Sobre la vaga dels controladors aeris i WikiLeaks

Vaja foyón s'ha muntat amb la vaga total dels controladors aeris. Tothom en va ple. Recorda la vaga que va fer el personal del Prat, tallant les pistes i col·lapsant el sistema. Les imatges i missatges més repetits són els afectats. Oohh, quina pena, no podré passar el pont a Honolulu. Oju, que a mí també em fotria, tal i com està el patio, perdre la morterada que et costa un viatge és un cop dur. Però el que ha passat avui és molt preocupant. És a dir, el que és preocupant és l'acció del Govern Espanyol, que ha usat l'exèrcit per parar el col·lapse. Però analitzem-ho fredament, com s'ha de fer.

La gent no fa vagues salvatges perquè sí. No hi han malvats de pel·lícula al món. Ningú es desperta pel matí i diu: "Avui col·lapsaré el país". Tot té un perquè. Fa pocs dies que s'ha anunciat que hi haurà privatització del sector aeroportuari. Entre les mesures anticrisi hi han les privatitzacions, i una privatització pot ser un gran maldecap. És a dir, una empresa privada et pot deixar al carrer, sense feina, quan un havia sigut ja funcionari, canviar-te horaris, putejar-te. No crec que la decisió s'hagi pres així a bote pronto, com tampoc s'ha fet així aquesta vaga. Deuen haver hagut converses, contactes, negociació. Hi ha qui diu que s'han tingut moltíssim oportunitats de solucionar-ho sense arribar aquí, i bastant temps abans. I si nó, és bastant de fills de puta, perquè - una mica com el que va passar amb el Pla Bolonya - estàs muntant una cosa que afecta a gent a les seves esquenes. Els putejes directament, sense preguntar. Si, sembla obvi - "heh! i què t'esperaves?" - però cal dir-ho. Diuen, tanmateix, que la mesura s'ha pres perquè a la reunió de Zapatero amb els principals empresaris fa poc aquests l'hi van demanar, així amb presseta, entre altres mesures. És a dir, que des del moment en què es trenquen converses, des del moment en què passes dels principals afectats - els controladors - els putejes, i llavors hi ha acció, i això és el que ha passat. És a dir, això és el que passa quan falla la via parlamentària. Carles Capdevila va alertar a l'ARA que estem derivant-ho tot a que la força i l'acció arregla les coses. Jo sé que això no és cert, però el que constato és que cada cop més les vies parlades tenen menys èxit, s'esgoten abans, o això sembla.

Posem-nos al lloc de tothom. El controlador veu a venir que el privatitzaran, i que deixarà de tenir l'estabilitat funcionària, i a sobre en temps de crisi, és a dir, que té risc de perdre la feina. De cop i volta, això es fa realitat, sense que les converses fructifiquin, és a dir, suant de tu, dels teus problemes, i de la teva veu i vot. Què fas? Has vist com els últims anys la crisi - millor dit, els empresaris - han tirat al carrer a centenars de milers de treballadors. Passes a l'acció. O això, o tragues, és a dir, et fots, com ha fet tothom. Aquest és l'error. Qualsevol sap que si tothom hagués plantat cara des del principi, - i jo sé que això és molt fàcil de dir - un altre gall ben diferent hauria cantat. Però no. Classe mitja, hipoteques, etcètera, cal que continuï? Jo ho veig lògic. De perdidos al río. Abans de que em putegin, sabran el què és bo. Si és que jo també ho hauria fet. Crec que jo, i tots els qui corrien a omplir fulls de reclamació, i tots els afectats.

I quina culpa tenen els que havien de viatjar? Quina culpa tenen els jugadors del Barça o els malalts que calia traslladar? Cap ni una. I qui la té, de tot plegat? La burgesia que vol privatitzar el sector, per sortir de la crisi. De quina altra manera es podia protestar? De moltes. Però, haurien tingut eficàcia? Haurien pogut tenir possibilitats d'aturar aquesta privatització? Cap ni una. El raonament és granític, no hay tu tía. El problema també és aquest. Els treballadors s'estan quedant sense dret a vaga per culpa de la societat i uns mitjans que atien aquest odi. El PP no ha dit ni mu sobre el tema. No diuen res perquè si ho diguessin aplaudirien el Zapatero. Si fos per ells, ens quedaríem sense dret de vaga, així de cop. Si se'n fes un referèndum, retrocediríem als drets dels treballadors de les primeres dècades de la industrialització, o sense anar tant lluny, al franquisme. La societat acusava els controladors d'insolidaris. Estem tornant el món al revés.

I quina ha estat la solució? Doncs qui la tingui més grossa, agafo l'exèrcit. És a dir, avui s'ha fet un pas important i que diu molt: No tens opció a evitar ni a aturar. No tens veu ni vot, no tens drets. Traga i calla. I si no calles, ho faràs tragant més i més fort, perquè ara als controladors els espera un calvari d'expedients i plets. És a dir, els controladors aeris han treballat avui a punta de pistola, figuradament, tot i que hi han hagut veus (ARA) de que en alguns llocs ha sigut en part literalment. Paradoxalment, avui l'estat ha garantit el dret al treball que figura - perquè fa això, figurar - a la Constitución.

Però, posem-nos al lloc dels afectats públics. És a dir, el que alguns en dirien danys col·laterals, però que són els segons afectats del cas. Ningú creia que el que passava no era culpa dels qui volien privatitzar. Diria que alguns sindicats autèntics - com la CGT - han dit coses en aquesta direcció. És tristíssim. L'egoisme individual ja fa molt temps que està instal·lat, i és una de les grans victòries del sistema: La societat - formada principalment per treballadors que es creuen burgesos per tenir cotxe, nevera i poder viatjar en avió - critica i legitima que el govern prengui totes les mesures necessàries per coaccionar el dret de vaga, fins i tot si aquestes contemplen arribar a casos extrems d'aquest tipus.

Senyores i senyors, anem com els crancs. Cap enrere. Se'ns pixen a sobre i diuen que plou. I quan algú aixeca la veu, el posem a parir entre tots com una turba incontrolada, atiada pels mitjans. Ei, i ningú se'n recorda de que entre les mesures també es va aprovar que al febrer s'acabaran les ajudes dels 426 euros. Potser en el fons, el que causa les mobilitzacions és la riquesa, i no la pobresa. Quan es va fer la Revolució Francesa, els pobres figuraven. Hi eren, cridaven, pegaven tiros, però no ho estaven fent ells. Ho va fer la burgesia. La Bastilla fou assaltada - hi han hagut historiadors que ho han dit en base als informes policials del moment, ja que assaltar la Bastilla era delicte, i per tant allà s'hui el qui - per comerciants, artesans, metges, advocats, etcètera. La burgesia que tenia molt, però no tenia poder, i que quan va resultar que tenia menys - i que seguia sense poder - va dir: per tornar a tenir molt, he de tenir poder. I això és el que van fer. Els sans-culottes eren artesans i petits comerciants, de les grans ciutats, la baixa burgesia, i eren pocs. Qui realment va fer la Revolució - sobretot, qui realment va muntar la Grand Peur - era la burgesia rural. Burgesia rural que o bé tenia terres, o bé comprava deute, o bé tenia indústria rural, de tipus artesanal tèxtil. És a dir, un no es mou quan no té res - perquè es conforma - sinó quan té coses a perdre. La burgesia de 1789 estava perdent beneficis. Els viatgers del Prat estaven perdent diners d'un viatge. I els controladors - els tenim dels millors pagats d'Europa, i es veu que bastants més que a altres països - estaven perdent la seva posició laboral. Qui no va protestar ahir? Els qui no tenien res a perdre: els qui no viatjaven, i els qui volien privatitzar aeroports.



Wikileaks és una altra mala notícia. La seva gegantina i heroica tasca - treure a relluir tota la merda dels estats, dels EEUU, de les tortures, operacions mafioses, negocis bruts, etc. - s'està veient coaccionada per l'enorme poder del gegant americà. És a dir, Les pressions fan que Wikileaks tingui dificultats per totes bandes. Primer, Julian Assange, el creador, està perseguit per la justícia sueca acusat - i condemnat, al tanto - de delictes sexuals, mentre que els seus advocats ho neguen tot. Però és que estan tenint problemes amb el domini d'internet, amb les comptes per rebre ajuts, i moltes altres coses més. En altres paraules: s'està coaccionant el dret d'expressió, que només es coacciona quan aquest és realment lliure, és a dir, quan es diu allò que els governs no volen sentir. Les filtracions fins ara han sigut de política exterior, d'Irac, per exemple. Però és que la pròxima filtració apuntava als bancs, i aquí és on - per fi - s'han mogut les pressions. És a dir, a l'empresari tant se li en fot que es torturin iraquians mentre ell tingui els seus pous de petroli. Aquest és un problema del govern, dels qui van muntar la guerra perquè aquest cabró s'enriquís més, i per tant no se'n preocupa, no intenta fer-ho callar. Però quan s'apunta realment a qui demana tot això, quan s'apunta directament als qui hi han darrere d'Obama - i abans de Bush - les coses canvien. Llavors el circuit de pressions - perquè això és així, un circuit d'intercanvi de favors, de moure tentacles - es posa en marxa, i s'intenta fer callar al missatger. I els costarà, perquè per internet hi circula (Vilaweb) el famós fitxer Insurance.aes256 que segons sembla és bona part de la informació de què disposava Wikileaks xifrada i codificada, és un arxiu prou gran com per fer-ho pensar, i es necessita una difícil clau per obrir-lo. Tot fa pensar que si a Wikileaks passés quelcom de dolent, es difondria la contrassenya de l'arxiu, i tota la informació que hi ha a dins, sense processar i sense esborrar noms, veurà la llum. L'assegurança de la Història, en diuen.

Sembla un argument de novel·la comercial de suspens actual, però és la realitat. David contra Goliath, però les llegendes no sempre es compleixen. Esperem a veure què passa, perquè el que caldria és que tot això sortís ja a la llum. A tomar por saco.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm nonae decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Internet y desparrame

Últim articulet de l'amic Reverte. Parla d'un tema on crec que a grans trets, porta raó. És a dir, els ritmes astronòmics amb els quals Internet difon i distorsiona la informació - i els ritmes en el quals apareixen comentaris i opinions d'absolutament tot el món - provoquen que el flux sigui tan gran que no es pugui resseguir. És a dir, hi ha molta informació, molta distorsió, i alhora un es perd moltes coses. Com si el paller tingués moltes agulles però quaranta vegades més palla. El que ve a dir l'Arturo és que qualsevol comentari i opinió pot ser tergiversat, mal entès i provocar reaccions indesitjables. Tanmateix, penso que Internet com a eina aconsegueix l'objectiu de poder connectar tothom amb tothom. També és cert, per altra banda, que la desinformació ha existit sempre, és a dir, no cal Internet per deformar i tergiversar una informació, això ha passat sempre: Quan no hi havien mitjans impresos, la viva veu podria deformar un missatge en no gaire temps, i quan hi havien mitjans impresos - i després internet - sempre es podia deformar la informació sota el prisma de la ideologia de cadascú, cosa que a més ja passava sense diaris. És a dir, abans d'Internet, diaris i informadors ja distorsionaven la informació. Tot i això, també té raó Reverte al criticar aquells mitjans que usen internet per trobar nous titulars. Això sí que és una magnitud nova del fenòmen de la desinformació.

Destacar també, i això és crítica meva, la vena nacionalista espanyola que treu Reverte quan critica les altres llengües de la Península, menyspreant - els que menciona - el bable i l'aragonès així com el català, l'èuscar i el gallec, en un comentari que treu durant l'article. És habitual en ell, donat que la seva opinió sobre Espanya dista molt de ser plurinacional, només cal recordar que firmà el famós Manifiesto por una lengua común. El mareix Arturo ho justificà en el seu moment (I i II), i en aquest blog hi ha un article del Juan Carlos Moreno sobre aquest manifest.

Internet y desparrame

XLSemanal - 29/10/2010


Me sorprenden algunos amigos lectores porque, tras diecisiete años escribiendo ajustes de cuentas semanales -que para mi salud mental como español resultan de lo más higiénico-, hace poco se montara un pifostio en torno a cierto comentario mío, hecho en un humilde rincón de la red social Twitter, sobre la opinión personal y razonada que tengo de la gestión política de cierto ministro pasado a peor vida (apuntemos, de paso, que según la 22ª edición del diccionario de la RAE y en la quinta acepción del palabro, un mierda -escrito con artículo masculino- significa, literalmente, persona sin cualidades y méritos). Como digo, se extrañan esos amigos de que en todos estos largos y tormentosos años nunca se montara cisco semejante, pese a que, como certificarán los responsables de XLSemanal, algunos de sus cabellos encanecidos se deben a esta página pecadora; en la que, aparte disgustos empresariales con anunciantes y poderes más o menos fácticos, el teléfono y el correo tuvieron momentos de gloria, lo mismo en tiempos de la España prepotente, meapilas, ladrillera y cañí del amigo Ánsar, que cuando no hace mucho comenté los sentimientos que la vista del palacio de las Cortes despierta en mi espíritu, o cuando dediqué un artículo -Permitidme tutearos, imbéciles- a la política educativa española de los hunos y los hotros: esa casta política demagoga y oportunista que ha conseguido hacernos analfabetos en diecisiete libros de texto y cuatro idiomas distintos, sin contar el bable asturiano y la fabla aragonesa. Ni siquiera llegó a tanto cuando, gobernando el Pepé, glosé en términos contundentes -dos sustantivos con preposición en medio- la figura de Pío XII, el papa entrañable que se hacía fotos místicas con un pajarito posado en un dedo mientras los nazifascistas deportaban y gaseaban a cientos de miles de judíos bajo sus pastorales narices. Dense ustedes una vuelta por el gueto judío de Roma, por ejemplo, que todavía está allí. Miren las placas conmemorativas y sabrán a qué me refiero.

La respuesta a por qué en esos y otros casos el desparrame no llegó a tanto, mientras que en éste varios ministros -en su acepción genérica de hombres y mujeres que ocupan el cargo- me concedieron el privilegio de pronunciar mi nombre en los telediarios, es lamentablemente obvia: Internet, las redes sociales y la obligada simplificación de muchos de sus mensajes, se caracterizan por la potente difusión, el acceso indiscriminado y la fácil superficialidad. Cualquier mensaje puesto allí puede rebotarse millones de veces con extrema rapidez. Además, todo usuario, desde la lúcida mente científica hasta el cretino más tarado que imaginar podamos, tiene a mano expresar su opinión en Internet bajo nombre real o fingido, con la simplicidad de darle a una tecla y la impunidad opcional del anonimato. Con el incierto resultado de que lo mismo valen estadísticamente las opiniones del escritor y caballero Mario Vargas Llosa, del profesor Gregorio Salvador o del científico y académico José Manuel Sánchez Ron, que las de cualquier tiñalpa analfabeto y con seudónimo que decida asomarse a la red.

Pero la causa principal, en mi opinión, es la superficialidad. Una característica de Internet es que ahí todos corremos el riesgo de opinar, basándonos en frases leídas al azar, fuera de contexto, o en mensajes mil veces rebotados y que se deforman y desnaturalizan por el camino, sobre cuanto la amistad, el entusiasmo, el rencor, la ideología, la simple estupidez, hacen decir a unos tras leer de otros lo que, a su vez, éstos aseguran que alguien dijo. Luego, ese despelote salta a ciertos medios informativos siempre ávidos de titulares, de etiquetas fáciles y de agua a su molino; notoriamente, en esta triste, cobarde y demagógica España, donde tantos paniaguados rascatertulias a sueldo de sus amos, de ésos que nunca pierden ningún tren porque corren delante de cualquier locomotora, se ganan el jornal. De tal modo, una maraña de información insustancial, hecha de comentarios inexactos, cuando no falsos o malintencionados, acaba suplantando el hecho real y los argumentos originales. Y al cabo es lo que queda. Permítanme un caso propio: hace poco publiqué en esta página un artículo titulado Notario del horror. A las veinticuatro horas, en un lugar de Internet, una sucesión de usuarios estaba poniéndome a parir por recomendar las memorias de un secretario judicial de Burgos, nada menos que capital rebelde durante la Guerra Civil. Por darle coba a un represor fascista. Hasta que otros internautas, que sí habían leído el artículo, les aclararon que el tal secretario judicial era de izquierdas y narraba las ejecuciones masivas de republicanos en aquella ciudad. Y que llamarme asalariado del Pepé, facha y nostálgico del franquismo por alabar ese libro, resultaba, cuando menos, inexacto.



Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies ante kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Magna res

Moltes coses. Mooltes coses. Eleccions, 28-N, que en diuen. Aquestes són les dades, tot i que tothom ja les coneix:

Han votat 3.135.764 persones, el 59,95%; amb una abstenció de 2.095.122 persones, el 40,05%; un 0,46% de vots nuls i un 2,02% de vots en blanc, un rècord. Convergència i Unió s'endú la victòria amb 1.198.010 vots, el 38,47% i 62 escons. El segueix el Partit Socialista de Catalunya, amb 570.361 vots, el 18,32% i 28 escons. Darrere va el Partit Popular de Catalunya, 384.019 vots, 12,33% i 18 escons. Iniciativa per Catalunya té 229.985 vots, 7,39% i 10 escons; Esquerra Republicana de Catalunya té 218.046 vots, 7%, 10 escons; Solidaritat Catalana per la Independència té 102.197 vots, 3,28%, 4 escons, i Ciudadanos 105.827 vots, 3,4% i 3 escons.

Destacar que Plataforma per Catalunya es queda a les portes del Parlament amb 75.321 vots i el 2,42%, que Reagrupament Independentista queda més enrere amb 39.922 vots i el 1,28%. Després vindria Escons en Blanc, després un partit d'esquerra verda, i després el PACMA, Des de Baix, la CORI i el Partit Pirata, en aquest ordre. Val a dir que queden per davant de UPyD i de Alternativa de Govern, que al seu torn queden lluny del Partit Humanista.



La primera conclusió que en trec és que s'ha aconseguit desactivar l'efecte 10-J. Començant pel fet de que es va aconseguir la no-unió dels dos nous partits independentistes, i seguint per l'efecte que la associació tripartit=crisi i l'auge de l'independentisme (al PP) han causat a l'electorat, que ha fet un gir amb derrapada cap a la dreta. Tot i que sembli clar que Laporta volia el seu partit i per això no hi hagué unió, em sembla que això té pinta com de "càrrega de profunditat" a l'independentisme, perquè fins el més tonto veuria que la unió d'ambdós partits era el que calia fer. Tanmateix, l'entrada de Laporta al Parlament afegeix interrogants, com ara què faran, - perquè és obvi que no podran proclamar res, i dubto que Artur Mas s'avingui amb ells - i també com encararà Mas el futur. És a dir, si Mas intentarà muntar lo del Concert Econòmic, i si fracassa, - que ho farà - què farà a continuació, és a dir, si seguirà endavant o no. Val a dir que diria que ja s'estan fent enrere, Felip Puig, secretari general de CDC, ja ha matisat (ARA) que no és viable generalitzar el concert econòmic a la basca a tot l'Estat. Certament, això és inacceptable per l'Estat, perquè ja en tñe prou amb una excepció com per permetre un estat federal de facto, per moltes autonomies que hi hagin. Sobre els resultats, el que ja s'ha dit a molts altres llocs: CiU ha recollit nacionalistes d'ERC principalment i de PSC, ICV n'ha perdut pocs, PP ha recollit nacionalistes espanyols del PSC, SI ha entrat amb vots de ERC i de nous. El que cal destacar també - apart de la permanència de Ciutadans - és l'augment del PP, històric. És a dir, espero que tot plegat serveixi de revulsiu, sobretot la terrorífica imatge de veure, durant els primers moments de l'escrutini, la xifra de 3 escons per PxC.

En tot cas, el futur es planteja bé. SI contribuirà molt més a mantenir vigència del debat independentista, i amb representació agafarà més altaveus, ERC haurà de capejar un llarg temporal, i el que és millor, se seguirà coent i madurant l'independentisme, ja que sembla que Espanya tardarà en sortir-se'n. És a dir, la vida continua.

L'altra cosa de què en volia parlar era l'aparició d'un grandiós nou diari, el diari que neix en aquests temps, que semblen encetar una nova època. És el diari ARA, fundat per pesos pesats del periodisme català, fresc, innovador, jove, actualitzat. Ho té tot. I fins a nova ordre, serà la principal font d'informacions d'aquest blog. Penso que en un futur no massa llunyà, recordarem aquest diari com el fruit del començament d'una nova època, d'una nova era en què Catalunya podria esdevenir independent. Fa uns anys diria que somio truites, però a dia d'avui, i amb el TC a l'esquena, la situació política, la crisi, i els 22000 milions d'euros que desapareixen misteriosament, no crec que es tardi gaire a tenir una bona base social. El mateix Pujol em sembla que va dir no fa massa que se li havien acabat els arguments contra l'independentisme.

Dit tot això, les conseqüències del 28-N s'estan deixant sentir amb tota la seva força. Primer, Montilla es retira - declaracions avui al Matí del Cuní -. Crec que és una decisió valenta, que afronta la derrota - la pitjor del PSC en la seva història - amb honor, i és perfectament comprensible. No tant per l'efecte moral - que hi és - sinó pel fet de que, havent sigut President de la Generalitat, sigui acceptable per un mateix tornar a fer de diputat. Hom pot pensar que el següent a caure hauria d'haver sigut Puigcercós, tot i que en el seu cas portava poc temps al front d'ERC.

Tot i tot això, les conseqüències més importants són les que estan fent "reventar" ERC durant les últimes hores. Fem repàs: En primer lloc, Joan Puigcercós ha posat el seu càrrec de líder d'ERC a la disposició del Consell Nacional del partit que ha de tenir lloc aquest 18 de Desembre (ARA). No ha fet com el "Monty", però havia de fer un pas en aquesta direcció. Després hi ha hagut la dimissió sonada d'Ernest Benach, (ARA) que penja la corbata - o l'americana, o el micròfon, o el que pengin els polítics quan pleguen - i renuncia a fer de diputat - tenint en compte que ha estat aquests anys President del Parlament i per tant segona autoritat de Catalunya. Amb això, no han tardat els polítics d'ERC a fer declaracions.

La nota dissonant la posa Jordi Portabella, que fa una crida als partits independentistes per unir-se sota el projecte que pretén liderar per a les pròximes eleccions municipals (ARA) - que són dintre de poc. Amb tot aquest terrabastall, dos personatges d'ERC, l'eurodiputat Oriol Junqueras i el prtaveu Carles Bonet, han llençat missatges. Oriol Junqueras insta al seu bloc (ARA) al líder d'ERC a gestionar l'independentisme, i a iniciar un procés per reconduir la situació. En canvi, Carles Bonet (ARA) és molt més dur amb Puigcercós, demanant la seva dimissió, i també coincideix amb el missatge renovador; i val a dir que és del sector carodista, pel que sembla. És a dir, ERC ha saltat pels aires, convulsionada pels conflictes interns que tant han danyat la seva imatge i han creat escissions que entorpeixen el seu anomenat "espai electoral".

He de confessar que aquestes eleccions vaig votar ERC. Si la situació nacional no hagués estat la que és actualment, segurament hauria votat un partit sense representació que m'agradés més. Però com que calia donar suport a un independentisme creixent - a més estava enfadat per la no unió entre Laporta i Carretero - i ERC era el que tenia més pes, vaig anar al vot útil - sense comptar que comença a haver debat sobre com muntem la independència. El que vull dir és que a dos dies d'haver-los votat, veig que és un partit amb seriosos problemes interns, és a dir, no hi ha acord, i no és que posin per davant Espanya o Catalunya, o siguin possibilistes, és que prima l'interès personal i de partit, com ha passat amb el Laporta, i la resta de partits. Actualment, qui em dóna millors sensacions - tot i saber que no és del tot d'esquerres - és el Carretero, perquè sembla ser que són els qui de veritat aposten per la transversalitat, i els qui per quedar-se fora del Parlament no sembla que hagin estat tocats pel poder, és a dir, la seva actitud de buscar la unió - o això semblava, tot i quesembla ser que la raó està a SI, i no a RCat. Laporta és massa personalista - per molt que ho negui, i amb els altres dos oportunistes, abans herois, al darrere - i tot ell revesteix SI d'una aurèola d'independentisme massa de dretes, sense ser del tot transversal, com s'ha pogut comprovar.

A pesar de todo, el que sí trobo francament bé és que qualli el missatge de renovació. És a dir, la independència no és cap retorn, cap recuperació. Jo no necessito la Corona d'Aragó no l'11 de Setembre de 1714 per ser independentista. La independència serà quelcom nou, serà la creació, el "reset", el tornar a començar de zero, allò que ens hagi de fer il·lusionar per un futur per construir, per una nova oportunitat, per tenir, com diu el Mas, una Catalunya millor. Sota aquest eslògan s'amaga a CiU els desitjos de poder aprofitant per al seu benefici els incauts del 10-J, que han cregut que Artur Mas portarà la independència. Jo ja aviso, tinc molts i seriosos dubtes de que Artur Mas vulgui, pugui o desitgi portar la independència, és més, al marge del que ell pensi, els poders, recursos, interessos i burgesia que ell té al darrere no la volen, o almenys això sembla. El gran teatro d'aquestes eleccions ha sigut l'entelèquia de que CiU vol ser o s'ha fet independentista. El que cal ara és mirar endavant. Madurar la societat, fer créixer l'independentisme, fer estavellar CiU contra Madrid i el Rajoy, - si és que això es passa, perquè podria ser que es possessin d'acord - i sobretot renovar-ho tot, aconseguir la punyetera candidatura unitària, la unió dels independentistes per fer el més gran, noble i millor acte de país que poden fer els nostres polítics: Aconseguir un estat per Catalunya.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies ante kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Resultats de les Eleccions al Claustre de la UAB 2010

Potser no ha sigut ÈPIC, però si que ha sigut èpic, almenys una mica xD. Èpica, Units Sumem no ha tret uns mals resultats enfront de les candidatures de les Assemblees a les eleccions del Claustre. Tal com molts suposàvem, no guanyarien les eleccions, però allà hi serien. A més de consolidar els tres feus que ja té Èpica, a partir d'entitats com l'EPA o JUNTS. La participació - crec que és una bona notícia - s'ha doblat, assolint el 10,7%, així que diria que ha crescut a tot arreu. Hi han hagut 34.862 electors, han votat 3.658 persones, 31 blancs i 42 nuls. Polítiques arriba, per exemple, al 25,71%, així com Traducció i Interpretació - que a hores d'ara no es pot visualitzar - que arriba al 22,03% La participació més baixa se l'endú l'Escola de Postgrau, amb un 1,44% La majoria es mouen al voltant del 10%, tot i que alguns pugen més o baixen més. Els resultats globals serien - de 90 - 42 claustrals per les assemblees, 22 per Èpica, 16 de E-UAB, 5 pel Consell de Medicina, 4 pels Veterinaris i 1 per la G-B-L. És a dir, Èpica queda com a segona força a 24 esco digo, claustrals, i les Assemblees no aconsegueixen la majoria absoluta, amb la qual cosa s'aconsegueix entrar decisivament al Claustre. Cal dir, però, que diria, no sñe perquè, que els 4 calustrals de Veterinaris pel Claustre compten amb les assemblees, el que vénen a ser 46 claustrals, això és, la majoria absoluta (45>).


Comunicació i Polítiques, s'han vist com els feus èpics, així com Biociències. A Ciències, la cosa ha sortit amb 4 assemblearis i 2 èpics. A Dret i Economia han sortit tots els escollits de la llista d'una entitat independent i apolítica, anomenada Estudiants-UAB, que també ha tret un claustral a l'Escola d'Enginyeria. A Medicina han sortit tots del Consell General d'Estudiants de Medicina de manera similar que a Veterinària, on tots són de Veterinaris pel Claustre. Els feus assemblearis serien Filosofia i Lletres, Psicologia i Logopèdia, Ciències de l'Educació, - renyidet, com ja he dit, a Ciències - i les dues Escoles. Cal dir que, a hores d'ara, el link dels resultats a Traducció i Interpretació està malmès, ja que remet als resultats de la Facultat de Psicologia, tot i que aquí diuen que han sortit 4 èpics, així que cabria considerar-ho un altre èxit-feu d'Èpica.

Del que es tracta llavors és de suplir la mancança informativa de les assemblees, és a dir, l'objectiu primari de posar-hi gent al Claustre que aconsegueixin reeditar la comunicació entre estudiants i la seva lluita va per bon camí. A mesura que això vagi creixent - o com es vagi desenvolupant - es veurà com van les coses.



Salutacions a tots!





Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm VI kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Dades de les últimes eleccions al Claustre de la UAB

Aquest és el link a la web de la UAB on hi ha la taula amb els resultats de les últimes eleccions al Claustre de la UAB, fetes el 2008. Posaré les dades més interessants.

En total, varen votar 3.625 persones, de 39.104 electors, un 10.7% de participació. Vagi per davant que les dades van diferenciades per professorat, resta de personal acadèmic, alumnes, i Personal d'Administració i Serveis. La dada més baixa és la dels estudiants, amb un 4,71% de participació, enfront dels 52,61%, 15,39% i 43,76% de participació de la resta de sectors, respectivament. És a dir, 31.910 estudiants no van votar a les últimes eleccions. L'abstenció fou, llavors, del 95,29% de l'alumnat. Després hi ha les dades de participació per Facultats i Escoles. El més interessant són les participacions dels alumnes, i Filosofia i Lletres m'ha donat la sorpresa més gran: de 4.085 electors, varen votar 122 persones, amb una participació del 2,99%. Em pensava que hi havien molts més habituals de l'assemblea, a la Facultat... Per altres facultats, la de Polítiques és la que s'emporta la participació més alta, el 20,31%, seguida de Comunicació i Dret, amb el 9,93% i el 9,38%, respectivament. La resta es mouen entre el 4,78% de Biociències i el 0,48% de l'Escola de Postgrau.

Els resultats també són la mar de divertits: Són tots o bé Assemblees de Facultat, o bé algun sindicat com l'AJEC. Curiós, per altra banda, que no hi hagin candidatures específiques del SEPC. La nota discordant - i al tanto-que-va-de-canto, la Facultat amb més participació - és Polítiques, d'on surten 4 representants, 3 dels quals són de la Plataforma d'Estudiants de la Facultat, entitat estudiantil alternativa a les Assemblees, i el restant assembleari. Una nota friqui és l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria, on sortiren dos suplents dels representants de la Plataforma No Ens Interessa la Política, Només Volem Aprobar i Sortir d'Aquí (PNEIPNVASA).


Però la millor notícia de totes és que quan un servidor ha votat a cosa de les 13:00 h, en sortir de classe, l'ambient al voltant de la Taula Electoral era apassionant, i la urna ja estava plena de paperetes, més o menys a la meitat de capacitat. És a dir, que estic seguríssim que s'ha superat la minsa participació de 122 tristes paperetes. Esperem doncs, que la jornada d'avui sigui... ÈPICA!!!






Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm VII kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Èpica, units sumem

Demà, dimecres 24 de Novembre del 2010, hi hauran eleccions al Claustre dela Universitat Autònoma de Barcelona. Fins fa pocs anys, les assemblees dels alumnes - els òrgans decisoris, i vinculant a la Facultat de Filosofia i Lletres - s'organitzaven a través de la Coordinadora d'Assemblees de Facultat i hi presentaven una candidatura, mitjançant la qual - i amb una participació de menys del 5% dels alumnes de la UAB - enraven al claustre i hi feien la política que creien convenient. El problema de les assemblees no és pas que ho facin bé o malament, sinó que estan molt distanciades de la resta de l'alumnat. Hi ha un abisme entre l'alumnat en general i l'assemblea - i els seus habituals - en particular. Això propicia generalitzacions en ambdós sentits - som els únics preocupats, la resta són tots uns passotes; o bé són tots uns liants sectaris i polititzats, la majoria no hi pot accedir - i reforça aquest Mur, de manera que amb una nul·la comunicació la lluita estudiantil es desvincula completament dels estudiants pels qui diu lluitar i als qui diu defensar.

Quan l'assemblea parla d'ocupar facultats, la resta d'alumnes s'escandalitzen i van a exigir perquè no es parlamenta primer, quan potser l'assemblea corresponent portava anys exhaurint aquella via parlamentària. Aquest és el gran problema, de difícil solució, però permès per uns i altres. Uns volen seguir fent les seves polítiques en nom dels estudiants, i els altres no els interessa mentre no siguin molestats. Això només s'estronca quan aquest matrimoni enfadat ha de posar-se d'acord o relacionar-se. La resta de l'any, assemblees amb aturada de classes d'escasses 50 persones, de més d'un miler d'estudiants. I tot continua. Amb pràctiques assembleàries un xic esbiaixades i poc clares, amb poca informació, amb apropiació d'espais que haurien de ser d'ús públic, - el Local d'Estudiants em sembla que hauria de ser accessible per tothom, però ningú hi entra, suposo que per la netedat i brillantor de l'espai - amb politització clara del moviment estudiantil, vinculant-lo a l'esquerra radical - en el sentit just de la paraula - o a sindicats amb ideologies i polítiques molt clares.

Però potser no tot està perdut. L'òrgan decisori de la UAB, el Claustre, pot tenir a partir de demà participació de gent nova, una vertadera alternativa a les assemblees, que intenta restablir el lligam trencat i perdut des de fa anys - uns quants més des de que vaig començar, fa ja més de 4 anys - entre estudiants i la seva lluita, aprofitant al màxim les noves tecnologies, i despolititzant-se de l'exterior de la UAB. Èpica, units sumem és la candidatura que neix de les experiències a algunes Facultats de la UAB on entitats estudiantils alternatives a les assemblees van aconseguir el suport de l'alumnat i van desplaçar el que havia sigut l'espai de poder tradicional d'aquestes, demosrtrant així que les coses es poden canviar.

Demà, espero que Èpica aconsegueixi un bon grapat de vots, ja que mereixen la oportunitat de poder canviar les coses, i fer moure un altre cop al moviment estudiantil.








Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm IX kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Fotografíe Auschwitz, caballero

L'articulet setmanal de l'Arturo Pérez-Reverte. Aquesta vegada, res que objectar, coincideixo a dir i denunciar jo també la frivolització de tot plegat. (link a l'article al títol)

Fotografíe Auschwitz, caballero

XLSemanal - 23/11/2010

No sé si está usted al corriente. Quizás, en uno de los doscientos puentes vacacionales que los españoles disfrutamos al año «de la crisis nos va a sacar Rita la Cantaora» decida cambiar Canarias, Roma o Punta Cana por Auschwitz. Que igual le suena, aunque no me sorprendería lo contrario. En cualquier caso, estoy seguro de que ese campo de exterminio, avión y hotel incluido por ciento ochenta euros más IVA, se convertiría en destino de turismo masivo en cuanto la mafia de las agencias turísticas decidiera ponerlo de moda con tarifas y ofertas adecuadas. En cualquier caso, si usted se anima, sepa que tras visitar la cámara de gas, las dos toneladas de pelo rapado y las montañas de maletas y zapatos, podrá comprar en la tienda, justo al lado del sitio por donde entraban esos trenes con judíos que salen en las películas, postales de Auschwitz y de Birkenau para mandar a las amistades «Esto es muy fuerte, deberías verlo. Besos. Manolo.», e incluso bonitos carteles para adornar la pared, en plan póster, por el módico precio de diez zlotys polacos, que son tres euros de nada.

Pero sobre todo, si viaja allí, lo genial es que usted y su familia, o su pareja, o quien puñetas le haga compañía, podrán inflarse a sacar fotos: cientos, miles de fotos con la cámara del teléfono móvil. Ésa que ahora todos disparan con la celeridad del relámpago en cualquier circunstancia, clic, clic, clic. Relámase de gusto: fotos de las alambradas, de los barracones, de las ruinas del crematorio número 2, de la escultura que reproduce con realismo «Parece que estén vivos, Encarni, retrátame con ellos, anda» los cuerpos esqueléticos de tres prisioneros. Fotos de otras fotos que los nazis tomaron y que ahora ilustran las paredes del museo con momentos gloriosos en la historia de Alemania y la raza aria. Fotos de latas de veneno, montones de gafas, prótesis, brochas de afeitar. Fotos de aquí te pillo y aquí te mato, usted mismo sonriendo con una mano puesta en la alambrada, o la ineludible instantánea bajo el arco de la entrada con el rótulo «Arbeit macht frei»: El trabajo libera. Fotos, en fin, fáciles de hacer gracias a la tecnología moderna, listas para ser enviadas en el acto a la familia, a los amigos, a los compañeros de trabajo. O a su señora madre de usted. Fotos hechas con tanta frivolidad y tanto despego como lo que somos cada vez más. Como lo que seremos ya para siempre. Ayer presencié en Madrid un accidente de automóvil.

Cataclás. Nada importante: un leñazo entre dos coches, con mucho ruido, airbags disparándose y toda la parafernalia. Había cerca unas cincuenta personas; y no exagero en absoluto si digo que al menos treinta sacaron sus teléfonos móviles y se pusieron a fotografiar la escena. No sé para qué deseaban registrar aquello, la verdad. Qué utilidad tendría conservar la imagen de dos coches abollados. Pero el caso es que así lo hicieron, clic, clic, clic, y luego siguieron su camino, la mayor parte sin preocuparse de averiguar si algún conductor necesitaba ayuda. Tenían la foto, y punto. Habían cumplido con la exigencia de un ritual tan fácil y barato como el fin de semana en Cancún. Si alguien hubiera preguntado el motivo, lo habrían mirado con desconcierto y sincera sorpresa. Para qué, entonces, tienes una cámara gratis en el móvil, sería la respuesta. ¿Para no usarla? Y así van por la vida, y así vamos. Sin detenernos siquiera. Sin ver el mundo más que a través de un teléfono móvil o una pantalla de televisión. Luego nos preguntan por lo que fotografiamos y se nos pone cara de escuchar una gilipollez. ¿Pues qué va a ser? El motorista que se ha partido el espinazo, la señora desmayada en la calle, el manifestante que rompe escaparates, la mancha de sangre en la acera.

Lo de menos es averiguar las causas y las consecuencias. La foto capturada con nuestro teléfono móvil, el acto mecánico de tomarla, sustituye a todo lo demás. Así podemos pasar por Auschwitz como los rebaños de borregos que somos, sin detenernos ni hacer preguntas, como pasamos frente al Coliseo de Roma, Las Meninas, la plaza de las Torres Gemelas de Nueva York, el tipo al que acaban de dar un navajazo y se desangra en el suelo, el coche despanzurrado en la carretera con cuatro pares de piernas asomando bajo las mantas. Sin mirar apenas, sin indagar siquiera qué ha pasado allí. Sin importarnos un carajo lo que vemos. Clic, clic, clic. Es gratis y no requiere esfuerzo. Luego seguimos adelante, a lo nuestro. Ya lo analizaremos otro día. Y si no, tampoco pasa nada. ¿Víctimas? ¿Verdugos? ¿Cómplices? Para qué meternos en dibujos. Tener la foto es lo que cuenta. Archivarla estérilmente con el resto del mundo y la vida. Un instante de imagen. Luego, nada. El vacío absoluto. La anestesia del olvido.

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm IX kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Un parell d'articles del Juan Carlos Moreno

Navegant per estos mares de Dios he trobat un parell d'articles del Juan Carlos Moreno Cabrera, aquell lingüista de la UAM que anava a la contra-corrent madrilenya pel que a llengües peninsulars es refereix, i del qual vaig parlar breument. Els he trobat a la web del diari Público, i són del 29 i del 4 de Juliol, respectivament - link. No tenen pèrdua, el segon analitza el famós Manifiesto por la Lengua Común.


Lenguas españolas

La expresión “lenguas españolas”, que aparece en el artículo tercero de la Constitución, es especialmente incómoda para el nacionalismo lingüístico español. Buena prueba de ello es el escrito que la Real Academia Española dirigió en 1978 a Hernández Gil, presidente de las Cortes, con la petición de que se añadiese a ese artículo la precisión de que el castellano es “la lengua española por antonomasia”. 30 años después, sigue viva esta idea de dotar al castellano de la dosis más alta posible de españolidad. El Manifiesto por la lengua común firmado, entre otros, por Fernando Savater y presentado públicamente en junio de 2008 insiste en que, si bien todas las lenguas de España son españolas, existe una asimetría a favor de una de ellas, el castellano, que cumple una serie de requisitos que la hacen la más española de todas las lenguas.

En la ideología del nacionalismo lingüístico español, el castellano ocupa por definición un lugar privilegiado, que no podría ser representado en ningún caso por las otras lenguas de España. Se puede reconocer que el catalán, gallego, euskera, asturiano o aragonés aportan riqueza y variedad a la españolidad, pero siempre en un plano secundario o anejo a la aportada por el castellano, que constituye para esta ideología, en su versión contemporánea, el capital más valioso y de mayor rentabilidad de que disponen los españoles tanto dentro de su propio país como fuera de él.

En el uso habitual de los términos y de espaldas al texto constitucional, cuando se habla del español se piensa inevitablemente en el castellano y no en las otras lenguas de España. No es una expresión ambigua, puesto que en el uso común se sigue la propuesta de la RAE: el castellano es la lengua española por antonomasia. Es perfectamente sabido que nuestra lengua tiene, como todos los idiomas que están muy extendidos por el mundo, muchas variedades tanto dentro como fuera de España. La ideología del nacionalismo lingüístico español se fundamenta sobre una selección de esas variedades para resaltar una como aquella que mantiene los valores más genuinos y puros de la españolidad: se trata de la variedad castellana. Hay que observar que, cuando se habla de español a secas, no se está pensando habitualmente en las variedades lingüísticas andaluzas, o en las de Extremadura, Murcia o las Islas Canarias, sino que se piensa en el español peninsular estándar, que no es otra cosa que una versión culta del castellano moderno. Nadie duda de que Andalucía, Extremadura o las Islas Canarias pertenecen en igualdad de condiciones a la nación española, pero pocos niegan que el paradigma de la lengua española sea el estándar basado en la lengua de Castilla, excluyendo las variedades andaluzas o canarias, tan dignas, ricas y perfectas como pueda serlo la variedad lingüística castellana. Por tanto, existe una asimetría en el concepto de lengua española ya dentro de las propias variedades del castellano, que casi nadie pone hoy en día en tela de juicio.

Respecto de las demás lenguas de España, esta asimetría se ve con claridad cuando caemos en la cuenta de que el uso que se le da al adjetivo español para hacer referencia a las lenguas de España no se corresponde con un uso similar de los adjetivos de las otras nacionalidades de España. En efecto, por un lado, se dice que el catalán, gallego o euskera son lenguas españolas y esto podría ser admitido, aunque de mala gana y con las reservas ya vistas, por la ideología del nacionalismo lingüístico español. Pero, por otro lado, nos resultaría cuando menos chocante decir que, dado que el castellano es lengua de Cataluña, de Galicia y del País Vasco, entonces el castellano es una lengua catalana, gallega y vasca a la vez. Eso significaría que, por ejemplo, en Cataluña se hablan, entre muchas otras hoy en día, dos lenguas a la vez españolas y catalanas (castellano y catalán).

Por consiguiente, no parece aconsejable seguir la vía denominativa constitucional y definir como españolas todas las lenguas de España. No lo es porque la ideología del nacionalismo lingüístico español, que sigue siendo dominante en nuestro país, solo acepta esto si el castellano es concebido como la lengua española por antonomasia, lo cual deja a las demás lenguas españolas en un nivel secundario o anejo. No lo es, porque si queremos tratar a todas las nacionalidades del Estado español como iguales en el uso del adjetivo que denota su nación, tendríamos que decir que el castellano es a la vez una lengua catalana, gallega y vasca, lo cual no tiene justificación lingüística.

Mucho más sensato y más igualitario es afirmar que el catalán, gallego, euskera, asturiano y aragonés son lenguas de España. Al menos en el caso de las tres primeras, podemos decir también que son los idiomas característicos de sus respectivas naciones. Igual que se reconoce que el castellano o español es uno de los elementos fundamentales que define la nación española, no veo objeción alguna para reconocer que el catalán es uno de los constituyentes definitorios de la nación catalana y que este idioma es la lengua catalana por antonomasia, no el castellano; de modo análogo ha de razonarse respecto del gallego y el euskera. Pero este tratamiento lingüístico más equilibrado solo cabría en un modelo de Estado federal de tipo plurinacional, que reconozca las diversas naciones históricas que componen España en la actualidad y su derecho a decidir cómo desean relacionarse con ese Estado. Muchos de los problemas del bilingüismo son, en realidad, políticos, aunque se intenten disimular u ocultar con expresiones y conceptos lingüísticos.

Un manifiesto nacionalista


El manifiesto por la lengua común presentado el pasado mes de junio en Madrid comienza con la siguiente afirmación: “Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas […] sólo una de ellas es común a todos […] por tanto sólo una de ellas –el castellano– goza del deber constitucional de ser conocida”. Este enunciado contiene una contradicción que recorre de arriba abajo todo el manifiesto. Consiste en afirmar, por un lado, que todas las lenguas oficiales son igualmente españolas y, por otro, que sólo una de ellas goza del deber constitucional de ser conocida. Es decir, no todas las lenguas oficiales son igualmente españolas: una es mucho más española que las demás. No sólo esto; es que además se contradice de forma palmaria el segundo punto del comunicado. En efecto, a continuación se dice que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. Si esto es así, entonces no debería haberse dicho en el punto primero que el castellano goza del deber constitucional de ser conocido, porque las lenguas no gozan de derecho o deber alguno. Aquí se percibe de forma cristalina el nacionalismo lingüístico castellanista imperante en el manifiesto: sólo son las demás lenguas españolas las que carecen de derechos; el castellano tiene todos los derechos del mundo.

Pero ¿sólo las personas individuales tienen derechos y deberes? Que se sepa, existe una entidad política denominada España, con un territorio bien definido y en el que hay una lengua oficial denominada español. Esa entidad se define, entre otras cosas, mediante el derecho a usar esa lengua en todo el territorio del Estado y en todos los organismos oficiales. ¿No está asociada España a derechos lingüísticos y territoriales? ¿No ha ejercido en más de una ocasión España, a través de sus representantes, el derecho a que el español sea reconocido en la Unión Europea como lengua oficial que es de un estado miembro?

En el punto tercero se dice “en las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua co oficial. Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta”. Conocer la lengua oficial del Estado no es un deseo encomiable, sino un imperativo legal. Por eso, quienes trabajan en las instituciones del Estado están obligados a usar el castellano. Pues bien, si el catalán es oficial en Cataluña, quienes ejercen sus funciones en las instituciones catalanas deberían igualmente estar obligados a usar el catalán. Esta obligación está legalmente legitimada por el hecho de que el catalán es lengua oficial. Es una incoherencia evidente exigir que en Cataluña se hable y escriba en castellano porque es lengua oficial y no hacer lo mismo respecto del catalán, la otra lengua oficial o ¿es que la primera es más oficial que la segunda?

En el punto cuarto se afirma que el hecho de que las lenguas de las comunidades autónomas hayan dejado de estar prohibidas o restringidas es suficiente para el pleno cumplimento del apartado tres del artículo tercero de la Constitución. Pero lo que dice la ley es que las lenguas nacionales de las comunidades autónomas son oficiales y, por tanto, exigir esas lenguas a sus ciudadanos no es acto de discriminación respecto de la otra lengua oficial, el castellano. Lo que sí es un acto de discriminación es no exigir a todos los ciudadanos de las Comunidades sus lenguas nacionales, como lenguas oficiales de pleno derecho que son, o que deberían ser.

A continuación, se hace una serie de solicitudes al Parlamento español. La segunda de ellas consiste en la petición de que “las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio […] pero nunca como lengua vehicular exclusiva”. Esto equivale a pedir, por ejemplo, que en Cataluña ha de exigirse por ley que no se enseñe en catalán. Pero ¿cómo se puede conciliar esto con la idea de que el catalán es lengua oficial de Cataluña? Creo que no hay manera sensata de hacerlo.
En el punto tercero se insiste en la idea de que no todos los funcionarios de las comunidades cutónomas tienen que conocer la lengua oficial de su comunidad. Esto vuelve a entrar en contradicción con su carácter oficial. ¿Es posible ser funcionario de la Administración del Estado sin conocer el español? Si esto no es posible ¿por qué habría de serlo que un funcionario de la Generalitat no sepa catalán?

En conclusión, lo que parece pedirse en este manifiesto es que las lenguas de las diversas comunidades cutónomas dejen de ser de facto oficiales en ellas para volver a una situación en la que el castellano sea la única lengua realmente oficial en todo el territorio del Estado español.

Estamos, pues, ante un manifiesto a favor de la supremacía y dominio absolutos de la lengua española sobre todos los demás idiomas de España. Por esa razón, es un claro exponente de la ideología del nacionalismo lingüístico español en una de sus formas más radicales y megalómanas. Según esta ideología, el español, lengua oficial del Estado, es superior en algunos aspectos a la práctica totalidad de las lenguas del mundo. En el preámbulo del manifiesto se menciona que sólo hay dos lenguas con mayor pujanza que el español (el chino y el inglés) y que esta lengua se asocia por derecho propio a la comunicación democrática y a los derechos educativos y cívicos. Con premisas como estas no es de extrañar la actitud altanera e intolerante que informa el manifiesto en todos sus puntos.

Juan Carlos Moreno Cabrera es catedrático de Lingüística General en la UAM y autor de El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XV kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Leer con luz de luna

Tot i que els articles surten els diumenges al complement de l'ABC "XL Semanal", i els dilluns a la web personal de l'Arturo Pérez-Reverte, per anar posant algo al bloc cada setmana aniré posant aquí els articles cada setmaneta i els comentaré segons em sembli. Ho faig perquè crec que és un bon escriptor, i perquè sé que diu moltes coses amb les quals discrepo, però com tot a la vida, podria coincidir amb moltes altres. No podré oblidar mai el que pot significar per al heavy metal que ell publiqués aquell famós article titulat Corsés góticos y cascos de walkiria en què reconeixia al heavy metal un paper molt més enllà del que sembla tenir, i molt més important que el mer entreteniment musical.

L'últim es diu Leer con luz de luna - link a l'article - i tracta sobre el tema dels e-books. I subscric el que diu ratlla per ratlla. És a dir, l'e-book pot ser una excel·lent eina per tenir molts textos accessibles al mateix lloc, poder-los consultar i eventualment llegir alguna novel·la. Però sota cap cas haurà de suplantar el llibre de paper, el clàssic, doncs l'e-book, asèptic i impersonal, priva al lector de tot allò que sí transmet un llibre de veritat. Com ell diu, la Literatura no es pot encabir a un aparell.

Leer con luz de luna (15-11-2010)

Hace tiempo que me preguntan por el libro electrónico. Qué opino y cómo veo el futuro, la desaparición del papel, los formatos clásicos y demás. Siempre respondo lo mismo: me da igual, porque yo escribo lo que va dentro. Mi trabajo es ocuparme del contenido: contar historias y que la gente las lea. Del soporte se ocupan otros. Editores y gente así. Y, por supuesto, los lectores que recurren al medio que estiman conveniente. Estoy convencido de que, en un mundo razonable, la oposición entre libro de papel y libro electrónico no debería plantearse nunca. Lo ideal es que el segundo complemente al primero, llevándolo donde aquél no puede llegar. Como herramienta eficaz de trabajo, por ejemplo. O facilitando el acceso a asuntos menos afortunados en librerías convencionales: teatro, poesía, autores sin respaldo editorial, literatura bloguera, descargas y otros experimentos interesantes que el concepto clásico no favorece demasiado. Pero no es eso lo que se plantea. Al hablar de libro de papel y libro electrónico, lo usual es oponerlos. Obligarte a elegir, como siempre. O conmigo o contra mí. Y no es ésa la cuestión. Creo. El libro electrónico es práctico y divertido. Hace posible viajar con cientos de libros encima, trabajar consultándolos con facilidad, aumentar el cuerpo de letra o leer sin otra luz que la propia pantalla. Incluso los hay con ruido de pasar páginas cuando se va de una a otra «lo que no deja de ser una simpática gilipollez».

Además, mientras lees puedes zapear a tu correo electrónico, escuchar música, ver imágenes y cosas así. Todo muy salpicadito, multimedia. Cuando lees, por ejemplo, «Tienen, por eso no lloran / de plomo las calaveras», puedes ilustrarlo con la foto de guardias civiles que hizo Robert Capa, escuchar a Estopa, ver cómo va el Barça-Osasuna y mandar un emilio a tu churri anunciando que le vas a sorber el tuétano. Y ahí surge uno de los problemas. No con la churri, ni con García Lorca. Ni siquiera con la Guardia Civil. Surge cuando, en vez del Romancero gitano, lo que trajinas es el Oráculo manual y arte de prudencia de Gracián, Lord Jim o La Regenta. Entonces la atención necesaria se puede desparramar un poquito. Entre otras cosas. Porque leer no tiene nada que ver con eso. Me refiero a leer de verdad, en comunión estrecha con algo que educa tu espíritu, que te hace mejor y consciente de ti mismo. Que aporta lucidez, multiplica vidas, consuela del dolor, la soledad y el desamparo, aclara la compleja y turbia condición humana. Leer así requiere tiempo, serenidad concentrada, ritual. Cuando estás en ello, ni siquiera las bombas son capaces de romper el vínculo mágico. No hay comandante de avión que obligue a apagarlo para el aterrizaje, ni batería que te deje a medias; y si se funden los plomos, o como se diga ahora, el verdadero lector es capaz de seguir haciéndolo a la luz de una vela, de un encendedor, o a la luz de la luna llena reflejada en la arena de un desierto. Puestos a setas o a Rolex, aún hay más. He dicho que libro de papel y libro electrónico deberían ser complementarios; pero si me obligan a elegir, diré alto y claro que no hay color. Y que, llegado a ese extremo, la pantalla portátil me la refafinfla.

Estoy harto de toparme con pantallas en todas partes, hasta en el bolsillo, y me niego a transformar mi biblioteca en un cibercafé. Con un libro electrónico, sea El Gatopardo o El perro de los Baskerville, no puedo anotar en sus márgenes, subrayar a lápiz, sobarlo con el uso, hacerlo envejecer a mi lado y entre mis manos, al ritmo de mi propia vida. No hay cuestas de Moyano, ni buquinistas del Sena, ni librerías como las de Luis Bardón, Guillermo Blázquez o Michele Polak donde los libros electrónicos puedan ocupar sus venerables estantes y cajones. Nada decora como un buen y viejo libro una casa, o una vida. Ninguna pantalla táctil huele como un Tofiño, un Laborde o un Quijote de la Academia, ni tampoco como un Tintín, un Astérix o un Corto Maltés al abrirlos por primera vez. Ninguna conserva la arena de la playa o la mancha de sangre que permiten evocar, años después, un momento de felicidad o un momento de horror que jalonaron tu vida. Y déjenme añadir algo. Si los libros de papel, bolsillo incluido, han de acabar siendo patrimonio exclusivo de una casta lectora mal vista por elitista y bibliófila, reivindico sin complejos el privilegio de pertenecer a ella. Que se mueran los feos. Y los tontos. Tengo casi treinta mil libros en casa; suficientes para resistir hasta la última bala. Quien crea que esa trinchera extraordinaria, su confortable compañía, la felicidad inmensa de acariciar lomos de piel o cartoné y hojear páginas de papel, pueden sustituirse por un chisme de plástico con un millón de libros electrónicos dentro, no tiene ni puta idea. Ni de qué es un lector, ni de qué es un libro.

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XV kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Frases per a la posteritat i algú que dóna la raó a Puigcercós xD

Aquest és un vídeo amb un recull de frases que han de servir per fer palès que el Mur Espanyol existeix, i que qui més hi contribueix és Espanya. Són frases que posen cru i sense pelar el que passa, el perquè de tot plegat, el perquè cal independència. El que s'intenta amagar i negar. Allò que s'ha dit i que porta a un punt de no-retorn. Les paraules que expliquen el Tribunal Constitucional, que expliquen la relació entre Catalunya i Espanya avui dia. M'hauria agradat que sortissin noms menys coneguts, és a dir, que aquests missatges provinguessin d'una minoria espanyola, però fa l'efecte de que no, de que qui diu tot això precisament és la majoria. Jo que no generalitzo mai, em dol veure i tenir la sensació de que la cosa és així, que tant el PP com el PSOE - és a dir, tothom exceptuant IU - no volen sentir a parlar de Catalunya. Els fets i aquestes paraules parlen per si mateixos. Adéu, Espanya.

El Mur Espanyol.


És Catalunya un paradigma??





Manuel Milián Mestre és un polític dretà, exdiputat del PP, i ha sortit avui als Matins de TV-3 del Josep Cuní - figura que sortí a El Sopar de la Cerdanya, foto de la qual encara n'he de parlar - en una de les tertúlies i ha donat la raó a l'"algú ho havia de dir" que va fer el sr. Joan Puigcercós - candidat d'ERC a la Gene - dilluns passat, dient que "a Andalusia no paga ni déu" en referència al dèficit fiscal de Catalunya. Us deixo el vídiu.

Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm XV kalendas decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Descobriments de la sopa d'all xD

Articulet de La Vanguardia publicat el 3-8-2010 al blog Altres Andalusos - link a l'article - i que trobo que està no bé, sinó perfecte. Aquest i altres blogs que aniré buscant aniran apareixent a l'apartat "aliae oppida" (altres oppida) de links d'altres blogs recomenats i tal. En part perquè canviar les "us" per "vs" del blog m'ha fet perdre certa informació, i he de tornar a linkar els blogs xD.

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

Fvscvs Dominvs


Scriptvm factvm dies ante idvs novembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Movimiento Independentista No nacionalista de Cataluña

El descobriment de l'any, a poques setmanes de les eleccions del 28 de Novembre i amb la campanya començada - llàstima que no es presenten a les eleccions xD. Són realment pocs de moment, - al grup del Facebook jo sóc el membre número 160, a hores d'ara - i no sé si algun dia seran prou notoris, però la seva posició ideològica crec que és un pas de gegant en la teoria independentista d'aquest país.

Es diuen el Movimiento Independentista No Nacionalista de Cataluña (MINNC) i pel que expliquen - aquesta és la seva web - representen un grup d'obrers, que mai s'havien interessat pel catalanisme i que ara veuen la independència com una oportunitat econòmica, alhora que veuen Espanya com a inviable econòmica i políticament, - el subtítol de la web és "El federalismo es una utopía imposible en España" - i a més es veuen rebutjats per Espanya pel fet de ser catalans de naixement o adopció, tot i ser en la seva majoria fills i descendents de la emigració espanyola del segle XX. A partir d'aquí es declaren independentistes però mantenen distàncies amb el nacionalisme, tot i que de moment sembla que estan fent campanya per SCxI i per RCat, o almenys recomanen el seu vot, ja que el referèndum d'ERC no ñes una via prou clara. També defensen que l'independentisme no deixa de ser una opció política, al marge del nacionalisme.

D'aquí que cregui que això és, ideològicament, un pas de gegant. La confirmació de que cada cop més l'independentisme catalanista girarà cap a un espectre de nacionalisme jacobinista, de que la frase que tantíssim m'agrada - "Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on véns, sinó a on vols anar" - cada cop més adquirià més i més pes i raó, i de que la independència serà cosa de tots. Enrere ha de quedar el nacionalisme etnicista de barretina, porró i "txarnego", per avançar cap a l'alliberament com a nació plural, bilingüe i mediterrània. Cal assolir l'estat per mantenir el bilingüisme que PP, Ciutadans i Madrid volen dinamitar, per salvar el mestissatge i avenç cultural, per obtenir una nova oportunitat de crear un país més equilibrat, una nova oportunitat per començar de zero, per tornar a construir, per crear, imaginar, per a la il·lusió. Necessitem, en fi, que tot el món sàpiga que Catalunya existeix, que és una terra de pas i mestissatge, on tothom és benvingut.

Visca Catalunya lliure!!!
Viva Cataluña libre!!!







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm dies ante idus novembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Visqui Sant Quim Monzó!!

"No hase falta que me dises nada más"

(zas, en toda la boca; zas, en toda la boca; zas, en toda la boca; zas, en toda la boca.... (etc x 1000))

Siboney, en tu boca la miel puso su dulzor

El año pasado, la Generalitat multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano

Todos esos medios de comunicación que una y otra vez ponen el grito en el cielo cuando en Catalunya se multa a las empresas que incumplen la ley de lenguas y no tienen sus rótulos como mínimo en catalán han pasado de puntillas por la noticia de que, el año pasado, la Generalitat de Catalunya multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano. Son esos diarios, esas radios y esas cadenas de tele que generan gigantescas bolas de mierda a base de deformar la realidad, voceando que aquí se prohíbe rotular en español y que a quien no habla en catalán nos lo comemos con patatas fritas para desayunar. A la cabeza de ese alud de patrañas, el Partido Popular y su lazarillo, Ciudadanos, que, en esta ocasión, han decidido mirar hacia otro lado y silbar Siboney, que es la mejor melodía para disimular.

Pues sí: el año pasado la Generalitat multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano y en esta ocasión la caverna no dice ni mu. Silencio absoluto. Ni una queja, ni un gemido, mucho menos un asomo de rebelión. Nada de "¡Vaya atropello!". Nada de "¡Ustedes no tienen derecho a decirme en qué lengua debo etiquetar mis productos!". Ningún grito de "¡Libertad!". ¿Por qué no repiten ahora aquello tan sobado de "Prohibido prohibir"? Leo en El País, el sábado, que Jordi Anguera, director de la Agència Catalana del Consum, explica diversas cosas respecto a esas multas. Una: "La regulación, en el caso del etiquetaje, es favorable al castellano. Hay cerca de 120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español". Ojo al dato: ¡"120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español"! Por mucho que aguzo el oído no oigo que nadie se rasgue las vestiduras, ni que aúllen en Intereconomía. Otra cosa que explica Anguera: "Las indicaciones obligatorias del etiquetado deberán figurar, al menos, en castellano, lengua española oficial del Estado". ¿Dónde están ahora las acusaciones de nazis, por seguir la ley? Escasamente críticos con el nazismo –y su versión cheli, el franquismo–, a la mínima llaman nazi a cualquiera que no piense como ellos y, ante las multas que los de la Generalitat imponen por no etiquetar en castellano, se callan y esta vez no los llaman nazis. ¿Qué pasa? Explica también El País que la Generalitat "multó a la multinacional del mueble Ikea con 8.000 euros por varias deficiencias en la información al consumidor; entre otras, no disponía del etiquetaje en castellano". Si las multas hubiesen sido por no etiquetar en catalán, ya habría ahora mismo dos nutridas manifestaciones de catorce o quince personas: una frente a Ikea Montigalà y la otra frente a Ikea L'Hospitalet –con Albert Rivera y Sánchez Camacho a la cabeza, respectivamente–, pidiendo que no se multe a nadie y exigiendo que de una vez por todas acabe esta terrible dictadura nacionalsocialista catalana.

Fvscvs Dominvs


Scriptvm factvm VII kalendas novembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Avui us deixo amb un articulet

Doncs això, us deixo amb un articulet d'un senyor de Solidaritat Catalana per la Independència anomenat Josep Maria Calaf - ho remarco ja que l'altre dia ja vaig dir el que pensava de la no-unió de les forces independentistes - que està molt i molt bé, i que en línies generals diu el que ha de ser l'independentisme si vol arribar a algun lloc, i el que ha de passar perquè la independència es materialitzi. No podem donar la raó tan alegrement als qui propugnen el temor, la por i fomenten l'enfrontament amb fantasmes i mentides. No podem ser tan curts de mires per no veure que no hi haurà independència amb fractura social. No podem ignorar la Història peninsular, ni la relació dels pobles ibèrics entre si. No oblidem que la millor manera de ser espanyol (hispànic, ibèric, mediterrà...) és precisament essent català. Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on véns, sinó a on vols anar.

Independència no vol dir Separatisme

El nostre missatge d’INDEPENDÈNCIA de vegades no es trasllada amb la mateixa fluïdesa entre un català i un immigrant sigui d´on sigui.

La nostra aposta des de Solidaritat Catalana és trencar amb tots els tòpics vistos fins ara. Som la formació política que defèn un estat propi català amb més garanties. Hem de traslladar molt bé les nostres idees a la Ciutadania sobre tot als immigrants d’altres països i en especial els d’Andalusia que fa molts anys que conviuen en nosaltres i estan molt identificats en línies generals dintre de la Societat Catalana. A aquests ciutadans molt especialment se’ls ha de fer entendre que “INDEPENDÈNCIA NO VOL DIR SEPARATISME” o el que és el mateix, que la Independència no significa el trencament dels vincles històrics o culturals amb la resta de pobles d’Espanya.

Des de Solidaritat Catalana per la Independència pensem que aquest plantejament ha de quedar molt clar entre tots aquells ciutadans que tenen dubtes sobre el nostre projecte. Nosaltres busquem un millor benestar per una nació que és Catalunya, millor economia, millors infraestructures, millor educació per els nostres fills, millor competitivitat de les nostres empreses, no a la deslocalització d’aquestes, un treball digne i segur per als nostres ciutadans, recercar recursos per reduir l’atur, una millora de la nostra sanitat, unes millors infraestructures cap Europa i cap a l’eix del Mediterrani, per tant amb destinació cap a Àsia, sense dubte actual motor mundial de l’economia, poder disposar de la gestió dels nostres ports, aeroports i d’una xarxa ferroviària pròpia, una millor gestió dels nostres recursos, reduint els impostos per les nostres empreses, la supressió dels peatges de les autopistes, més poder adquisitiu per els nostres jubilats, una millor sostenibilitat dels nostres pobles i ciutats, incorporant els autos i motocicletes elèctriques i híbrides, proliferació d´electrolineres, etc.

Catalunya en l´actualitat som una potència mundial en l´esport. Els Catalans hem assolit campionats del món i d’Europa de Futbol, Champions League, atletisme, hoquei, basquet, Campionats del Món de Motociclisme, en Velocitat, Trial, Enduro, Paris Dakar etc…som una potencia Mundial amb l´esport i aixo ho hem d´explotar. Catalunya, com diu l´eslogan, IS DIFERENT.

Catalunya amb un estat propi donarà una millor qualitat de vida als nostres Ciutadans, fet que donarà peu a ser un dels països capdavanters del panorama mundial.

En definitiva, CATALUNYA ha de ser un país diferent al que estem vivint en l’actualitat, obert a Europa i al món i hem de traslladar aquest missatge molt bé a aquests Ciutadans que tenen moltes dubtes sobre la creació d´un estat propi. ” INDEPENDÈNCIA NO VOL DIR SEPARATISME “

Fvscvs Dominvs


Scriptvm factvm XIII kalendas novembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Divide y vencerás?

Doncs res tu, cagada pastoret, merda per tothom, fracàs. Sembla això la intro per les notícies de l'home aquell d'Antena 3, que sempre són desgràcies, drames i tragèdies. Definitivament, no hi ha unió entre les dues noves forces polítiques independentistes, Reagrupament i Solidaritat. Ho han intentat - diria que més o menys - però no ha sigut possible, les vertaderes raons de tot això encara estan per descobrir, començant pel fet de que Laporta no inspira tota la confiança del món. Vull dir, que no deixem de parlar en tot moment d'elits, - encara pitjor, de polítics - amb la qual cosa estic dient implícitament que darrere de determinats noms hi ha molta altra gent, molts altres interessos, empreses, poder, etc.

Hi ha qui pensa que tot això és una càrrega de profunditat, sobretot el tema Laporta - personatge de qui se'n parla molt xD - ja que és estrany que el projecte unitari independentista es concretés en una nova formació i a sobre que esperés que tothom anés a aixoplugar-se rere El Líder, havent-hi com hi havia Reagrupament que ja feia temps que defensava aquesta tesi. I no només això, sinó que a més, amb una tonteria per aquí, i una agafada amb paper de fumar per allà, les negociacions per ajuntar-se acabessin en paper mullat. I A SOBRE, la militància havent-se de moure, incrèdula, per intentar a la desesperada que s'hi posés remei.

I no. Que no. Com si darrere de tot això hi hagués algú que realment busqués aquesta divisió, aquest afebliment de l'independentisme, en última instància, desactivar "l'efecte 10 de Juliol". Avui mateix - tot i que qui això escriu ja se'n vol anar a dormir, que ja ha passat mitjanit - l'Assemblea de Solidaris i Reagrupats per una coalició conjunta ha emès un comunicat oficial mitjançant el qual afirmen el fracàs rotund de l'objectiu que s'intentava assolir - la UNIÓ, i per tant la FORÇA - malgrat haver aconseguit, en només una setmaneta, més de 3500 vots en l'enquesta per la coalició, amb un resultat del 98% de vots afirmatius. El comunicat s'ha emès perquè ja s'ha assolit el tràmit legal per poder fer coalicions electorals i altres accions polítiques preelectorals. Parlant en plata, això és una tocada de collons. Sembla que ningú hagi après res en decennis de política d'esquerres o independentista, de contínues separacions, escissions i discussions que no han fet més que debilitar.

En última instància, sembla que tothom s'hagi llençat a un "campi qui pugui" per reclamar el vot independentista de les sigles que siguin. Però això em fa mala olor. Personalment, em trobo disposat a aparèixer a les seus corresponents dels tres partits polítiques que diuen o diran actuar per la independència retallada en mà per "agilitzar" els processos d'unió. Crac, crac, vinga, a firmar tots. Crac, crac, a callar i a unir-se (collons!). El que vull dir és que hi ha dilema. ERC és el fracassat, el qui ha estat governant, el qui s'ha desgastat, el qui no ha sabut liderar. Reagrupament és la renovació, la proposta unitària, però per això encara hi ha més element dretà que a ERC, on ja n'hi havia d'abans. Aquest és l'altre eix, que també es troba a Solidaritat - amb el mateix Laporta d'exemple. Tot i que un pot assumir que no hi haurà independència sense elits i per tant sense dretans, el dilema té difícil solució. Votar al qui ha tingut la oportunitat i sembla fora de joc, votar al que semblava més centradet però té més càrrega dretana, o votar al qui deia muntar unitat i no només ha dividit més sinó que encara és més dretà. I per acabar-ho d'adobar, és cert que l'objectiu final és, si més no, assentar al Parlament el màxim nombre d'independentistes possible. Suposo que personalment faré un "de perdidos al río" i posaré espelmetes a qui sigui perquè la pròxima vegada estigui tot més clar i hi hagi més UNIÓ (collons!!).

A mode de consolació, us deixo aquí l'enllaç al Petit Manual Il·lustrat sobre la Independència que ha muntat Òmnium Cultural. De lectura recomanable per als dubtosos xD.







Fuscus Dominus




Scriptum factum idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus

Lo Dicsiunari Ensicloplèdic Català

Lo Dicsiunari Ensicloplèdic Català!!!




A
------------------------------------------------------------
Annatomia = estructura i organització corporal de les Annes.
Annarquisme = corrent polític consistent en no creure mai les Annes.
Annalògic = adj. aplicat als raonaments anteriors a l'era digital, establerts segons els arguments de l'Anna. || Discurs irrebatible de l'Anna.
Annatema = el tema recurrent de l'Anna, que acaba esdevenint una maledicció.
Annacoreta = penitent, asceta o ermitanya que probablement no s'anomena Elvira (ni Lluïsa).
Annacronisme = comportament o acció de l'Anna fora del seu temps.
Annafrodisíaca = una Anna extremadament lletja que causa una disminució del desig sexual a qui s'hi acosta.
Antiviàtic = medicament que evita la necessitat d'aplicar l'últim sacrament.Abjectiu = adjectiu abjecte i groller.
Anvolatori = Centre d'Atenció Primària per a individus voladors.
Abrassar = estrènyer afectuosa i efussivament un caliu ardent.
Alverd = nom adoptat pels Bertus quan es fan vells i segueixen mirant els culs de les nenes.
Assassí en sèriu = contràriament als altres tipus d'assassins, que maten informalment entre broma i broma, aquest liquida un munt de víctimes sense perdre mai la compostura i les bones formes.
Astrepitós = planeta sorollós i cridaner.

B ------------------------------------------------------------
Barmell = local de color roig destinat al bon beure.
Bébé = nadó que ho fa tot correctament.
Biciós = ciclista amb hàbits obscens.
Bí = beguda alcoholica amb el doble de raïm.
Bípet = animal de dues cames que fa els pets de dos en dos.
Borde (barbarisme) = a les monedes espanyoles d'1€, el costat on no apareix cap mapa.
Barat = peix blau low-cost.
Bisonari = endevinador del futur dels bisons.
Birus = microbi que provoca la duplicació dels russos.
Barterioesclerosi = greu malaltia de l'aparell circulatori ocasionada per l'assiduïtat al bar.
Bet = bentositat de l'Eli.
Baranejar = acció de berenar, repenjats a la barana, veient passar els baranejants.
Baixeta = dispositiu mecànic de poca alçada, normalment ubicat a ran de terra, utilitzat per a dosificar l'abastament d'un líquid.
Bisó = soroll, soroll.
Banc = moble utilitzat per a esperar, còmodament assegut, que algú et deixi diners.
Banquè? = professió adoptada pel director de sucursal bancària l'endemà d'adonar-se que tots els seus clients éren morosos.
Bictòria = triomf del boli de punta fina.Bident = futuròleg o futuròlega amb només dues dents.

C ------------------------------------------------------------
Cacaïna = farlopa molt adulterada.
Conyegut = cony que forma part del nostre cercle d'amistats.
Conyseqüència = bessonada.
Crec = primera persona del singular del present d'indicatiu del verb enganyar.
Cecse = analfabetisme carnal degut a una disfunció ocular.
Comprativa = cooperativa on es compren coses.
Confusionisme = doctrina religiosa seguida pels que s'equivoquen sovint.
Camellot = llegendària ciutat dels Traficants de la Taula Rodona.
Calcul = operació matemàtica efectuada a la llar d'una persona amb el cul gros.
Compromés = compromís contret amb un mateix, quan estem de compres i descobrim a la butxaca més diners dels que pensàvem.
Controvestit = peça de roba que sol causar polèmica.
Cabanna = barraca de l'Anna.
Carril vici = via de comunicació exclussiva per als ecologistes corruptes i obscens.
Capó = pollastre capat i sobrealimentat utilitzat per a cobrir el motor dels automòbils.

D ------------------------------------------------------------
Dintrerrogar = acció d'interrogar cap dins.
Desingust = aflicció insípida.
Deborar = acció de menjar-se la Dèbora.
Demogràcia = forma de govern en el qual les decisions són preses pels humoristes.

E ------------------------------------------------------------
Encapsalar = accio de posar la sal al capdavant.
Ecsplossió = deflagració fastigosa.
Enguanyar = obtenir benefici mercès a un engany.
Enganxut = a Palafrugell, Palamós i rodalies: primera persona del singular del present d'indicatiu del verb enganxar. A la resta del planeta: xut de ganxo.
Entregat = fel·lí lliurat satisfactòriament al destinatari.
Ecstatut = bavós, pudent i merdós marc legal de la regió del nordest peninsular.
Esquequejar = entrebancar-se inventant excuses per no fer la feina.
Europort = aeroport low-cost, tot a 1€
Esticvocat = lletrat que admet el seu error.
Ebolució = canvi mutant d'un bol.
Ebollyció = Bolly-Cao a punt d'evaporar-se.
e-moció = moció tramitada de forma electrònica.
e-migrat = electrònicament escàs.
Edifícil = construccio arquitectonica dificultosa.
EsTrident = marca de xiclet, típic de les Illes Balears, que fa molt soroll en mastegar-se.
Eurossió = desgast causat per la UE.
Enfocar = dirigir l'objectiu cap a una foca.

F ------------------------------------------------------------
Faminisme = moviment per a l'alliberament de les dones que passen gana.
Formetge = derivat de la llet especialitzat en la curació d'altres làctics.
Fartalunya = terra dels desencisats.
Fal·lació = sexe oral obtingut mitjançant enganys i falses il·lusions.

G ------------------------------------------------------------
Gland = plepuci enolme.
Guirigall = pollastre turista i massa sorollós.
Gai = poiastre que no sent atracció per les gaïnes.
Gatalunya = terra de .cats || Proper membre la Comunitat Europea d'Estats Fel·lins.
Gravatxo = enregistrador francès.
Gamarrús = ruc soviètic.
Guitarrot = instrument mixt de corda i vent compost per una caixa acústica i cordes que vibren mercès als rots emesos en distintes freqüències, intensitats i sabors.
H ------------------------------------------------------------
Hamor = estimació hil·larant.
Horella = aparell auditiu utilizat per a mesurar minuts.
Homesexualitat = tendència sexual majoritària en el sexe femení.
Himenbècil = estúpidament verge.
Hipotímia = esvaniment de l'hipopòtam.
Hinducció = capacitat del corrent elèctric de convertir a l'hinduïsme tot aquell que es posi sota el seu camp.

I ------------------------------------------------------------
Intrigat = fel·lí insidiós i confabulador.
Indecentdentista = sobiranista sense decència.
Inspirat/ada = persona en estat d'alienació mental a causa d'una aspiració profunda.
Indiferència = qualitat de divergència entre dos indis aparentment indistingibles. Sovint, aquesta distinció és indimostrable.
Indicorós = indi obscè, indisitjable, indiscret, indigne.
Indimnització = compensació mitjançant el tràfic d'indis.
Indicat = indi català, indiscutiblement assenyalat.
Indigestar = desenvolupament intrauterí del fetus indi.
Indignat = indi emprenyat.
Indiosincràsia = caràcter o temperament dels indis.
Indivídua = dona índia a qui se li ha mort el marit.

J ------------------------------------------------------------
Jatxís (barbarisme) = estupefaent causant de l'esternut rialler.

K ------------------------------------------------------------
Kurt = habitant del Kurdistà una mica just d'enteniment.

L ------------------------------------------------------------

Ll ------------------------------------------------------------
Llivià/ana (barbarisme) = persona molt lleugera, oriunda de Llívia.
Lletal = mortalment lletós.
Llampet = descàrrega electrostàtica petitona a conseqüència d'un pet.
Llagustí = crustaci decàpode dendrobranquiat a qui els amics anomenen Agustí, per fer-ho més curt.

M ------------------------------------------------------------
Meitat = mitja Mei.
Monaquia = forma de govern encapçalat per una mona // SIN.: Regne d'Espanya.
Malic = petita depressió dolorosa en el centre de l'abdomen dels mamífers.
Melaltia = insdisposició ocasionada per la ingesta de mel.
Malíndrom = variant del melindre, idèntic pel davant, que pel darrera. || "Sucar el malíndrom": posar el melindre del dret i del revés en un àmbit altament humit.
Millunari = afortunat propietari de milions de llunes.
Martaritzar = acció de sotmetre a càstigs físics de gran duresa mitjançant l'obligació de mirar, escoltar i obeïr la Marta.
Magnífic = el millor mag.
Maragall = progenitora del gall modernista.M
arabella = progenitora hermosa, bonica.

N ------------------------------------------------------------
NETspresso = moderna cafetera en xarxa.

Ny ------------------------------------------------------------

O ------------------------------------------------------------
Olganitzar = acció de posar ordre segons el criteri de l'Olga.
Ouaire = col·leccionista de vocals en estat d'ovulació. || També s'aplica al recolector d'ous, quan va per agafar-ne un i es troba amb que ja no hi és.
Organigrasme = organigrama altament erotitzant.

P ------------------------------------------------------------
Pató = bes amb gust a foie-gras.
Postpuci = extrem final del prepuci.
Paral·lelebíped = poliedre ortoèdric que camina amb dos peus.
Pipnalti = só emès per l'àrbitre en xiular un penalti.
Pitza = plat d'origen italià, preparat a base de massa de pa, coberta de salsa de tomàquet i mozzarella, amb forma de protuberància sínica.
Pixza = minima informacio grafica que pot contenir una pizza.

Q ------------------------------------------------------------

R ------------------------------------------------------------
Respiradora = aspiradora sense resultats evidents.

S ------------------------------------------------------------
Sa bata = davantal o guardapols utilitzat tradicionalment a les Illes com a peça de calçat.
Sexecionista = seguidor del corrent polític que preten assolir un estat propi mitjançant l'acte sexual.
Sardannes = dances populars sardes, en trist declivi, en les que totes les Annes de Sardenya s'agafàven de les mans i ballàven en cercles. A l'illa éren conegudes com a "Danza delle Anni" però va persistir la denominació algueresa "dança sarda de l'Anna", col.loquialment "sardanna".
Sociòputa = persona que pateix un trastorn psiquiàtric que l'impedeix adaptar-se a les normes socials establertes per a relacionar-se amb les putes.
Sentpeus = cuc que fa molta pudor, en no rentar-se mai el seu centenar de peus.
Suport maniàtic = material destinat a l'emmagatzematge de dades en format binari, motiu pel qual pateix el periode eufòric del trastorn bipolar.
Santoral = conjunt de sants francesos.

T ------------------------------------------------------------
Teretrèmol = moviment sismic a ca la Teresa.
Trimbre = pulsador pulsador pulsador.
Torredenbarra = residència d'estiu de la Casa Reial.
T'estimú ...li diu el toro a la vaca.

U ------------------------------------------------------------
Undecent = persona obscena de tant en tant, una de cada cent vegades.

V ------------------------------------------------------------
Vastard = fill concebut fora del matrimoni i que sempre arriba tard a tot arreu.
Vicciós, Vicciat = habitant de la capital d'Osona amb hàbits obscens.
Vicicleta = vehicle de tracció corrupte.
Vigamia = perniciosa costum consistent en enganyar un vi mentre se'n beu un altre.
Vickypèdia = enciclopèdia digital amb amplia informació sobre la Vicky.
Vés! = petó de comiat.
Vacansa = extenuant època de festa laboral (tot i que, en els seus orígens, éren dates dedicades al descans).
Vacansada = boví artiodàctil, remugant i fatigat.
Vinari (codi, sistema) = forma numèrica de base 2 utilizada per a representar els gots de vi que ens prendrem o ens hem pres: zero o un (0 o 1). És, per tant, un sistema de numeració poc utilitzat pels humans, que se senten més còmodes amb el sistema decimal, de base 10: 0 copes, 1 copa, 2 copes... fins a 9, moment en que deixen de saber comptar.
Vuida = esposa del vuit (8) que se sent especialment deprimida i mancada d'il·lusió.

W ------------------------------------------------------------
Waterpolo = esport aqüàtic consistent a menjar major nombre de gelats que l'equip contrari.

X ------------------------------------------------------------
Xarcutreria = establiment comercial on es venen embotits de poca qualitat, tipus xòped, mortadel·la d'olives i pastís de París.

Y ------------------------------------------------------------

Z ------------------------------------------------------------
Zoològic = lloc on, naturalment i per sentit comú, han de viure els animals salvatges.







Fuscus Dominus



Scriptum factum III idus octobris anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibus