Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges

9.2.11

De visita a Guinea

Tot i que encara he de tornar a una bona activitat bloguera (a casa hi ha una pasa germenosa d'hivern i disfrutem de l'intercanvi animat de bactèries i virus varis) hi ha hagut una notícia que m'ha cridat l'atenció. La he trobat a Vilaweb, (aquí) i em dol dir que a l'ARA no ha aparegut, i penso que és una d'aquelles notícies importants que solen passar desaparcebudes per alguna raó desconeguda (potser no tant: jo crec que ni interessa fe-ne massa bombo ni és interessant de cara a bona part de la població). Crec que tot i ser un bon diari l'ARA peca massa d'ingenuïtat, o potser de lleugeresa.

Bé, resulta que una delegació del Congrés espanyol ha agafat l'avió i ha marxat a Guinea Equatorial, amb José Bono al capdavant, i Duran i Lleida al darrere. No s'ha informat al Congrés més enllà de la Mesa, i és el grup mixt - on hi ha IU - qui més ha protestat, entre d'altres com el PNB. Sembla ser que el 2006 hi va haver moviment d'alguns partits per evitar que el dictador de Guinea - un tal Obiang - entrés al Parlament quan va venir de visita a Espanya. I Duran i Lleida n'ha dit alguna cosa, com ara que s'indemnitzessin els espanyols que vivien allà quan Guinea es va independitzar, sembla ser que es van perdre bastantes plantacions. En tot cas, segons Vilaweb "Però, segons fonts del congrés, el viatge es fa per invitació del govern guineà i per parlar amb l'executiu d'Obiang dels interessos de les empreses espanyoles que treballen en aquell país". Vaja, que Espanya interpreta el seu paper de metrópoli, i manté relacions amb el governant despòtic d'allà, que assegura la relació comercial neocolonial: Tú poses la mà d'obra barata i la matèria prima i jo hi fabrico per muntar-ho i vendre-ho fora a preus d'escàndol.

Què vol dir tot això? Que som Occident. Que som els dolents de la pel·lícula, els explotadors, els capitalistes. I que algún dia tot això ens passarà factura. Que aquí també tenim problemes, però som còmplices per omissió de la globalització. Es millor oblidar que hi ha població mundial innocent que pateix per poder seguir comprant i gastant com fins ara.





Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm V idus februarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

7.12.10

Agenollar-nos quan toca

Navegant he trobat aquest article dins la web del diari El Punt, però és d'un bloc anomenat De l'horta estant. Parla sobre el cas de la Saïda Saadouki i, el que és més important, fa una reflexions tremendes - ja parlo com el Monegal xD - que haurien de trascendir a tothom. Xafardejant aquest bloc, he vist que és d'un pïofessor de la Universitat de València, i deu ser de la minoria d'allà que defensa la idea de Països Catalans, cosa que no comparteixo però tampoc critico. El que vinc a dir és que l'incorporaré a la llista de blocs a tenir en compte.



Agenollar-nos quan toca

DE L'HORTA ESTANT

Al setembre de 2009, una senyora que viatjava de Girona a l'Alguer, després d'adreçar-se en català al guàrdia civil de la duana, fou -primer- invitada a expressar-se en castellà, després interrogada, i finalment, retinguda fins que va perdre el vol. Com a persona respectuosa de la llei, l'Àngels Monera va interposar, posteriorment, una denúncia al jutjat. A resultes d'això, la condemnaren per insults a l'autoritat, i l'obligaren a pagar una indemnització al funcionari que no trobava correcte haver d'escoltar català a l'aeroport de Girona. Podeu imaginar quines serien les conseqüències si un ciutadà castellanoparlant, en qualsevol aeroport, fos obligat a expressar-se en català?

Saïda Saadouki, la traductora que —l'agost de 2010— va gosar de saludar en català al guàrdia civil que custodiava l'entrada de la caserna de Palma, també fou insultada per això. “Mora catalanista” i algunes altres floretes, va haver d'escoltar de llavis del guàrdia en qüestió i del seu capità, que es veu que —a més a més— considerava que el català era una llengua que no existia. És curiós com una cosa sense existència pot exasperar tant segons quins individus: deuen ser misteris reservats a segons quines capacitats intel·lectuals. Finalment, la jutge —que no va admetre com a prova la gravació de la conversa (és lògic: podria haver desmentit la declaració del guàrdia)— l'ha condemnada a ella, que també ha perdut la feina de traductora, a pagar una indemnització a l'oficial que la va insultar.

Això són només un parell de mostres de coses que passen, al nostre territori, ara i adés; no massa sovint. Només amb la freqüència justa perquè no arribem a oblidar qui som nosaltres, qui són ells, i qui mana. Al principi, fa ja uns segles, i de nou fa unes quantes dècades, calgué fer-ho ben palés i extensiu a tothom. Així, a uns i a altres els rentaven la boca amb sabó o els fotien un parell d'hòsties ben pegades perquè aprengueren a parlar en cristià. A les escoles es prohibia tota llengua que no fos el castellà, i era impossible trobar —fora de l'àmbit estrictament privat i familiar— espais de comunicació normal en català. Ara, però, estem en una altra fase. Això tan groller seria contraproduent, i només cal algun recordatori de tant en tant, per tal que no ens arribem a creure que les coses han canviat del tot; perquè no perdem de vista qui és l'amo, i davant de qui ens hem d'agenollar, quan toca.

I toca sempre que una persona, independentment de la seua edat, condició, nivell de formació i competència, es troba davant d'un energumen amb pistola i uniforme, que —com a fidel representant de l'essència més profunda de l'estat que li paga el sou— detesta tota forma de cultura, i odia tota llengua que no siga l'única que ell coneix (és tan incongruent això en un estat en què fins i tot el president del govern és ridículament monolingüe?).

L'únic avantatge de tot això, ja ho he dit en altres ocasions, és que ens pot ajudar a traure'ns la bena dels ulls i acceptar d'una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre. Necessitem dotar-nos d'un sistema judicial de protecció dels nostres drets civils, que l'estat espanyol no ens proporcionarà mai. L'estructura política i jurídica (no sé si és pertinent fer aquesta distinció en el cas que ens ocupa) de l'estat espanyol, hereva d'una dictadura ultranacionalista, no està dissenyada per a protegir-nos sinó per a sacralitzar i eternitzar els privilegis d'uns altres. Les seues lleis i els seus jutges sempre els protegiran i defensaran a ells. I és evident que a nosaltres, no ens consideren dels seus.








Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm VII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

6.12.10

Notícia inquietant

La transcric de l'ARA, no té pèrdua. A veure si obre ulls.



6 DE DESEMBRE

Nova enquesta sobre l'estat de la carta magna estatal

Un 64% dels espanyols reformaria la Constitució per limitar les competències de les comunitats autònomes

Nou de cada deu volen que es garanteixi el dret a estudiar en castellà a totes les comunitats autònomes i tan sols un 30% desitja un Estat federal

La pedagogia per avançar cap a la descentralització i la pluralitat interna de l'Estat espanyol no sembla que faci gaire efecte i any rere any els partidaris d'aprofundir en l'Espanya uniforme guanyen adeptes, a la vegada que el nombre de persones que s'inhibeixen d'aquest debat es redueix. Aquesta és la constatació de la tercera enquesta que amb motiu del dia de la Constitució publica el diari Público. Segons aquest estudi, prop d'un 70% dels espanyols voldrien reformar el text, però no precisament per augmentar el nostre autogovern.


D'aquesta manera, nou de cada deu espanyols voldrien que la carta magna incorporés el dret a rebre l'educació en castellà a qualsevol comunitat autònoma i dos terços voldrien que inclogués límits a les competències autonòmiques, el mateix percentatge a qui li agradaria poder decidir si esdevenir un Estat republicà o mantenir la monarquia. Igualment, un 55% dels enquestats voldrien que es reconegués Espanya com l'única nació i que no s'hi parlés d'altres nacionalitats. Per contra, tan sols quatre de cada deu espanyols reconeixerien el dret a l'autodeterminació interna i tan sols tres de cada deu voldrien avançar cap a un Estat federal o que l'exèrcit deixés de ser el garant de la unitat d'Espanya.


En tots els casos –tant en els partidaris de més descentralització com en els més unitaris– els percentatges s'incrementen respecte als resultats dels dos anys anteriors, en detriment del nombre d'indecisos, el que demostra que cada vegada hi ha més gent sensible a aquesta qüestió i que hi pren partit, cap a una banda o altra. En tot cas, si l'actual Constitució es tornés a sotmetre a referèndum, tan sols rebria un 36,7% d'avals, mentre que un 20,4% dels ciutadans hi votaria en contra i la resta s'abstindria o no sabria què fer. Sigui com sigui, el rebuig a la Constitució és major entre la gent jove.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm VIII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

29.11.10

Magna res

Moltes coses. Mooltes coses. Eleccions, 28-N, que en diuen. Aquestes són les dades, tot i que tothom ja les coneix:

Han votat 3.135.764 persones, el 59,95%; amb una abstenció de 2.095.122 persones, el 40,05%; un 0,46% de vots nuls i un 2,02% de vots en blanc, un rècord. Convergència i Unió s'endú la victòria amb 1
.198.010 vots, el 38,47% i 62 escons. El segueix el Partit Socialista de Catalunya, amb 570.361 vots, el 18,32% i 28 escons. Darrere va el Partit Popular de Catalunya, 384.019 vots, 12,33% i 18 escons. Iniciativa per Catalunya té 229.985 vots, 7,39% i 10 escons; Esquerra Republicana de Catalunya té 218.046 vots, 7%, 10 escons; Solidaritat Catalana per la Independència té 102.197 vots, 3,28%, 4 escons, i Ciudadanos 105.827 vots, 3,4% i 3 escons.

Destacar que Plataforma per Catalunya es queda a les portes del Parlament amb 75.321 vots i el 2,42%, que Reagrupament Independentista queda més enrere amb 39.922 vots i el 1,28%. Després vindria Escons en Blanc, després un partit d'esquerra verda, i després el PACMA, Des de Baix, la CORI i el Partit Pirata, en aquest ordre. Val a dir que queden per davant de UPyD i de Alternativa de Govern, que al seu torn queden lluny del Partit Humanista.



La primera conclusió que en trec és que s'ha aconseguit desactivar l'efecte 10-J. Començant pel fet de que es va aconseguir la no-unió dels dos nous partits independentistes, i seguint per l'efecte que la associació tripartit=crisi i l'auge de l'independentisme (al PP) han causat a l'electorat, que ha fet un gir amb derrapada cap a la dreta. Tot i que sembli clar que Laporta volia el seu partit i per això no hi hagué unió, em sembla que això té pin
ta com de "càrrega de profunditat" a l'independentisme, perquè fins el més tonto veuria que la unió d'ambdós partits era el que calia fer. Tanmateix, l'entrada de Laporta al Parlament afegeix interrogants, com ara què faran, - perquè és obvi que no podran proclamar res, i dubto que Artur Mas s'avingui amb ells - i també com encararà Mas el futur. És a dir, si Mas intentarà muntar lo del Concert Econòmic, i si fracassa, - que ho farà - què farà a continuació, és a dir, si seguirà endavant o no. Val a dir que diria que ja s'estan fent enrere, Felip Puig, secretari general de CDC, ja ha matisat (ARA) que no és viable generalitzar el concert econòmic a la basca a tot l'Estat. Certament, això és inacceptable per l'Estat, perquè ja en tñe prou amb una excepció com per permetre un estat federal de facto, per moltes autonomies que hi hagin. Sobre els resultats, el que ja s'ha dit a molts altres llocs: CiU ha recollit nacionalistes d'ERC principalment i de PSC, ICV n'ha perdut pocs, PP ha recollit nacionalistes espanyols del PSC, SI ha entrat amb vots de ERC i de nous. El que cal destacar també - apart de la permanència de Ciutadans - és l'augment del PP, històric. És a dir, espero que tot plegat serveixi de revulsiu, sobretot la terrorífica imatge de veure, durant els primers moments de l'escrutini, la xifra de 3 escons per PxC.

En tot cas, el futur es planteja bé. SI contribuirà molt més a mantenir vigència del debat independentista, i amb representació agafarà més altaveus, ERC haurà de capejar un llarg temporal, i el que és millor, se seguirà coent i madurant l'independentisme, ja que sembla que Espanya tardarà en sortir-se'n. És a dir, la vida continua.

L'altra cosa de
què en volia parlar era l'aparició d'un grandiós nou diari, el diari que neix en aquests temps, que semblen encetar una nova època. És el diari ARA, fundat per pesos pesats del periodisme català, fresc, innovador, jove, actualitzat. Ho té tot. I fins a nova ordre, serà la principal font d'informacions d'aquest blog. Penso que en un futur no massa llunyà, recordarem aquest diari com el fruit del començament d'una nova època, d'una nova era en què Catalunya podria esdevenir independent. Fa uns anys diria que somio truites, però a dia d'avui, i amb el TC a l'esquena, la situació política, la crisi, i els 22000 milions d'euros que desapareixen misteriosament, no crec que es tardi gaire a tenir una bona base social. El mateix Pujol em sembla que va dir no fa massa que se li havien acabat els arguments contra l'independentisme.

Dit tot això, les conseqüències del 2
8-N s'estan deixant sentir amb tota la seva força. Primer, Montilla es retira - declaracions avui al Matí del Cuní -. Crec que és una decisió valenta, que afronta la derrota - la pitjor del PSC en la seva història - amb honor, i és perfectament comprensible. No tant per l'efecte moral - que hi és - sinó pel fet de que, havent sigut President de la Generalitat, sigui acceptable per un mateix tornar a fer de diputat. Hom pot pensar que el següent a caure hauria d'haver sigut Puigcercós, tot i que en el seu cas portava poc temps al front d'ERC.

Tot i tot això, les conseqüències més importants són les que estan fent "reventar" ERC durant les últimes hores. Fem repàs: En primer lloc, Joan Puigcercós ha posat el seu càrrec de líder d'ERC a la disposició del Consell Nacional del partit que ha de tenir lloc aquest 18 de Desembre (ARA). No ha fet com el "Monty", però havia de fer un pas en aquesta direcció. Després hi ha hagut la dimissió sonada d'Ernest Benach, (ARA) que penja la corbata - o l'americana, o el micròfon, o el que pengin els polítics quan pleguen - i renuncia a fer de diputat - tenint en compte que ha estat aquests anys President del Parlament i per tant segona autoritat de Catalunya. Amb això, no han tardat els polítics d'ERC a fer declaracions.

La nota dissonant la posa Jordi Portabella, que fa una crida als partits independentistes per unir-se sota el projecte que pretén liderar per a les pròximes eleccions municipals (ARA) - que són dintre de poc. Amb tot aquest terrabastall, dos personatges d'ERC, l'eurodiputat Oriol Junqueras i el prtaveu Carles Bonet, han llençat missatges. Oriol Junqueras insta al seu bloc (ARA) al líder d'ERC a gestionar l'independentisme, i a iniciar un procés per reconduir la situació. En canvi, Carles Bonet (ARA) és molt més dur amb Puigcercós, demanant la seva dimissió, i també coincideix amb el missatge renovador; i val a dir que és del sector carodista, pel que sembla. És a dir, ERC ha saltat pels aires, convulsionada pels conflictes interns que tant han danyat la seva imatge i han creat escissions que entorpeixen el seu anomenat "espai electoral".

He de confessar que aquestes eleccions vaig votar ERC. Si la situació nacional no hagués estat la que és actualment, segurament hauria votat un partit sense representació que m'agradés més. Però com que calia donar suport a un independentisme creixent - a més estava enfadat per la no unió entre Laporta i Carretero - i ERC era el que tenia més pes, vaig anar al vot útil - sense comptar que comença a haver debat sobre com muntem la independència. El que vull dir és que a dos dies d'haver-los votat, veig que és un partit amb seriosos problemes interns, és a dir, no hi ha acord, i no és que posin per davant Espanya o Catalunya, o siguin possibilistes, és que prima l'interès personal i de partit, com ha passat amb el Laporta, i la resta de partits. Actualment, qui em dóna millors sensacions - tot i saber que no és del tot d'esquerres - és el Carretero, perquè sembla ser que són els qui de veritat aposten per la transversalitat, i els qui per quedar-se fora del Parlament no sembla que hagin estat tocats pel poder, és a dir, la seva actitud de buscar la unió - o això semblava, tot i quesembla ser que la raó està a SI, i no a RCat. Laporta és massa personalista - per molt que ho negui, i amb els altres dos oportunistes, abans herois, al darrere - i tot ell revesteix SI d'una aurèola d'independentisme massa de dretes, sense ser del tot transversal, com s'ha pogut comprovar.

A pesar de todo, el que sí trobo francament bé és que qualli el missatge de renovació. És a dir, la independència no és cap retorn, cap recuperació. Jo no necessito la Corona d'Aragó no l'11 de Setembre de 1714 per ser independentista. La independència serà quelcom nou, serà la creació, el "reset", el tornar a començar de zero, allò que ens hagi de fer il·lusionar per un futur per construir, per una nova oportunitat, per tenir, com diu el Mas, una Catalunya millor. Sota aquest eslògan s'amaga a CiU els desitjos de poder aprofitant per al seu benefici els incauts del 10-J, que han cregut que Artur Mas portarà la independència. Jo ja aviso, tinc molts i seriosos dubtes de que Artur Mas vulgui, pugui o desitgi portar la independència, és més, al marge del que ell pensi, els poders, recursos, interessos i burgesia que ell té al darrere no la volen, o almenys això sembla. El gran teatro d'aquestes eleccions ha sigut l'entelèquia de que CiU vol ser o s'ha fet independentista. El que cal ara és mirar endavant. Madurar la societat, fer créixer l'independentisme, fer estavellar CiU contra Madrid i el Rajoy, - si és que això es passa, perquè podria ser que es possessin d'acord - i sobretot renovar-ho tot, aconseguir la punyetera candidatura unitària, la unió dels independentistes per fer el més gran, noble i millor acte de país que poden fer els nostres polítics: Aconseguir un estat per Catalunya.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies ante kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

17.11.10

Un parell d'articles del Juan Carlos Moreno

Navegant per estos mares de Dios he trobat un parell d'articles del Juan Carlos Moreno Cabrera, aquell lingüista de la UAM que anava a la contra-corrent madrilenya pel que a llengües peninsulars es refereix, i del qual vaig parlar breument. Els he trobat a la web del diari Público, i són del 29 i del 4 de Juliol, respectivament - link. No tenen pèrdua, el segon analitza el famós Manifiesto por la Lengua Común.


Lenguas españolas

La expresión “lenguas españolas”, que aparece en el artículo tercero de la Constitución, es especialmente incómoda para el nacionalismo lingüístico español. Buena prueba de ello es el escrito que la Real Academia Española dirigió en 1978 a Hernández Gil, presidente de las Cortes, con la petición de que se añadiese a ese artículo la precisión de que el castellano es “la lengua española por antonomasia”. 30 años después, sigue viva esta idea de dotar al castellano de la dosis más alta posible de españolidad. El Manifiesto por la lengua común firmado, entre otros, por Fernando Savater y presentado públicamente en junio de 2008 insiste en que, si bien todas las lenguas de España son españolas, existe una asimetría a favor de una de ellas, el castellano, que cumple una serie de requisitos que la hacen la más española de todas las lenguas.

En la ideología del nacionalismo lingüístico español, el castellano ocupa por definición un lugar privilegiado, que no podría ser representado en ningún caso por las otras lenguas de España. Se puede reconocer que el catalán, gallego, euskera, asturiano o aragonés aportan riqueza y variedad a la españolidad, pero siempre en un plano secundario o anejo a la aportada por el castellano, que constituye para esta ideología, en su versión contemporánea, el capital más valioso y de mayor rentabilidad de que disponen los españoles tanto dentro de su propio país como fuera de él.

En el uso habitual de los términos y de espaldas al texto constitucional, cuando se habla del español se piensa inevitablemente en el castellano y no en las otras lenguas de España. No es una expresión ambigua, puesto que en el uso común se sigue la propuesta de la RAE: el castellano es la lengua española por antonomasia. Es perfectamente sabido que nuestra lengua tiene, como todos los idiomas que están muy extendidos por el mundo, muchas variedades tanto dentro como fuera de España. La ideología del nacionalismo lingüístico español se fundamenta sobre una selección de esas variedades para resaltar una como aquella que mantiene los valores más genuinos y puros de la españolidad: se trata de la variedad castellana. Hay que observar que, cuando se habla de español a secas, no se está pensando habitualmente en las variedades lingüísticas andaluzas, o en las de Extremadura, Murcia o las Islas Canarias, sino que se piensa en el español peninsular estándar, que no es otra cosa que una versión culta del castellano moderno. Nadie duda de que Andalucía, Extremadura o las Islas Canarias pertenecen en igualdad de condiciones a la nación española, pero pocos niegan que el paradigma de la lengua española sea el estándar basado en la lengua de Castilla, excluyendo las variedades andaluzas o canarias, tan dignas, ricas y perfectas como pueda serlo la variedad lingüística castellana. Por tanto, existe una asimetría en el concepto de lengua española ya dentro de las propias variedades del castellano, que casi nadie pone hoy en día en tela de juicio.

Respecto de las demás lenguas de España, esta asimetría se ve con claridad cuando caemos en la cuenta de que el uso que se le da al adjetivo español para hacer referencia a las lenguas de España no se corresponde con un uso similar de los adjetivos de las otras nacionalidades de España. En efecto, por un lado, se dice que el catalán, gallego o euskera son lenguas españolas y esto podría ser admitido, aunque de mala gana y con las reservas ya vistas, por la ideología del nacionalismo lingüístico español. Pero, por otro lado, nos resultaría cuando menos chocante decir que, dado que el castellano es lengua de Cataluña, de Galicia y del País Vasco, entonces el castellano es una lengua catalana, gallega y vasca a la vez. Eso significaría que, por ejemplo, en Cataluña se hablan, entre muchas otras hoy en día, dos lenguas a la vez españolas y catalanas (castellano y catalán).

Por consiguiente, no parece aconsejable seguir la vía denominativa constitucional y definir como españolas todas las lenguas de España. No lo es porque la ideología del nacionalismo lingüístico español, que sigue siendo dominante en nuestro país, solo acepta esto si el castellano es concebido como la lengua española por antonomasia, lo cual deja a las demás lenguas españolas en un nivel secundario o anejo. No lo es, porque si queremos tratar a todas las nacionalidades del Estado español como iguales en el uso del adjetivo que denota su nación, tendríamos que decir que el castellano es a la vez una lengua catalana, gallega y vasca, lo cual no tiene justificación lingüística.

Mucho más sensato y más igualitario es afirmar que el catalán, gallego, euskera, asturiano y aragonés son lenguas de España. Al menos en el caso de las tres primeras, podemos decir también que son los idiomas característicos de sus respectivas naciones. Igual que se reconoce que el castellano o español es uno de los elementos fundamentales que define la nación española, no veo objeción alguna para reconocer que el catalán es uno de los constituyentes definitorios de la nación catalana y que este idioma es la lengua catalana por antonomasia, no el castellano; de modo análogo ha de razonarse respecto del gallego y el euskera. Pero este tratamiento lingüístico más equilibrado solo cabría en un modelo de Estado federal de tipo plurinacional, que reconozca las diversas naciones históricas que componen España en la actualidad y su derecho a decidir cómo desean relacionarse con ese Estado. Muchos de los problemas del bilingüismo son, en realidad, políticos, aunque se intenten disimular u ocultar con expresiones y conceptos lingüísticos.


Un manifiesto nacionalista


El manifiesto por la lengua común presentado el pasado mes de junio en Madrid comienza con la siguiente afirmación: “Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas […] sólo una de ellas es común a todos […] por tanto sólo una de ellas –el castellano– goza del deber constitucional de ser conocida”. Este enunciado contiene una contradicción que recorre de arriba abajo todo el manifiesto. Consiste en afirmar, por un lado, que todas las lenguas oficiales son igualmente españolas y, por otro, que sólo una de ellas goza del deber constitucional de ser conocida. Es decir, no todas las lenguas oficiales son igualmente españolas: una es mucho más española que las demás. No sólo esto; es que además se contradice de forma palmaria el segundo punto del comunicado. En efecto, a continuación se dice que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. Si esto es así, entonces no debería haberse dicho en el punto primero que el castellano goza del deber constitucional de ser conocido, porque las lenguas no gozan de derecho o deber alguno. Aquí se percibe de forma cristalina el nacionalismo lingüístico castellanista imperante en el manifiesto: sólo son las demás lenguas españolas las que carecen de derechos; el castellano tiene todos los derechos del mundo.

Pero ¿sólo las personas individuales tienen derechos y deberes? Que se sepa, existe una entidad política denominada España, con un territorio bien definido y en el que hay una lengua oficial denominada español. Esa entidad se define, entre otras cosas, mediante el derecho a usar esa lengua en todo el territorio del Estado y en todos los organismos oficiales. ¿No está asociada España a derechos lingüísticos y territoriales? ¿No ha ejercido en más de una ocasión España, a través de sus representantes, el derecho a que el español sea reconocido en la Unión Europea como lengua oficial que es de un estado miembro?

En el punto tercero se dice “en las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua co oficial. Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta”. Conocer la lengua oficial del Estado no es un deseo encomiable, sino un imperativo legal. Por eso, quienes trabajan en las instituciones del Estado están obligados a usar el castellano. Pues bien, si el catalán es oficial en Cataluña, quienes ejercen sus funciones en las instituciones catalanas deberían igualmente estar obligados a usar el catalán. Esta obligación está legalmente legitimada por el hecho de que el catalán es lengua oficial. Es una incoherencia evidente exigir que en Cataluña se hable y escriba en castellano porque es lengua oficial y no hacer lo mismo respecto del catalán, la otra lengua oficial o ¿es que la primera es más oficial que la segunda?

En el punto cuarto se afirma que el hecho de que las lenguas de las comunidades autónomas hayan dejado de estar prohibidas o restringidas es suficiente para el pleno cumplimento del apartado tres del artículo tercero de la Constitución. Pero lo que dice la ley es que las lenguas nacionales de las comunidades autónomas son oficiales y, por tanto, exigir esas lenguas a sus ciudadanos no es acto de discriminación respecto de la otra lengua oficial, el castellano. Lo que sí es un acto de discriminación es no exigir a todos los ciudadanos de las Comunidades sus lenguas nacionales, como lenguas oficiales de pleno derecho que son, o que deberían ser.

A continuación, se hace una serie de solicitudes al Parlamento español. La segunda de ellas consiste en la petición de que “las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio […] pero nunca como lengua vehicular exclusiva”. Esto equivale a pedir, por ejemplo, que en Cataluña ha de exigirse por ley que no se enseñe en catalán. Pero ¿cómo se puede conciliar esto con la idea de que el catalán es lengua oficial de Cataluña? Creo que no hay manera sensata de hacerlo.
En el punto tercero se insiste en la idea de que no todos los funcionarios de las comunidades cutónomas tienen que conocer la lengua oficial de su comunidad. Esto vuelve a entrar en contradicción con su carácter oficial. ¿Es posible ser funcionario de la Administración del Estado sin conocer el español? Si esto no es posible ¿por qué habría de serlo que un funcionario de la Generalitat no sepa catalán?

En conclusión, lo que parece pedirse en este manifiesto es que las lenguas de las diversas comunidades cutónomas dejen de ser de facto oficiales en ellas para volver a una situación en la que el castellano sea la única lengua realmente oficial en todo el territorio del Estado español.

Estamos, pues, ante un manifiesto a favor de la supremacía y dominio absolutos de la lengua española sobre todos los demás idiomas de España. Por esa razón, es un claro exponente de la ideología del nacionalismo lingüístico español en una de sus formas más radicales y megalómanas. Según esta ideología, el español, lengua oficial del Estado, es superior en algunos aspectos a la práctica totalidad de las lenguas del mundo. En el preámbulo del manifiesto se menciona que sólo hay dos lenguas con mayor pujanza que el español (el chino y el inglés) y que esta lengua se asocia por derecho propio a la comunicación democrática y a los derechos educativos y cívicos. Con premisas como estas no es de extrañar la actitud altanera e intolerante que informa el manifiesto en todos sus puntos.



Juan Carlos Moreno Cabrera es catedrático de Lingüística General en la UAM y autor de El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva







Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XV kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

14.11.10

Frases per a la posteritat i algú que dóna la raó a Puigcercós xD

Aquest és un vídeo amb un recull de frases que han de servir per fer palès que el Mur Espanyol existeix, i que qui més hi contribueix és Espanya. Són frases que posen cru i sense pelar el que passa, el perquè de tot plegat, el perquè cal independència. El que s'intenta amagar i negar. Allò que s'ha dit i que porta a un punt de no-retorn. Les paraules que expliquen el Tribunal Constitucional, que expliquen la relació entre Catalunya i Espanya avui dia. M'hauria agradat que sortissin noms menys coneguts, és a dir, que aquests missatges provinguessin d'una minoria espanyola, però fa l'efecte de que no, de que qui diu tot això precisament és la majoria. Jo que no generalitzo mai, em dol veure i tenir la sensació de que la cosa és així, que tant el PP com el PSOE - és a dir, tothom exceptuant IU - no volen sentir a parlar de Catalunya. Els fets i aquestes paraules parlen per si mateixos. Adéu, Espanya.

El Mur Espanyol.


És Catalunya un paradigma??






Manuel Milián Mestre és un polític dretà, exdiputat del PP, i ha sortit avui als Matins de TV-3 del Josep Cuní - figura que sortí a El Sopar de la Cerdanya, foto de la qual encara n'he de parlar - en una de les tertúlies i ha donat la raó a l'"algú ho havia de dir" que va fer el sr. Joan Puigcercós - candidat d'ERC a la Gene - dilluns passat, dient que "a Andalusia no paga ni déu" en referència al dèficit fiscal de Catalunya. Us deixo el vídiu.











Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm XV kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

12.11.10

Descobriments de la sopa d'all xD

Articulet de La Vanguardia publicat el 3-8-2010 al blog Altres Andalusos - link a l'article - i que trobo que està no bé, sinó perfecte. Aquest i altres blogs que aniré buscant aniran apareixent a l'apartat "aliae oppida" (altres oppida) de links d'altres blogs recomenats i tal. En part perquè canviar les "us" per "vs" del blog m'ha fet perdre certa informació, i he de tornar a linkar els blogs xD.



El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.








Fvscvs Dominvs


Scriptvm factvm dies ante idvs novembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Movimiento Independentista No nacionalista de Cataluña

El descobriment de l'any, a poques setmanes de les eleccions del 28 de Novembre i amb la campanya començada - llàstima que no es presenten a les eleccions xD. Són realment pocs de moment, - al grup del Facebook jo sóc el membre número 160, a hores d'ara - i no sé si algun dia seran prou notoris, però la seva posició ideològica crec que és un pas de gegant en la teoria independentista d'aquest país.

Es diuen el Movimiento Independentista No Nacionalista de Cataluña (MINNC) i pel que expliquen - aquesta és la seva web - representen un grup d'obrers, que mai s'havien interessat pel catalanisme i que ara veuen la independència com una oportunitat econòmica, alhora que veuen Espanya com a inviab
le econòmica i políticament, - el subtítol de la web és "El federalismo es una utopía imposible en España" - i a més es veuen rebutjats per Espanya pel fet de ser catalans de naixement o adopció, tot i ser en la seva majoria fills i descendents de la emigració espanyola del segle XX. A partir d'aquí es declaren independentistes però mantenen distàncies amb el nacionalisme, tot i que de moment sembla que estan fent campanya per SCxI i per RCat, o almenys recomanen el seu vot, ja que el referèndum d'ERC no ñes una via prou clara. També defensen que l'independentisme no deixa de ser una opció política, al marge del nacionalisme.

D'aquí que cregui que això és, ideològicament, un pas de gegant. La confirmació de que cada cop més l'independentisme catalanista girarà cap a un espectre de nacionalisme jacobinista, de que la frase que ta
ntíssim m'agrada - "Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on véns, sinó a on vols anar" - cada cop més adquirià més i més pes i raó, i de que la independència serà cosa de tots. Enrere ha de quedar el nacionalisme etnicista de barretina, porró i "txarnego", per avançar cap a l'alliberament com a nació plural, bilingüe i mediterrània. Cal assolir l'estat per mantenir el bilingüisme que PP, Ciutadans i Madrid volen dinamitar, per salvar el mestissatge i avenç cultural, per obtenir una nova oportunitat de crear un país més equilibrat, una nova oportunitat per començar de zero, per tornar a construir, per crear, imaginar, per a la il·lusió. Necessitem, en fi, que tot el món sàpiga que Catalunya existeix, que és una terra de pas i mestissatge, on tothom és benvingut.

Visca Catalunya lliure!!!
Viva Cataluña libre!!!







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm dies ante idus novembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

9.10.10

Reflexions...

Tinc una reflexió! podria proclamar. En tot cas, les assignatures d'aquest quadrimestre - i portem poques classes - ja m'han fet repensar algunes coses. Una d'elles és nacionalista. Què, si no! xD.

L'assignatura es diu Món d'entreguerres, i la porta un tal Ferran Gallego, expert en feixismes i en el nazisme. De fet, la seva classe té un nom més genèric del que és, però és que precisament el seu èxit - cada any té molts matriculats - es deu precisament a això, al que fa i no com es diu. El cas és que les seves demolidores tesis apropen moltíssim el feixisme. És a dir, va ocórrer per una sèrie de coses perfectament demostrables, i terriblement properes. El cas és que, parlant dels fonaments ideològics, sortí el tema de les accepcions del mot nació. Avanço que se'n parla de dos, una accepció estatal - la nació és el conjunt de ciutadans sota unes lleis (estat) - i una altra de cultural-antropològica - la nació és el conjunt de persones amb llengua, història, cultura, etc. -. La primera fou de matriu lliberal - segle XIX -, la segona fou de matriu dretana al mateix segle. Parlava Gallego que el nazisme alemany portava la acepció nacionalista cultural, mitjançant la qual la nació ve donada, no es pot decidir, ja que es Història. És alemany qui parla alemany, estigui a Münich, als Sudets o a Danzig. Però ho allargava a la resta de feixismes, i alhora ho combinava amb l'imperialisme - fins i tot es podria relacionar amb el romanticisme i la seva fixació pel món medieval -. L'imperialisme italià, les tesis de Primo de Rivera en fundar La Falange - España es una unidad de destino en lo universal -...

Però, i a Catalunya? Personalment, he estat pensant els últims anys que el nacionalisme català portava acepció cultural. Jo mateix he escrit moltes vegades allò de que una nació és un conjunt de persones, cultura, llengua, etc. - al meu Ideari Nacionalista d'aquest blog ho tinc així posat, posant èmfasi en les persones, però - i de fet quan parlem dels Països Catalans parlem també d'aquesta acepció, doncs hi incloem la Catalunya Nord, la Franja de Ponent... i també ens emmirallem en el passat medieval, tot recordant els peixos amb la senyera al llom i els almogàvers degollant grecs. Al mateix temps, havia pensat que el nacionalisme espanyol portava acepció jacobina. Parlem de l'estat espanyol, UPyD posa el DNI als cartells de campanya, les Forces Armades, el Tribunal Constitucional, l'estatalisme centralista, etc.

Però possiblement tot això estigui canviant. Segurament, el nacionalisme català té una etapa - que crec que encara cueja bastant - de matriu nacionalista cultural. Possiblement, justificada per l'intent de genocidi nacional del franquisme, tot i que cal recordar que la Lliga acabà donant suport al feixisme, veiem aquí fins a quin punt hi havia acepció cultural. Aquí podríem encabir les tesis nacionalistes de tot el nacionalisme catalanista antifranquista. Però els vents independentistes dels últims anys poden canviar això. Començarem una etapa de construcció d'un nou estat, i sens dubte, això canviarà les mentalitats. Cada cop més, l'independentisme - el que no té sigles - està veient que el projecte de PPCC és una utopia, demostrada cada 4 anys a les urnes valencianes i mallorquines. Cada cop més, l'independentisme està veient que la seva causa no pot ser només sentimental - accepció cultural? - si nó que ha d'obrir-se. És a dir, mestissar-se - això també ho defensava a l'Ideari - i aportar raons de pes diguem-ne, econòmic o polític. Cada cop més, aquella magnífica frase que encara no sé de qui és - "Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on ets, sinó a on vols anar" - cobra més força, i podem veure aquí el canvi de paradigma: la independència serà la voluntat de diferents persones de crear un estat, és a dir, de ser un grup de ciutadans, sotmesos a unes lleis i un (nou) estat. Actualment, no té cap importància - excepte al nacionalisme encara rànciament etnicista - l'origen de cadascú per ser nacionalista català. Com ja he defensat, el mestissatge és una suma de cultura autòctona i cultura al·lòctona, amb la qual cosa ningú perd res i tothom s'enriqueix, i no es perd cap origen.

Per altra banda, potser no és cert tampoc que el nacionalisme espanyol sigui estatalista. Té molt de cultural, de imperialista - 1714 queda lluny, pensem més aviat en el Marroc o en Gibraltar - té molt de lingüista - si eres español, habla español -. En tot cas, amb el salt a la democràcia s'ha volgut acostar al nacionalisme estatalista, perquè té un estat, i podia rentar-se així la cara i guardar el feixisme al traster. D'aquí que actualment s'intenti vincular a valors de democràcia, llibertat o respecte a les institucions, i això és el que em podria confondre. Fins i tot Arturo Pérez-Reverte, parla als seus articles d'una certa cultura antropològica espanyola - jo en dic mediterrània, o ibèrica - intangible i inherent.

En resum, aquesta reflexió ve a dir que tot i que Catalunya és nacionalista cultural, estem en una transició, gràcies al procés independentista, a un nacionalisme estatalista. Estem passant de l'accepeció cultural - per ser català has de parlar català, haver nascut a tal o altre lloc, portar barretina, i aquestes coses - a l'accepció jacobina - per ser català només has de voler-ho, perquè així tard o d'hora podrem ser-ho jurídicament. Passem del que potser fou una defensa ideològica a l'intent encobert de genocidi nacional, a una concepció diferent, oberta i integradora, que començà ja fa dècades, però que la realitat política dels últims anys està canviant.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VIII idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

5.10.10

Súper Celestino fa declaracions! (i alguna reflexió)

Torno a ser aquí. Ha començat un nou curs "històric", amb les eleccions al tombant de la cantonada i recent sortidets d'una vaga general, o generalista.

Les millors reflexions vaguistes les ha fet avui un professor meu, de nom Joan Serrallonga i Urquidi. Si rasqueu "por ahí" potser trobeu que està vinculat a tot el món comunistoide de la Facultat, però això es podria dir que és obvi xD. L'altre dia ja va parlar de l'intent, des de fa anys, de fer creure que els obrers no existeixen. Crec que té raó quan diu que tenir televisió, cotxe o nevera no canvia en absolut la posició del treballador dins el sistema capitalista. En aquest sentit, aquesta vaga generalista ha sigut dels obrers més "autèntics", els del sector productiu. Els altres, com que vénen coses o presten serveis, es pensen que no són obrers xD, i no van fer vaga. I per desgràcia, aquestes idees d
retanes estan en plena vigència, i moltes persones del carrer defensarien aquestes tesis creient-se molt d'esquerres.

Però la gràcia d'aquesta entrada són les declaracions que ha fet Celestino Corbacho - cal presentació? - al Fòrum aquest Europa Tribuna Catalunya - alguna coseta d'aquestes de gent important, amb corbata que parlen d'economia i política davant d'altra gent amb corbata, és a dir, un aquelarre quotidià on es barallen les cartes del nostre futur - que la independència de Catalunya seria traumàtica. És a dir, aquest bon home hi està en contra, cosa que és de calaix, però segons Vilaweb - que aquesta vegada crec que concreta prou, tot i que el titular deixa'l anar - Corbacho ha afegit al seu discurs que "no es pensin que les coses seran pacífiques". Tot i que fa una defensa autonomista, aquesta cueta està portant una cuota, perquè ha sortit tothom amb els titulars de que Corbacho amenaça que la independència no serà pacífica, amb la qual cosa es planteja la violència. En Laporta ja ha sortit a demanar la dimissió i aquestes coses. Val a dir que a altres mitjans no diuen res de violència, ni tan sols esmenten aquesta cueta. A europapress només parlen del trauma aquest i de la defensa autonomista, apart del contingut propi del discurs que ha fet a la tribuna aquesta.

Pot ser perfectament que es referís a que hi hauria un daltabaix, a que el procés tindrà la oposició frontal dels autonomistes - una altra cosa de calaix -, però cal vigilar què es diu, perquè si alguna cosa és el moviment independentista en aquests moments és pacífic, parlamentari i democràtic. La única violència que podem esperar vindrà dels sectors més radicalitzats o extremistes del nacionalisme espanyol. I ni així, perquè pensaran que ens fan un favor. Per altra banda, serà traumàtic pels autonomistes, perquè pel nacionalisme català, de trauma cap ni un. El que vinc a dir bàsicament és que aprofito la ambiguitat del que ha dit Corbacho - "a duras penas" unes poques paraules - per reafirmar que no hi ha violència política a Catalunya, i que no ha d'haver-hi en tot el procés independentista, per cap lloc.

Suposo jo que molt probablement tot això hagi sigut intencionat, és a dir, el PSC va a buscar i fidelitzar el seu vot del cinturó de Barcelona, dels sectors no massa catalanistes, i els estan treient ara el llop dels independentistes com en altre moment tragueren el del PP.







Fuscus Dominus

Scriptum factum III nonae octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

23.8.10

ESTO es España!!!




















Doncs res, que aquesta és la meva idea d'Espanya, expressada iconogràficament. Tot i que no estic del tot al corrent de la història d'aquest emblema en concret, diria que apareix cap al segle XVIII, i també diria que fou la bandera de la I República. No puc aportar més informació, però apart del que realment sigui, expressa molt bé - en podríem dir, de manera heràldica - el que crec que és realment Espanya.

Evidentment, això és una provocació al debat.






Fuscus Dominus


Scriptum factum IX kalendas septembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

17.8.10

Un comentari al blog del Carles sobre els toros

Bones, després d'una mica de vacances i encara amb curro, i que duri.


Posaré un comentaret que he posat a una entrada del blog del Carles - El meu estrany món - i que parla de toros, tema candent. Recomano entrar al link, us posarà sobre la discussió. És aquest:




Apart dels galls, em sembla que el tema allà és econòmic, i poc té a veure amb les raons d'aquí.El que vull dir és que has caigut al parany. El tema dels toros és súper polifacètic, i apart de que no comparteixo el teu raonament, ho mates tot a l'últim argument, que em sembla que té poc de secundari.I tot això es pot veure amb el tema dels correbous. Ningú s'està donant compte que en realitat el tema és animalista. Jo no saltaria d'alegria després d'haver prohibit les corrides de toros, per molt catalanista que sigui. Només algú amb tesis naturistes i que titlli realment els toreros de burds assassins, se'n pot alegrar. Personalment, no m'alegro de que es prohibeixin coses. No només perquè no calia, sinó perquè ja s'estava morint sol, i es podria haver fet tot molt millor si en comptes de prohibir, s'hagués exigit deixar de finançar públicament una activitat cultural sense afluència, que sobrevivia a base de guiris despistats del "typical spanish". Hagués sigut més net, el resultat seria el mateix i les raons més poderoses, apart de que no caldria patir pels correbous, com a molts els passa ara. A més, amb una eventual independència desapareixerien sense deixar rastre ni res, ja que és una activitat cultural fortament lligada a una nació, que no és la meva.Els toros són un fet cultural. Apart de que potser les lluites entre animals sí que tenen poc de cultura - i bastant de negoci -, són uns animals culturalment presents al mediterrani des de fa molt. Per tant, com a fet cultural alguns s'han associat a nacionalismes. El que vinc a dir és que el tema del sofriment animal és molt relatiu, laxe, manipulable i contradictori. Només caldria fixar-nos a la naturalesa, que ja de per sí és inhumana. Vivim en una societat occidental que està personalitzant, humanitzant els animals, quan en realitat són salvatges, i per tant lliures. La gasela que mor per ser devorada pels lleons també pateix. Si els animals tenen sentiments - que diria que sí, pel fet de tenir cervell i aquestes coses - i pateixen, aquest món és un mar de llàgrimes, perquè pateixen éssers vius constantment. Simplement, forma part de la naturalesa, i l'ésser humà fa el seu paper estant dalt de tot de totes les cadenes tròfiques. Matem animals, de manera més o menys moral, contínuament, per les raons que siguin. La moral la posem nosaltres, no els animals. El toro lluita per la seva supervivència, però no sap si està sent atacat per diversió, per jalar o per ser dissecat. No té moral ni capacitat de jutjar si el que li fan està bé o malament. Accepta que està en perill, i defendrà la seva supervivència igual que ho faria si fos atacat per un grup de llops.El que vinc a dir és que no comparteixo moltes tesis animalistes - sobretot l'extrem de "la Terra primer" - però sí crec que tot i que la moral és nostra, no està de més pel nostre nivell de civilització, aplicar-la també a la nostra cultura. És a dir, estic en contra de matar animals per diversió, però no pel seu sofriment, sinó per la nostra consciència. I, per altra banda, no ho comparteixo perquè no m'hi identifico, però aquí no hi puc estar-hi en contra ja que cal respectar-ho com a fet cultural d'una altra nació. Ara, el fet de no compartir-ho també inclou que estic en contra de que el diner públic financés encara les corrides, perquè també surt de la meva butxaca.A la Träne, l'ajuntament s'està dedicant a massacrar els més de 250000 coloms de Barcelona com pot, amb una empresa que es dedica a caçar-los i gasejar-los. Tot i que segueix permetent la venda de pinso, per exemple. N'hi han masses.






PD: Visca la Festa Major de Gràcia!!





Fuscus Dominus




Scriptum factum XIV kalendas septembris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

30.6.10

Passem repàs

Fa temps que no escric en aquesta talaia. Després de mesos d'inactivitat blogera, i després d'exàmens - excusa immoral, n'he tingut tres xD - crec que amb l'esperada sentència (arbitral de guadalupe xD) del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya a causa del recurs del Partido Popular sobre la taula, calia dir-ne alguna cosa.

La primera és que, com la resta de catalans - en un sentit ampli del gentilici - no otorgo cap autoritat - encara que el poder el té, per descomptat - a aquest tribunal polititzat i desprestigiat, de manera que, personalment, em passo pel forro dels collons aquesta sentència. Ho sento per les paraulotes - per favor, que ja som grandets - però és una bona manera de descarregar adrenalina. És a dir, la voluntat del poble ja ha estat manifestada, i aquest és un cas flagrant de falta de democràcia.

La segona és que això és un punt d'inflexió, una cruïlla, una fi, un començament, un algo - sí home sí, quelcom - que marca profundament la societat i la Història. És a dir, Espanya, mitjançant el seu tri
bunal més superior dels superiors, nega la existència de Catalunya com a nació. Ras i curt, és la constatació del que ja sabíem, - ah, és que algú encara dubtava que més enllà de Catalunya ningú creia ni creu que sigui una nació? - però el fet de tenir-ho cru i sense pelar sobre la taula obliga a posicionar-se, a emetre opinió, i compromet la via autonòmica. És a dir, l'encaix de la nació catalana dins d'Espanya - que ja era cosa difícil - ha arribat al punt impossible ja que es planteja el somni humit de tot nacionalista espanyol: una Catalunya espanyola. És a dir, Catalunya és part d'Espanya i no és pas cap nació. Que, per altra banda, aquesta és la realitat jurídica.

Aquesta tardor toquen eleccions. I la cosa està fatal xD. Si no és el desencantament amb els polítics, serà la crisi, si no seran les corrupteles, i si no seran els posicionaments respecte l'estatut, segons si la reacció és posar l'altra galta o tornar la bufetada girant cua i apa, ja te les apanyaràs. En aquell documental de TV3 titulat El Laberint ja ho va dir no sé qui: el que per uns era el final del camí, per altres només era el principi. El que per alguns el sistema autonòmic era la solució a l'encaix nacionalista - tot i que hauríem de dir regionalista - per altres era la porta a un camí d'alliberament nacional en un futur indeterminat a causa de la instauració de la democràcia (i això va sortir a l'anterior documental d'Adéu Espanya?) que permetria en un futur la autodeterminació. No ens enganyem, tota posició nacionalista catalana contempla en última instància la independència. Si no, substituim el terme per regionalista, i llestos. Només és qüestió de la distància ideològica a la que s'estigui. És a dir, si la veus impossible o utòpica o si creus que es necessita ja per la via que sigui. I crec que, qualsevol persona que es faci dir nacionalista, o tingui alguna simpatia per aquest país, ara ja està avisada i informada de que per Espanya, no existim com a nació. És a dir, que intentar seguir igual - acatar la sentència, en diuen - significa renunciar a Catalunya, literalment, de manera que caldrà buscar alternatives. I no n'hi han gaires més.

En un altre ordre de coses, vull col·locar-me en un punt mig en lo tocante al terrible accident ferroviari ocorregut a l'estació de Platja de Castelldefels durant la nit de la Revetlla de Sant Joan, el dimarts 23 de Juny. Un tren Alaris que venia d'Alacant i no havia de parar a la dita estació atropellà un grup de joves que creuaven la via a 139 km/h (menys de la indicada), camí de la platja. Tot i que frenà - òbviament no podia fer-ho en sec - féu senyals lluminoses i de so, 12 persones m
oriren a l'acte, dues més per les greus ferides i encara ara uns quants ferits greus segueixen hospitaliztats. Tot i que sí és cert que fou una imprudència, cal posicionar-se al mig de dues opcions: la que defensa que fou un accident sense altres culpables que els accidentats mateixos, i la que busca subterfugis en un intent de descarregar culpes en no acceptar la imprudència en si.

La posició intermitja vindria a ser que tot i que fou una imprudència, aquesta no fou en condicions plenament normals. És a dir, és inexplicable que un grup de persones plenament conscients i que travessin la via no reaccionin a temps en veure que un tren - les vies es queixen per la tracció, el vent, els fars, la sirena... - els podia passar per sobre; a menys que pensessin en un suicidi col·lectiu i no era el cas. No cap a cap cap xD. Per ta
nt, el que hi ha que buscar són subterfugis, no que valguin d'excuses i serveixin per descarregar culpes, sinó que expliquin com i perquè una imprudència feta al llarg i ample del nostre sistema ferroviari per tot tipus de persones des de temps immemorials acabi en una tragèdia similar. En aquest sentit, cal imaginar-se, apart de la foscor, la gent, l'ambient festiu i sobretot el grau d'alcohol a les venes, tenint en compte que l'accident ocorregué cap a la mitjanit.

Així, podem imaginar-nos que la imprudència fou contínua. Com les imatges que hi han ho poden confirmar, en una andana tan abarrotada i un pas subterrani tant congestionat, el creuament per la via fou un trànsit continu de persones que, a més de creuar, veien que s'acostava un tren i encara ho feien més ràpid de manera que els accidentats foren una franja d'aquest trànsit de persones que cregué que encara tenia temps de creuar - podríem dir que aquí comença la im
prudància de veritat - seguint les esquenes dels qui tenien davant i que llavors no calcularen bé les distàncies i les velocitats, sense temps per reaccionar. A tot això cal afegir el sentiment invulnerable de la joventut, i l'ambient festiu i un xic incontrolat, sense oblidar l'alcohol que amortigua els sentits. Desenganyem-nos: La immensa majoria de les persones haurien creuat per la via en veure el pas subterrani tant taponat, segurament recordant-se de la família del responsable encarregat de que hi hagin més maneres de creuar la via. Ara, són les circumstàncies concretes del moment les que diuen quines són les precaucions que fa cada imrpudent abans de creuar. En tot cas, el que no deixa de ser una veritat com un temple és que de no haver baixat de l'andana, res no hauria succeït.





Fuscus Dominus


Scriptum factum dies ante kalendas iulii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

6.4.10

Escolteu-lo, siusplau.

Avui vull parlar d'un catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid molt simpàtic. Es diu Juan Carlos Moreno, i m'havia passat desaparcebut fins avui. He trobat un parell d'entrevistes que va fer el 2008, - aquesta d'El Periódico i aquesta altra de Público - i diria que últimament torna a estar actiu. És un personatge a qui podríem atribuir poder sobrenaturals, així de conya.

El tio és madrileny,
lingüista i aquestes coses, i defensa totes les coses contràries a la ortodòxia del nacionalisme espanyol d'avui dia, que tanta força té a la seva vil·la natal. Voldria resumir-vos-ho, però seria tan dens i m'ocuparia una bona estona que preferiria que us ho llegíssiu vosaltres, perquè no té cap desperdici.

Encara que en un principi creia que era un malentès del bilingüisme - ell defensa que ningú se'l creu -, crec que el que realment defensa es la situació de bilingüisme matern-entorn, és a dir, que una llengua s'aprèn a casa i a l'escola i àmbits oficials i l'altre s'aprèn per entorn, en quelcom semblant als paisos nòrdics amb l'anglès.

Escolteu-lo, llegiu-lo, difoneu-lo sisplau. És un gran revulsiu, una bocanada d'aire fresc, una remesa de munició pel procés polític que ja ha començat a Catalunya.

Aquí en teniu notícia on ho he descobert, i aquí la recerca al google sobre el personatge. I aquí teniu un vídeo del youtube d'una conferènca seva, amb enllaços a molts altres vídeos seus.








Fuscus Dominus


Scriptum factum VIII idus aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

27.3.10

Stalin, una reflexió i un vídeo molt divertit.

Sembla un acudit, però aquí, a EuropaPress, vaig trobar una notícia sorprenent. Sembla ser que un nét de Joseph Stalin, Yevgeny Dzugashvili, ha denunciat una emissora de ràdio de Moscou per calúmnies al seu iaio per dir i explicar que Stalin havia autoritzat i ordenat l'afusellament de menors - nens de 12 anys - durant les seves famosísimes purgues. Es veu que no és la primera vegada, l'any passat va haver un judici similar contra un diari - el nét el va perdre - per un article en què s'argumentava que Stalin ordenava la mort de ciutadans soviètics. El detall divertit - i que denuncia la orientació que EP vol donar a la notícia - és que es veu que literalemnt quatre gats nostàlgics del comunisme estalinista havien assistit al judici. Han tret la declaració d'una senyora de 79 anys: "Estem farts de mentides." "Ningú respecta ja Stalin". Com podeu veure, la imatge d'una senyora amb el retrat d'en Pep Stalin dient aquestes coses causa un cert somriure, com si fos irònic.


Bé, la reflexió que volia posar per escrit un dia d'aquests és el tema de molts posicionaments independentistes de que "Espanya ens vol fer desaparèixer". O a vegades es canvia Espanya per l'estat espanyol. Com si la premissa fos que la totalitat del país vol esborrar-nos del mapa. Un, en la seva ignorància, sempre pensa allò de "de todo hay en la viña del Señor". Que és un refrany universal, que serveix per sortir del pas de qualsevol discussió politicosocial i a sobre carregat de raó. Per tant, parteixo de la premissa de que no tota Espanya ens vol fer desaparèixer. És una qüestió de pura lògica: si en una societat sempre hi ha una àmplia varietat de posicionaments, la homologació del seu conjunt a una sola possibilitat - un sol posicionament - és una fal·làcia, una mentida i una manipulació. Si ens posséssim estrictes i impertinents amb un cert modus científic, argumentaria que ningú pot fer afirmacions d'aquest tipus fins que no hagués conegut personalment els milions d'espanyols corresponents. I evidentment, un cop fet això no podria seguir afirmant-ho perquè mentiria i s'estaria enganyant a si mateix.

Dit això, suposo que la afirmació d'aquests col·lectius - que són variats i diversos - deriva de que podem comprovar cada dia entrant a certes webs, llegint alguns diaris, veient certs canals de televisió, escoltant determinades ràdios o parlant amb certes persones que sí hi ha qui ens tingui animadversió, odi irracional o racional, nostàlgia d'una dictadura, etc. És un altre fet empíric. Això ens porta - una televisió/ràdio/diari són diners, persones, una empresa i, sobretot, audiència/lectors que hi està d'acord - a que sí podem afirmar sense despentinar-nos que una part de la societat espanyola no respecta o es posiciona clarament a la contra de Catalunya, la societat catalana o com volgueu dir-li. Un posicionament que estaria molt més còmode si ni el català, l'independentisme, Catalunya o tot el que suposa no existissin i fossin realment una simple part més de Castella/Espanya. Aquest és un altre fet empíric: Si tot això no existís o fos història, tota aquesta gent no ho estaria criticant ni res de tot això, i tindrien l'adrenalina més estable.

Fins aquí tenim clar això: sí que existeix una part de la societat que potser no ens faria desaparèixer - a dia d'avui - de manera violenta o cultural, si nó que més aviat intentaria reconvertir Catalunya, en definitiva, intentaria fer realitat el seu ideal d'Espanya espanyola. Ara anem a l'aparell polític. A Espanya hi han dues forces polítiques més o menys antagonistes - segons la Frikipedia de la seva estabilitat en depèn l'equilibri mundial xD - i que a dia d'avui podem dividir entre PP i PSOE. PSOE vindria a ser un partit polític que ni és socialista ni obrer però que el nom queda molt bé, convenç a incauts i sembla que sigui d'esquerres. Com a mínim algunes coses les té clares. És un partit antic, sorgit de la clandestinitat de les esquerres durant el franquisme, integrat en un inici per aquest tipus de gent, i amb una història recent que tothom coneix. A priori, el fet nacionalista en aquest partit no sembla massa acusat - a trets generals, tothom coneix les polítiques de dirigents socialistes a determinades zones de la Península i la animadversió contra Catalunya -.

En canvi, el PP sorgeix d'Alianza Popular, partit que fundà Manuel Fraga - conegut dirigent franquista - que després d'una època daurada a Galícia està de presi fundador a la direcció del partit. El fet de que el fundés Fraga és cabdal. Fraga no és només una persona, és un personatge, en certa manera un nom iconogràfic que arrossega a més gent, és també un entorn identificat amb certes posicions. Potser és un dels noms més coneguts de la "Chaquetada" de la segona meitat dels anys setanta. Això diu molt. Que aquest partit polític sigui avui dia La Dreta espanyola vol dir que moltes coses segueixen vigents. A Europa la dreta no deriva d'un feixisme o una dictadura. Fa uns dies se'm va ocórrer la reflexió del que realment ha marcat la història contemporània d'Espanya no han sigut ni el 14 d'Abril, ni el 18 de Juliol ni el 20 de Novembre; si nó l'1 d'Abril. La verdadera petja de la societat espanyola són 38 anys de dictadura, suficients per influir poderosament en una generació o dos, per tirar terra - mai millor dit - sobre moltes coses que encara estan per solucionar i restaurar, i que la Trans, vull dir, la Chaquetada, corrió un tupid(ísim)o velo. Evidentment, a dia d'avui és La Dreta la qui gairebé monopolitza - com ho va fer durant aquests 38 anys - el nacionalisme espanyol i la que s'expressa àmpliament pels canals que he dit abans que tanta estima ens tenen.

Si agafem els resultats electorals el que dic no és pas descabellat: El PP té una força segura de votants molt àmplia, i això es tradueix - deixant de banda fragmentacions del tipus UPyD - en què hi ha una bona part de la societat espanyola que està d'acord amb les seves premisses i amb les d'aquests mitjans comunicatius. I tot això entronca - recordem a què ve això de "La Chaquetada" - amb 38 anys de feixisme, que han evolucionat o s'han convertit en dreta més o menys democràtica, entenent per això que les llibertats otorgades els serveixen per argumentar contra les llibertats d'altres. Per acabar la reflexió volia dir en primer lloc que per molt que jo parli d'una part de la societat això no vol dir que hagi d'haver ni fractura social ni que tothom qui pensi així té una piga al braç dret que els delata. Com sempre hi han varietat de posicionaments i matisos, però una idea o sentiment pot estar a la base de tot això, i és que no els agrada que Catalunya sigui el que és avui dia. A molta altra gent tampoc li agrada, però els punts de vista sempre són diversos.

També volia afegir que quan es parla de l'estat espanyol també s'exagera. Això era fa temps, quan el Paquito vivia i l'estat encara era el seu estat. Però a dia d'avui no hi ha persecució ni desitgos d'altres èpoques per part de gent uniformada. És a dir, ningú amb placa de policia em dirà mai "en español, coño". Pot ser, n'hi han, però estem parlant de persones concretes que no són la majoria - o això crec -. I per temes fiscals i demés tampoc crec que calgui fer afirmacions d'aquest tipus. Sí que cal queixar-se, i ha de ser un dels puntals i cavalls de batalla de l'independentisme, la prosperitat. Però veure signes de voler fer desaparèixer Catalunya a partir d'uns diners que es queden allà em sembla exagerat. Si realment passés això no només seria així. D'igual manera que si es perseguís el castellà a Catalunya no només seria la retolació o nimieses d'aquestes on s'aferren desesperadament els mitjans que deia abans, si es volgués fer desaparèixer Catalunya els diners que ens arribessin seria el menor dels problemes. El franquisme també ens volia fer desaparèixer i no obstant no sé els diners que hi arribaven, però mantenir una part industrialitzada de l'estat com Catalunya no sé el que deu costar. Una altra cosa és que es vulgui que progressi, innovi i tingui un bon futur assegurat.


I per últim us deixo el link al youtube d'un vídeo que he caçat del FB del Joan Gil Oliveras, es diu "Contra el nacionalismo". És una cinta que espero que tard o d'hora tingui un ampli ressò, perquè pot influir i molt en el futur de Catalunya, sobretot en vista a possibles referèndums. Resumeix amb uns quants arguments econòmics i desprovistos de sentiments nacionalistes - xifres i demés - els motius que haurien de tenir molts catalans per dir sí a la independència. És un vídeo amb una musiqueta de fons - una cançó de "Los Porretas" xD - on van sortint preguntes i afirmacions per fer reflexionar. Tot i que té frases que cauen en que he estat dient - en plan "Espanya no et vol" - i una afirmació que no m'ha acabat de xocar - en un moment parla de que el 60 i pico per cent dels contraris a la indepe parlen castellà a casa i el vídeo pregunta si potser creuen que no el podran seguir parlant "a casa" quan Catalunya fos un estat, com si el futur estat no incorporés el castellà - crec que el caràcter general del vídeo és molt positiu. Té la idea bàscia que defenso, i que un comentari d'un tal "equinsi" resumeix perfectament: Catalunya és un tren i per pujar-hi no se't demana d'on véns si nó cap a on vols anar.

El vídeo està aquí.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VI kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

9.3.10

El meu Ideari Nacionalista

Ja sé que sona malament, però algun dia ho havia de posar tot ben posadet i escrit per no repetir-me a tot arreu xD. Ahí va.


1. La nacionalitat de cada persona és una decisió personal i intransferible que cadascú ha de prendre en llibertat, és una cosa que la dicta el cor i els sentiments. Cada persona sap i decideix quins criteris escull per identificar nacions i per decidir quina és o serà la seva, és a dir, a quina vol pertànyer i els efectes que això pugui tenir. Tals criteris - llengüa, cultura, geografia, etc. - són motius d'interminables disputes per definir el terme i crec que és una discussió estèril. Les nacions són una invenció humana: la terra són roques o micro-roques de minerals diversos, una bandera és un teixit, i un topònim no és més que una paraula, un so articulat. Una nació és un terme abstracte. Qualsevol document d'identitat, passaport, etc. no és més que un artifici jurídico-administratiu necessari per a un món globalitzat i organitzat de manera complexa, on cal un control. Tals elements no poden modificar els sentiments humans, ni tan sols sota coerció severa. Es més, moltes vegades l'esperonen i el fan més fort.

2. Identifico Catalunya com una nació. Com es diu al punt 1, considero personalment que per identificar nacions també cal un grup humà que així ho reconegui, perquè la col·lectivitat humana permet d'identificar-les. Una nació reconeguda només per una persona existirà, però només per a aquella persona. Per la resta del món no existirà. Així, considero que la societat catalana conté prous persones amb aquesta idea per poder defensar que són una nació. En aquest sentit, crec que hi ha més èmfasi en els grups humans que no pas en elements físics. Així, els escrutinis d'eleccions democràtiques fetes a àrees com Galícia o València em fan pensar que no hi ha tanta majoria de gent que opini que són una nació. Per aquesta raó m'abstindré a les meves opinions d'emetre judicis sobre aquestes àrees, atès que no està clara la posició majoritària. Això no vol dir, no obstant, que sempre estigui clara allà on es vegi. La diversitat d'opinions humanes obliguen al respecte mutu i democràtic de les diferents opinions, això és, la tolerància i protecció de minories així com la igualtat humana i la justícia de les majories.

2.1 D'acord amb tot això, crec que els Països Catalans no poden exisitir si els seus ciutadans no ho senten. Podrien ser una nació, però per aquestes mateixes raons m'abstindré sempre de fer-ne judicis o d'opinar sobre la seva existència o no.

3. La Península Ibèrica - i en gran mesura Catalunya - és, geogràficament, una terra de pas entre dos continents. Això explica com al llarg de mil·lenis d'Història una gran diversitat de pobles i ètnies han passat per aquí i han donat el resultat de grans migracions en ambdós sentits, i a una llarga successió d'invasions, rebel·lions, conquestes i reconquestes que amb una atenta mirada ens han d'il·lustrar que el motor cultural de la Península és el mestissatge i la integració - vegeu el punt 5 -. En canvi, altres àrees del planeta com les Illes Britàniques han pogut mantenir una etnografia clara i concisa que obliga als seus integrants a progressar i espavilar-se per sí sols, tot i que en l'actualitat la composició de la majoria de societats occidentals hagi fet aquest model caduc i obsolet. Avui dia Catalunya crec que és un model d'integració i tolerància, una societat mestissa que no oblida els orígens i que ha d'erigir-se en nació, obtenir un status jurídic adient - vegeu el punt 4 - i aconseguir fer-se un lloc per seguir avançant i progressant. Per tant, actituds xenòfobes, feixistes o intolerants no hi tenen cabuda, distorsionen l'ordre social i han de ser corregides.

4. Tota nació que existeixi - d'acord amb els punts anteriors, un grup humà d'unes dimensions mínimament raonables que així ho reconegui per les raons que siguin - ha de poder articular-se i organitzar-se en un aparell polític estatal i independent, que amb aquest poder polític pugui potenciar, difondre, protegir i conservar la seva cultura, orígens i història així com el seu model social d'integració i mestissatge. A més a més, ha de servir perquè política i econòmicament pugui subsistir autònomament, així com per poder ingressar en organitzacions supraestatals que es creguin convenients, com la Unió Europea.

5. D'acord amb el punt 3, l'actual Espanya és una terra de pas i les diferents ètnies i pobles que l'han habitada han conformat un corpus cultural que enllaça tota la Península, trets culturals comuns a totes les nacions peninsulars, d'un caràcter mediterrà únic. Per aquesta raó, hi han elements que agermanen la nació catalana amb la resta de la Península, fets culturals - com ara un caràcter humà generalitzat o certs costums - que han de servir per bastir ponts i que haurien de garantir o promoure bones relacions entre tots els territoris peninsulars a tots els nivells, com ara una certa cooperació político-econòmica. En aquest sentit, potser un model federal hauria sigut històricament la millor solució peninsular. Crec que bona part de l'independentisme actual a Catalunya parteix des de posicions federalistes. La Història contemporània o la composició política de l'actual Espanya fan pensar en la impossibilitat d'aquesta via federalista de manera que la solució sembla ser la independència, que defenso.

5.1 D'acord amb això, històricament crec que la nació espanyola no és altra cosa que la nació castellana, formulada a partir de l'estat que aquesta nació havia creat i dels territoris que controlava políticament, que en no tenir un poder polític representatiu o una societat conscienciada - Portugal ho confirma - no van poder fer valer la seva nacionalitat i la formulació de nació espanyola s'hi va sobreposar, anul·lant així la validesa de la nació anterior. Per aquesta raó, el conflicte nacionalista és, en teoria, a priori: la mera formulació d'una nació catalana trenca realment la integritat territorial de la nació espanyola, tal i com està formulada. Una reformulació a una nació castellana eliminaria aquest conflicte teòric, perquè Espanya serien els trets culturals supranacionals comuns a tota la Península, no pot ser una nació de nacions. Serien aquests trets culturals els que crec que explicarien uns sentiments binacionalistes presents a bona part de la societat catalana.

6. Davant una eventual independència de Catalunya, crec que caldria tenir presents algunes mesures per respectar les decisions nacionalistes i identitàries de cadascú. Reconèixer la nacionalitat espanyola a qui la sol·licités, o el manteniment del castellà com a segona llengüa oficial serien mesures apropiades, crec jo. Tantmateix, durant tot el procés caldria mantenir la pau i estabilitat social i controlar, evitar i castigar tota manifestació violenta de caire intolerant o xenòfob. Per altra banda, crec que referèndums a nivell municipal haurien d'acabar de definir les fronteres d'aquest nou estat català, que al seu torn hauria d'intentar mantenir o iniciar unes relacions exteriors amb la resta de la Península cordials i de cooperació, que en un futur poguessin arribar a un federalisme "de facto" entre estats o bé desembocar a una entitat supraestatal i ibèrica. Evidentment, aquest estat català no hauria de responsabilitzar-se de la voluntat o intencions de la resta d'estats ibèrics en aquestes iniciatives.








Fuscus Dominus


Scriptum factum VII idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

5.3.10

Rosa Díez (o Ibarretxe, 2a parte) i... toros! xD

Quantes coses que passen, eh... hi han molts indeseables eh, es gravíssim! (xD)

Primer de tot, el que ja havia llegit per algun lloc quan lo de l'Ibarretxe a Ciències Polítiques de la UAB - que vaig comentar aquí - va ser que havia de venir aquesta senyora a fer una altra conferencieta d'aquestes, també a Polítiques, de manera que el que ha passat es veia a venir. Això ho he trobat per Europapress, mentre buscava cosetes bovines, que després en (re)parlarem. Resulta que hi ha hagut un centenar de persones (aquí si tenim xifres) que de manera una mica forçada - es parla d'empentes i petita allau, podem suposar que amb una "violència moderada" o el que és el mateix, "a presión" - han aconseguit entrar a la sala on s'anava a celebrar la conferència proclamant crits i consignes que tothom es pot imaginar. EP també parla d'enfrontaments - fins i tot cops, segons l'agència - amb partidaris de Rosa Díez, cosa que em xoca, però no massa. Vull dir, estranya que se'n parli així tranquil·lament perquè per molta llibertat d'expressió que hi hagi deuria costar trobar algú a Catalunya que estigués d'acord amb les premisses d'Unión Progreso y Democracia, així que potser sí que hi havien partidaris, però em fa olor de gent que simplement volia escoltar-la i que estava en contra dels sidrals habituals.

Com deia, el grup de gent ha aconseguit entrar i "reventar" per moments la conferència, fins que a la tarima Salvador Cardús, degà de la Facultat - famoset cultural per aquestes terres - de Polítiques ha cancel·lat l'acte i han marxat cap a una altra sala - sempre amb forta protecció privada, segons EP - on s'ha aconseguit pronunciar la conferència, tot i que es parla de que els protestants han llençat pintura vermella i han tacat al Cardús. La odisea segueix - la conferència? ni idea, EP en sua milles xD - per sortir perquè llençaven papers i coses diverses fins que han arribat al cotxe que se l'havia d'endur, que també li plovien coses, fins i tot alguna pedra segons l'agència. Sembla que pel camí Díez va tenir temps de fer unes sofertes declaracions a EP, molt iròniques, en què estava satisfeta d'haver fet la conferència i de la llibertat d'expressió d'Espanya. Això només ho pot dir així qui sap que obtindrà ampli rèdit polític de dir-ho en aquell moment! Al final, Díez ha arribat al cotxe que ha arrencat "a tota velocitat" (EP dixit, com si fos realment una pel·lícula de James Bond xDD).

Un que firma tot això ha buscat igual que quan lo de l'Ibarretxe. SEPC i CAF no en deien res, absolutament, però he anat directament a Indymedia, una agència de notícies anarquista i contrasistema. Allà el que he trobat ha sigut l'escueta notícia de la convocatòria de protesta, on es convoca una manifestació a la Plaça Cívica - punt central del campus de la UAB - i que podeu trobar aquí. El millor d'això són el parell de comentaris de la notícia, del qual en destaco el d'en Joan Gil Oliveras, a qui hauria de linkar a aquest blog un dia d'aquests i amb qui no tinc massa relació. El primer comentari critica la convocatòria argumentant que es donarà una imatge feixista - la paraula estrella des de fa uns anys - si es boicoteja l'acte, amb l'argument ètic de "no facis a ningú el que no voldries que et fessin a tu", de manera que el que millor es podia fer era protestar provocant un debat amb Rosa Díez, on poder estomacar-la amb raons. Però el millor és el del Joan - el comentari és aquest - en què avisa que a la web d'UPyD ja s'avisava de l'acte i que per tant era un acte polític, en què s'explotava la imatge d'una Díez democràtica boicotejada a la UAB. I això és el que ha fet, per gust i regocijo d'uns quants. "Es de ser inútiles eh!"

Tot i això, a Vilaweb hi havia notícia, bastant més escueta que a EP, i és aquesta. Sí que es parla de boicot, de cancel·lació de l'acte, de fer l'acte en un lloc reduït, i de llençament d'objectes, entre ells pintura que ha impactat a agents de seguretat. Com es pot veure, no surt el Cardús, no surt l'arrencada pel·liculera del cotxe, no surten les empentes... En fi, coses que passen. Com deia Gil, més valia deixar fer l'acte multitudinari i obrir un debat amb tothom, deixar a quadros la Díez o impedir l'aprofitament negatiu de la situació. I per acabar d'adobar-ho, ha sortit el PSC - aquí a EP - a defensar la llibertat d'expressió i a criticar amb la cantarella que tothom coneix d'estudiants minoritaris, mentre l'agència repetia el que ja havia dit, empentes, boicot, etc.

Canviem de tema, entremos al ruedo. Jo ja ho vaig dir ahir. La ILP, el debat al voltant de tot el tema taurí donarà un protagonisme i un vigor al tema taurí sense precedents, un fet innecessari. I ja està passant, amb un furibund intercanvi d'artilleria de tots els calibres que "ríete tu de Vietnam". I ahir també vaig opinar sobre el tema, aquí. A Europa press podem llegir aquí que València ha seguit els passos d'Esperanza Aguirre - cosa esperable - de declarar Bé d'Interès Cultural a les corrides de toros i blindar-ho. A tot això se li sumen les declaracions - a València parlaven també de les festes taurines a les festes majors dels pobles, que diria que no sempre són corrides amb mort de l'animal, hi han empreses d'espectacles taurins i acrobàcies sense gota de sang - com les dels portaveus de Madrid - aquí, EP - que argumentaven que tot aquest rebombori afecta els interessos generals de Catalunya, apart de fer defenses de la festa taurina parlant del seu arrelament cultural espanyol i del respecte a la llibertat, pel tema de prohibir coses. I evidentment, que tot això només ho poden fer sectaris, antiespanyolistes, radicals, etc. Diria que s'ensuma una temporadeta d'obtindre rèdits polítics de xinxar-nos, com quan fa uns anys, que va motivar l'aparició del "Polònia".

Múrcia (aquí a EP) també s'ha adherit al Movimiento - no m'estranyaria que s'anessin sumant Comunitats governades pel PP - i també ha començat a fer gestions per declarar BIC les corrides. I tornant al debat al Parlament, fins i tot francesos s'han posat pel mig. Van apareixent més i més personatges al debat, a favor i en contra, com ara els d'ahir, amb un ex-torero parlant també de nacionalisme o un filòsof desgranant científicament, com un forense, el patiment de l'animal ensenyant fins i tot una espasa de torejar o unes banderilles, cosa que trobo fins i tot esperpèntica. I avui han arribat personalitats franceses defensant les tauromàquies al Sud de França o representants dels correbous a les terres de l'Ebre, que argumentaven que si es prohibeixen les curses de braus després vindran els correbous, i que hi ha molta demagògia al voltant de tot això. Cosa que hi ha molta gent que també ressalta. Fins i tot han sortit al Periódico de Catalunya - aquí - unes personalitats del món taurí amb el to derrotista de que s'aboliran les corrides a Catalunya, cosa en la que crec que tenen raó. I el mateix diari, en la seva versió digital parla aquí de que el president de les Places de Toros ha reclamat que es declari la festa Patrimoni de la Humanitat, aportant raons semblants a les tauromàquies - tenen molta força en defensar la llibertat d'elecció de cadascú. Fins i tot a la mateixa notícia es pot llegir que es crarà un post-grau en toros a la Universitat Nacional d'Educació a Distància!! Més cec i inepte per no preveure que ara el tema està candent i que es mouran fils per tenir encara més toros no es pot ser. "No querías caldo? Pues toma dos tazas!" és el que ens passarà. Ara que ja feia temps que els toros passaven desaparcebuts, que no se'n parlava, que era un fet cultural que moria d'inanició, s'ha otorgat a la dreta espanyola una ocasió d'or per potenciar la festa, i com a les pròximes elecccions tinguem - que el tindrem - PP, hi hauràn uns focs artificials de gran magnitud. I més toros, clar. I espereu que encara no s'ha acabat. Això no ha fet més que començar. Quanta ineptitud.

Fins i tot podríem catalanitzar les tauromàquies, cosa que també seria una sortida, en la qual no hi hagués mort i patiment de l'animal però es conservés el tret cultural. Com ja he dit, existeixen a Espanya espectacles taurins que res tenen a veure amb espases o banderilles, si no amb acrobàcies o fintes. Però si hi reflexionem, ens trobem que no és només això. La silueta del toro d'Osborne ens ho confirma: tot el que tingui a veure amb bous a Espanya és patrimoni espanyol, i catalanitzar - ni que sigui en part - qualsevol element taurí semblaria massa artificial, forçat, de manera que no tindria èxit. Sí és cert que durant molt de temps foren presents a Catalunya, que Barcelona tenia fins a tres grans places, i que les tauromàquies fins i tot estan presents a la nostra història, com algunes revoltes i bullangues del segle XIX que van esclatar per les condicions socials i amb l'excusa de que van sortir toros massa mansos. Potser no és tant el rebuig català com l'apropiació espanyola, potser són dues forces que actuen alhora, com podem comprovar aquests dies. Rebuig per aquí és igual a més apropiació per allà. Potser els temps estan canviant. Potser el fet de tenir tauromàquies a Catalunya simbolitzava - com altres coses - la relació estreta de Catalunya i Espanya, sigui per la conveniència dictatorial com per la complicitat antifranquista. Potser la reafirmació cultural catalana ha anat desplaçant les afirmacions culturals espanyoles, desplaçant-se les unes a les altres, per les forces que ja he dit i que actuen en la mateixa direcció. Com una espiral. Com sempre.







Fuscus Dominus


Scriptum factum III nonae marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus, Sanctus Hadriani.