La UNIÓ fa la FORÇA, collons!!!

Des de fa ja un temps - bàsicament, des que s'ha desinflat el globus independentista amb les inexplicables accions dels dos nous partits independentistes - tenia unes ganes irreprimibles de cridar ben fort aquest lema, ja que el que es necessita urgentíssimament és una nova formació independentista que entri amb força al Parlament, faci moure's a ERC - sigui amb l'ostracisme o pujant-se al carro (prefereixo la segona opció, té prou pes) - i arrossegui o faci moure a CiU.

Bàsicament, els moviments polítics han sigut que ja hem entrat en campanya per les eleccions autonòmiques del 28 de Novembre, i la Solidaritat Catalana per la Independència - integrada per diverses entitats i capitanejada per Joan Laporta - i el Reagrupament de Carretero - ambdues formacions han anat sumant diferents grups - no només no s'han unit, ni tan sols coaligat, sinó que cadascun ja té la seva llista, i ambdós dirigents han fet declaracions declinant la unió. Evidentment, ja hi ha tot un creuament de bales - no hi ha prou pes per parlar d'artilleria - amb acusacions a posar traves a la unió, on sembla que sigui sempre l'altre el que no es vol unir. Com si s'aconseguissin més vots acusant de no voler-se unir que no unint-se.

Fa poc, sectors d'ambdues formacions estan - la base, com, sinó - movent-se per fer veure als seus líders la necessitat i el suport d'aquesta unió. Jo no simpatitzo, personalment, amb cap els dos partits. Deixant de banda que tenen clara la independència, les cúpules ja actuen massa a la política actual, i els seus programes/ideologies no podem dir que hagin sigut assessorats per Marx, precisament. Però com que l'objectiu és muntar el pastís abans de barallar-nos per com el repartim, crec que si hi ha unió estarem més a prop del forn i de tenir feta la massa. Estarem més a prop de poder fer entrar al Parlament un bon carregament fresquet de nous diputats disposats a fer un salt endavant, i sobretot, farem moure a puntades de cul la resta de la nostra mediocre classe política.

Aquest moviment és de fa quatre dies, literalment. Qui això escriu acaba d'esgotar el D-10 (10-10-2010) i el Manifest del Fossar de les Moreres tingué el seu acte el 5-10-2010 al dit fossar, amb la qual cosa la web de l'entitat corresponent de solidaris i reagrupats és gairebé un bebè cibernètic. Un bebè cibernètic que ja acumula 700 i pico vots a hores d'ara sobre l'enquesta promoguda que pregunta: "Esteu a favor de que Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana per la Independència formem una coalició electoral per presentar-nos junts a les properes eleccions al Parlament de Catalunya?"

Com es pot veure, el principal objectiu és fer veure que no només l'electorat, sinó les militàncies estan àmpliament a favor de la unió. Esperem que això arribi a algun lloc, perquè sinó tindrem Mas per a quatre anys mínim, i un important salt enrere. Tot i que, depenent de com vagi la legislatura i la pantomima d'intentar aconseguir un concert econòmic faci girar encara més CiU - o com a mínim CDC - cap a l'independentisme i tot plegat acabem potser al mateix lloc però fent més volta. Això sí, la bufetada als drets dels treballadors i les mesures dretanes per sortir de la crisi no ens les treu ningú.








Fuscus Dominus


Scriptum factum V idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Reflexions...

Tinc una reflexió! podria proclamar. En tot cas, les assignatures d'aquest quadrimestre - i portem poques classes - ja m'han fet repensar algunes coses. Una d'elles és nacionalista. Què, si no! xD.

L'assignatura es diu Món d'entreguerres, i la porta un tal Ferran Gallego, expert en feixismes i en el nazisme. De fet, la seva classe té un nom més genèric del que és, però és que precisament el seu èxit - cada any té molts matriculats - es deu precisament a això, al que fa i no com es diu. El cas és que les seves demolidores tesis apropen moltíssim el feixisme. És a dir, va ocórrer per una sèrie de coses perfectament demostrables, i terriblement properes. El cas és que, parlant dels fonaments ideològics, sortí el tema de les accepcions del mot nació. Avanço que se'n parla de dos, una accepció estatal - la nació és el conjunt de ciutadans sota unes lleis (estat) - i una altra de cultural-antropològica - la nació és el conjunt de persones amb llengua, història, cultura, etc. -. La primera fou de matriu lliberal - segle XIX -, la segona fou de matriu dretana al mateix segle. Parlava Gallego que el nazisme alemany portava la acepció nacionalista cultural, mitjançant la qual la nació ve donada, no es pot decidir, ja que es Història. És alemany qui parla alemany, estigui a Münich, als Sudets o a Danzig. Però ho allargava a la resta de feixismes, i alhora ho combinava amb l'imperialisme - fins i tot es podria relacionar amb el romanticisme i la seva fixació pel món medieval -. L'imperialisme italià, les tesis de Primo de Rivera en fundar La Falange - España es una unidad de destino en lo universal -...

Però, i a Catalunya? Personalment, he estat pensant els últims anys que el nacionalisme català portava acepció cultural. Jo mateix he escrit moltes vegades allò de que una nació és un conjunt de persones, cultura, llengua, etc. - al meu Ideari Nacionalista d'aquest blog ho tinc així posat, posant èmfasi en les persones, però - i de fet quan parlem dels Països Catalans parlem també d'aquesta acepció, doncs hi incloem la Catalunya Nord, la Franja de Ponent... i també ens emmirallem en el passat medieval, tot recordant els peixos amb la senyera al llom i els almogàvers degollant grecs. Al mateix temps, havia pensat que el nacionalisme espanyol portava acepció jacobina. Parlem de l'estat espanyol, UPyD posa el DNI als cartells de campanya, les Forces Armades, el Tribunal Constitucional, l'estatalisme centralista, etc.

Però possiblement tot això estigui canviant. Segurament, el nacionalisme català té una etapa - que crec que encara cueja bastant - de matriu nacionalista cultural. Possiblement, justificada per l'intent de genocidi nacional del franquisme, tot i que cal recordar que la Lliga acabà donant suport al feixisme, veiem aquí fins a quin punt hi havia acepció cultural. Aquí podríem encabir les tesis nacionalistes de tot el nacionalisme catalanista antifranquista. Però els vents independentistes dels últims anys poden canviar això. Començarem una etapa de construcció d'un nou estat, i sens dubte, això canviarà les mentalitats. Cada cop més, l'independentisme - el que no té sigles - està veient que el projecte de PPCC és una utopia, demostrada cada 4 anys a les urnes valencianes i mallorquines. Cada cop més, l'independentisme està veient que la seva causa no pot ser només sentimental - accepció cultural? - si nó que ha d'obrir-se. És a dir, mestissar-se - això també ho defensava a l'Ideari - i aportar raons de pes diguem-ne, econòmic o polític. Cada cop més, aquella magnífica frase que encara no sé de qui és - "Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on ets, sinó a on vols anar" - cobra més força, i podem veure aquí el canvi de paradigma: la independència serà la voluntat de diferents persones de crear un estat, és a dir, de ser un grup de ciutadans, sotmesos a unes lleis i un (nou) estat. Actualment, no té cap importància - excepte al nacionalisme encara rànciament etnicista - l'origen de cadascú per ser nacionalista català. Com ja he defensat, el mestissatge és una suma de cultura autòctona i cultura al·lòctona, amb la qual cosa ningú perd res i tothom s'enriqueix, i no es perd cap origen.

Per altra banda, potser no és cert tampoc que el nacionalisme espanyol sigui estatalista. Té molt de cultural, de imperialista - 1714 queda lluny, pensem més aviat en el Marroc o en Gibraltar - té molt de lingüista - si eres español, habla español -. En tot cas, amb el salt a la democràcia s'ha volgut acostar al nacionalisme estatalista, perquè té un estat, i podia rentar-se així la cara i guardar el feixisme al traster. D'aquí que actualment s'intenti vincular a valors de democràcia, llibertat o respecte a les institucions, i això és el que em podria confondre. Fins i tot Arturo Pérez-Reverte, parla als seus articles d'una certa cultura antropològica espanyola - jo en dic mediterrània, o ibèrica - intangible i inherent.

En resum, aquesta reflexió ve a dir que tot i que Catalunya és nacionalista cultural, estem en una transició, gràcies al procés independentista, a un nacionalisme estatalista. Estem passant de l'accepeció cultural - per ser català has de parlar català, haver nascut a tal o altre lloc, portar barretina, i aquestes coses - a l'accepció jacobina - per ser català només has de voler-ho, perquè així tard o d'hora podrem ser-ho jurídicament. Passem del que potser fou una defensa ideològica a l'intent encobert de genocidi nacional, a una concepció diferent, oberta i integradora, que començà ja fa dècades, però que la realitat política dels últims anys està canviant.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VIII idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Me subo al carro...

Un, que s'adhereix a certes coses...

Dintre de poc vindrà a Barcelona el màxim jerifalte - nominal, no cal explicar que el que surt a la foto no sempre té perquè ser el que mana més - de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana. Ve a fer una misseta - res, unes quantes desenes de milers de persones - al Temple Expiatori de la Sagrada Família - que, sabent com n'era d'esquerres Gaudí, és un temple expiatori dels pecats de la classe treballadora, aquesta que diuen alguns que no existeix - que és molt maco, atreu molts turistes i una pasta gansa. Oju, això no treu que sigui maco. Doncs bé, ja hi ha una campanya muntada per associacions de diferent pelatge - ateus, fronts d'alliberament gai, un popurri d'entitats més o menys grosses d'esquerres... - amb el mateix lema de quan el Papa va venir a València el 2006 a fer unes jornades o alguna cosa semblant amb els joves - s'entén, tots els joves criats a cases de Neds Flanders, és a dir, verges fins al matrimoni, cilicis, misses diàries, algun pederasta encobert... coses molt modernes i progressistes - per mostrar el rebuig, indiferència o desacord amb la visita del Papa, amb el Papa mateix, o qualsevol motiu relacionat, com ara reclamar un estat laic - cal recordar que Espanya no és un estat laic?. Pos eso.

Fuscus Dominus


Scriptum factum VIII idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Súper Celestino fa declaracions! (i alguna reflexió)

Torno a ser aquí. Ha començat un nou curs "històric", amb les eleccions al tombant de la cantonada i recent sortidets d'una vaga general, o generalista.

Les millors reflexions vaguistes les ha fet avui un professor meu, de nom Joan Serrallonga i Urquidi. Si rasqueu "por ahí" potser trobeu que està vinculat a tot el món comunistoide de la Facultat, però això es podria dir que és obvi xD. L'altre dia ja va parlar de l'intent, des de fa anys, de fer creure que els obrers no existeixen. Crec que té raó quan diu que tenir televisió, cotxe o nevera no canvia en absolut la posició del treballador dins el sistema capitalista. En aquest sentit, aquesta vaga generalista ha sigut dels obrers més "autèntics", els del sector productiu. Els altres, com que vénen coses o presten serveis, es pensen que no són obrers xD, i no van fer vaga. I per desgràcia, aquestes idees dretanes estan en plena vigència, i moltes persones del carrer defensarien aquestes tesis creient-se molt d'esquerres.

Però la gràcia d'aquesta entrada són les declaracions que ha fet Celestino Corbacho - cal presentació? - al Fòrum aquest Europa Tribuna Catalunya - alguna coseta d'aquestes de gent important, amb corbata que parlen d'economia i política davant d'altra gent amb corbata, és a dir, un aquelarre quotidià on es barallen les cartes del nostre futur - que la independència de Catalunya seria traumàtica. És a dir, aquest bon home hi està en contra, cosa que és de calaix, però segons Vilaweb - que aquesta vegada crec que concreta prou, tot i que el titular deixa'l anar - Corbacho ha afegit al seu discurs que "no es pensin que les coses seran pacífiques". Tot i que fa una defensa autonomista, aquesta cueta està portant una cuota, perquè ha sortit tothom amb els titulars de que Corbacho amenaça que la independència no serà pacífica, amb la qual cosa es planteja la violència. En Laporta ja ha sortit a demanar la dimissió i aquestes coses. Val a dir que a altres mitjans no diuen res de violència, ni tan sols esmenten aquesta cueta. A europapress només parlen del trauma aquest i de la defensa autonomista, apart del contingut propi del discurs que ha fet a la tribuna aquesta.

Pot ser perfectament que es referís a que hi hauria un daltabaix, a que el procés tindrà la oposició frontal dels autonomistes - una altra cosa de calaix -, però cal vigilar què es diu, perquè si alguna cosa és el moviment independentista en aquests moments és pacífic, parlamentari i democràtic. La única violència que podem esperar vindrà dels sectors més radicalitzats o extremistes del nacionalisme espanyol. I ni així, perquè pensaran que ens fan un favor. Per altra banda, serà traumàtic pels autonomistes, perquè pel nacionalisme català, de trauma cap ni un. El que vinc a dir bàsicament és que aprofito la ambiguitat del que ha dit Corbacho - "a duras penas" unes poques paraules - per reafirmar que no hi ha violència política a Catalunya, i que no ha d'haver-hi en tot el procés independentista, per cap lloc.

Suposo jo que molt probablement tot això hagi sigut intencionat, és a dir, el PSC va a buscar i fidelitzar el seu vot del cinturó de Barcelona, dels sectors no massa catalanistes, i els estan treient ara el llop dels independentistes com en altre moment tragueren el del PP.







Fuscus Dominus

Scriptum factum III nonae octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Un mail en cadena molt divertit...

AQUÍ NINGÚ DIU RES?!?!

Ahir, "Le Monde" dedicava la totalitat de la seva pàgina 3 a un reportatge, demolidor, sobre l'aeroport de Ciudad Real. Es tracta d'unequipament d'última generació, amb una de les pistes més llargues d'Europa( 4 Km ), capaç fins i tot de permetre l'aterratge de l'Airbus A380,l'avió comercial més gran del món. Les instal·lacions estan dimensionades per acollir un volum de dos milions i mig de passatgers l'any. Pergestionar-lo hi ha 91 treballadors directes, més uns 200 de les diverses empreses concessionàries.

"Avui, un silenci de catedral regna en l'immens hall de les sortides",escriu el reporter del diari parisenc. El cas és que l'aeroport de CiudadReal només té tres vols setmanals, que gestiona Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que volten pels passadissos en tot el dia.

Una obra d'aquesta magnitud ha necessitat invertir-hi, d'entrada, 500milions d'euros. Bona part els va posar Caja Castilla-La Mancha, que haestat invervinguda pel Banc d'Espanya i ha hagut d'avalar 9.000 milionsd'euros amb diner públic. Ara, la Junta de Castella-La Manxa ha injectat en l'aeroport 140 milions més, que aniran a compensar les pèrdues, enormes i constants.

Ciudad Real té 75.000 habitants, més o menys les dimensions de Rubí. Disposa d'estació de TGV i aeroport internacional. Europa ja no vol pagar més. Queden vostè i la resta de catalans...





Fuscus Dominus



Scriptum factum dies ante idus septembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

El Monte de las Ánimas

Quan un va pel carrer, i de cop i volta li salta al mp3 una cançó que no havia escoltat en sa vida, passen moltes coses. Comença amb un so de cavalls i batalla medieval,i segueix amb el ritme potent del folk metal de Saurom; i es gaudeix fins que un es dóna compte de com és la cançó, i de què tracta. Llavors, una força estranya el trasllada alguns - entre sis i set - anys enrere, i recorda quan va llegir per primera vegada, amb el seu professor de Castellà, aquesta Llegenda del Monte de las Ánimas, d'un tal Gustavo Adolfo Bécquer, i les sensacions que li va causar. És en aquell moment quan, tot i estar a principis de setembre amb uns estranys vint-i-tants graus agradables de temperatura, la pell s'eriça com si de cop estigués a 15 sota zero. El perquè, aquí us el deixo.

Demos la vuelta
Gritaba la gente
A aquel tenebroso lugar

Es día de todos los santos
Y la noche ya esta al llegar.

Dentro de poco en la torre
Las campanas
comenzaran a doblar
Ven vamos pronto no perdéis mas tiempo
Mañana otra vez será todo igual.

Ooooh! Ooooh!

Todos comienzan deprisa y con miedo
La puerta atrás no deben tentar
Pero Beatriz ignoraba la historia
De un Alonso que aquí iba a pasar.

Alonso extrañado responde nervioso
Como tú sabrás debemos bajar
Desde muy lejos no comprendes nada
Mientras marchamos te voy a contar.


¡EN EL MONTE DE LAS ÁNIMAS!
¡LOS ESPÍRITUS YA SE LEVANTAN!
¡EN EL MONTE DE LAS ÁNIMAS!
¡ESTA NOCHE LA SANGRE SERÁ DERRAMADA!

¡EN EL MONTE DE LAS ÁNIMAS!
¡LOS ESPÍRITUS YA SE LEVANTAN!
¡EN EL MONTE DE LAS ÁNIMAS!
¡ESTA NOCHE LA SANGRE SERÁ DERRAMADA!

En el Monte de las Ánimas
Hubo una guerra lejana
Y los santos y las almas
Se ahogaron en sus tierras
Desde entonces ese día
Cada año se repite
Y las almas fallecidas
Cobran vida
Todavía
A la venganza.

Al llegar a casa y discutirle a ti
No para de reír
Pero mi banda ¿Dónde esta?
¡Oh, no! La he perdido
Allí Alonso
Debes de marchar
Al Monte de las Ánimas
Por favor
Tienes que encontrar
La ban
da de color
Azul de ciel
Se siente humillado
Tentación, su cuerpo esta al lado
Por un momento dejo de vivir
Pero valiente se dispone a partir.

Después de diez horas
Alonso no vuelve
Beatriz dislocada
Ya llega la aurora
Abrió la ventana
Y cual fue s
u suerte
Su banda sangrienta, estaba
Yacente.

Un día tonto un hombre
Pregunta antes de morir
Que del monte maldito
Él no pudo salir
Y que en la media noche
Se podía morir
Los gemidos profundos
Del alma de Beatriz
Que lloraba dislocada
De dolor

En la tumba de Alonso
Esperando su perdón.

Fuscus Dominus




Scriptum factum III nonae septembri anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

ESTO es España!!!

Doncs res, que aquesta és la meva idea d'Espanya, expressada iconogràficament. Tot i que no estic del tot al corrent de la història d'aquest emblema en concret, diria que apareix cap al segle XVIII, i també diria que fou la bandera de la I República. No puc aportar més informació, però apart del que realment sigui, expressa molt bé - en podríem dir, de manera heràldica - el que crec que és realment Espanya.

Evidentment, això és una provocació al debat.






Fuscus Dominus


Scriptum factum IX kalendas septembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Un comentari al blog del Carles sobre els toros

Bones, després d'una mica de vacances i encara amb curro, i que duri.

Posaré un comentaret que he posat a una entrada del blog del Carles - El meu estrany món - i que parla de toros, tema candent. Recomano entrar al link, us posarà sobre la discussió. És aquest:

Apart dels galls, em sembla que el tema allà és econòmic, i poc té a veure amb les raons d'aquí.El que vull dir és que has caigut al parany. El tema dels toros és súper polifacètic, i apart de que no comparteixo el teu raonament, ho mates tot a l'últim argument, que em sembla que té poc de secundari.I tot això es pot veure amb el tema dels correbous. Ningú s'està donant compte que en realitat el tema és animalista. Jo no saltaria d'alegria després d'haver prohibit les corrides de toros, per molt catalanista que sigui. Només algú amb tesis naturistes i que titlli realment els toreros de burds assassins, se'n pot alegrar. Personalment, no m'alegro de que es prohibeixin coses. No només perquè no calia, sinó perquè ja s'estava morint sol, i es podria haver fet tot molt millor si en comptes de prohibir, s'hagués exigit deixar de finançar públicament una activitat cultural sense afluència, que sobrevivia a base de guiris despistats del "typical spanish". Hagués sigut més net, el resultat seria el mateix i les raons més poderoses, apart de que no caldria patir pels correbous, com a molts els passa ara. A més, amb una eventual independència desapareixerien sense deixar rastre ni res, ja que és una activitat cultural fortament lligada a una nació, que no és la meva.Els toros són un fet cultural. Apart de que potser les lluites entre animals sí que tenen poc de cultura - i bastant de negoci -, són uns animals culturalment presents al mediterrani des de fa molt. Per tant, com a fet cultural alguns s'han associat a nacionalismes. El que vinc a dir és que el tema del sofriment animal és molt relatiu, laxe, manipulable i contradictori. Només caldria fixar-nos a la naturalesa, que ja de per sí és inhumana. Vivim en una societat occidental que està personalitzant, humanitzant els animals, quan en realitat són salvatges, i per tant lliures. La gasela que mor per ser devorada pels lleons també pateix. Si els animals tenen sentiments - que diria que sí, pel fet de tenir cervell i aquestes coses - i pateixen, aquest món és un mar de llàgrimes, perquè pateixen éssers vius constantment. Simplement, forma part de la naturalesa, i l'ésser humà fa el seu paper estant dalt de tot de totes les cadenes tròfiques. Matem animals, de manera més o menys moral, contínuament, per les raons que siguin. La moral la posem nosaltres, no els animals. El toro lluita per la seva supervivència, però no sap si està sent atacat per diversió, per jalar o per ser dissecat. No té moral ni capacitat de jutjar si el que li fan està bé o malament. Accepta que està en perill, i defendrà la seva supervivència igual que ho faria si fos atacat per un grup de llops.El que vinc a dir és que no comparteixo moltes tesis animalistes - sobretot l'extrem de "la Terra primer" - però sí crec que tot i que la moral és nostra, no està de més pel nostre nivell de civilització, aplicar-la també a la nostra cultura. És a dir, estic en contra de matar animals per diversió, però no pel seu sofriment, sinó per la nostra consciència. I, per altra banda, no ho comparteixo perquè no m'hi identifico, però aquí no hi puc estar-hi en contra ja que cal respectar-ho com a fet cultural d'una altra nació. Ara, el fet de no compartir-ho també inclou que estic en contra de que el diner públic financés encara les corrides, perquè també surt de la meva butxaca.A la Träne, l'ajuntament s'està dedicant a massacrar els més de 250000 coloms de Barcelona com pot, amb una empresa que es dedica a caçar-los i gasejar-los. Tot i que segueix permetent la venda de pinso, per exemple. N'hi han masses.

PD: Visca la Festa Major de Gràcia!!

Fuscus Dominus

Scriptum factum XIV kalendas septembris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Els reptes de la Catalunya composta

"Los retos de la Catalunya compuesta"
Toni Soler


ESQUIZOFRENIA. La Catalunya compuesta ha aflorado con más vigor que nunca en el esquizofrénico fin de semana que empezó con la explosión de estelades y terminó con un botellón rojigualdo. A pesar de las comparaciones interesadas, no parecen fenómenos del mismo cariz; me atrevo a decir, incluso, que la demostración de fuerza del catalanismo representa algo más sólido, más perdurable que la euforia roja. Esta se debe, no lo olvidemos, a algo tan voluble y equívoco como es un éxito deportivo (el Barça provoca espejismos parecidos por estos lares, aunue en sentido opuesto). Sin embargo, no es despreciable el impacto del título mundial de fútbol en la mentalidad colectiva de los españoles: el éxtasis sudafricano coincide con un redescubrimiento del espacio simbólico nacional. Franco robó a los españoles su bandera, y ahora la están recuperando, en un sarampión identitario que recuerda al que vivimos en Catalunya en 1977.

ESPAÑA. En territorio catalán, por encima de todo lo expuesto, la eclosión roja supone una reacción pendular al auge del soberanismo. El soberanismo que se sabe fuerte y en boga, el mismo que hace sólo un lustro daba miedo o risa. Frente a este fenómeno, la roja ha movilizado a los sectores más ajenos a lo catalán - la "Catalunya silenciosa", como la bautizó Alicia Sánchez-Camacho -. Pero también a los futboleros neutros que suelen apostar a caballo ganador, y finalmente también a muchos catalanes seducidos por un equipo que viste de rojo pero parece el Barça. No seré yo, sin embargo, quien niegue ni minimice el alcance del sentimiento español en Catalunya: hacerlo sería desafiar una simple evidencia demográfica y cultural. Y conviene recordar que las identidades no cambian de un día para otro, ni se adaptan plácidamente a los vaivenes políticos.

DUALIDAD. Así pues, el futuro político de Catalunya tendrá que dilucidarse tras la previa aceptación de la premisa de su dualidad identitaria. Para muchos, la autonomía política dentro de España es la fórmula que mejor se adapta a ésta doble característica. ¿Lo tendría más difícil una Catalunya independiente? ¿Sería menos plural? Hace medio siglo sí, sin duda; un eventual Estado catalán habría debido dotarse de ejército, fronteras, moneda, leyes de extranjería. Pero hoy en día, en el marco de la Unión Europea, con la moneda única y el acuerdo de Schengen, la soberanía catalana sería un proceso más parecido a un reajuste político-administrativo (de gran calado, por supuesto) que a una revolución. Podría ser un proceso gradual, asumible y sin traumas..., siempre que el soberanismo fuera realista y que España pusiera de su parte, claro está.
La clave seguiría estando en la gestión identitaria. Catalunya ha exigido durante siglos a España que admita su pluralidad; pero Catalunya tendrá que ser plural ella misma, si quiere onstituir un ente político inclusivo y viable. Los que quieren la independencia para restaurar el monolingüismo son unos somiatruites. Catalunya no puede regresar al siglo XVII: por mucha soberanía que tenga, seguirá siendo la misma comunidad diversa, con un fuerte acento español (y progresivamente europeo, y latino, y árabe). El respeto a esta diversidad, compatible con la tenaz defensa de la identidad autóctona, tendría que ser uno de sus puntos fuertes, su bandera.
En cualquier caso es un proceso difícil y arriesgado. Sería ingenuo negarlo. Pero, si lo pensamos bien, ¿qué es más difícil?, ¿que una nación plural se convierta en Estado, o que un Estado acepte convertirse en una nación plural?






Fuscus Dominus

Scriptum factum XV kalendas augusti anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Passem repàs

Fa temps que no escric en aquesta talaia. Després de mesos d'inactivitat blogera, i després d'exàmens - excusa immoral, n'he tingut tres xD - crec que amb l'esperada sentència (arbitral de guadalupe xD) del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya a causa del recurs del Partido Popular sobre la taula, calia dir-ne alguna cosa.

La primera és que, com la resta de catalans - en un sentit ampli del gentilici - no otorgo cap autoritat - encara que el poder el té, per descomptat - a aquest tribunal polititzat i desprestigiat, de manera que, personalment, em passo pel forro dels collons aquesta sentència. Ho sento per les paraulotes - per favor, que ja som grandets - però és una bona manera de descarregar adrenalina. És a dir, la voluntat del poble ja ha estat manifestada, i aquest és un cas flagrant de falta de democràcia.

La segona és que això és un punt d'inflexió, una cruïlla, una fi, un començament, un algo - sí home sí, quelcom - que marca profundament la societat i la Història. És a dir, Espanya, mitjançant el seu tribunal més superior dels superiors, nega la existència de Catalunya com a nació. Ras i curt, és la constatació del que ja sabíem, - ah, és que algú encara dubtava que més enllà de Catalunya ningú creia ni creu que sigui una nació? - però el fet de tenir-ho cru i sense pelar sobre la taula obliga a posicionar-se, a emetre opinió, i compromet la via autonòmica. És a dir, l'encaix de la nació catalana dins d'Espanya - que ja era cosa difícil - ha arribat al punt impossible ja que es planteja el somni humit de tot nacionalista espanyol: una Catalunya espanyola. És a dir, Catalunya és part d'Espanya i no és pas cap nació. Que, per altra banda, aquesta és la realitat jurídica.

Aquesta tardor toquen eleccions. I la cosa està fatal xD. Si no és el desencantament amb els polítics, serà la crisi, si no seran les corrupteles, i si no seran els posicionaments respecte l'estatut, segons si la reacció és posar l'altra galta o tornar la bufetada girant cua i apa, ja te les apanyaràs. En aquell documental de TV3 titulat El Laberint ja ho va dir no sé qui: el que per uns era el final del camí, per altres només era el principi. El que per alguns el sistema autonòmic era la solució a l'encaix nacionalista - tot i que hauríem de dir regionalista - per altres era la porta a un camí d'alliberament nacional en un futur indeterminat a causa de la instauració de la democràcia (i això va sortir a l'anterior documental d'Adéu Espanya?) que permetria en un futur la autodeterminació. No ens enganyem, tota posició nacionalista catalana contempla en última instància la independència. Si no, substituim el terme per regionalista, i llestos. Només és qüestió de la distància ideològica a la que s'estigui. És a dir, si la veus impossible o utòpica o si creus que es necessita ja per la via que sigui. I crec que, qualsevol persona que es faci dir nacionalista, o tingui alguna simpatia per aquest país, ara ja està avisada i informada de que per Espanya, no existim com a nació. És a dir, que intentar seguir igual - acatar la sentència, en diuen - significa renunciar a Catalunya, literalment, de manera que caldrà buscar alternatives. I no n'hi han gaires més.

En un altre ordre de coses, vull col·locar-me en un punt mig en lo tocante al terrible accident ferroviari ocorregut a l'estació de Platja de Castelldefels durant la nit de la Revetlla de Sant Joan, el dimarts 23 de Juny. Un tren Alaris que venia d'Alacant i no havia de parar a la dita estació atropellà un grup de joves que creuaven la via a 139 km/h (menys de la indicada), camí de la platja. Tot i que frenà - òbviament no podia fer-ho en sec - féu senyals lluminoses i de so, 12 persones moriren a l'acte, dues més per les greus ferides i encara ara uns quants ferits greus segueixen hospitaliztats. Tot i que sí és cert que fou una imprudència, cal posicionar-se al mig de dues opcions: la que defensa que fou un accident sense altres culpables que els accidentats mateixos, i la que busca subterfugis en un intent de descarregar culpes en no acceptar la imprudència en si.

La posició intermitja vindria a ser que tot i que fou una imprudència, aquesta no fou en condicions plenament normals. És a dir, és inexplicable que un grup de persones plenament conscients i que travessin la via no reaccionin a temps en veure que un tren - les vies es queixen per la tracció, el vent, els fars, la sirena... - els podia passar per sobre; a menys que pensessin en un suicidi col·lectiu i no era el cas. No cap a cap cap xD. Per tant, el que hi ha que buscar són subterfugis, no que valguin d'excuses i serveixin per descarregar culpes, sinó que expliquin com i perquè una imprudència feta al llarg i ample del nostre sistema ferroviari per tot tipus de persones des de temps immemorials acabi en una tragèdia similar. En aquest sentit, cal imaginar-se, apart de la foscor, la gent, l'ambient festiu i sobretot el grau d'alcohol a les venes, tenint en compte que l'accident ocorregué cap a la mitjanit.

Així, podem imaginar-nos que la imprudència fou contínua. Com les imatges que hi han ho poden confirmar, en una andana tan abarrotada i un pas subterrani tant congestionat, el creuament per la via fou un trànsit continu de persones que, a més de creuar, veien que s'acostava un tren i encara ho feien més ràpid de manera que els accidentats foren una franja d'aquest trànsit de persones que cregué que encara tenia temps de creuar - podríem dir que aquí comença la imprudància de veritat - seguint les esquenes dels qui tenien davant i que llavors no calcularen bé les distàncies i les velocitats, sense temps per reaccionar. A tot això cal afegir el sentiment invulnerable de la joventut, i l'ambient festiu i un xic incontrolat, sense oblidar l'alcohol que amortigua els sentits. Desenganyem-nos: La immensa majoria de les persones haurien creuat per la via en veure el pas subterrani tant taponat, segurament recordant-se de la família del responsable encarregat de que hi hagin més maneres de creuar la via. Ara, són les circumstàncies concretes del moment les que diuen quines són les precaucions que fa cada imrpudent abans de creuar. En tot cas, el que no deixa de ser una veritat com un temple és que de no haver baixat de l'andana, res no hauria succeït.





Fuscus Dominus


Scriptum factum dies ante kalendas iulii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Arenys de Munt, Scotland.

Pel Facebook he trobat això, que sortia d'aquí. És la notícia a SMS25 - aquesta agència de notícies bastant parcial - de que es va fer un vídeo com si fos de l'APM (o del Zona Zàping) en què es feien símils entre el 13 de Setembre del 2009 a Arenys de Munt i la Pel·lícula Braveheart de Mel Gibson. No té desperdici, es una frikada però en realitat porta el seu missatge. Una perla.

Aquest es el vídeo.





Fuscus Dominus


Scriptum factum VIII idus aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Escolteu-lo, siusplau.

Avui vull parlar d'un catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid molt simpàtic. Es diu Juan Carlos Moreno, i m'havia passat desaparcebut fins avui. He trobat un parell d'entrevistes que va fer el 2008, - aquesta d'El Periódico i aquesta altra de Público - i diria que últimament torna a estar actiu. És un personatge a qui podríem atribuir poder sobrenaturals, així de conya.

El tio és madrileny, lingüista i aquestes coses, i defensa totes les coses contràries a la ortodòxia del nacionalisme espanyol d'avui dia, que tanta força té a la seva vil·la natal. Voldria resumir-vos-ho, però seria tan dens i m'ocuparia una bona estona que preferiria que us ho llegíssiu vosaltres, perquè no té cap desperdici.

Encara que en un principi creia que era un malentès del bilingüisme - ell defensa que ningú se'l creu -, crec que el que realment defensa es la situació de bilingüisme matern-entorn, és a dir, que una llengua s'aprèn a casa i a l'escola i àmbits oficials i l'altre s'aprèn per entorn, en quelcom semblant als paisos nòrdics amb l'anglès.

Escolteu-lo, llegiu-lo, difoneu-lo sisplau. És un gran revulsiu, una bocanada d'aire fresc, una remesa de munició pel procés polític que ja ha començat a Catalunya.

Aquí en teniu notícia on ho he descobert, i aquí la recerca al google sobre el personatge. I aquí teniu un vídeo del youtube d'una conferènca seva, amb enllaços a molts altres vídeos seus.







Fuscus Dominus


Scriptum factum VIII idus aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Parlem de UPyD, i després de trens.

Oh, com es nota a l'horitzó que s'acosten eleccions. Qui no ho hagi notat és que no llegeix moltes notíciues sobre els polítics que surten. Clar que mirar notícies de polítics no és el principal esport des de fa temps. El cas és que he trobat un parell de notícies d'EuropaPress sobre Unión Progreso y Democracia que conviden a parlar-ne. La primera - aquesta - és que es veu que esperen entrar al Parlament de Catalunya amb els corresponents 3 diputats. Que és el mínim que s'ha de tenir per arribar-hi. En un principi creia que no, apa, on vas. Però rellegint la notícia potser cal que hi reflexionem. Ciutadans era una força molt més local i sense un projecte no tan clar ni tant publicitat i va arribar-hi. UPyD, tercera força a Madrid i amb un programa - i a hores d'ara amb suficients recursos com per poder incidir decisivament en la política - que tothom ja comença a conèixer, no pot ser menys.

Segons EP, Rosa Díez - la màrtir de la UAB -, va dir dijous en un acte a Barcelona que multiplicarà les seves visites a Catalunya i sembla ser que la direcció del partit es bolcarà a la (pre- xD)campanya - molta gent curta de mires ja n'ha pres nota i correrà a comprar pintura i aquestes coses -. Un altre membre del partit - el que podria ser cap de la llista catalana - també ha estat declarant això de que treuran diputats, que el seu programa no serà només identitari (menos maal! APM, xD), i que es fixaran sobretot al "graner" del vot abstencionista, en el que pugui caure de PSC i PP - curiós, els dos grans partits estatals - i, sobretot, de Ciutadans, que és d'on crec jo que treuran més suc. La gran part de Ciutadans - que és com dir el partit mateix, per les seves idees - es bolcarà a UPyD, i passaran a formar-hi part. Aquesta és una de les raons per la qual crec que tenen - desgraciadament, potser - opcions d'entrar al Parlament. Que no està tot dit, i que amb 3 diputats poc es pot fer, però hi seran, faran declaracions - que seran provocatives, ja veureu, i tindran molta publicitat - i aconseguiran propaganda potent i gratuita. Una altra cosa és l'efecte contrari que puguin tenir, i a on exactament estaran els seus plantejaments.

I és que aquí entra l'altra notícia. Es veu que avui a Palma de Mallorca el partit ha emès un comunicat en què criticava que el català fos requisit per accedir a la plaça de director de centre educatiu públic. Sembla ser que 118 centres han de renovar junta directiva, que n'hi han 36 on ningú s'hi ha presentat i 12 candidats que no podran accedir-hi, ja que es requereix el nivell C de català. Sembla ser que el problema està en que hi falta gent, i es pot comprendre. Però el que sí no puc comprendre és que un director d'escola no pugui acreditar el suficient coneixement d'una llengua que apart d'utilitzar-se allà on treballa ha d'ensenyar, o encara més, ha de dirigir un equip de persones que l'han de d'ensenyar.

El problema ve més o menys de que els concursos d'oposició a places públiques són estatals, de manera que la formació bilingüe d'algunes comunitats contrasta amb la formació monolingüe d'altres. Estem amb un altre punt de vista que desprecia el bilingüisme que aquí tant defensem. UPyD defensa que això mediocritatitza els nous aspirants i el nivell de l'escola pública. Jo crec que, apart de no conèixer cadascun d'aquests aspirants ni de tenir el seu currículum vitae sobre la taula, acreditar el nivell C de català és un coneixement valuós més, que suma. UPyD defensa que no sigui requisit, sinó mèrit. I quin valor te aquest mèrit? Es permetria accedir al càrrec algú sense el C i esperar a que decidís treure's el nivell? O simplement seria com acreditar qualsevol altre llengua? En aquest cas, algú amb alt nivell d'un bon nombre de llengües - podríem pensar en llegües àmpliament usades o útils avui en dia, però també podríem estar parlant de llengües que no fossin considerades així - entraria sense tenir coneixements de català? Això sí que seria mediocratitzar l'escola pública perquè l'ensenyament de la segona llengua seria deficient i afectaria - quedaria millor si diguéssim que "escoraria" - el nostre preciat bilingüisme. No es tracta d'una llengua, sinó de dos. Obviar això és manipular, mentir i fer demagògia però clar, fora d'aquí, qui se'n donarà compte? Recordeu, tercera força a Madrid.


I ara parlem de trens. Sembla ser que el traspàs ja està fet de fa un temps. Ja no són Cercanías sinó Rodalies i ja no són C3, C4 o C5, sinó R3, R4 o R5. El color és taronja, i no sé si el logo ha canviat. I canviar l'aspecte dóna feina, estem en temps de crisi. Això tan empipador de canviar noms i logos dia sí dia no és una primària estratègia per donar feina i intentar generar llocs de treball. Resulta que avui mateix - tot i que ja siguin la una i mitja de la matinada o.O - s'ha tallat el servei de trens entre Arc de Triomf i Sant Andreu Arenal, que és el mateix que afectar a la mateixíssima Barcelona el trànsit de les línies cap a l'interior direcció Terrassa i Sabadell, cap a Vic i després Puigcerdà així com cap a Maçanet. És a dir, la meitat de la xarxa. Es veu que això afectarà uns 30000 passatgers cada dia - suposem que feiner - que es diu aviat. Per altra banda, tot això té l'al·licient de que s'està construint l'intercanviador gegant de La Sagrera-Meridiana així com noves estacions. No és només un canvi de catenària.

Tant a Vilaweb com a EP han tret la notícia - aquesta i aquesta altra - per informar, on mentre a la primera ja es parlava dels enrenous, dels milers de persones afectadesi dels nous canals informatius de Rodalies de Catalunya - una web, un telèfon i una altra web informativa via Twitter - a l'altre sortien les declaracions d'avui del director de RdC, on parlava dels objectius de les obres - fiabilitat contra averies, noves estacions, ampliació de La Sagrera ja mencionada i del servei tan competent que donarà - i el que és un consol - menos maal! xDD - que s'ha començat ara per poder llimar i solucionar problemes durant la Setmana Santa amb el menor nombre de passatgers i poder afrontar òptimament un servei regular.

El traspàs de la RENFE era una cosa que es venia demanant fa temps, i que durant els mesos dels dos anys proppassats van protagonitzar protestes de viatgers, demandes de traspàs, esvorancs, manifestacions i el que ja es coneix com el català emprenyat, van portar a la Gene a posar-se les piles i a aconseguir-ho, tot i que diria que ja venia amb l'Estatut. Però compte! s'acosten eleccions. Sí, començar ara per solucionar problemes, però també per acabar a temps per les eleccions. Que tothom es coneix, i si algun efecte tenen la imminència d'eleccions són les presses per inaugurar i arreglar coses - que si el Sincrotró, que si l'Hospital del Baix Llobregat... - que dónen publicitat i intenten recaptar vots que CiU apreta a les enquestes. Aquest és el problema que salta a la vista, ja que afectar l'ingent trànsit de passatgers per aquell nus de comunicacions a finals de març - que és com dir a l'inici de la recta final del curs lectiu i que suposa un malestar general així com la complicació de moltes coses - no pot tenir gaires més explicacions, que no excuses.

Però el problema de fons i més greu és el del finançament. Tothom sap que a Cataunya hi entren més diners dels que surten. De fet el vídeo que ahir us treia - aquest - en diu les dades, el 10 % del PIB només pel 2005. El traspàs de Rodalies sense un finançament que ho sustenti és una càrrega més. Un llast. Necessari, ja que administrar-ho aquí deu tenir els seus avantatges així com una - potser - millora d'aquesta administració. Però un pes. Rodalies necessita moltes millores. Una de les línies cabdals com és la de Vic necessita urgentment des de fa dècades - suposo - un desdoblament, ja que només hi ha una via, i la varietat de zones per les que passa multiplica moltíssim el cost de l'obra: ampliar túnels, ponts, etc. Segurament quan acabin les obres la nova catenària tardarà segles literalment en tornar a averiar-se - esperem, xD - i les noves estacions així com la millora de les existents milloraran el servei. Però la vertadera inversió requereix l'esforç d'un estat, que ha d'arribar algun dia. Ara per ara, seguirem sent una comunitat més, tributària com la resta. Però ja ho sabem: la prosperitat de la societat catalana, de la nació catalana, depèn de la creació d'aquest nou estat que permeti no estancar-se. Potser aquest nou entrebanc ferroviari incrementi la Indústria Independentista. I acurti un xic més la distància que queda a aquest país per recórrer. Així com la frase de l'altre dia on es comparava a Catalunya amb un tren, potser la independència encara s'acabarà decidint sobre rails!






Fuscus Dominus


Scriptum factum IV kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Stalin, una reflexió i un vídeo molt divertit.

Sembla un acudit, però aquí, a EuropaPress, vaig trobar una notícia sorprenent. Sembla ser que un nét de Joseph Stalin, Yevgeny Dzugashvili, ha denunciat una emissora de ràdio de Moscou per calúmnies al seu iaio per dir i explicar que Stalin havia autoritzat i ordenat l'afusellament de menors - nens de 12 anys - durant les seves famosísimes purgues. Es veu que no és la primera vegada, l'any passat va haver un judici similar contra un diari - el nét el va perdre - per un article en què s'argumentava que Stalin ordenava la mort de ciutadans soviètics. El detall divertit - i que denuncia la orientació que EP vol donar a la notícia - és que es veu que literalemnt quatre gats nostàlgics del comunisme estalinista havien assistit al judici. Han tret la declaració d'una senyora de 79 anys: "Estem farts de mentides." "Ningú respecta ja Stalin". Com podeu veure, la imatge d'una senyora amb el retrat d'en Pep Stalin dient aquestes coses causa un cert somriure, com si fos irònic.


Bé, la reflexió que volia posar per escrit un dia d'aquests és el tema de molts posicionaments independentistes de que "Espanya ens vol fer desaparèixer". O a vegades es canvia Espanya per l'estat espanyol. Com si la premissa fos que la totalitat del país vol esborrar-nos del mapa. Un, en la seva ignorància, sempre pensa allò de "de todo hay en la viña del Señor". Que és un refrany universal, que serveix per sortir del pas de qualsevol discussió politicosocial i a sobre carregat de raó. Per tant, parteixo de la premissa de que no tota Espanya ens vol fer desaparèixer. És una qüestió de pura lògica: si en una societat sempre hi ha una àmplia varietat de posicionaments, la homologació del seu conjunt a una sola possibilitat - un sol posicionament - és una fal·làcia, una mentida i una manipulació. Si ens posséssim estrictes i impertinents amb un cert modus científic, argumentaria que ningú pot fer afirmacions d'aquest tipus fins que no hagués conegut personalment els milions d'espanyols corresponents. I evidentment, un cop fet això no podria seguir afirmant-ho perquè mentiria i s'estaria enganyant a si mateix.

Dit això, suposo que la afirmació d'aquests col·lectius - que són variats i diversos - deriva de que podem comprovar cada dia entrant a certes webs, llegint alguns diaris, veient certs canals de televisió, escoltant determinades ràdios o parlant amb certes persones que sí hi ha qui ens tingui animadversió, odi irracional o racional, nostàlgia d'una dictadura, etc. És un altre fet empíric. Això ens porta - una televisió/ràdio/diari són diners, persones, una empresa i, sobretot, audiència/lectors que hi està d'acord - a que sí podem afirmar sense despentinar-nos que una part de la societat espanyola no respecta o es posiciona clarament a la contra de Catalunya, la societat catalana o com volgueu dir-li. Un posicionament que estaria molt més còmode si ni el català, l'independentisme, Catalunya o tot el que suposa no existissin i fossin realment una simple part més de Castella/Espanya. Aquest és un altre fet empíric: Si tot això no existís o fos història, tota aquesta gent no ho estaria criticant ni res de tot això, i tindrien l'adrenalina més estable.

Fins aquí tenim clar això: sí que existeix una part de la societat que potser no ens faria desaparèixer - a dia d'avui - de manera violenta o cultural, si nó que més aviat intentaria reconvertir Catalunya, en definitiva, intentaria fer realitat el seu ideal d'Espanya espanyola. Ara anem a l'aparell polític. A Espanya hi han dues forces polítiques més o menys antagonistes - segons la Frikipedia de la seva estabilitat en depèn l'equilibri mundial xD - i que a dia d'avui podem dividir entre PP i PSOE. PSOE vindria a ser un partit polític que ni és socialista ni obrer però que el nom queda molt bé, convenç a incauts i sembla que sigui d'esquerres. Com a mínim algunes coses les té clares. És un partit antic, sorgit de la clandestinitat de les esquerres durant el franquisme, integrat en un inici per aquest tipus de gent, i amb una història recent que tothom coneix. A priori, el fet nacionalista en aquest partit no sembla massa acusat - a trets generals, tothom coneix les polítiques de dirigents socialistes a determinades zones de la Península i la animadversió contra Catalunya -.

En canvi, el PP sorgeix d'Alianza Popular, partit que fundà Manuel Fraga - conegut dirigent franquista - que després d'una època daurada a Galícia està de presi fundador a la direcció del partit. El fet de que el fundés Fraga és cabdal. Fraga no és només una persona, és un personatge, en certa manera un nom iconogràfic que arrossega a més gent, és també un entorn identificat amb certes posicions. Potser és un dels noms més coneguts de la "Chaquetada" de la segona meitat dels anys setanta. Això diu molt. Que aquest partit polític sigui avui dia La Dreta espanyola vol dir que moltes coses segueixen vigents. A Europa la dreta no deriva d'un feixisme o una dictadura. Fa uns dies se'm va ocórrer la reflexió del que realment ha marcat la història contemporània d'Espanya no han sigut ni el 14 d'Abril, ni el 18 de Juliol ni el 20 de Novembre; si nó l'1 d'Abril. La verdadera petja de la societat espanyola són 38 anys de dictadura, suficients per influir poderosament en una generació o dos, per tirar terra - mai millor dit - sobre moltes coses que encara estan per solucionar i restaurar, i que la Trans, vull dir, la Chaquetada, corrió un tupid(ísim)o velo. Evidentment, a dia d'avui és La Dreta la qui gairebé monopolitza - com ho va fer durant aquests 38 anys - el nacionalisme espanyol i la que s'expressa àmpliament pels canals que he dit abans que tanta estima ens tenen.

Si agafem els resultats electorals el que dic no és pas descabellat: El PP té una força segura de votants molt àmplia, i això es tradueix - deixant de banda fragmentacions del tipus UPyD - en què hi ha una bona part de la societat espanyola que està d'acord amb les seves premisses i amb les d'aquests mitjans comunicatius. I tot això entronca - recordem a què ve això de "La Chaquetada" - amb 38 anys de feixisme, que han evolucionat o s'han convertit en dreta més o menys democràtica, entenent per això que les llibertats otorgades els serveixen per argumentar contra les llibertats d'altres. Per acabar la reflexió volia dir en primer lloc que per molt que jo parli d'una part de la societat això no vol dir que hagi d'haver ni fractura social ni que tothom qui pensi així té una piga al braç dret que els delata. Com sempre hi han varietat de posicionaments i matisos, però una idea o sentiment pot estar a la base de tot això, i és que no els agrada que Catalunya sigui el que és avui dia. A molta altra gent tampoc li agrada, però els punts de vista sempre són diversos.

També volia afegir que quan es parla de l'estat espanyol també s'exagera. Això era fa temps, quan el Paquito vivia i l'estat encara era el seu estat. Però a dia d'avui no hi ha persecució ni desitgos d'altres èpoques per part de gent uniformada. És a dir, ningú amb placa de policia em dirà mai "en español, coño". Pot ser, n'hi han, però estem parlant de persones concretes que no són la majoria - o això crec -. I per temes fiscals i demés tampoc crec que calgui fer afirmacions d'aquest tipus. Sí que cal queixar-se, i ha de ser un dels puntals i cavalls de batalla de l'independentisme, la prosperitat. Però veure signes de voler fer desaparèixer Catalunya a partir d'uns diners que es queden allà em sembla exagerat. Si realment passés això no només seria així. D'igual manera que si es perseguís el castellà a Catalunya no només seria la retolació o nimieses d'aquestes on s'aferren desesperadament els mitjans que deia abans, si es volgués fer desaparèixer Catalunya els diners que ens arribessin seria el menor dels problemes. El franquisme també ens volia fer desaparèixer i no obstant no sé els diners que hi arribaven, però mantenir una part industrialitzada de l'estat com Catalunya no sé el que deu costar. Una altra cosa és que es vulgui que progressi, innovi i tingui un bon futur assegurat.


I per últim us deixo el link al youtube d'un vídeo que he caçat del FB del Joan Gil Oliveras, es diu "Contra el nacionalismo". És una cinta que espero que tard o d'hora tingui un ampli ressò, perquè pot influir i molt en el futur de Catalunya, sobretot en vista a possibles referèndums. Resumeix amb uns quants arguments econòmics i desprovistos de sentiments nacionalistes - xifres i demés - els motius que haurien de tenir molts catalans per dir sí a la independència. És un vídeo amb una musiqueta de fons - una cançó de "Los Porretas" xD - on van sortint preguntes i afirmacions per fer reflexionar. Tot i que té frases que cauen en que he estat dient - en plan "Espanya no et vol" - i una afirmació que no m'ha acabat de xocar - en un moment parla de que el 60 i pico per cent dels contraris a la indepe parlen castellà a casa i el vídeo pregunta si potser creuen que no el podran seguir parlant "a casa" quan Catalunya fos un estat, com si el futur estat no incorporés el castellà - crec que el caràcter general del vídeo és molt positiu. Té la idea bàscia que defenso, i que un comentari d'un tal "equinsi" resumeix perfectament: Catalunya és un tren i per pujar-hi no se't demana d'on véns si nó cap a on vols anar.

El vídeo està aquí.






Fuscus Dominus


Scriptum factum VI kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Fantasmes, molts fantasmes....

Allá en el horizonte, se divisa una nube de polvo, que se levanta por encima de todo lenta e inexorablemente anunciando la presencia de un ejército devastador y de sucesos de hondo calado y muchas repercusiones, mientras retumba el cielo con los truenos de la tormenta que se acerca al siniestro compás de los sucesos que acaecerán.

Efectivament, s'acosten eleccions de diferents mides i ja es poden anar veient proves d'això. Sembla ser que ahir Jaime Mayor Oreja - sempre em faran gràcia aquests cognoms, no ho devia passar bé de petit - va fer unes declaracions amb una màscara de fantasma. Va deixar anar, així sense anestèsia, que hi han suposades negociacions entre el govern de Zapatero i ETA. Avui sortia per Europa Press - aquí hi ha la notícia que no he trobat per Vilaweb - suavitzant el que va dir en unes entrevistes d'Onda Cero. Ha sortit parlant de que hi han símptomes de una segona fase del conflicte. Ha suavitzat les paraules - ha passat de dir que ZP volia destruir Espanya a dir que la volia "irreconeixible" - tot i que intenta mantenir el que havia dit - és a dir, que s'ha maquillat però ja ho ha dit - mantenint que hi ha punts de contacte entre l'Executiu Central i ETA, treient a ERC com a soci de la banda i que governa aquí.

Després també ha mantingut que sí, que les detencions estan molt bé, però que ETA busca un projecte nou. Entrar als ajuntaments, tornant a comparar-ho amb ERC, Perpinyà, i connectant amb això de la segona part del conflicte. Ha acabat mantenint que no vol una ETA legitimada a les institucions basques i que sembla que ha de desaparèixer però que tutelant un procés polític. Com es pot veure, ha tret vells fantasmes - seria gairebé més apropiat dir que han tret l'artilleria pesant del quarter s'estava rovellant des de la última batalla - i el que és més important, podem apreciar una assimilació de tota l'esquerra abertzale amb ETA. Val, sí, grups majoritaris no han condemnat encara la violència, i els pocs que ho fan tenen un èxit discret. D'acord. Però això fa pensar que quan en un futur ETA s'estigui acabant s'usaran les mateixes sigles per criticar durament aquelles formacions independentistes i d'esquerres. És a dir, que s'assimilarà qualsevol cosa així a terrorisme, deslegitimant d'aquesta manera una opció política que hauria de ser respectada com a formulació política.

Avui mateix, aquí podem veure per EP la notícia de que la Mª Dolores de Cospedal, la lloctinent del PP també ha sortit a desmentir i maquillar coses. Que el PP no té cap prova de que es negocii amb ETA però han insistit en la línea d'abans: evitar que qualsevol grup pròxim a la banda es presenti a les eleccions. Tornam amb el mateix: opció política fora. Cosa que van aconseguir les últimes eleccions basques i que ha resultat ser la panacea basca. Sense l'espai de poder abertzale, PP i PSOE han pogut pactar. I clar, a cap dels dos els interesserà que aquest espai de poder es perdi. Segur que a la pròxima a l'esquerra abertzale li costarà trobar l'escletxa per presentar-se a eleccions.

El que més gràcia fa, potser, és això. Tant la Cospedal com el Rajoy han remarcat que Mayor Oreja és un profund coneixedor de la realitat basca, que cal escoltar-lo. No sé què pensar-ne. Potser sí que ho coneix, però afirmar que tot el món abertzale és ETA em sembla, si més no, tendenciós. Vull dir, per conèixer la realitat basca fer afirmacions d'aquest tipus no em sembla coherent. Suposo que deu haver infinitat de grups i sigles, moltíssimes posicions. Simplifcar-ho tot d'aquesta manera interessada i sesgada.

Més fantasmes. La última enquesta - últimament en portem moltes, aquí en teniu la notícia per EP - diu el que ens podem imaginar: PSC perd pocs diputats, ERC es pega el morrazo del segle - un altre cop -, CiU acapara el gran traspàs de vots - que no cal tenir gaires dioptries per saber d'on surten - ICV i PP es mantenen i C's desapareix del mapa. El cas és que tornem a un panorama ja conegut, un altre cicle: època de crisi, dretes (PP a Madrid i CiU aquí) al govern, podem suposar que hòsties pels treballadors per totes bandes... La diferència, pero, és que l'independentisme ja ha començat un camí que diria que no té gaire retorn i que no sabem on ens portarà. Un pacte CiU i ERC podria ser viable? Ni idea, però encara que no els voti no em desagradaria la idea. CiU ha escorat una mica cap a l'independentisme - cosa que ha tibat la corda amb UDC - i el nou govern que en pugui sortir de tot plegat no sé on anirà a petar. Perquè a Espanya la dreta ha aconseguit mitjans i ha reforçat els seus amplificadors, de manera que podem suposar tornarà a haver-hi ball de bastons. O, el que és el mateix, la fàbrica d'independentistes doblarà la producció.

A perturbación ciclónica en el seno ambiental, rostro jocundo. xD








Fuscus Dominus


Scriptum factum IX kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Oish, pobra Terribas!

Doncs sembla que la entrevista de Dilluns a la nit per TV3 a José Montilla - feta per la directora de la cadena Mònica Terribas - ha portat cua. Segons podem llegir a Vilaweb - aquí, EP no en diu res - s'ha desencadenat una campanya contra tan honorable senyora. Clar, un veu això d'entrada a la capçalera de la web i es creu que és la principal notícia del dia, que ha sortit tot el PSC a la palestra davant de les càmeres a dilapidar la Terribas i que arde el Parlament. Però no, com podem veure a Vilaweb han sigut els blocs d'alguns socialistes els que han "arremetidu" (xD) contra la Mònica. Ensumo que això dels blocs - qualsevol amb afany de protagonisme se'n fa un, com podeu comprovar (xD) - és una malaltia per parlar amb franquesa del què es creu o per deixar de reprimir-se davant les càmeres. El "rajadero", vaja. Allà on et sinceres. No vaig veure la entrevista, però sabent dels antecedents de Mònica Terribas i xafardejant una mica el que diu Vilaweb - amb ull crític - me'n puc fer una idea aproximada i segur que seria més aviat encertada, sinó exacte. El cas és que alguns blocs d'aquests han criticat a la Terribas d'interrompre el presi, de intentar fer-lo caure en contradiccions, de buscar deixar-lo en ridícul o malament, han rescatat la famosa crosta nacionalista, de tenir un to agressiu i poc respectuós, en fi, de no tractar-lo bé, no com es mereix. Havia de deixar-li temps per exposar el que volgués, no tallar-lo... Clar, fer-li mimitos. Un massaig. Allò que fa tothom amb els polítics i altres "personalitats" - aquestes cometes són despectives - a la televisió.

En fi, apart de que això és un atac directe a la llibertat del periodista per fer bé la seva feina - i Terribas hauria de ser divinitzada pel periodisme, o això crec i no ho sóc ni estic estudiant per ser-ho - crec que han criticat el que un periodista ha de fer. És a dir, tot periodista polític ha de tenir a la Mònica com a referent. Una entrevista ha de ser profunda, crítica i dura per un polític. Els polítics han d'anar als platós de televisió a suar la cansalada i a deixar-s'hi la pell. Són els representants del poble, han de vetllar per ell i pels seus interessos, i ajudar, promoure respostes i mobilitzar recursos quan algun problema afecta el territori. Efectivament, la obligació de la Terribas era representar - cosa que si un es para a pensar té tela, perquè qui representa que ha de representar el poble és el Montilla, no ella - 'els crítics de la gestió de la nevada' com algun bloc d'aquests diu. Fins i tot hi han hagut crítiques directes a la mateixa persona de la Terribas, en plan "no tenia el dia", segons Vilaweb.

Fins i tot, si un es para a pensar, no és que representés els crítics amb al gestió. Terribas no feia el paper de polític contrari, no feia paper d'oposició, no feia el paper del PP fa un temps. La Terribas representava a qui s'havia quedat sense llum, a qui s'havia quedat a dormir lluny de casa, a qui havia perdut encara més diners tot i tenir la crisi a sobre. Terribas representava un poble que no se sent respectat ni representat. Terrribas representava la gent. Ella podia encarar-se amb el Montilla i cantar-li les quaranta. La resta no.


Aquí van alguns blocs: Joan Ferran, portaveu al Parlament; Josep Maria Balcells, diputat; Carme Figueras, diputat.






Fuscus Dominus


Scriptum factum XVI kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Consultes als IES??

Avui he llegit - avui és ahir, són les 00:13 ara mateix - per Vilaweb, aquí - no ho he trobt a Europa Press -, que s'ha muntat una consulta independentista a l'Institut d'Educació Secundària Abat Oliba de Ripoll. Es veu que durant el 13-D es va dir que el jovent no s'hi va implicar, i el 84% de participació d'aquest alumnat - el total era un "cens" de 254 nanos - ha de refutar aquestes "habladuries" i demostrar que hi ha interès per la política. A la foto fins i tot hi han entrepans de la hora del pati. D'entrada, crec que està molt bé rebaixar l'edat als 16 anys per les cosultes. No hi tinc res en contra, crec que tot i ser una edat en què les opinions polítiques poden estar molt verdes o influenciades enormement per algú o quelcom - és una cosa que jo mateix he passat - cal deixar espai perquè aquest jovent participi, opini, es manifesti i tingui un interès o es familiaritzi amb aquests temes. Però una altra cosa ben diferent és muntar consultes sobre temes concrets de política als instituts. De no ser, evidentment, que ho hagin muntat els alumnes per sí sols, cosa que em podria costar de creure. Una cosa és una consulta oberta a la societat i una altra fer-la dins un centre educatiu, on se suposa que els professors han de tenir objectivitat per poder impartir classe. No trobo bé que una cosa política tan concreta i complexa entri als instituts, on es formen persones que hauran de treballar, opinar, votar o manar el dia de demà. Ho trobo per una banda frívol - cal ser seriós amb aquest debat, i la combinació d'entrepà del pati amb urna no trobo que sigui seriosa - i per altra banda interessat, perquè afirmar a partir de 254 xavals d'una zona concreta que el jovent s'interessa per la política, és agosarat: Els organitzadors consideren que amb la participació es demostra que els joves 'tenen interès per aquests temes'. Per moltes associacions, manifestacions i activitats que es facin a tot Catalunya, això no deixa de ser soroll, cal anar a les dades que crec que no deuen estar aquí sinó a les discoteques de Barcelona o qualsevol altre lloc. A no ser que s'afirmi això sobre aquests 254 nanos o bé sobre part del jovent de Ripoll. Concretant sobre què i qui es pronuncien aquestes afirmacions.




Fuscus Dominus


Scriptum factum XVII kalendas aprili anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Suma Independència.

Notícia important per l'independentisme!! Suma Independència, la Coalició independentista transversal que aspira a unificar tots els partits que la vulguin per les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Aquesta és la seva web, i sembla ser que tot això va començar aquest passat Febrer del 2010, tot i que el Manifest és del Desembre del 2009.

Aquí us passo aquest manifest. Trobo els primers paràgrafs potser un xic extremistes, amb afirmacions categòriques que podrien tenir molts peròs i cometes. Una cosa és que no poguem progressar sense estat propi i una altra molt diferent afirmar que l'estat espanyol ens vol fer desaparèixer. I no és la única, el to del discurs el veig un xic apocalíptic. Temo que aconseguir un discurs maximitzant la neutralitat de la coalició sigui massa difícil, just quan és més necessària per poder encabir-hi tothom. I això no s'aconsegueix incidint en un cert victimisme. Perquè seria la hora de la veritat: Fins a quin punt s'està disposat a la independència. Els grans partits no sé com reaccionaran.

La crisi que està patint Catalunya en tots els terrenys (polític, cultural, lingüístic econòmic i social), així com l’espoli continuat a què ens sotmet l’estat espanyol i la seva clara voluntat de fer-nos desaparèixer com a nació, fa urgent i imprescindible un canvi polític radical que ens porti a la independència, la regeneració i la recuperació de la confiança polítiques.

En aquest sentit, les moltes reeixides accions promogudes en els darrers temps han col•laborat decisivament a fer que la independència estigui en la centralitat del debat polític i que es plantegi com a única solució viable per a la nostra nació. Però una solució que no podrà fer-se efectiva si no és amb la implicació de tot el poble català mobilitzat i compromès.

És per tot això que ara cal que, tots aquells que tenim l’objectiu que la nostra nació formi part del concert de les nacions lliures del món, deixem provisionalment de banda les nostres diferències i ens unim superant les nostres diferències polítiques, culturals i socials per aconseguir una majoria parlamentària per proclamar la independència de la nostra nació.

Us convidem doncs a sumar-vos a aquest manifest de suport a la constitució d’un moviment unitari per la creació d’una alternativa electoral independentista per tal d’assolir un Estat català independent.

Posem-li espelmetes al sant que volgueu, que això és una bona idea i cal tirar-la endavant pel bon camí.

Per altra banda, tenen també una Carta Oberta - surt a la portada de la web - que crec que també és important difondre per aclarir dubtes i definir una mica què és i com funcionarà SI.


En aquestes setmanes transcorregudes des de la presentació de Suma Independència (SI) els seus promotors hem estat treballant i ja hem assolit mes de 2.700 signatures de suport al projecte.

Arribats a aquest punt hem cregut que és convenient donar un pas més i fer alguns aclariments que permetin que el projecte avanci cap a l’objectiu que ens vam proposar i que no és altre que col•laborar en la consecució de la independència de Catalunya i alhora sortir al pas a interpretacions que poden desvirtuar la visualització pública del projecte.

Suma Independència (SI) no és, ni vol ser un partit polític. “SI” vol ser una estructura social no professionalitzada i limitada en el temps representada per, entre d’altres, uns parlamentaris que treballin de forma clara per a aquells als qui representen i que siguin les persones més adequades pel càrrec i el resultat d’una elecció encertada entre tots els seus integrants.

No se’ns escapa que és en aquest pas on radica la dificultat més gran, tant de l’encert com de l’acord en la tria de candidats, però també és cert que o portem l’independentisme ciutadà, sense vocació de perpetuar-se, a dins del nostre Parlament o, senzillament, continuarà existint fora sense ser representat per ningú. Amb tots el problemes que això, avui dia, comporta.

Suma Independència (SI) té el propòsit de promoure la creació d’una coalició ciutadana que aplegui gran part del moviment independentista en una candidatura transversal, amb el propòsit que grups, entitats, formacions polítiques i ciutadans s’apleguin sense que cap d’ells hagi de renunciar a la seva pròpia identitat política i social. Els objectius concrets són: la declaració de la independència al Parlament, com a primer pas per a l’assoliment de la independència del conjunt de la nació catalana, elaborar una llei electoral per a les eleccions constituents que permeti la representació directa dels ciutadans i la regeneració democràtica i convocar eleccions.

Per tant fem una crida a la unitat dels partits i la unitat del poble envers aquest projecte de construcció d’un estat per a la nostra nació.

Som molt conscients que durant una legislatura es plantejaran situacions més enllà dels objectiu esmentats que s’hauran d’atendre i que hi ha moltes i diferents preguntes que els actuals i futurs votants de l’Independentisme es fan i es faran.

És per aquest motiu que els possibles participants en aquesta proposta podran articular el seu discurs propi. En el cas que siguin formacions polítiques, podran defensar els seu propi programa. Les persones participants, en el cas d’estar vinculades a algun projecte polític propi, podran evidenciar-ho com ho considerin convenient en qualsevol espai públic, fins i tot utilitzant el nom o les sigles de la seva pròpia formació política, si hi pertanyen a alguna.

Durant les properes setmanes Suma Independència (SI) iniciarà una campanya per difondre la idea que sense unitat d’accions no hi haurà Independència i per convidar a tots els actors socials i polítics amb independència de la seva grandària i implantació a prendre part del projecte.

Esperem que aquesta carta oberta aclareixi en tot el possible els dubtes al voltant de la nostra acció i ajudi a aconseguir els màxims suports a una idea que entenem correspon a la voluntat de la majoria del Independentisme.






Fuscus Dominus


Scriptum factum idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Mirant jures de bandera, et trobes amb Bolonyes aturades.

Sorpresa la meva quan llegeixo el nom d'un grup del Facebook: Jo també boicotejaré la jura de la bandera espanyola proposada a la UPF. L'ensurt i l'espant són evidents, com qualsevol pot comprendre, t'acollones. Un s'imagina els mossos, la notícia a la tele i els diaris, polítics a favor i en contra, rius de tinta dels grans i petits creadors d'opinió, els militars al mig del campus de la ciutadella amb un màstil i el banderón, tots uniformats amb el Moreso per allà i una multitud de rerefons en manifestació - sería violentíssima, algú s'ho imagina? xD - contrària a l'acte, amb les conseqüents obertures de Telenotícies amb bastonades, els "tercios assemblearis" amb les banderes com a piques del s. XVII com si fossin del Capitán Alatriste, el Saura acollonit disculpant-se davant de les càmeres, les furibundes reaccions del moviment estudiantil i no-estudiantil treient foc pels queixals, segurament una nova onada d'ocupacions i aprofitament per reobrir el debat de Bolonya... Un follón que t'hi cagues en les bragues.

Bé, el cas és que el mateix grup adjunta el que sembla una fotocòpia o una reproducció de la carta que l'Exèrcit ha enviat a Súper-Moreso (el sobrenom ve de la duresa exercida amb els anti-Bolonya ja fa un temps) en què s'indica que s'estan fent unes jornades per apropar els valors militars a la societat catalana i per fomentar la moral dels soldats. És a dir, actes i coses que l'Exèrcit deu fer normalment i gairebé ningú coneix, i en la qual ensumo una brillant idea de la ministre Carme (ma)Chacón. A partir d'aquí s'indica que el 22 de Maig es convida al citat rector de la Universitat Pompeu Fabra a assistir a aquest acte de jura de bandera al Quarter del Bruc i a qui vulgui també venir de la seva institució. Un es tranquil·litza considerablement, i se'n fa admirador per cantar les quaranta al creador per tergiversar les coses al mur d'aquest grup del Facebook. Només han convidat al Moreso i companyia a que si volen, vinguin a veure un acte tan maco. Res de daltabaixos.

Llavors un es troba amb la font del grup, que és una notícia de la súper imparcial agència de notícies - no vull dir que altres com EuropaPress sí que siguin imparcials, només que aquí es nota més - SMS25. Us il·lustraré el que vull dir amb un fragment de la notícia: "La cita ha causat rebuig evident al Facebook, i a hores d'ara, ja s'ha creat una pàgina que s'anomena Jo també boicotejaré la jura de la bandera espanyola proposada a la UPF. Més d'un centenar de persones ja han anunciat el seu boicot a l'acte de jurament." Més clar, eau de l'aixette. Un centenar d'herois. Bé, 99 herois, jo no m'hi compto. Llavors, un es troba un link la mar d'emocionant: "La Pompeu Fabra decideix aturar parcialment el Pla de Bolonya".

Ostiá! Un es torna a emocionar i mentre es pregunta com és que no ha sortit a les grans webs entra a veure la notícia, que és aquesta. Sembla ser que la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF decideix aturar el pla pilot de Bolonya a la facultat i que els que ara estaven cursant el segon curs del g(f)raus corresponents faran el tercer en llicenciatura, però els que entrin a primer sí que seguiran fent Bolonya. I com segueix la notícia, la mesura s'ha pres per la impossibilitat de recursos com ara aules, professors o bé diners. Més avall, però, s'especifica que Súper-Moreso havia donat opció a alguns degans a oferir-se a congelar temporalment l'aplicació del pla, i Jordi Guius, degà de Polítiques i sembla que impulsor del Pla, s'hi ha prestat. Evidentment, caldria dir que, efectivament, el moviment estudiantil - ara no vull puntualitzar quin moviment estudiantil - té raó, o part de raó en afirmar que el Pla és poc viable, si ja a la UPF tenen dificultats per aplicar-ho.

Després d'això, un s'ha posat a buscar directament pel Gúguel i ha trobat poques referències a la notícia: al blog de l'Assemblea de Comunicació de la UAB - aquí -, al blog de l'Assemblea de la UPF - aquest - i a un post o una web dels fòrums del Racó Català - aquest altre. Tots tres - potser cada minut que passa hi han més llocs on surt - tenen com a font la ja citada notícia de SMS25. I ni a la web de la Facultat se'n diu res, ni a la de la UPF. Caldrà esperar a que hi digui res, o això espero xD.

Abans d'acabar cal aclarir que el tema de la jura de bandera agafa embranzida i a hores d'ara hi han uns 288(-1) admiradors del grup boicotejador de l'acte, i que diaris com l'Avui comencen a parlar-ne - aquí - o e-Notícies - aquí. l'Avui puntualitza que la intranet de la UPF havia enviat un comunicat a tots els alumnes convidant-los a l'acte - perquè la carta pconvidava a qui volgués de tota la Institució.

I, si feu un esforç paleogràfic, veureu com comença la carta i com es despedeix el Tinent General: "Querido rector y amigo Josep Joan: [...] Con un fuerte abrazo [Signum xD]". Vull dir, al tanto de les amistats d'en J.J. xDD





Fuscus Dominus


Scriptum factum dies idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

La estupidez no suma

Us deixo aquí un articulet de la Vanguardia - el podeu llegir original aquí - que circula últimament pels blogs del Joan Gil Oliveras - a aquest, per exemple - i altra gent, que està molt rebé, sobre la Díez i l'independentisme.

Passeu-ho bé.

Desde hace años, sostengo que el principal problema que tiene la hipótesis independentista en Catalunya es el estilo de muchos de sus promotores, empezando por varios dirigentes de ERC. Aunque debe consignarse la emergencia de nuevos actores sociales favorables a la independencia cuyas formas son verdaderamente serias y solventes –destaca aquí la asociación Cercle Català de Negocis–, todavía quedan entornos movidos por la agitación antisistema, émula de tácticas y discursos de otros movimientos, ya sea la izquierda abertzale o los grupúsculos más extremistas de la alterglobalización. En estos momentos, y más allá de los partidos, en el independentismo hay de todo, lo mejor y lo peor de cada casa. La buena noticia es que los friquis y los fanáticos ya no tienen el monopolio del proyecto ni del discurso.

Pero los impresentables pueden ser ruidosos, si se lo proponen. Y pueden lograr protagonismo fácil, si escogen bien el momento. Así ocurrió el pasado viernes, cuando un grupo de jóvenes –sería bueno saber cuántos de ellos estudiantes– boicoteó una conferencia de Rosa Díez en la facultad de Ciencias Políticas de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Es notorio que estoy en las antípodas de lo que piensa y propaga la máxima dirigente del partido UPyD, pero no me permito trampas con las reglas básicas del juego democrático. Díez puede y debe exponer sus ideas con libertad, también aquellas que incluyen falacias sobre la realidad social catalana. Ello debe ser así siempre, incluso sabiendo que no existe nada parecido a una mínima simetría; quiero decir que sería extraño que un dirigente independentista pudiera explicar tranquilamente sus argumentos en universidades de Madrid u otras ciudades españolas. Por otro lado, los boicoteadores de Díez han dado de Catalunya y del independentismo una imagen pésima, manchada de intolerancia. Por eso son rematadamente estúpidos, porque se creen héroes cuando sólo marcan goles en propia puerta. Y la estupidez no suma. Además, han regalado a Díez un ejemplo perfecto para ilustrar sus tesis engañosas.

Para los puros e iluminados (del independentismo catalán, del españolismo, del socialismo, o de lo que sea), todo aquel que no encaje en su reducido esquema debe ser insultado y proscrito. Hace unos días, estos mismos totalitarios que pululan por la UAB intentaron impedir una charla del ex lehendakari Ibarretxe, demasiado pactista para su gusto. Por suerte, Catalunya no se reduce a estos cuatro "guardianes de la revolución", que dicen hablar en nombre "del poble català". El miércoles por la noche, el programa de TV3 Banda ampla nos mostró a unos universitarios muy diferentes, debatiendo sobre la independencia de Catalunya con tranquilidad, inteligencia y respeto. Fue un ejercicio democrático de pulcritud ejemplar. Es con estos jóvenes –y no con los que impiden hablar al adversario– que vamos a construir un país más libre, más respetado y con más oportunidades para todos.

Francesc-Marc Álvaro

Fuscus Dominus


Scriptum factum III idus marcii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus