La primera és que, com la resta de catalans - en un sentit ampli del gentilici - no otorgo cap autoritat - encara que el poder el té, per descomptat - a aquest tribunal polititzat i desprestigiat, de manera que, personalment, em passo pel forro dels collons aquesta sentència. Ho sento per les paraulotes - per favor, que ja som grandets - però és una bona manera de descarregar adrenalina. És a dir, la voluntat del poble ja ha estat manifestada, i aquest és un cas flagrant de falta de democràcia.
La segona és que això és un punt d'inflexió, una cruïlla, una fi, un començament, un algo - sí home sí, quelcom - que marca profundament la societat i la Història. És a dir, Espanya, mitjançant el seu tribunal més superior dels superiors, nega la existència de Catalunya com a nació. Ras i curt, és la constatació del que ja sabíem, - ah, és que algú encara dubtava que més enllà de Catalunya ningú creia ni creu que sigui una nació? - però el fet de tenir-ho cru i sense pelar sobre la taula obliga a posicionar-se, a emetre opinió, i compromet la via autonòmica. És a dir, l'encaix de la nació catalana dins d'Espanya - que ja era cosa difícil - ha arribat al punt impossible ja que es planteja el somni humit de tot nacionalista espanyol: una Catalunya espanyola. És a dir, Catalunya és part d'Espanya i no és pas cap nació. Que, per altra banda, aquesta és la realitat jurídica.
Aquesta tardor toquen eleccions. I la cosa està fatal xD. Si no és el desencantament amb els polítics, serà la crisi, si no seran les corrupteles, i si no seran els posicionaments respecte l'estatut, segons si la reacció és posar l'altra galta o tornar la bufetada girant cua i apa, ja te les apanyaràs. En aquell documental de TV3 titulat El Laberint ja ho va dir no sé qui: el que per uns era el final del camí, per altres només era el principi. El que per alguns el sistema autonòmic era la solució a l'encaix nacionalista - tot i que hauríem de dir regionalista - per altres era la porta a un camí d'alliberament nacional en un futur indeterminat a causa de la instauració de la democràcia (i això va sortir a l'anterior documental d'Adéu Espanya?) que permetria en un futur la autodeterminació. No ens enganyem, tota posició nacionalista catalana contempla en última instància la independència. Si no, substituim el terme per regionalista, i llestos. Només és qüestió de la distància ideològica a la que s'estigui. És a dir, si la veus im
possible o utòpica o si creus que es necessita ja per la via que sigui. I crec que, qualsevol persona que es faci dir nacionalista, o tingui alguna simpatia per aquest país, ara ja està avisada i informada de que per Espanya, no existim com a nació. És a dir, que intentar seguir igual - acatar la sentència, en diuen - significa renunciar a Catalunya, literalment, de manera que caldrà buscar alternatives. I no n'hi han gaires més.En un altre ordre de coses, vull col·locar-me en un punt mig en lo tocante al terrible accident ferroviari ocorregut a l'estació de Platja de Castelldefels durant la nit de la Revetlla de Sant Joan, el dimarts 23 de Juny. Un tren Alaris que venia d'Alacant i no havia de parar a la dita estació atropellà un grup de joves que creuaven la via a 139 km/h (menys de la indicada), camí de la platja. Tot i que frenà - òbviament no podia fer-ho en sec - féu senyals lluminoses i de so, 12 persones moriren a l'acte, dues més per les greus ferides i encara ara uns quants ferits greus segueixen hospitaliztats. Tot i que sí és cert que fou una imprudència, cal posicionar-se al mig de dues opcions: la que defensa que fou un accident sense altres culpables que els accidentats mateixos, i la que busca subterfugis en un intent de descarregar culpes en no acceptar la imprudència en si.
La posició intermitja vindria a ser que tot i que fou una imprudència, aquesta no fou en condicions plenament normals. És a dir, és inexplicable que un grup de persones plenament conscients i que travessin la via no reaccionin a temps en veure que un tren - les vies es queixen per la tracció, el vent, els fars, la sirena... - els podia passar per sobre; a menys que pensessin en un suicidi col·lectiu i no era el cas. No cap a cap cap xD. Per tant, el que hi ha que buscar són subterfugis, no que valguin d'excuses i serveixin per descarregar culpes, sinó que expliquin com i perquè una imprudència feta al llarg i ample del nostre sistema ferroviari per tot tipus de persones des de temps immemorials acabi en una tragèdia similar. En aquest sentit, cal imaginar-se, apart de la foscor, la gent, l'ambient festiu i sobretot el grau d'alcohol a les venes, tenint en compte que l'accident ocorregué cap a la mitjanit.
Així, podem imaginar-nos que la imprudència fou contínua. Com les imatges que hi han ho poden confirmar, en una andana tan abarrotada i un pas subterrani tant congestionat, el creuament per la via fou un trànsit continu de persones que, a més de creuar, veien que s'acostava un tren i encara ho feien més ràpid de manera que els accidentats foren una franja d'aquest trànsit de persones que cregué que encara tenia temps de creuar - podríem dir que aquí comença la imprudància de veritat - seguint les esquenes dels qui tenien davant i que llavors no calcularen bé les distàncies i les velocitats, sense temps per reaccionar. A tot això cal afegir el sentiment invulnerable de la joventut, i l'ambient festiu i un xic incontrolat, sense oblidar l'alcohol que am
ortigua els sentits. Desenganyem-nos: La immensa majoria de les persones haurien creuat per la via en veure el pas subterrani tant taponat, segurament recordant-se de la família del responsable encarregat de que hi hagin més maneres de creuar la via. Ara, són les circumstàncies concretes del moment les que diuen quines són les precaucions que fa cada imrpudent abans de creuar. En tot cas, el que no deixa de ser una veritat com un temple és que de no haver baixat de l'andana, res no hauria succeït.Fuscus Dominus
Scriptum factum dies ante kalendas iulii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus
