català al nostre territori. El castellà és una llengua majoritària del nostre país, parlada per milions de catalans i catalanes. Així, cal respectar els drets lingüístics d'una part molt important dels nostres ciutadans. A diferència del que ha fet l'Estat espanyol, els catalans hem de donar exemple, i hem de fer una bona gestió de la nostra pluralitat lingüística.

2. Moltes de les inversions econòmiques i d'intercanvi de coneixement al nostre país es fan perquè s'hi parla el castellà. Si el castellà deixés de ser oficial, correm el risc que hi hagués empreses que no es volguessin instal·lar a Catalunya o que molts estudiants de nivell no volguessin fer recerca al nostre país.

3. El castellà, com l'anglès i el francès, obre moltes portes per a Catalunya, sobretot a Llatinoamèrica. El que hem de fer és obrir portes, doncs, i no tancar-les. El que ha de fer el govern és reforçar l'anglès i el francès entre els nostres ciutadans, però ometre el castellà seria un error garrafal.

4. No és gaire realista pensar que la població catalana donarà suport a la independència eliminant drets lingüístics a una part majoritària dels catalans. Si volem guanyar un referèndum, el que hem de fer és sumar a més gent al nostre projecte, no pas discriminar.

En definitiva, penso que cal aclarir i deixar clar que el castellà ha de ser llengua oficial de la futura República Catalana. El català, primer. Evidentment.

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm III idus februarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Estem a mig camí

És només una reflexió, breu, ràpida, però crec que necessària, perquè crec això, que estem a mig camí.

He trobat al Crònica - un d'aquests diaris "intereconòmics", és a dir, la resposta catalanista digital enfront dels mitjans poc curosos i manipuladors espanyolistes - una pregunta llençada a l'aire, suposo que per crear debat: Què ha de fer Esquerra? S'hi plantegen diverses coses, des de fer la transversalitat independentista a seguir al seu lloc, i fer oposició a la dreta catalanista de CiU i SI (encara que dins de SI hi hagin coses tan dispars com el PSAN). Això m'ha fet pensar, un cop més, en l'independentisme complex d'avui dia.

La reflexió ve a ser aquesta, estem a mig camí. Estem a mig camí perquè el que hem vist i sentit fins ara dels últims anys ens ha posat sobre rails d'una via que no està pas morta, millor dit, ens ha canviat de via perquè a la que estàvem es va morir, li hem vist el final. Però encara falta molt. Les enquestes otorguen el premi a l'espuma, però no hem arribat al nivell exigible d'independentistes. Que una cosa és pensar-ho i l'altra és votar que SÍ, perquè per votar-hi a favor no cal pensar-ho, n'hi ha prou amb fer una balança de raons. I després, el 28-N el que ens ha dit és que l'independentisme encara no està preparat. El polític, vull dir. Al carrer fa alguns anys que ho comença a estar. Tenim associacions i demés, i tenim consultes populars - que haurien d'haver estat millor gestionades per no fracassar en algunes tongades - i la cosa segueix creixent com l'espuma, mentre que els dos tripartits han afavorit el clima, i ens han donat el debat, a més de posar-nos al punt de mira de l'espanyolisme. Que CiU hagi aplegat un molt bon tros del pastís dels independentistes és perquè encara no ha arribat l'hora. És a dir, SI i RCat s'han avançat al moment. La seva proposta haurà de triomfar més tard, perquè està vist que el referèndum - abans de la proclamació - només es podria fer en rebel·lia amb Madrid, i per tant en una situació legal ambigua, perquè precisament seria com si no existís, és a dir, sense valor jurídic. Madrid no el concedirà mai, i crec que caldria realment seguir la senda de Kosovo. Fer la proclamació i obtenir el permís per fer el referèndum ben fet. Perquè Madrid ja l'hauria concedit si sabessin el que sortirà.

Però encara falta. Falta que l'independentisme segueixi creixent, falta que més Tribunals Constitucionals legitimin el que es vol fer a Madrid, que és desmantellar l'estat de les autonomies. Falta que Catalunya vegi realment que la via autonomista s'ha mort, que el somni postfranquista no ha existit mai, que Espanya no vol ser plural, ni ho ha volgut ser mai. Molts hem vist el final de la via de lluny, però n'hi han de molts altres que no ho veuran fins que no tinguin el final davant dels nassos. Llavors, quan tothom hagi vist que el que cal és dir adéu i començar un nou cicle, llavors els SI's o RCat's que tinguem triomfaran en la seva via, perquè els ERC's o CiU's del moment que tinguem també hi seran. És qüestió de temps. De moment l'independentisme - i ara generalitzo - ha decidit posar-se en mans del més catalanista dels autonomistes, que és CiU - que ja ha començat ben il·lustrativament, ajudant-se del PSC i el PP per muntar el Parlament i marginant ERC i ICV - perquè creuen que és la opció correcte, i perquè els altres, carallots, no han sabut veure que unint-se acceleraven el procés. Tanmateix, mai se sap, potser ens van fer un favor. Millor una proporció de 70-30 demà que no una de 60-40 avui.

En tot cas, paciència, i a seguir conscienciant. CiU ens vendrà com de costum, l'independentisme creixerà, Rajoy serà presi i tindrem tota la caverna obrint foc pesat, mentre a cada dia que passa anirem veient més i més com l'autonomisme és inviable. Temps al temps.







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Independentisme municipal

M'agradaria que no se m'hagués ocorregut, però així ha sigut: se m'ha ocorregut el titular "Continuen les declaracions dels partits independentistes per fer veure que aniran junts i així captar més vots". En vista del que he passat el 28-N, sembla que ara tot siguin presses. Per burros, així de clar. Personalment, no els hi ho perdonaria mai. Però el mal ja està fet, cal assumir que han sigut uns carallots i que, tard o d'hora, hauran de veure la llum i fer el que l'independentisme fa temps que els hi demana que facin. Però costarà, no perquè lluitin contra la seva consciència, sinó contra els interessos en què aquesta unió no es produeixi. Ni a CiU ni a ERC els fa gràcia, ja que el partidisme està molt instal·lat. El nostre gran problema és que l'individualisme ha fomentat l'aparició de "líders" en comptes mirar per l'interès comú.

A La Garriga (ARA) ja s'han posat en marxa: ERC, SI i RCat aniran juntes a una llista. Suposo que d'aquí a les municipals hi hauran altres llocs on això serà possible, i a Barcelona, amb la consulta del 10-A a la vista, la bona participació del vot anticipat a la Barceloneta (ARA), - entenent per "bona" en relació a les altres, un 20% - també s'estan movent les coses per aconseguir el que Portabella deia fa temps, la unió dels independentistes a Barcelona (ARA). A més a més, sembla que la barrera del 5% de vots per entrar als ajuntaments pesa molt per fer els pactes, és a dir, seria una raó de pes per fer la coalició. En altres paraules, aquí sí que o van units o els nous no entren.

Però hi han veus en contra, i raons per fer-ho. Primer, tenim dos "líders" a Barcelona: el Portabella i el Laporta. Un altre "líder", el Carretero, ja va dir fa poc - ho vaig llegir a un d'aquests diaris digitals qualificables d'"intereconòmics" per les seves pràctiques poc periodístiques - que no ho veia viable de cap de les maneres, i és ben cert que si hom reflexiona una mica veurà que només ERC i les CUP tenen polítiques municipalistes ja que SI i RCat buscaven la independència, que aquests partits no tenen programes municipals, i que per molt que hi hagin ajuntaments independentistes aquell no és el lloc on portar aquestes polítiques. Aquesta unió hauria d'haver estat llesta per al 28-N, no ara.

Tanmateix, personalment crec que és bo. És a dir, tot i les reserves que pugui tenir, si tinguéssim bastants ajuntaments independentistes, i es demostrés que la unió independentista és possible, la cosa milloraria molt. Ara, cal recordar que la transversalitat només serveix per arribar a una fi, i si aquesta no és assolible, és molt difícil governar amb una coalició de partits que en matèria política actuarien de maneres diferents. És a dir, mentre no es proclami la independència, el fet de governar treurà a la llum les diferències i els desacords.







Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XVII kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

El mensaka del semáforo i unitat independentista (per fi!)

Un servidor té poc temps per aquestes coses, ara mateix. Mentre m'acabo de fer el dinar - sí, ja és bastant tard - deixo aquí l'articlet de la setmana del Reverte, que subscriuria ratlla per ratlla, i una molt bona notícia, que us en deixo el link de l'ARA, i sobre la qual espero tornar-hi dintre de poc, o alguna cosa així.

El mensaka del semáforo

XLSemanal - 13/12/2010

La moto está parada en el semáforo de un paso de peatones, con un pavo encima: un mensajero con el rótulo fosforito de su empresa en la espalda. Detengo el coche en su aleta de babor y miro la máquina. Pese a la caja portaequipajes del asiento trasero, me recuerda la hermosa moto italiana que tuve hace treinta y tantos años largos, a esa edad en que te crees invulnerable; cuando eres joven, inconsciente y capaz de salir de viaje nocturno cayendo lluvia a mantas, atravesando a ciegas pantallas de agua pulverizada de camiones por carreteras de doble dirección, y crees que estamparte contra un coche o un árbol, a 160 kilómetros por hora, es algo que sólo puede pasarle a otros, y nunca a ti. El caso, como digo, es que estoy mirando la moto y al usuario con una punzada de nostalgia. Bajo el casco y el barbur, el mensaka parece motero veterano, treintañero largo. Está tranquilo y a lo suyo, abiertas las piernas, las botas militares apoyadas en el suelo, pendiente de que el semáforo pase a verde. Pensando en sus cosas, supongo. En que va retrasado en las entregas, o a quién votar en las municipales. Cualquiera sabe. Y en ese momento, despistado al volante, frenando en el último instante porque no se había fijado en el semáforo, llega el pringao.

No hay golpe fuerte. Sólo el chirrido del frenazo sobre el asfalto. Riiiias. Miro a mi derecha y veo que un coche, deteniéndose casi de milagro en el último momento, golpea ligeramente la moto por atrás. Apenas un toque en el neumático de la rueda trasera. Cloc. Lo justo para que, sin hacerle desperfectos visibles, la moto salga despedida tres o cuatro metros adelante, con el motero pateando a un lado y a otro en desesperado esfuerzo por mantener el equilibrio. Y lo consigue, el tío. Logra estabilizarse un trecho más allá, pasadas las marcas de pintura del paso de peatones, y desde allí se vuelve para comprobar qué diablos ha ocurrido. Entonces ve el coche detenido donde antes se encontraba él, y al conductor que, petrificado, las manos agarrotadas en el volante y expresión estupefacta, lo mira reponiéndose del susto. Acojonado.

Entonces asisto a una escena memorable. Con una sangre fría envidiable, tras quedarse unos instantes mirando hacia atrás como si no diera crédito a lo ocurrido, el mensaka se baja de la moto, la pone sobre la pata de cabra, echa un vistazo comprobando que no hay daños de importancia, y luego se acerca despacio al automóvil, tomándose su tiempo. Es un tipo de aspecto rudo, vigoroso y con aparente buena salud. El casco negro, del que sólo ha levantado la visera, refuerza su aspecto amenazador. Y huelga señalar que, para entonces, los conductores de los tres o cuatro coches que estamos cerca seguimos el asunto con atención no exenta de morbo, haciendo cábalas sobre si el primer guantazo se lo va a dar el mensaka al conductor con la derecha o con la izquierda, o si se limitará a enumerarle a gritos la relación completa de sus muertos más conspicuos y frescos. El del coche debe de andar en cálculos parecidos, pues permanece atrincherado tras el volante, igual de blanco que una hoja de papel marca El Galgo. Y en ésas ocurre la cosa.

Siempre despacio, sin alterarse, el mensaka ha llegado a la altura del conductor y se inclina a mirarlo. Éste es más bien de perfil tiñalpa, con poca chicha. Salta a la vista que no sabe qué hacer ni decir, y que teme le pongan la cara como un mapa de carreteras. Entonces, cuando el motero tiene ya apoyada una mano en el abridor de la puerta, lo veo inclinarse un poco más, mirando hacia el asiento de atrás del vehículo. Sigo la dirección de su mirada y descubro a dos enanos de ocho o diez años, niña y niño, sentados allí, con sus cinturones de seguridad puestos. En ese momento, el mensaka hace una de esas cosas que a veces, hasta en los momentos más negros de la vida, puede reconciliarte con el ser humano. Se queda inmóvil un instante, como pensándoselo, la mano aún puesta en la puerta del coche. Luego se yergue despacio, mira al conductor y le suelta esta frase inmortal: «Un día te vas a matar, gamberro».

Y eso es todo. Después, sin esperar respuesta -el otro sigue sentado, sin arrestos siquiera para balbucir una excusa-, el mensaka se dirige a la moto tan tranquilo como vino, echa un último vistazo para confirmar que no hay desperfectos, sube a ella, la pone en marcha y se va. Yo meto la primera y arranco a mi vez, pues suenan detrás bocinas impacientes de coches, y veo al motero perderse en el tráfico, a la entrada de un túnel. Entonces caigo en la cuenta de que ni siquiera he podido verle la cara. Y pienso que es una lástima. Me gustaría reconocerlo en cualquier calle, con la moto parada. Aparcar cerca, señalar el bar más próximo e invitarlo a una caña.




Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XIX kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Magna res

Moltes coses. Mooltes coses. Eleccions, 28-N, que en diuen. Aquestes són les dades, tot i que tothom ja les coneix:

Han votat 3.135.764 persones, el 59,95%; amb una abstenció de 2.095.122 persones, el 40,05%; un 0,46% de vots nuls i un 2,02% de vots en blanc, un rècord. Convergència i Unió s'endú la victòria amb 1.198.010 vots, el 38,47% i 62 escons. El segueix el Partit Socialista de Catalunya, amb 570.361 vots, el 18,32% i 28 escons. Darrere va el Partit Popular de Catalunya, 384.019 vots, 12,33% i 18 escons. Iniciativa per Catalunya té 229.985 vots, 7,39% i 10 escons; Esquerra Republicana de Catalunya té 218.046 vots, 7%, 10 escons; Solidaritat Catalana per la Independència té 102.197 vots, 3,28%, 4 escons, i Ciudadanos 105.827 vots, 3,4% i 3 escons.

Destacar que Plataforma per Catalunya es queda a les portes del Parlament amb 75.321 vots i el 2,42%, que Reagrupament Independentista queda més enrere amb 39.922 vots i el 1,28%. Després vindria Escons en Blanc, després un partit d'esquerra verda, i després el PACMA, Des de Baix, la CORI i el Partit Pirata, en aquest ordre. Val a dir que queden per davant de UPyD i de Alternativa de Govern, que al seu torn queden lluny del Partit Humanista.



La primera conclusió que en trec és que s'ha aconseguit desactivar l'efecte 10-J. Començant pel fet de que es va aconseguir la no-unió dels dos nous partits independentistes, i seguint per l'efecte que la associació tripartit=crisi i l'auge de l'independentisme (al PP) han causat a l'electorat, que ha fet un gir amb derrapada cap a la dreta. Tot i que sembli clar que Laporta volia el seu partit i per això no hi hagué unió, em sembla que això té pinta com de "càrrega de profunditat" a l'independentisme, perquè fins el més tonto veuria que la unió d'ambdós partits era el que calia fer. Tanmateix, l'entrada de Laporta al Parlament afegeix interrogants, com ara què faran, - perquè és obvi que no podran proclamar res, i dubto que Artur Mas s'avingui amb ells - i també com encararà Mas el futur. És a dir, si Mas intentarà muntar lo del Concert Econòmic, i si fracassa, - que ho farà - què farà a continuació, és a dir, si seguirà endavant o no. Val a dir que diria que ja s'estan fent enrere, Felip Puig, secretari general de CDC, ja ha matisat (ARA) que no és viable generalitzar el concert econòmic a la basca a tot l'Estat. Certament, això és inacceptable per l'Estat, perquè ja en tñe prou amb una excepció com per permetre un estat federal de facto, per moltes autonomies que hi hagin. Sobre els resultats, el que ja s'ha dit a molts altres llocs: CiU ha recollit nacionalistes d'ERC principalment i de PSC, ICV n'ha perdut pocs, PP ha recollit nacionalistes espanyols del PSC, SI ha entrat amb vots de ERC i de nous. El que cal destacar també - apart de la permanència de Ciutadans - és l'augment del PP, històric. És a dir, espero que tot plegat serveixi de revulsiu, sobretot la terrorífica imatge de veure, durant els primers moments de l'escrutini, la xifra de 3 escons per PxC.

En tot cas, el futur es planteja bé. SI contribuirà molt més a mantenir vigència del debat independentista, i amb representació agafarà més altaveus, ERC haurà de capejar un llarg temporal, i el que és millor, se seguirà coent i madurant l'independentisme, ja que sembla que Espanya tardarà en sortir-se'n. És a dir, la vida continua.

L'altra cosa de què en volia parlar era l'aparició d'un grandiós nou diari, el diari que neix en aquests temps, que semblen encetar una nova època. És el diari ARA, fundat per pesos pesats del periodisme català, fresc, innovador, jove, actualitzat. Ho té tot. I fins a nova ordre, serà la principal font d'informacions d'aquest blog. Penso que en un futur no massa llunyà, recordarem aquest diari com el fruit del començament d'una nova època, d'una nova era en què Catalunya podria esdevenir independent. Fa uns anys diria que somio truites, però a dia d'avui, i amb el TC a l'esquena, la situació política, la crisi, i els 22000 milions d'euros que desapareixen misteriosament, no crec que es tardi gaire a tenir una bona base social. El mateix Pujol em sembla que va dir no fa massa que se li havien acabat els arguments contra l'independentisme.

Dit tot això, les conseqüències del 28-N s'estan deixant sentir amb tota la seva força. Primer, Montilla es retira - declaracions avui al Matí del Cuní -. Crec que és una decisió valenta, que afronta la derrota - la pitjor del PSC en la seva història - amb honor, i és perfectament comprensible. No tant per l'efecte moral - que hi és - sinó pel fet de que, havent sigut President de la Generalitat, sigui acceptable per un mateix tornar a fer de diputat. Hom pot pensar que el següent a caure hauria d'haver sigut Puigcercós, tot i que en el seu cas portava poc temps al front d'ERC.

Tot i tot això, les conseqüències més importants són les que estan fent "reventar" ERC durant les últimes hores. Fem repàs: En primer lloc, Joan Puigcercós ha posat el seu càrrec de líder d'ERC a la disposició del Consell Nacional del partit que ha de tenir lloc aquest 18 de Desembre (ARA). No ha fet com el "Monty", però havia de fer un pas en aquesta direcció. Després hi ha hagut la dimissió sonada d'Ernest Benach, (ARA) que penja la corbata - o l'americana, o el micròfon, o el que pengin els polítics quan pleguen - i renuncia a fer de diputat - tenint en compte que ha estat aquests anys President del Parlament i per tant segona autoritat de Catalunya. Amb això, no han tardat els polítics d'ERC a fer declaracions.

La nota dissonant la posa Jordi Portabella, que fa una crida als partits independentistes per unir-se sota el projecte que pretén liderar per a les pròximes eleccions municipals (ARA) - que són dintre de poc. Amb tot aquest terrabastall, dos personatges d'ERC, l'eurodiputat Oriol Junqueras i el prtaveu Carles Bonet, han llençat missatges. Oriol Junqueras insta al seu bloc (ARA) al líder d'ERC a gestionar l'independentisme, i a iniciar un procés per reconduir la situació. En canvi, Carles Bonet (ARA) és molt més dur amb Puigcercós, demanant la seva dimissió, i també coincideix amb el missatge renovador; i val a dir que és del sector carodista, pel que sembla. És a dir, ERC ha saltat pels aires, convulsionada pels conflictes interns que tant han danyat la seva imatge i han creat escissions que entorpeixen el seu anomenat "espai electoral".

He de confessar que aquestes eleccions vaig votar ERC. Si la situació nacional no hagués estat la que és actualment, segurament hauria votat un partit sense representació que m'agradés més. Però com que calia donar suport a un independentisme creixent - a més estava enfadat per la no unió entre Laporta i Carretero - i ERC era el que tenia més pes, vaig anar al vot útil - sense comptar que comença a haver debat sobre com muntem la independència. El que vull dir és que a dos dies d'haver-los votat, veig que és un partit amb seriosos problemes interns, és a dir, no hi ha acord, i no és que posin per davant Espanya o Catalunya, o siguin possibilistes, és que prima l'interès personal i de partit, com ha passat amb el Laporta, i la resta de partits. Actualment, qui em dóna millors sensacions - tot i saber que no és del tot d'esquerres - és el Carretero, perquè sembla ser que són els qui de veritat aposten per la transversalitat, i els qui per quedar-se fora del Parlament no sembla que hagin estat tocats pel poder, és a dir, la seva actitud de buscar la unió - o això semblava, tot i quesembla ser que la raó està a SI, i no a RCat. Laporta és massa personalista - per molt que ho negui, i amb els altres dos oportunistes, abans herois, al darrere - i tot ell revesteix SI d'una aurèola d'independentisme massa de dretes, sense ser del tot transversal, com s'ha pogut comprovar.

A pesar de todo, el que sí trobo francament bé és que qualli el missatge de renovació. És a dir, la independència no és cap retorn, cap recuperació. Jo no necessito la Corona d'Aragó no l'11 de Setembre de 1714 per ser independentista. La independència serà quelcom nou, serà la creació, el "reset", el tornar a començar de zero, allò que ens hagi de fer il·lusionar per un futur per construir, per una nova oportunitat, per tenir, com diu el Mas, una Catalunya millor. Sota aquest eslògan s'amaga a CiU els desitjos de poder aprofitant per al seu benefici els incauts del 10-J, que han cregut que Artur Mas portarà la independència. Jo ja aviso, tinc molts i seriosos dubtes de que Artur Mas vulgui, pugui o desitgi portar la independència, és més, al marge del que ell pensi, els poders, recursos, interessos i burgesia que ell té al darrere no la volen, o almenys això sembla. El gran teatro d'aquestes eleccions ha sigut l'entelèquia de que CiU vol ser o s'ha fet independentista. El que cal ara és mirar endavant. Madurar la societat, fer créixer l'independentisme, fer estavellar CiU contra Madrid i el Rajoy, - si és que això es passa, perquè podria ser que es possessin d'acord - i sobretot renovar-ho tot, aconseguir la punyetera candidatura unitària, la unió dels independentistes per fer el més gran, noble i millor acte de país que poden fer els nostres polítics: Aconseguir un estat per Catalunya.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies ante kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Frases per a la posteritat i algú que dóna la raó a Puigcercós xD

Aquest és un vídeo amb un recull de frases que han de servir per fer palès que el Mur Espanyol existeix, i que qui més hi contribueix és Espanya. Són frases que posen cru i sense pelar el que passa, el perquè de tot plegat, el perquè cal independència. El que s'intenta amagar i negar. Allò que s'ha dit i que porta a un punt de no-retorn. Les paraules que expliquen el Tribunal Constitucional, que expliquen la relació entre Catalunya i Espanya avui dia. M'hauria agradat que sortissin noms menys coneguts, és a dir, que aquests missatges provinguessin d'una minoria espanyola, però fa l'efecte de que no, de que qui diu tot això precisament és la majoria. Jo que no generalitzo mai, em dol veure i tenir la sensació de que la cosa és així, que tant el PP com el PSOE - és a dir, tothom exceptuant IU - no volen sentir a parlar de Catalunya. Els fets i aquestes paraules parlen per si mateixos. Adéu, Espanya.

El Mur Espanyol.


És Catalunya un paradigma??





Manuel Milián Mestre és un polític dretà, exdiputat del PP, i ha sortit avui als Matins de TV-3 del Josep Cuní - figura que sortí a El Sopar de la Cerdanya, foto de la qual encara n'he de parlar - en una de les tertúlies i ha donat la raó a l'"algú ho havia de dir" que va fer el sr. Joan Puigcercós - candidat d'ERC a la Gene - dilluns passat, dient que "a Andalusia no paga ni déu" en referència al dèficit fiscal de Catalunya. Us deixo el vídiu.

Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm XV kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Descobriments de la sopa d'all xD

Articulet de La Vanguardia publicat el 3-8-2010 al blog Altres Andalusos - link a l'article - i que trobo que està no bé, sinó perfecte. Aquest i altres blogs que aniré buscant aniran apareixent a l'apartat "aliae oppida" (altres oppida) de links d'altres blogs recomenats i tal. En part perquè canviar les "us" per "vs" del blog m'ha fet perdre certa informació, i he de tornar a linkar els blogs xD.

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

Fvscvs Dominvs


Scriptvm factvm dies ante idvs novembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Movimiento Independentista No nacionalista de Cataluña

El descobriment de l'any, a poques setmanes de les eleccions del 28 de Novembre i amb la campanya començada - llàstima que no es presenten a les eleccions xD. Són realment pocs de moment, - al grup del Facebook jo sóc el membre número 160, a hores d'ara - i no sé si algun dia seran prou notoris, però la seva posició ideològica crec que és un pas de gegant en la teoria independentista d'aquest país.

Es diuen el Movimiento Independentista No Nacionalista de Cataluña (MINNC) i pel que expliquen - aquesta és la seva web - representen un grup d'obrers, que mai s'havien interessat pel catalanisme i que ara veuen la independència com una oportunitat econòmica, alhora que veuen Espanya com a inviable econòmica i políticament, - el subtítol de la web és "El federalismo es una utopía imposible en España" - i a més es veuen rebutjats per Espanya pel fet de ser catalans de naixement o adopció, tot i ser en la seva majoria fills i descendents de la emigració espanyola del segle XX. A partir d'aquí es declaren independentistes però mantenen distàncies amb el nacionalisme, tot i que de moment sembla que estan fent campanya per SCxI i per RCat, o almenys recomanen el seu vot, ja que el referèndum d'ERC no ñes una via prou clara. També defensen que l'independentisme no deixa de ser una opció política, al marge del nacionalisme.

D'aquí que cregui que això és, ideològicament, un pas de gegant. La confirmació de que cada cop més l'independentisme catalanista girarà cap a un espectre de nacionalisme jacobinista, de que la frase que tantíssim m'agrada - "Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on véns, sinó a on vols anar" - cada cop més adquirià més i més pes i raó, i de que la independència serà cosa de tots. Enrere ha de quedar el nacionalisme etnicista de barretina, porró i "txarnego", per avançar cap a l'alliberament com a nació plural, bilingüe i mediterrània. Cal assolir l'estat per mantenir el bilingüisme que PP, Ciutadans i Madrid volen dinamitar, per salvar el mestissatge i avenç cultural, per obtenir una nova oportunitat de crear un país més equilibrat, una nova oportunitat per començar de zero, per tornar a construir, per crear, imaginar, per a la il·lusió. Necessitem, en fi, que tot el món sàpiga que Catalunya existeix, que és una terra de pas i mestissatge, on tothom és benvingut.

Visca Catalunya lliure!!!
Viva Cataluña libre!!!







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm dies ante idus novembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Divide y vencerás?

Doncs res tu, cagada pastoret, merda per tothom, fracàs. Sembla això la intro per les notícies de l'home aquell d'Antena 3, que sempre són desgràcies, drames i tragèdies. Definitivament, no hi ha unió entre les dues noves forces polítiques independentistes, Reagrupament i Solidaritat. Ho han intentat - diria que més o menys - però no ha sigut possible, les vertaderes raons de tot això encara estan per descobrir, començant pel fet de que Laporta no inspira tota la confiança del món. Vull dir, que no deixem de parlar en tot moment d'elits, - encara pitjor, de polítics - amb la qual cosa estic dient implícitament que darrere de determinats noms hi ha molta altra gent, molts altres interessos, empreses, poder, etc.

Hi ha qui pensa que tot això és una càrrega de profunditat, sobretot el tema Laporta - personatge de qui se'n parla molt xD - ja que és estrany que el projecte unitari independentista es concretés en una nova formació i a sobre que esperés que tothom anés a aixoplugar-se rere El Líder, havent-hi com hi havia Reagrupament que ja feia temps que defensava aquesta tesi. I no només això, sinó que a més, amb una tonteria per aquí, i una agafada amb paper de fumar per allà, les negociacions per ajuntar-se acabessin en paper mullat. I A SOBRE, la militància havent-se de moure, incrèdula, per intentar a la desesperada que s'hi posés remei.

I no. Que no. Com si darrere de tot això hi hagués algú que realment busqués aquesta divisió, aquest afebliment de l'independentisme, en última instància, desactivar "l'efecte 10 de Juliol". Avui mateix - tot i que qui això escriu ja se'n vol anar a dormir, que ja ha passat mitjanit - l'Assemblea de Solidaris i Reagrupats per una coalició conjunta ha emès un comunicat oficial mitjançant el qual afirmen el fracàs rotund de l'objectiu que s'intentava assolir - la UNIÓ, i per tant la FORÇA - malgrat haver aconseguit, en només una setmaneta, més de 3500 vots en l'enquesta per la coalició, amb un resultat del 98% de vots afirmatius. El comunicat s'ha emès perquè ja s'ha assolit el tràmit legal per poder fer coalicions electorals i altres accions polítiques preelectorals. Parlant en plata, això és una tocada de collons. Sembla que ningú hagi après res en decennis de política d'esquerres o independentista, de contínues separacions, escissions i discussions que no han fet més que debilitar.

En última instància, sembla que tothom s'hagi llençat a un "campi qui pugui" per reclamar el vot independentista de les sigles que siguin. Però això em fa mala olor. Personalment, em trobo disposat a aparèixer a les seus corresponents dels tres partits polítiques que diuen o diran actuar per la independència retallada en mà per "agilitzar" els processos d'unió. Crac, crac, vinga, a firmar tots. Crac, crac, a callar i a unir-se (collons!). El que vull dir és que hi ha dilema. ERC és el fracassat, el qui ha estat governant, el qui s'ha desgastat, el qui no ha sabut liderar. Reagrupament és la renovació, la proposta unitària, però per això encara hi ha més element dretà que a ERC, on ja n'hi havia d'abans. Aquest és l'altre eix, que també es troba a Solidaritat - amb el mateix Laporta d'exemple. Tot i que un pot assumir que no hi haurà independència sense elits i per tant sense dretans, el dilema té difícil solució. Votar al qui ha tingut la oportunitat i sembla fora de joc, votar al que semblava més centradet però té més càrrega dretana, o votar al qui deia muntar unitat i no només ha dividit més sinó que encara és més dretà. I per acabar-ho d'adobar, és cert que l'objectiu final és, si més no, assentar al Parlament el màxim nombre d'independentistes possible. Suposo que personalment faré un "de perdidos al río" i posaré espelmetes a qui sigui perquè la pròxima vegada estigui tot més clar i hi hagi més UNIÓ (collons!!).

A mode de consolació, us deixo aquí l'enllaç al Petit Manual Il·lustrat sobre la Independència que ha muntat Òmnium Cultural. De lectura recomanable per als dubtosos xD.







Fuscus Dominus




Scriptum factum idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

La UNIÓ fa la FORÇA, collons!!!

Des de fa ja un temps - bàsicament, des que s'ha desinflat el globus independentista amb les inexplicables accions dels dos nous partits independentistes - tenia unes ganes irreprimibles de cridar ben fort aquest lema, ja que el que es necessita urgentíssimament és una nova formació independentista que entri amb força al Parlament, faci moure's a ERC - sigui amb l'ostracisme o pujant-se al carro (prefereixo la segona opció, té prou pes) - i arrossegui o faci moure a CiU.

Bàsicament, els moviments polítics han sigut que ja hem entrat en campanya per les eleccions autonòmiques del 28 de Novembre, i la Solidaritat Catalana per la Independència - integrada per diverses entitats i capitanejada per Joan Laporta - i el Reagrupament de Carretero - ambdues formacions han anat sumant diferents grups - no només no s'han unit, ni tan sols coaligat, sinó que cadascun ja té la seva llista, i ambdós dirigents han fet declaracions declinant la unió. Evidentment, ja hi ha tot un creuament de bales - no hi ha prou pes per parlar d'artilleria - amb acusacions a posar traves a la unió, on sembla que sigui sempre l'altre el que no es vol unir. Com si s'aconseguissin més vots acusant de no voler-se unir que no unint-se.

Fa poc, sectors d'ambdues formacions estan - la base, com, sinó - movent-se per fer veure als seus líders la necessitat i el suport d'aquesta unió. Jo no simpatitzo, personalment, amb cap els dos partits. Deixant de banda que tenen clara la independència, les cúpules ja actuen massa a la política actual, i els seus programes/ideologies no podem dir que hagin sigut assessorats per Marx, precisament. Però com que l'objectiu és muntar el pastís abans de barallar-nos per com el repartim, crec que si hi ha unió estarem més a prop del forn i de tenir feta la massa. Estarem més a prop de poder fer entrar al Parlament un bon carregament fresquet de nous diputats disposats a fer un salt endavant, i sobretot, farem moure a puntades de cul la resta de la nostra mediocre classe política.

Aquest moviment és de fa quatre dies, literalment. Qui això escriu acaba d'esgotar el D-10 (10-10-2010) i el Manifest del Fossar de les Moreres tingué el seu acte el 5-10-2010 al dit fossar, amb la qual cosa la web de l'entitat corresponent de solidaris i reagrupats és gairebé un bebè cibernètic. Un bebè cibernètic que ja acumula 700 i pico vots a hores d'ara sobre l'enquesta promoguda que pregunta: "Esteu a favor de que Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana per la Independència formem una coalició electoral per presentar-nos junts a les properes eleccions al Parlament de Catalunya?"

Com es pot veure, el principal objectiu és fer veure que no només l'electorat, sinó les militàncies estan àmpliament a favor de la unió. Esperem que això arribi a algun lloc, perquè sinó tindrem Mas per a quatre anys mínim, i un important salt enrere. Tot i que, depenent de com vagi la legislatura i la pantomima d'intentar aconseguir un concert econòmic faci girar encara més CiU - o com a mínim CDC - cap a l'independentisme i tot plegat acabem potser al mateix lloc però fent més volta. Això sí, la bufetada als drets dels treballadors i les mesures dretanes per sortir de la crisi no ens les treu ningú.








Fuscus Dominus


Scriptum factum V idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Reflexions...

Tinc una reflexió! podria proclamar. En tot cas, les assignatures d'aquest quadrimestre - i portem poques classes - ja m'han fet repensar algunes coses. Una d'elles és nacionalista. Què, si no! xD.

L'assignatura es diu Món d'entreguerres, i la porta un tal Ferran Gallego, expert en feixismes i en el nazisme. De fet, la seva classe té un nom més genèric del que és, però és que precisament el seu èxit - cada any té molts matriculats - es deu precisament a això, al que fa i no com es diu. El cas és que les seves demolidores tesis apropen moltíssim el feixisme. És a dir, va ocórrer per una sèrie de coses perfectament demostrables, i terriblement properes. El cas és que, parlant dels fonaments ideològics, sortí el tema de les accepcions del mot nació. Avanço que se'n parla de dos, una accepció estatal - la nació és el conjunt de ciutadans sota unes lleis (estat) - i una altra de cultural-antropològica - la nació és el conjunt de persones amb llengua, història, cultura, etc. -. La primera fou de matriu lliberal - segle XIX -, la segona fou de matriu dretana al mateix segle. Parlava Gallego que el nazisme alemany portava la acepció nacionalista cultural, mitjançant la qual la nació ve donada, no es pot decidir, ja que es Història. És alemany qui parla alemany, estigui a Münich, als Sudets o a Danzig. Però ho allargava a la resta de feixismes, i alhora ho combinava amb l'imperialisme - fins i tot es podria relacionar amb el romanticisme i la seva fixació pel món medieval -. L'imperialisme italià, les tesis de Primo de Rivera en fundar La Falange - España es una unidad de destino en lo universal -...

Però, i a Catalunya? Personalment, he estat pensant els últims anys que el nacionalisme català portava acepció cultural. Jo mateix he escrit moltes vegades allò de que una nació és un conjunt de persones, cultura, llengua, etc. - al meu Ideari Nacionalista d'aquest blog ho tinc així posat, posant èmfasi en les persones, però - i de fet quan parlem dels Països Catalans parlem també d'aquesta acepció, doncs hi incloem la Catalunya Nord, la Franja de Ponent... i també ens emmirallem en el passat medieval, tot recordant els peixos amb la senyera al llom i els almogàvers degollant grecs. Al mateix temps, havia pensat que el nacionalisme espanyol portava acepció jacobina. Parlem de l'estat espanyol, UPyD posa el DNI als cartells de campanya, les Forces Armades, el Tribunal Constitucional, l'estatalisme centralista, etc.

Però possiblement tot això estigui canviant. Segurament, el nacionalisme català té una etapa - que crec que encara cueja bastant - de matriu nacionalista cultural. Possiblement, justificada per l'intent de genocidi nacional del franquisme, tot i que cal recordar que la Lliga acabà donant suport al feixisme, veiem aquí fins a quin punt hi havia acepció cultural. Aquí podríem encabir les tesis nacionalistes de tot el nacionalisme catalanista antifranquista. Però els vents independentistes dels últims anys poden canviar això. Començarem una etapa de construcció d'un nou estat, i sens dubte, això canviarà les mentalitats. Cada cop més, l'independentisme - el que no té sigles - està veient que el projecte de PPCC és una utopia, demostrada cada 4 anys a les urnes valencianes i mallorquines. Cada cop més, l'independentisme està veient que la seva causa no pot ser només sentimental - accepció cultural? - si nó que ha d'obrir-se. És a dir, mestissar-se - això també ho defensava a l'Ideari - i aportar raons de pes diguem-ne, econòmic o polític. Cada cop més, aquella magnífica frase que encara no sé de qui és - "Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on ets, sinó a on vols anar" - cobra més força, i podem veure aquí el canvi de paradigma: la independència serà la voluntat de diferents persones de crear un estat, és a dir, de ser un grup de ciutadans, sotmesos a unes lleis i un (nou) estat. Actualment, no té cap importància - excepte al nacionalisme encara rànciament etnicista - l'origen de cadascú per ser nacionalista català. Com ja he defensat, el mestissatge és una suma de cultura autòctona i cultura al·lòctona, amb la qual cosa ningú perd res i tothom s'enriqueix, i no es perd cap origen.

Per altra banda, potser no és cert tampoc que el nacionalisme espanyol sigui estatalista. Té molt de cultural, de imperialista - 1714 queda lluny, pensem més aviat en el Marroc o en Gibraltar - té molt de lingüista - si eres español, habla español -. En tot cas, amb el salt a la democràcia s'ha volgut acostar al nacionalisme estatalista, perquè té un estat, i podia rentar-se així la cara i guardar el feixisme al traster. D'aquí que actualment s'intenti vincular a valors de democràcia, llibertat o respecte a les institucions, i això és el que em podria confondre. Fins i tot Arturo Pérez-Reverte, parla als seus articles d'una certa cultura antropològica espanyola - jo en dic mediterrània, o ibèrica - intangible i inherent.

En resum, aquesta reflexió ve a dir que tot i que Catalunya és nacionalista cultural, estem en una transició, gràcies al procés independentista, a un nacionalisme estatalista. Estem passant de l'accepeció cultural - per ser català has de parlar català, haver nascut a tal o altre lloc, portar barretina, i aquestes coses - a l'accepció jacobina - per ser català només has de voler-ho, perquè així tard o d'hora podrem ser-ho jurídicament. Passem del que potser fou una defensa ideològica a l'intent encobert de genocidi nacional, a una concepció diferent, oberta i integradora, que començà ja fa dècades, però que la realitat política dels últims anys està canviant.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VIII idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Stalin, una reflexió i un vídeo molt divertit.

Sembla un acudit, però aquí, a EuropaPress, vaig trobar una notícia sorprenent. Sembla ser que un nét de Joseph Stalin, Yevgeny Dzugashvili, ha denunciat una emissora de ràdio de Moscou per calúmnies al seu iaio per dir i explicar que Stalin havia autoritzat i ordenat l'afusellament de menors - nens de 12 anys - durant les seves famosísimes purgues. Es veu que no és la primera vegada, l'any passat va haver un judici similar contra un diari - el nét el va perdre - per un article en què s'argumentava que Stalin ordenava la mort de ciutadans soviètics. El detall divertit - i que denuncia la orientació que EP vol donar a la notícia - és que es veu que literalemnt quatre gats nostàlgics del comunisme estalinista havien assistit al judici. Han tret la declaració d'una senyora de 79 anys: "Estem farts de mentides." "Ningú respecta ja Stalin". Com podeu veure, la imatge d'una senyora amb el retrat d'en Pep Stalin dient aquestes coses causa un cert somriure, com si fos irònic.


Bé, la reflexió que volia posar per escrit un dia d'aquests és el tema de molts posicionaments independentistes de que "Espanya ens vol fer desaparèixer". O a vegades es canvia Espanya per l'estat espanyol. Com si la premissa fos que la totalitat del país vol esborrar-nos del mapa. Un, en la seva ignorància, sempre pensa allò de "de todo hay en la viña del Señor". Que és un refrany universal, que serveix per sortir del pas de qualsevol discussió politicosocial i a sobre carregat de raó. Per tant, parteixo de la premissa de que no tota Espanya ens vol fer desaparèixer. És una qüestió de pura lògica: si en una societat sempre hi ha una àmplia varietat de posicionaments, la homologació del seu conjunt a una sola possibilitat - un sol posicionament - és una fal·làcia, una mentida i una manipulació. Si ens posséssim estrictes i impertinents amb un cert modus científic, argumentaria que ningú pot fer afirmacions d'aquest tipus fins que no hagués conegut personalment els milions d'espanyols corresponents. I evidentment, un cop fet això no podria seguir afirmant-ho perquè mentiria i s'estaria enganyant a si mateix.

Dit això, suposo que la afirmació d'aquests col·lectius - que són variats i diversos - deriva de que podem comprovar cada dia entrant a certes webs, llegint alguns diaris, veient certs canals de televisió, escoltant determinades ràdios o parlant amb certes persones que sí hi ha qui ens tingui animadversió, odi irracional o racional, nostàlgia d'una dictadura, etc. És un altre fet empíric. Això ens porta - una televisió/ràdio/diari són diners, persones, una empresa i, sobretot, audiència/lectors que hi està d'acord - a que sí podem afirmar sense despentinar-nos que una part de la societat espanyola no respecta o es posiciona clarament a la contra de Catalunya, la societat catalana o com volgueu dir-li. Un posicionament que estaria molt més còmode si ni el català, l'independentisme, Catalunya o tot el que suposa no existissin i fossin realment una simple part més de Castella/Espanya. Aquest és un altre fet empíric: Si tot això no existís o fos història, tota aquesta gent no ho estaria criticant ni res de tot això, i tindrien l'adrenalina més estable.

Fins aquí tenim clar això: sí que existeix una part de la societat que potser no ens faria desaparèixer - a dia d'avui - de manera violenta o cultural, si nó que més aviat intentaria reconvertir Catalunya, en definitiva, intentaria fer realitat el seu ideal d'Espanya espanyola. Ara anem a l'aparell polític. A Espanya hi han dues forces polítiques més o menys antagonistes - segons la Frikipedia de la seva estabilitat en depèn l'equilibri mundial xD - i que a dia d'avui podem dividir entre PP i PSOE. PSOE vindria a ser un partit polític que ni és socialista ni obrer però que el nom queda molt bé, convenç a incauts i sembla que sigui d'esquerres. Com a mínim algunes coses les té clares. És un partit antic, sorgit de la clandestinitat de les esquerres durant el franquisme, integrat en un inici per aquest tipus de gent, i amb una història recent que tothom coneix. A priori, el fet nacionalista en aquest partit no sembla massa acusat - a trets generals, tothom coneix les polítiques de dirigents socialistes a determinades zones de la Península i la animadversió contra Catalunya -.

En canvi, el PP sorgeix d'Alianza Popular, partit que fundà Manuel Fraga - conegut dirigent franquista - que després d'una època daurada a Galícia està de presi fundador a la direcció del partit. El fet de que el fundés Fraga és cabdal. Fraga no és només una persona, és un personatge, en certa manera un nom iconogràfic que arrossega a més gent, és també un entorn identificat amb certes posicions. Potser és un dels noms més coneguts de la "Chaquetada" de la segona meitat dels anys setanta. Això diu molt. Que aquest partit polític sigui avui dia La Dreta espanyola vol dir que moltes coses segueixen vigents. A Europa la dreta no deriva d'un feixisme o una dictadura. Fa uns dies se'm va ocórrer la reflexió del que realment ha marcat la història contemporània d'Espanya no han sigut ni el 14 d'Abril, ni el 18 de Juliol ni el 20 de Novembre; si nó l'1 d'Abril. La verdadera petja de la societat espanyola són 38 anys de dictadura, suficients per influir poderosament en una generació o dos, per tirar terra - mai millor dit - sobre moltes coses que encara estan per solucionar i restaurar, i que la Trans, vull dir, la Chaquetada, corrió un tupid(ísim)o velo. Evidentment, a dia d'avui és La Dreta la qui gairebé monopolitza - com ho va fer durant aquests 38 anys - el nacionalisme espanyol i la que s'expressa àmpliament pels canals que he dit abans que tanta estima ens tenen.

Si agafem els resultats electorals el que dic no és pas descabellat: El PP té una força segura de votants molt àmplia, i això es tradueix - deixant de banda fragmentacions del tipus UPyD - en què hi ha una bona part de la societat espanyola que està d'acord amb les seves premisses i amb les d'aquests mitjans comunicatius. I tot això entronca - recordem a què ve això de "La Chaquetada" - amb 38 anys de feixisme, que han evolucionat o s'han convertit en dreta més o menys democràtica, entenent per això que les llibertats otorgades els serveixen per argumentar contra les llibertats d'altres. Per acabar la reflexió volia dir en primer lloc que per molt que jo parli d'una part de la societat això no vol dir que hagi d'haver ni fractura social ni que tothom qui pensi així té una piga al braç dret que els delata. Com sempre hi han varietat de posicionaments i matisos, però una idea o sentiment pot estar a la base de tot això, i és que no els agrada que Catalunya sigui el que és avui dia. A molta altra gent tampoc li agrada, però els punts de vista sempre són diversos.

També volia afegir que quan es parla de l'estat espanyol també s'exagera. Això era fa temps, quan el Paquito vivia i l'estat encara era el seu estat. Però a dia d'avui no hi ha persecució ni desitgos d'altres èpoques per part de gent uniformada. És a dir, ningú amb placa de policia em dirà mai "en español, coño". Pot ser, n'hi han, però estem parlant de persones concretes que no són la majoria - o això crec -. I per temes fiscals i demés tampoc crec que calgui fer afirmacions d'aquest tipus. Sí que cal queixar-se, i ha de ser un dels puntals i cavalls de batalla de l'independentisme, la prosperitat. Però veure signes de voler fer desaparèixer Catalunya a partir d'uns diners que es queden allà em sembla exagerat. Si realment passés això no només seria així. D'igual manera que si es perseguís el castellà a Catalunya no només seria la retolació o nimieses d'aquestes on s'aferren desesperadament els mitjans que deia abans, si es volgués fer desaparèixer Catalunya els diners que ens arribessin seria el menor dels problemes. El franquisme també ens volia fer desaparèixer i no obstant no sé els diners que hi arribaven, però mantenir una part industrialitzada de l'estat com Catalunya no sé el que deu costar. Una altra cosa és que es vulgui que progressi, innovi i tingui un bon futur assegurat.


I per últim us deixo el link al youtube d'un vídeo que he caçat del FB del Joan Gil Oliveras, es diu "Contra el nacionalismo". És una cinta que espero que tard o d'hora tingui un ampli ressò, perquè pot influir i molt en el futur de Catalunya, sobretot en vista a possibles referèndums. Resumeix amb uns quants arguments econòmics i desprovistos de sentiments nacionalistes - xifres i demés - els motius que haurien de tenir molts catalans per dir sí a la independència. És un vídeo amb una musiqueta de fons - una cançó de "Los Porretas" xD - on van sortint preguntes i afirmacions per fer reflexionar. Tot i que té frases que cauen en que he estat dient - en plan "Espanya no et vol" - i una afirmació que no m'ha acabat de xocar - en un moment parla de que el 60 i pico per cent dels contraris a la indepe parlen castellà a casa i el vídeo pregunta si potser creuen que no el podran seguir parlant "a casa" quan Catalunya fos un estat, com si el futur estat no incorporés el castellà - crec que el caràcter general del vídeo és molt positiu. Té la idea bàscia que defenso, i que un comentari d'un tal "equinsi" resumeix perfectament: Catalunya és un tren i per pujar-hi no se't demana d'on véns si nó cap a on vols anar.

El vídeo està aquí.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VI kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Suma Independència.

Notícia important per l'independentisme!! Suma Independència, la Coalició independentista transversal que aspira a unificar tots els partits que la vulguin per les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Aquesta és la seva web, i sembla ser que tot això va començar aquest passat Febrer del 2010, tot i que el Manifest és del Desembre del 2009.

Aquí us passo aquest manifest. Trobo els primers paràgrafs potser un xic extremistes, amb afirmacions categòriques que podrien tenir molts peròs i cometes. Una cosa és que no poguem progressar sense estat propi i una altra molt diferent afirmar que l'estat espanyol ens vol fer desaparèixer. I no és la única, el to del discurs el veig un xic apocalíptic. Temo que aconseguir un discurs maximitzant la neutralitat de la coalició sigui massa difícil, just quan és més necessària per poder encabir-hi tothom. I això no s'aconsegueix incidint en un cert victimisme. Perquè seria la hora de la veritat: Fins a quin punt s'està disposat a la independència. Els grans partits no sé com reaccionaran.

La crisi que està patint Catalunya en tots els terrenys (polític, cultural, lingüístic econòmic i social), així com l’espoli continuat a què ens sotmet l’estat espanyol i la seva clara voluntat de fer-nos desaparèixer com a nació, fa urgent i imprescindible un canvi polític radical que ens porti a la independència, la regeneració i la recuperació de la confiança polítiques.

En aquest sentit, les moltes reeixides accions promogudes en els darrers temps han col•laborat decisivament a fer que la independència estigui en la centralitat del debat polític i que es plantegi com a única solució viable per a la nostra nació. Però una solució que no podrà fer-se efectiva si no és amb la implicació de tot el poble català mobilitzat i compromès.

És per tot això que ara cal que, tots aquells que tenim l’objectiu que la nostra nació formi part del concert de les nacions lliures del món, deixem provisionalment de banda les nostres diferències i ens unim superant les nostres diferències polítiques, culturals i socials per aconseguir una majoria parlamentària per proclamar la independència de la nostra nació.

Us convidem doncs a sumar-vos a aquest manifest de suport a la constitució d’un moviment unitari per la creació d’una alternativa electoral independentista per tal d’assolir un Estat català independent.

Posem-li espelmetes al sant que volgueu, que això és una bona idea i cal tirar-la endavant pel bon camí.

Per altra banda, tenen també una Carta Oberta - surt a la portada de la web - que crec que també és important difondre per aclarir dubtes i definir una mica què és i com funcionarà SI.


En aquestes setmanes transcorregudes des de la presentació de Suma Independència (SI) els seus promotors hem estat treballant i ja hem assolit mes de 2.700 signatures de suport al projecte.

Arribats a aquest punt hem cregut que és convenient donar un pas més i fer alguns aclariments que permetin que el projecte avanci cap a l’objectiu que ens vam proposar i que no és altre que col•laborar en la consecució de la independència de Catalunya i alhora sortir al pas a interpretacions que poden desvirtuar la visualització pública del projecte.

Suma Independència (SI) no és, ni vol ser un partit polític. “SI” vol ser una estructura social no professionalitzada i limitada en el temps representada per, entre d’altres, uns parlamentaris que treballin de forma clara per a aquells als qui representen i que siguin les persones més adequades pel càrrec i el resultat d’una elecció encertada entre tots els seus integrants.

No se’ns escapa que és en aquest pas on radica la dificultat més gran, tant de l’encert com de l’acord en la tria de candidats, però també és cert que o portem l’independentisme ciutadà, sense vocació de perpetuar-se, a dins del nostre Parlament o, senzillament, continuarà existint fora sense ser representat per ningú. Amb tots el problemes que això, avui dia, comporta.

Suma Independència (SI) té el propòsit de promoure la creació d’una coalició ciutadana que aplegui gran part del moviment independentista en una candidatura transversal, amb el propòsit que grups, entitats, formacions polítiques i ciutadans s’apleguin sense que cap d’ells hagi de renunciar a la seva pròpia identitat política i social. Els objectius concrets són: la declaració de la independència al Parlament, com a primer pas per a l’assoliment de la independència del conjunt de la nació catalana, elaborar una llei electoral per a les eleccions constituents que permeti la representació directa dels ciutadans i la regeneració democràtica i convocar eleccions.

Per tant fem una crida a la unitat dels partits i la unitat del poble envers aquest projecte de construcció d’un estat per a la nostra nació.

Som molt conscients que durant una legislatura es plantejaran situacions més enllà dels objectiu esmentats que s’hauran d’atendre i que hi ha moltes i diferents preguntes que els actuals i futurs votants de l’Independentisme es fan i es faran.

És per aquest motiu que els possibles participants en aquesta proposta podran articular el seu discurs propi. En el cas que siguin formacions polítiques, podran defensar els seu propi programa. Les persones participants, en el cas d’estar vinculades a algun projecte polític propi, podran evidenciar-ho com ho considerin convenient en qualsevol espai públic, fins i tot utilitzant el nom o les sigles de la seva pròpia formació política, si hi pertanyen a alguna.

Durant les properes setmanes Suma Independència (SI) iniciarà una campanya per difondre la idea que sense unitat d’accions no hi haurà Independència i per convidar a tots els actors socials i polítics amb independència de la seva grandària i implantació a prendre part del projecte.

Esperem que aquesta carta oberta aclareixi en tot el possible els dubtes al voltant de la nostra acció i ajudi a aconseguir els màxims suports a una idea que entenem correspon a la voluntat de la majoria del Independentisme.






Fuscus Dominus


Scriptum factum idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

La estupidez no suma

Us deixo aquí un articulet de la Vanguardia - el podeu llegir original aquí - que circula últimament pels blogs del Joan Gil Oliveras - a aquest, per exemple - i altra gent, que està molt rebé, sobre la Díez i l'independentisme.

Passeu-ho bé.

Desde hace años, sostengo que el principal problema que tiene la hipótesis independentista en Catalunya es el estilo de muchos de sus promotores, empezando por varios dirigentes de ERC. Aunque debe consignarse la emergencia de nuevos actores sociales favorables a la independencia cuyas formas son verdaderamente serias y solventes –destaca aquí la asociación Cercle Català de Negocis–, todavía quedan entornos movidos por la agitación antisistema, émula de tácticas y discursos de otros movimientos, ya sea la izquierda abertzale o los grupúsculos más extremistas de la alterglobalización. En estos momentos, y más allá de los partidos, en el independentismo hay de todo, lo mejor y lo peor de cada casa. La buena noticia es que los friquis y los fanáticos ya no tienen el monopolio del proyecto ni del discurso.

Pero los impresentables pueden ser ruidosos, si se lo proponen. Y pueden lograr protagonismo fácil, si escogen bien el momento. Así ocurrió el pasado viernes, cuando un grupo de jóvenes –sería bueno saber cuántos de ellos estudiantes– boicoteó una conferencia de Rosa Díez en la facultad de Ciencias Políticas de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Es notorio que estoy en las antípodas de lo que piensa y propaga la máxima dirigente del partido UPyD, pero no me permito trampas con las reglas básicas del juego democrático. Díez puede y debe exponer sus ideas con libertad, también aquellas que incluyen falacias sobre la realidad social catalana. Ello debe ser así siempre, incluso sabiendo que no existe nada parecido a una mínima simetría; quiero decir que sería extraño que un dirigente independentista pudiera explicar tranquilamente sus argumentos en universidades de Madrid u otras ciudades españolas. Por otro lado, los boicoteadores de Díez han dado de Catalunya y del independentismo una imagen pésima, manchada de intolerancia. Por eso son rematadamente estúpidos, porque se creen héroes cuando sólo marcan goles en propia puerta. Y la estupidez no suma. Además, han regalado a Díez un ejemplo perfecto para ilustrar sus tesis engañosas.

Para los puros e iluminados (del independentismo catalán, del españolismo, del socialismo, o de lo que sea), todo aquel que no encaje en su reducido esquema debe ser insultado y proscrito. Hace unos días, estos mismos totalitarios que pululan por la UAB intentaron impedir una charla del ex lehendakari Ibarretxe, demasiado pactista para su gusto. Por suerte, Catalunya no se reduce a estos cuatro "guardianes de la revolución", que dicen hablar en nombre "del poble català". El miércoles por la noche, el programa de TV3 Banda ampla nos mostró a unos universitarios muy diferentes, debatiendo sobre la independencia de Catalunya con tranquilidad, inteligencia y respeto. Fue un ejercicio democrático de pulcritud ejemplar. Es con estos jóvenes –y no con los que impiden hablar al adversario– que vamos a construir un país más libre, más respetado y con más oportunidades para todos.

Francesc-Marc Álvaro

Fuscus Dominus


Scriptum factum III idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Al tanto, que ve de canto!!

A últimes hores de la nit d'un diumenge (= a avorriment abans de pujar a dormir) qualsevol com aquest, divagant per Europapress trobo un parell de notícies relacionades que em criden l'atenció. Ha estat un cap de setmana de disconnecting de manera que m'he enterat fa un parell d'hores, per exemple, que el Barça de Guardiola ha empatat a Almeria i ara el Reial Madrid és líder a la Lliga, cosa que em produeix una úlcera gastrítica important que no em deixa dormir mentre em dutxo amb el peu dret aixecat i el braç en angle recte amb el cos.

La primera notícia és aquesta i parla de que alguns membres de ANB van venir aquí quan el referèndum independentista no-vinculant celebrat a Arenys de Munt el 13 de Setembre del 2009, i que hi havien hagut trobades amb l'òrbita independentista catalana durant la preparació de la consulta. Van venir d'observadors, atès l'interès de l'esquerra abertzale en tot el procés. El primer problema és que un poblet basc, Elorrio, ha corregut amb les despeses municipals els moviments del seu alcalde, Nicolás Moreno, quan va venir aquí - avió, hotel, cotxes, menjar, etc. - i també quan alguns representants catalans van anar a Elorrio - el mateix, menjars, allotjament, etc. És un fet que no m'agrada. Hem de tirar coets si l'esquerra abertzale s'està plantejant realment abandonar kales borrokas i altres tonteries i centrar-se a la via democràtica. Una altra cosa és que tant uns com altres els deixin fer, i al tanto perquè la fi d'ETA serà una cosa tan buscada i codiciada que gairebé podria ser que es decidís dissoldre-la per sorpresa o bé deixar-la de manera testimonial perquè ningú s'apuntés el tanto. Crearia tanta expectació i seria un rebombori mediàtic de tal magnitud; i sobretot, hi haurien unes hòsties per veure qui ho ha aconseguit que més valdria això, buscar una política de fets consumats, sense que ningú en pogués treure rèdit polític. Com deia, és una bona notícia que les convulsions del món abertzale desemboquessin a una via viable i comencessin a fer bé les coses i a progressar. Però el detall d'Elorrio és problemàtic perquè és un paracaigudes ple de munició per Qui/què-tothom-sap. Aquestes coses no es fan. No es pot utilitzar fons públic per despeses d'aquest tipus. Una altra cosa seria preguntar-se qui paga moltes de les activitats o viatges que fan molts altres càrrecs públics, però és un altre tema, i no en tinc informació, tot i que en sospito la resposta.

La segona notícia és aquesta i és més interessant. No només algun alcalde de ANB està interessat en el moviment consultiu. Arnaldo Otegi i Uriel Bertran han tingut també reunions per parlar-ne i intercanviar informació el 19 de Setembre - a EP tenen un error i diuen que és el 19 de juny, dies després de la consulta d'Arenys (el 13-S) xD - del 2009 al País Basc. Sembla ser també que era Bertran qui havia anat - acompanyat i això - a alguns municipis d'Euskadi, i a la notícia d'EP es recullen informacions com ara declaracions al diari Berria de plantejaments abertzales sense ETA o bé del naixement del grup Indepentistak entre EA i ANB. Sembla ser que la via consultiva podria viable. Després també es parla de que van haver-hi observadors bascos el 13-D - en canvi no hi van haver el 28-F però n'hi hauran el 25-A - i de que hi han hagut contactes similars de tot aquest tema amb grups independentistes flamencs i escocesos a Brussel·les, cosa que celebro. El que em preocupa més són les tendències polítiques de l'independentisme exterior, la poca informació que tinc es redueix a que grups indepes flamencs majoritaris tenen idees dretanes, cosa que em crea recels.

No cal dir que tot això saltarà - si no ho ha fet ja - a la palestra dintre de poc - encara que pot ser que no ho faci - i que serà un tema del qual un bon ventall de mitjans diversos en tindran per parlar una bona estona, en una mena de Perpinyà-II. No sé fins a quin punt l'esquerra abertzale s'està plantejant abandonar postulats armats però ja fa temps que hi han indicis d'això, encara que poques evidències que ho demostrin. Fa temps que hi ha tranquil·litat, i això és també un altre indici de que alguna cosa bull a la cassola. Serà una gran notícia, però m'imagino les reaccions. Tot el ventall de mitjans que deia abans saltarà esperonada a destruir, deslegitimitzar i desacreditar el fet, per molt evident que sigui. I és que la sombra d'ETA és llarga i fosca. Tenint la història de la banda tan recent - no la podem comparar en magnitud amb Terra Lliure, tot i que el judici moral i ètic sigui el mateix - serà difícil acceptar el fet d'un dia per l'altre, tot i que caldria celebrar-lo. Clar que per arribar a tot això es necessitarà la desaparició de la banda, cosa que tampoc deu ser senzilla per les forces que hi actuaran al voltant. En fi, que el tema és complex, com tothom sap. Però cal resguardar i esperonar aquests brots verds de pau i democràcia, que tant fràgils semblen.





Fuscus Dominus


Scriptum factum dies nonae marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Senyors, vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 21 %

Fracàs. Fiasco. Desinterès. Desencant. Se me n'ocorren més, però no cal furgar-hi, i les raons poden ser diverses, variades i complexes. Primer de tot, la notícia. Aquí (europapress) la teniu, així en cru. 80 municipis, 21% de participació, 60000 vots i un descens de 6'5 punts en la participació, que es diu aviat.

Però ja vaig avançar (aquí) que la Coordinadora i les plataformes comencen a tenir un cert aire de praxis política actual. Ningú, tret d'opinions personals i concretes, ho ha considerat un fracàs. Uriel Bertran se n'ha anat per les branques adduint les diferents realitats socials dels municipis consultats, afegint la perla de que llavors no es pot dir si la participació creix o decreix. Fins i tot en xifres globals només hi ha hagut un 25% de participació sobre tot el cens cridat fins avui a les urnes.

A Vilaweb (aquí) podem llegir que la coordinadora ho ha valorat exitosament - com es diu aquí - i que el seu portaveu ha parlat de fortalesa del procés i de consolidació; fins i tot de maduresa. Tot i que també es parla del que jo crec que ha sigut el gran entrebanc, que és el silenci mediàtic, ni tan sols els qui serien els principals publicistes de tot això no han, intel·ligentment, mogut ni un dit. També hi ha una cosa que sembla realment treta d'un assessor polític de veritat, que és comparar aquestes dades amb les eleccions polítiques, barrejant sense pudor conceptes per tal de mantenir la compostura. Sé que és molt fàcil criticar i difícil construir, però realment cal seguir endavant a qualsevol preu? No podríem trobar-nos amb tot de consultes que acabarien sent paper mullat?

Per altra banda, aquí trobem el que ha dit el PP, preguntant-se si Mas convocaria consulta si arribés a la Gene. Ja vaig dir al mateix lloc de dalt que crec que Mas convocaria als marcians a decidir sobre Catalunya si amb això li donguessin la Gene. Ara, si pensant fredament CiU es planteja seriosament el tema, és una pregunta que queda a l'aire i m'agradaria saber com cau a terra. Cal realment que l'independentisme surti cagant llets a la palestra pública a defensar i argumentar que la nostra sortida a la crisi és la independència. No sé si és una opinió que circula pels cervells de la gent o si algú ja ho ha formulat, però cal posar-la a tot arreu. La societat oberta i integradora catalana, marginant aquells grupuscles amb ànsies hitlerianes i de neteges ètniques, ha de pronunciar-se i decidir que els seus recursos han de servir per sortir del pou, no per mantenir-lo.

Tornant a les consultes, cal recordar que el 25 d'Abril es farà la següent onada on hi votaran capitals de província com Girona o Lleida. Espero que el fet en si obtingui més ressò que la última onada, però tinc un maleït cuc que em repeteix una vegada i una altra que si passa igual que avui, malament, serà la concreció de que les consultes s'hauran fet per autocontentisme. Crec que el que cal és aplaçar-ho tot i obtenir una data de consultes en què es multipliquin les xifres, que sigui com un sorollós cop de puny a la taula. Aquest és realment un bon procés. Però cal portar-lo bé, i cal portar-lo a bon port. Segurament la consulta de Barcelona portarà un impacte mediàtic més gran, però caldria implicació. Internet ha de ser un aliat, cal lluitar contra el que és el pitjor enemic de les consultes: la pesada i feixuga llosa del silenci públic i de la marginació. Per això cal que perquè la independència sigui vista com una opció viable, cal que les consultes no fracassin per mantenir viu el debat i així aconseguir la mobilització pel referèndum vinculant.






Fuscus Dominus


Scriptum factum dies ante kalendas marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Reflexió del PHC sobre les consultes, Alberto Fernández Díaz sobre el mateix i Laporta

Aquí podeu llegir una reflexió que el Partit Humanista de Catalunya publica a la seva web sobre les consultes independentistes que han tingut lloc, i les que tindran, perquè demà (28-F) hi ha la segona gran tanda. Tot i que la reflexió en parla de les del 13 de Desembre, feia mesos que no entrava a xafardejar a la web.

A grans trets, deixa clar que el PHC reconeix el dret a l'autodeterminació, que no té por a la democràcia i troba bé que es facin aquestes consultes, com a exercici democràtic que són. La reflexió parla de la separació Estat-Nació - i reconeix la nació en una definició cultural - i es veu a l'estat com l'instrument repressor i creador de violència, així que l'"artifici" estat-nació és el que ha creat les grans mostres de violència des de fa 200 anys. La reflexió s'enfoca a que no és cap a un altre estat centralista - encara que sigui més petit - cap a on cal anar si nó cap a quina altra societat, on el poder polític sigui realment del poble. I evidentment, sense violència.

Tot i això, el gran temor que tinc és que a qui hauria d'importar les consultes no fa gran cosa. El 28-F està passant inadvertit, de moment, pels grans mitjans de comunicació. El 20-30 % de participació del 13-D és nefast, es miri per on es miri. Tot i que una explicació que jo en trobo és que és una activitat que no cal enfocar de manera política - no té cap validesa - si nó de manera social. Anar a votar ha de ser en aquest cas un exercici gairebé lúdic i familiar, on el missatge entri d'una manera que no impliqui un gran compromís polític amb qui hi assisteix. Tant dóna votar o no votar. Si fa un dia esplèndid baixaré a votar perquè hi haurà molt ambient, i serà un dia agradable i tranquil, amb espai per les reivindicacions aprofitant el temps lliure d'un diumenge a la tarda. Però si fa fred, plou - o neva xD - o mal temps en general, baixarà Mahoma a votar!. Aquell 13 de Desembre solet precisament no en feia gaire, i a les 6 de la tarda era nit tancada. Ni famílies, ni ambient ni res de res. Aquest crec que va ser el gran problema del 13-D, que va permetre obviar aquest moviment als grans mitjans i continuar en aquesta posició perquè el 13-D fou un fiasco, almenys en part. Per molt que es digués de cara a la galeria, es va poder veure per les trifulgues posteriors al si de les plataformes que havia estat bastant decebedor, tot plegat. Si us fixeu, ni aquestes entitats cíviques escapen a una certa praxis de polític actual: a tothom dic A però dins meu dic B, a veure què fem per arreglar la B vertadera.

Total, que si el 28-F - demà - no s'aconsegueix sacsejar una mica i tornar a obtenir quota pública - esperem que Falange i altres espècimens ens donin un cop de mà - malament, perquè se seguirà fent el que millor es pot fer amb tot això: silenciar, fer desaparèixer i asfixiar per ninguneig públic. Com reclamar serietat - mínima - a les consultes si a la última vam tenir tan baixa participació? Em sembla que hi ha un cert desencant des d'Arenys, al Setembre. Allà sí que es va veure com ha de funcionar tot això: un 40 % de participació!! El que hauria fet és no fer consultes al Desembre, esperar la primavera. Hi hauria hagut temps per fer una tanda que fos la suma tant del 13-D i del 28-F, i les xifres es multiplicarien per 2. Això si que hauria sacsejat a tothom!

Per una altríssima banda, aquí (europapress) podeu llegir unes declaracions d'avui - recent sortides del forn polític xD - del súper A. F.-D del PP a Barcelona, que "antaño" fóra presi del PP català. El molt honorable senyor ens confon el tripartit amb les consultes, dient que Montilla l'anteposa a Espanya permetent les consultes, ja que està sotmès a ERC (d'una manera bàrbara! xD). Per altra banda, Monty ha de defensar un model de Catalunya amb Espanya en què sigui locomotora i poder econòmic - una bonica manera de dir que aquí ha d'haver indústria per pagar els tributs a Roma - i després critica que Mas ha canviat la senyera per l'estalada, en la competició amb ERC de veure qui és més independentista. El que potser obvia el nostre amic és que Mas canviaria els seus calçotets per una calces d'espart si així li donguessin la Gene. La última i única cosa en la qual el PP CATALÀ (véase un ligero énfasi en indicar la concreción) té raó és en la seva gran nau de batalla, que oculta una altra cosa no tan graciosa: cal centrar-se en el problemes que afecten la gent, en les conseqüències de la crisi, i deixar-se estar d'aquestes tontades de consultes. Un altre cop, el silenciador. Però per sort o desgràcia, ténen raó. Cal sortir de la crisi, i per això es necessita la independència: diners que es queden aquí. Diners que haurien de servir per alguna cosa.

I a veure què fa dilluns el Lapo (aquí). Serà la bomba! xDDD (pel compte enrere, si no ho havies enganxat xD)




Fuscus Dominus


Scriptum factum III kalendas marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus