Mil días de fuego y olvido

Un altre articlet de l'Arturete. Aquest porta bastanta teca. És sobre un llibre, que es veu que està molt bé, - no ho dubto - que tracta de prop, amb testimonis i tal, els requetès carlistes de la Guerra Civil. És sabut per tothom que molts voluntaris - i d'altres no tant voluntaris - d'ideologia carlista, dretana i patriòtica s'alçaren amb Franco, amb èxit a llocs com Navarra, Castella i Lleó - a Galícia no ho sé tot i que seria suposable - a Andalusia es veu que també n'hi van haver... a Catalunya hi hagué una unitat carlista, el Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat, que participà a la Batalla de l'Ebre. Quan fa alguns anys vaig fer el famós Treball de Recerca sobre la Lleva del Biberó - treball que, per cert, podria haver estat molt més del que va ser - vaig poder llegir coses anecdòtiques com ara els himnes que sonaven de trinxera a trinxera - el Virolai per una banda i Els Segadors per l'altra - i una altra que fa més olor de típic episodi controvertit de la Guerra Civil, que deia que a l'Ebre es muntà una ofensiva falsa per tal de que només el Terç de Montserrat avancés en solitari i els catalans es matessin entre ells.

En fi, que el tema dóna de per si, i diria que ha estat poc tractat. Per altra banda, Reverte deixa anar una patada als collons: "Mucho menos cuando, mirando hacia atrás y hacia adelante, uno acaba comprendiendo el estrecho parentesco de aquellos curas de boina roja, que en el siglo XIX bendecían bayonetas antiliberales, con los curas vascos que, durante la última mitad del siglo XX, en otras sacristías que de algún modo son la misma, empollaron y siguen empollando el huevo asesino de la serpiente. Pastores de almas para los que, en el fondo, Josu Ternera y sus compadres, arrepentidos o sin arrepentir, no dejan de ser otra cosa que respetables generales carlistas". Crec, i suposo que molts hi estarien d'acord, que si mal no m'equivoco la ETA - tot i poder tenir tots els plantejaments etnicistes, racistes i altres perles d'argumentacions estil Sabino Arana - és una banda suposadament d'ideologia comunista, és a dir, són d'extrema esquerra. Per molt racistes que siguin, els requetès i carlistes dubto molt que es dediquessin a extorsionar els honrats empresaris i gent notable. I després cosetes típicament revertianes, com ara un moc a lo de la memòria històrica - que ningú oblidi que Espanya és un país post-franquista, no anti-franquista - i lo del "ejército rojo", terme potser una mica rovellat.

Però per altra banda el llibre ha d'estar bé per collons. És a dir, compta amb avals de nivell - pròleg i epíleg de dos peixos grossos del tema - moltíssimes il·lustracions - ha de ser caríssim - i sobretot la manca de judici per part dels autors, és a dir, la cosa tal i com va ser: tropes de xoc, misèries, i després oblit. És a dir, els carlistes després de la Guerra Civil van desaparèixer del mapa. En fi. Com tants d'altres, només que d'aquests en van quedar més. Tot i que ara ja no en deu quedar gairebé ni un, perquè molts dels testimonis han mort després d'haver relatat les seves vivències.

Mil días de fuego y olvido

XLSemanal - 20/12/2010

Acabo de leer un libro extraordinario. Un tocho enorme de tamaño folio y casi mil páginas. Requetés, se llama, y trata sobre la actuación de los voluntarios carlistas en la Guerra Civil. Lo abordé con reparos, pues los cruzados de la Causa nunca fueron santo de mi devoción. Cuando lees a Baroja y Valle Inclán de jovencito, hay fanatismos místico-castrenses que ya no te caen simpáticos nunca. Mucho menos cuando, mirando hacia atrás y hacia adelante, uno acaba comprendiendo el estrecho parentesco de aquellos curas de boina roja, que en el siglo XIX bendecían bayonetas antiliberales, con los curas vascos que, durante la última mitad del siglo XX, en otras sacristías que de algún modo son la misma, empollaron y siguen empollando el huevo asesino de la serpiente. Pastores de almas para los que, en el fondo, Josu Ternera y sus compadres, arrepentidos o sin arrepentir, no dejan de ser otra cosa que respetables generales carlistas.

Sin embargo, reconozco que Requetés ha sido una agradable sorpresa. Pese a los avales del prólogo de Stanley Payne y el epílogo de Hugh Thomas, lo abrí con cautela, esperando indigestión de rosario, escapulario y detente bala. Pero resulta que no. El libro, dotado de un despliegue fotográfico que por sí mismo lo convierte en documento extraordinario, es una minuciosa relación, con testimonios en primera persona, de cómo vivieron la guerra los combatientes de los tercios de requetés que en los más duros frentes de batalla lucharon contra la República. Testimonios, en su mayor parte -no mezclemos churras con merinas-, de gente que se partió la cara de igual a igual; no ratas de retaguardia, madrugada y tiro en la nuca. Que también los hubo.

No falta ideología en el libro, claro. Aquellos hombres y mujeres que vivieron la guerra en primera persona, tanto en los frentes como en los hospitales y en la retaguardia, añaden, a veces, su visión del mundo y de España. Pero eso suele ser secundario, y cede paso al caudal de hechos vividos, al relato de historias personales de trincheras, dolor y muerte, y también de solidaridad, compasión, camaradería y heroísmo. De 60.000 combatientes encuadrados en los tercios de requetés, 6.000 murieron en combate: uno de cada diez. Veteranos navarros, vascos, valencianos, catalanes, incluso andaluces, la mayor parte de los cuales no había cumplido entonces veinte años, cuentan con sobria naturalidad sus mil días de fuego, utilizados siempre como fuerzas de choque. Hombres al límite, en lugares donde todo se reducía a sobrevivir, matar o morir. Historias que en su mayor parte, motivos últimos al margen, podrían intercambiarse con las del otro bando: cuadrillas de amigos alistados en el mismo pueblo, muchachos de quince años que empuñaban el fusil junto a sus hermanos, padres y parientes. Desde la distancia del tiempo, abuelos que entonces fueron jóvenes vigorosos, a los que vemos en las fotos, todavía imberbes, pasando el brazo por encima del hombro de compañeros que se quedaron atrás para siempre, recuerdan con singular ecuanimidad sus peripecias entre amigos y enemigos. Y a menudo, el aliento de lo real estremece al lector-oyente como nunca podría hacerlo un relato ficticio de guerra o aventuras.

Lo que hace tan valioso Requetés es que Pablo Larraz y Víctor Sierra, sus autores, recogen esos testimonios y dejan el juicio último al lector. El libro plantea lo que, en mi opinión, es el único modo decente de alejar los fantasmas perversos de nuestra Guerra Civil: no juzgar a los protagonistas por sus ideas, sino por sus actos. En ese sentido, lo que hace aún más importante esta obra monumental es que casi todos los recuerdos provienen de hombres y mujeres muertos a poco de dar su testimonio. Eran los últimos carlistas supervivientes de la guerra, y habría sido una lástima que sus vidas se hubieran perdido para siempre en esta España analfabeta, oportunista, elemental, que confunde memoria histórica con rencor histórico. Y es curioso: en Requetés no se reconoce a los vencedores, porque en realidad sus protagonistas no lo fueron. Tras utilizarlos como carne de cañón, el franquismo los relegó al olvido; y los ex combatientes carlistas ni siquiera se beneficiaron de los privilegios que la nueva casta nacional, dueña del cortijo, disfrutó sin límites. Quizá por eso, un aire triste, resignado, recorre las páginas del libro. Una melancolía encarnada a la perfección en la figura de ese pastor navarro que, mucho tiempo después, vuelto a sus ovejas tras jugarse la vida peleando durante tres años, no conserva otro privilegio que llevar en su pobre morral los prismáticos de un oficial del ejército rojo al que mató en la batalla del Ebro.

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XIII kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Estem a mig camí

És només una reflexió, breu, ràpida, però crec que necessària, perquè crec això, que estem a mig camí.

He trobat al Crònica - un d'aquests diaris "intereconòmics", és a dir, la resposta catalanista digital enfront dels mitjans poc curosos i manipuladors espanyolistes - una pregunta llençada a l'aire, suposo que per crear debat: Què ha de fer Esquerra? S'hi plantegen diverses coses, des de fer la transversalitat independentista a seguir al seu lloc, i fer oposició a la dreta catalanista de CiU i SI (encara que dins de SI hi hagin coses tan dispars com el PSAN). Això m'ha fet pensar, un cop més, en l'independentisme complex d'avui dia.

La reflexió ve a ser aquesta, estem a mig camí. Estem a mig camí perquè el que hem vist i sentit fins ara dels últims anys ens ha posat sobre rails d'una via que no està pas morta, millor dit, ens ha canviat de via perquè a la que estàvem es va morir, li hem vist el final. Però encara falta molt. Les enquestes otorguen el premi a l'espuma, però no hem arribat al nivell exigible d'independentistes. Que una cosa és pensar-ho i l'altra és votar que SÍ, perquè per votar-hi a favor no cal pensar-ho, n'hi ha prou amb fer una balança de raons. I després, el 28-N el que ens ha dit és que l'independentisme encara no està preparat. El polític, vull dir. Al carrer fa alguns anys que ho comença a estar. Tenim associacions i demés, i tenim consultes populars - que haurien d'haver estat millor gestionades per no fracassar en algunes tongades - i la cosa segueix creixent com l'espuma, mentre que els dos tripartits han afavorit el clima, i ens han donat el debat, a més de posar-nos al punt de mira de l'espanyolisme. Que CiU hagi aplegat un molt bon tros del pastís dels independentistes és perquè encara no ha arribat l'hora. És a dir, SI i RCat s'han avançat al moment. La seva proposta haurà de triomfar més tard, perquè està vist que el referèndum - abans de la proclamació - només es podria fer en rebel·lia amb Madrid, i per tant en una situació legal ambigua, perquè precisament seria com si no existís, és a dir, sense valor jurídic. Madrid no el concedirà mai, i crec que caldria realment seguir la senda de Kosovo. Fer la proclamació i obtenir el permís per fer el referèndum ben fet. Perquè Madrid ja l'hauria concedit si sabessin el que sortirà.

Però encara falta. Falta que l'independentisme segueixi creixent, falta que més Tribunals Constitucionals legitimin el que es vol fer a Madrid, que és desmantellar l'estat de les autonomies. Falta que Catalunya vegi realment que la via autonomista s'ha mort, que el somni postfranquista no ha existit mai, que Espanya no vol ser plural, ni ho ha volgut ser mai. Molts hem vist el final de la via de lluny, però n'hi han de molts altres que no ho veuran fins que no tinguin el final davant dels nassos. Llavors, quan tothom hagi vist que el que cal és dir adéu i començar un nou cicle, llavors els SI's o RCat's que tinguem triomfaran en la seva via, perquè els ERC's o CiU's del moment que tinguem també hi seran. És qüestió de temps. De moment l'independentisme - i ara generalitzo - ha decidit posar-se en mans del més catalanista dels autonomistes, que és CiU - que ja ha començat ben il·lustrativament, ajudant-se del PSC i el PP per muntar el Parlament i marginant ERC i ICV - perquè creuen que és la opció correcte, i perquè els altres, carallots, no han sabut veure que unint-se acceleraven el procés. Tanmateix, mai se sap, potser ens van fer un favor. Millor una proporció de 70-30 demà que no una de 60-40 avui.

En tot cas, paciència, i a seguir conscienciant. CiU ens vendrà com de costum, l'independentisme creixerà, Rajoy serà presi i tindrem tota la caverna obrint foc pesat, mentre a cada dia que passa anirem veient més i més com l'autonomisme és inviable. Temps al temps.







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Independentisme municipal

M'agradaria que no se m'hagués ocorregut, però així ha sigut: se m'ha ocorregut el titular "Continuen les declaracions dels partits independentistes per fer veure que aniran junts i així captar més vots". En vista del que he passat el 28-N, sembla que ara tot siguin presses. Per burros, així de clar. Personalment, no els hi ho perdonaria mai. Però el mal ja està fet, cal assumir que han sigut uns carallots i que, tard o d'hora, hauran de veure la llum i fer el que l'independentisme fa temps que els hi demana que facin. Però costarà, no perquè lluitin contra la seva consciència, sinó contra els interessos en què aquesta unió no es produeixi. Ni a CiU ni a ERC els fa gràcia, ja que el partidisme està molt instal·lat. El nostre gran problema és que l'individualisme ha fomentat l'aparició de "líders" en comptes mirar per l'interès comú.

A La Garriga (ARA) ja s'han posat en marxa: ERC, SI i RCat aniran juntes a una llista. Suposo que d'aquí a les municipals hi hauran altres llocs on això serà possible, i a Barcelona, amb la consulta del 10-A a la vista, la bona participació del vot anticipat a la Barceloneta (ARA), - entenent per "bona" en relació a les altres, un 20% - també s'estan movent les coses per aconseguir el que Portabella deia fa temps, la unió dels independentistes a Barcelona (ARA). A més a més, sembla que la barrera del 5% de vots per entrar als ajuntaments pesa molt per fer els pactes, és a dir, seria una raó de pes per fer la coalició. En altres paraules, aquí sí que o van units o els nous no entren.

Però hi han veus en contra, i raons per fer-ho. Primer, tenim dos "líders" a Barcelona: el Portabella i el Laporta. Un altre "líder", el Carretero, ja va dir fa poc - ho vaig llegir a un d'aquests diaris digitals qualificables d'"intereconòmics" per les seves pràctiques poc periodístiques - que no ho veia viable de cap de les maneres, i és ben cert que si hom reflexiona una mica veurà que només ERC i les CUP tenen polítiques municipalistes ja que SI i RCat buscaven la independència, que aquests partits no tenen programes municipals, i que per molt que hi hagin ajuntaments independentistes aquell no és el lloc on portar aquestes polítiques. Aquesta unió hauria d'haver estat llesta per al 28-N, no ara.

Tanmateix, personalment crec que és bo. És a dir, tot i les reserves que pugui tenir, si tinguéssim bastants ajuntaments independentistes, i es demostrés que la unió independentista és possible, la cosa milloraria molt. Ara, cal recordar que la transversalitat només serveix per arribar a una fi, i si aquesta no és assolible, és molt difícil governar amb una coalició de partits que en matèria política actuarien de maneres diferents. És a dir, mentre no es proclami la independència, el fet de governar treurà a la llum les diferències i els desacords.







Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XVII kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

El mensaka del semáforo i unitat independentista (per fi!)

Un servidor té poc temps per aquestes coses, ara mateix. Mentre m'acabo de fer el dinar - sí, ja és bastant tard - deixo aquí l'articlet de la setmana del Reverte, que subscriuria ratlla per ratlla, i una molt bona notícia, que us en deixo el link de l'ARA, i sobre la qual espero tornar-hi dintre de poc, o alguna cosa així.

El mensaka del semáforo

XLSemanal - 13/12/2010

La moto está parada en el semáforo de un paso de peatones, con un pavo encima: un mensajero con el rótulo fosforito de su empresa en la espalda. Detengo el coche en su aleta de babor y miro la máquina. Pese a la caja portaequipajes del asiento trasero, me recuerda la hermosa moto italiana que tuve hace treinta y tantos años largos, a esa edad en que te crees invulnerable; cuando eres joven, inconsciente y capaz de salir de viaje nocturno cayendo lluvia a mantas, atravesando a ciegas pantallas de agua pulverizada de camiones por carreteras de doble dirección, y crees que estamparte contra un coche o un árbol, a 160 kilómetros por hora, es algo que sólo puede pasarle a otros, y nunca a ti. El caso, como digo, es que estoy mirando la moto y al usuario con una punzada de nostalgia. Bajo el casco y el barbur, el mensaka parece motero veterano, treintañero largo. Está tranquilo y a lo suyo, abiertas las piernas, las botas militares apoyadas en el suelo, pendiente de que el semáforo pase a verde. Pensando en sus cosas, supongo. En que va retrasado en las entregas, o a quién votar en las municipales. Cualquiera sabe. Y en ese momento, despistado al volante, frenando en el último instante porque no se había fijado en el semáforo, llega el pringao.

No hay golpe fuerte. Sólo el chirrido del frenazo sobre el asfalto. Riiiias. Miro a mi derecha y veo que un coche, deteniéndose casi de milagro en el último momento, golpea ligeramente la moto por atrás. Apenas un toque en el neumático de la rueda trasera. Cloc. Lo justo para que, sin hacerle desperfectos visibles, la moto salga despedida tres o cuatro metros adelante, con el motero pateando a un lado y a otro en desesperado esfuerzo por mantener el equilibrio. Y lo consigue, el tío. Logra estabilizarse un trecho más allá, pasadas las marcas de pintura del paso de peatones, y desde allí se vuelve para comprobar qué diablos ha ocurrido. Entonces ve el coche detenido donde antes se encontraba él, y al conductor que, petrificado, las manos agarrotadas en el volante y expresión estupefacta, lo mira reponiéndose del susto. Acojonado.

Entonces asisto a una escena memorable. Con una sangre fría envidiable, tras quedarse unos instantes mirando hacia atrás como si no diera crédito a lo ocurrido, el mensaka se baja de la moto, la pone sobre la pata de cabra, echa un vistazo comprobando que no hay daños de importancia, y luego se acerca despacio al automóvil, tomándose su tiempo. Es un tipo de aspecto rudo, vigoroso y con aparente buena salud. El casco negro, del que sólo ha levantado la visera, refuerza su aspecto amenazador. Y huelga señalar que, para entonces, los conductores de los tres o cuatro coches que estamos cerca seguimos el asunto con atención no exenta de morbo, haciendo cábalas sobre si el primer guantazo se lo va a dar el mensaka al conductor con la derecha o con la izquierda, o si se limitará a enumerarle a gritos la relación completa de sus muertos más conspicuos y frescos. El del coche debe de andar en cálculos parecidos, pues permanece atrincherado tras el volante, igual de blanco que una hoja de papel marca El Galgo. Y en ésas ocurre la cosa.

Siempre despacio, sin alterarse, el mensaka ha llegado a la altura del conductor y se inclina a mirarlo. Éste es más bien de perfil tiñalpa, con poca chicha. Salta a la vista que no sabe qué hacer ni decir, y que teme le pongan la cara como un mapa de carreteras. Entonces, cuando el motero tiene ya apoyada una mano en el abridor de la puerta, lo veo inclinarse un poco más, mirando hacia el asiento de atrás del vehículo. Sigo la dirección de su mirada y descubro a dos enanos de ocho o diez años, niña y niño, sentados allí, con sus cinturones de seguridad puestos. En ese momento, el mensaka hace una de esas cosas que a veces, hasta en los momentos más negros de la vida, puede reconciliarte con el ser humano. Se queda inmóvil un instante, como pensándoselo, la mano aún puesta en la puerta del coche. Luego se yergue despacio, mira al conductor y le suelta esta frase inmortal: «Un día te vas a matar, gamberro».

Y eso es todo. Después, sin esperar respuesta -el otro sigue sentado, sin arrestos siquiera para balbucir una excusa-, el mensaka se dirige a la moto tan tranquilo como vino, echa un último vistazo para confirmar que no hay desperfectos, sube a ella, la pone en marcha y se va. Yo meto la primera y arranco a mi vez, pues suenan detrás bocinas impacientes de coches, y veo al motero perderse en el tráfico, a la entrada de un túnel. Entonces caigo en la cuenta de que ni siquiera he podido verle la cara. Y pienso que es una lástima. Me gustaría reconocerlo en cualquier calle, con la moto parada. Aparcar cerca, señalar el bar más próximo e invitarlo a una caña.




Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XIX kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Les vinyetes de l'Aleix Saló

Feia un temps que al noticiari Directe!cat apareixien unes vinyetes molt simpàtiques i trencadores, que també sortien a la campanya pro-joventut de fa ja algun temps a la Generalitat. Investigant i navegant, he donat amb el dibuixant, un simpaticot amb un bloc molt maco i de on he recopil·lat algunes de les vinyetes que més m'han agradat. Tracta molts i variats temes, amb una picardia i un humor entre l'absurd i la ironia que m'encanta.

Fvscvs Dominvs


Scriptvm factvm VI idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Altres davanteres, silicona inclosa

Feia alguns dies que buscava una crítica televisiva del Ferran Monegal amb ocasió del passat partit Barça-Madrid, del ja famós 5-0. Ja la he trobat, i resulta que Telemonegal té bloc, que ja he posat a la llista d'aquest oppidum. Us la poso aquí, perquè crec que no té pèrdua, i il·lustra un món sovint amagat, però que a vegades surt a relluir amb totes les seves misèries.. A més de tenir la corresponent i necessària reflexió final.

Quan - el gran - Antonio Salas va publicar "El año que trafiqué con mujeres", als programes televisius del cor se'n parlà molt de les seves pesquises dins el món de la prostitució de luxe, agències amb catàlegs de senyoretes que no eren més que portades de revistes conegudíssimes, famoses de tots els àmbits i pelatges a preus astronòmics la nit, i moltes altres coses. Tot plegat fa pena. És a dir, la prostitució, en general, és un problema de pobresa. De necessitat, de desesperació. És a dir, l'últim que li pot quedar a una persona és la dignitat, i desgraciadament fins i tot això poden perdre les dones. La societat és cràpula amb les prostitutes, són marginades socials, víctimes, sempre i en tots els àmbits, s'ho miri qualsevol com s'ho miri. Però la incomprensió que tinc per la qual dones de sectors alts de la societat es vegin abocades a això, em supera. Una cosa és que una persona per criteris estètics i sexuals masclistes arribi a això, a través d'agències, per exemple. Però, dones famoses per la seva professió? Periodistes, artistes, etcètera...? en fi, és un món fosc i secret, del qual poc se'n pot saber. Tot i això, la televisió a vegades es lucra d'aquest món, com apareix a la crítica del Monegal.

Si algú cerca a Google les paraules "hombres", "mujeres", "viceversa", i "prostitución", apareixeran notícies d'investigacions policials, notícies reals de casos descoberts de prostitució o relacions amb el món del porno, grups del facebook que denuncien tot això, i fins a un total de 140000 resultats. No cal dir que aquest és un programa televisiu prou conegut, que fomenta una idea esbiaixada de l'amor i fa apologia mal dissimulada del sexe des d'una òptica bastant masclista i superficial, portant-hi a persones joves que no sembla que hagin estat prou educades com per saber de què va aquest programa i què és realment el que s'hi està fent i el paper que representen. O, el que és pitjor, saben perfectament què estan fent; i de guatemala a guatepeor, algú ha pensat en les seves famílies? Tot i no haver proves definitives - ni crec que les hi hagi mai - l'ombra del dubte plana sobre aquest programa de teleporqueria. I, - refrany més o menys adequat - ante la duda, la más tetuda.

ALTRES DAVANTERES, SILICONA INCLOSA

Des d’un punt de vista estrictament televisiu, hi ha moltes formes de treure rèdit, benefici, a un matx tan trepidant com el Barça-Madrid. Si no es tenen manies i escrúpols, més encara. És el cas del posturista Jaime Cantizano (Informe 3, A-3 TV), que en un moment donat de la nit, una vegada finalitzat el partit, ens va comunicar amb molta alegria: «¡Anem amb el futbol! ¿Com acaben les celebracions els jugadors? ¿Com es diverteixen? ¡Doncs aquí tenim unes convidades nostres que coneixen molt bé la intimitat dels postpartits d’ells!», i la càmera ens va enfocar primer, abans que res, en un gloriós primer pla, tres bonics frontis, tres parells d’alegries pectorals, amb els seus tres canalons inclosos, que no sabíem a qui pertanyien fins que la càmera va obrir el pla i vam veure les tres criatures propietàries d’aquelles meravelles. A saber: la senyora Amina, presentada com a «amiga de futbolistes»; la senyora Meritxell, dama que va compartir quatre mesos de vida amb el gladiador Guti; i la senyora Remedios, que segons sembla va viure a Londres amb l’extrem esquerre -a vegades dret- Reyes. Mentre aquesta pintoresca davantera s’asseia a les seves butaquetes, el programa ens va posar una veu en off que deia «¡Sexe, orgies, molta festa! Aquesta nit tres dones trenquen el seu silenci. Han conegut jugadors de primera en distàncies molt curtes. ¡Se saben les seves jugades més íntimes!», i per les pantalles del plató bolcaven vídeos d’arxiu en què vam veure Cristiano Ronaldo, Beckham, Guti, Ronaldo, ¡fins i tot Figo!, que ja està retirat però tant és: la qüestió era anar traient futbolistes, encara que no tinguessin res a veure amb el que allà es pretenia. Un cop acabat l’escalfament, van passar a preguntar a les tres criatures. I elles anaven llançant floretes sobre els gladiadors que han passat per la seva vida. Amina deia: «Gairebé tots són uns cràpules. A Piqué li va molt la marxa. És una màquina…». La delicada Meritxell, senyora que va formar part d’aquell corralet de pollastres i gallines que emet Tele 5, Mujeres y hombres y viceversa, advertia: «A Guti li agraden les coses senzilles. A vegades em feia vestir de col·legiala. A vegades, d’infermera. Però és com un nen amb un cos d’adult». I així Cantizano va anar omplint el seu programet, anant a roda, a la seva manera, del gran esdeveniment futbolístic. Diguem, per acabar, que l’estratègia, més que canalla, ens ha provocat un riure molt trist.

Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm VII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

El soldadito de El Aaiún

Articlet setmanal del Reverte. És una bravuconada nacionalista i militar, tot i que té el seu punt de tendresa. És a dir, d'humil grandesa i desesperació. Personalment desvinculo el que va fer aquest heroi anònim del seu amor patri, - recordem que al Sàhara de mitjans 70' hi havien reclutes a la mili que allò ni els venia ni els ve - perquè és un acte de valentia gairebé suicida en sí mateix. Penso que Reverte l'encerta en quant a explicar una batalleta, tot i que crec que s'estalvia el que hauria de dir, i que diria que sap prou bé: Espanya és responsable.
Val a dir, però, que diu directament que Espanya entregà el Sàhara al Marroc.

El soldadito de El Aaiún

XLSemanal - 07/12/2010


Lo que voy a contarles ocurrió hace treinta y cinco años exactos, casi día por día, en diciembre de 1975; pero me acuerdo bastante bien. Es una historia que en su momento -yo era un jovencísimo reportero, enviado especial del diario Pueblo en el Sáhara desde hacía ocho meses- no me dejaron publicar. No eran buenos tiempos ni para la libertad de prensa ni para otras libertades, pero uno se las apañaba allí lo mejor que podía. Aunque en esta ocasión no pude. Recuerdo el episodio con mucho sentimiento, por varias razones. De una parte, los últimos sucesos en el Sáhara le dan, para mí, especial significado. De otra, algunos testigos fueron muy queridos amigos míos. Casi todos de los que tengo memoria están muertos, excepto el entonces capitán Yoyo Sandino, de la Policía Territorial, que creo estaba presente. Yo mismo viví la última parte del episodio; pero ya no recuerdo quién más estaba allí, aparte del teniente coronel López Huerta y el comandante Labajos, ya fallecidos. Acababa de morir Franco, y España entregaba el Sáhara a Hassán II. El Aaiún era una ciudad en estado de sitio, con toque de queda, cuarteles y barrios en poder de los marroquíes, y otros aún bajo autoridad española. Uno de éstos era Casas de Piedra, feudo del Polisario; la custodia de cuyo perímetro, rodeado de alambradas y caballos de Frisia, correspondía a la Policía Territorial. En sus sectores, la gendarmería real y las tropas marroquíes se comportaban con extremo rigor. Había innumerables detenidos. Y cada día, muchos jóvenes saharauis, así como veteranos de Tropas Nómadas y de la Territorial, huían al desierto para unirse a la guerrilla que ya combatía en las zonas abandonadas del este.

Aquella noche, una patrulla marroquí que pasaba cerca de Casas de Piedra fue tiroteada desde el otro lado de la alambrada. Los dos soldaditos españoles de guardia a la entrada del barrio -reclutas de mili obligatoria, destinados forzosos al Sáhara como policías territoriales- se apartaron de la luz, inquietos, y se quedaron allí hasta que hubo ruido de motores con resplandor de faros, y varios vehículos se detuvieron en el puesto de control. De ellos bajó nada menos que el coronel Dlimi, comandante general de las fuerzas marroquíes en el Sáhara, acompañado por todo su estado mayor y una sección de soldados de las fuerzas reales. Todos, incluido Dlimi, venían armados con fusiles de asalto, y estaban dispuestos a entrar en Casas de Piedra y arrasar el barrio como represalia por los tiros de media hora antes. Imaginen la escena: la noche, los faros iluminando la alambrada, el coronel en contraluz con todas sus estrellas y galones, y los dos soldaditos con todo aquello encima. Acojonados.

Lamento no recordar sus nombres, o tal vez no los supe nunca. Pero esto fue lo que hicieron: mientras uno de ellos echaba a correr hacia donde tenían la radio para avisar a sus jefes, el otro tragó saliva, se cuadró y les dijo a los marroquíes que no pasaban -yo conocí a su oficial superior, el eficaz y duro teniente Albaladejo, y estoy seguro de que el chico prefirió vérselas con ellos antes que con el teniente-. Como pueden ustedes suponer, Dlimi se puso hecho una pantera. A gritos, descompuesto, mandó al territorial que se quitara de allí o le iban a pasar por encima. Tengo órdenes de no dejar entrar a nadie, dijo éste. No sabes con quién estás hablando, etcétera, aulló el otro. Luego blandió su arma e hizo ademán de cruzar la alambrada, seguido por todos los suyos. Fue entonces cuando el soldadito dejó de ser lo que era, un humilde recluta forzoso que hacía la mili en el culo del mundo, para convertirse en otra cosa. En lo que juzguen ustedes que fue. Porque en ese momento, casi con lágrimas en los ojos y temblándole la voz, montó su fusil -clac, clac, chasqueó el cerrojo al meter una bala en la recámara- y le dijo en su cara al poderoso coronel Dlimi, jefe de las fuerzas marroquíes en el Sáhara, estas palabras extraordinarias: «Mi coronel, por mi pobre madre que, como alguien pase de ahí, le pego un tiro».

El aviso me pilló en el bar del cuartel de los territoriales, y a Casas de Piedra me fui, quemando neumáticos en el Seat 600 con el cartel Prensa que teníamos alquilado a medias Pedro Mario Herrero, del diario Ya, y el arriba firmante. Tuve así oportunidad de asistir al último acto del episodio, cuando llegaron los jefes españoles y tras una tensa negociación lograron que Dlimi se retirase con su gente. En cuanto al soldadito que le paró los pies salvando el barrio de una represalia, no eran, como digo, tiempos para la lírica. Me temo que la única recompensa que obtuvo aquella noche fue el cigarrillo Coronas que el comandante Labajos le ofreció de su paquete, la palmada en la espalda del teniente coronel López Huertas y esta página en la que hoy lo recuerdo.





Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm VII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Navegant he trobat aquest article dins la web del diari El Punt, però és d'un bloc anomenat De l'horta estant. Parla sobre el cas de la Saïda Saadouki i, el que és més important, fa una reflexions tremendes - ja parlo com el Monegal xD - que haurien de trascendir a tothom. Xafardejant aquest bloc, he vist que és d'un pïofessor de la Universitat de València, i deu ser de la minoria d'allà que defensa la idea de Països Catalans, cosa que no comparteixo però tampoc critico. El que vinc a dir és que l'incorporaré a la llista de blocs a tenir en compte.

Agenollar-nos quan toca

DE L'HORTA ESTANT

30/11/10 07:00 - Ferran Suay -

Al setembre de 2009, una senyora que viatjava de Girona a l'Alguer, després d'adreçar-se en català al guàrdia civil de la duana, fou -primer- invitada a expressar-se en castellà, després interrogada, i finalment, retinguda fins que va perdre el vol. Com a persona respectuosa de la llei, l'Àngels Monera va interposar, posteriorment, una denúncia al jutjat. A resultes d'això, la condemnaren per insults a l'autoritat, i l'obligaren a pagar una indemnització al funcionari que no trobava correcte haver d'escoltar català a l'aeroport de Girona. Podeu imaginar quines serien les conseqüències si un ciutadà castellanoparlant, en qualsevol aeroport, fos obligat a expressar-se en català?

Saïda Saadouki, la traductora que —l'agost de 2010— va gosar de saludar en català al guàrdia civil que custodiava l'entrada de la caserna de Palma, també fou insultada per això. “Mora catalanista” i algunes altres floretes, va haver d'escoltar de llavis del guàrdia en qüestió i del seu capità, que es veu que —a més a més— considerava que el català era una llengua que no existia. És curiós com una cosa sense existència pot exasperar tant segons quins individus: deuen ser misteris reservats a segons quines capacitats intel·lectuals. Finalment, la jutge —que no va admetre com a prova la gravació de la conversa (és lògic: podria haver desmentit la declaració del guàrdia)— l'ha condemnada a ella, que també ha perdut la feina de traductora, a pagar una indemnització a l'oficial que la va insultar.

Això són només un parell de mostres de coses que passen, al nostre territori, ara i adés; no massa sovint. Només amb la freqüència justa perquè no arribem a oblidar qui som nosaltres, qui són ells, i qui mana. Al principi, fa ja uns segles, i de nou fa unes quantes dècades, calgué fer-ho ben palés i extensiu a tothom. Així, a uns i a altres els rentaven la boca amb sabó o els fotien un parell d'hòsties ben pegades perquè aprengueren a parlar en cristià. A les escoles es prohibia tota llengua que no fos el castellà, i era impossible trobar —fora de l'àmbit estrictament privat i familiar— espais de comunicació normal en català. Ara, però, estem en una altra fase. Això tan groller seria contraproduent, i només cal algun recordatori de tant en tant, per tal que no ens arribem a creure que les coses han canviat del tot; perquè no perdem de vista qui és l'amo, i davant de qui ens hem d'agenollar, quan toca.

I toca sempre que una persona, independentment de la seua edat, condició, nivell de formació i competència, es troba davant d'un energumen amb pistola i uniforme, que —com a fidel representant de l'essència més profunda de l'estat que li paga el sou— detesta tota forma de cultura, i odia tota llengua que no siga l'única que ell coneix (és tan incongruent això en un estat en què fins i tot el president del govern és ridículament monolingüe?).

L'únic avantatge de tot això, ja ho he dit en altres ocasions, és que ens pot ajudar a traure'ns la bena dels ulls i acceptar d'una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre. Necessitem dotar-nos d'un sistema judicial de protecció dels nostres drets civils, que l'estat espanyol no ens proporcionarà mai. L'estructura política i jurídica (no sé si és pertinent fer aquesta distinció en el cas que ens ocupa) de l'estat espanyol, hereva d'una dictadura ultranacionalista, no està dissenyada per a protegir-nos sinó per a sacralitzar i eternitzar els privilegis d'uns altres. Les seues lleis i els seus jutges sempre els protegiran i defensaran a ells. I és evident que a nosaltres, no ens consideren dels seus.

Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm VII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Declaracions de controladors, Julian Assange, i política barcelonina

El portaveu del dimoni dels últims dies - els controladors aeris - ha fet unes declaracions a Els Matins del Cuní a TV3 molt il·lustratives del que deia l'altre dia sobre la vaga dels controladors aeris que, per cert, encara segueixen sota disciplina militar - i el que els queda. Aquesta és la notícia:

El portaveu dels controladors admet que la situació se'ls en va anar de les mans

César Cabo insisteix, però, que la situació laboral del col·lectiu és molt dura, i de cap manera són "uns privilegiats"

ALBERT CASTELLVÍ

Barcelona | Actualitzada el 07/12/2010 08:49

César Cabo

El portaveu del sindicat de controladors aeris, César Cabo, ha qualificat de "desmesurada, desproporcionada i sense justificació" la protesta que van dur a terme els treballadors del sector la tarda de divendres, quan van abandonar els seus llocs de treball. Tot i així, ha parlat de"corresponsabilitat", ja que no es tracta simplement de la "reacció d'un col·lectiu portada al límit", sinó que l'empresa també en té part de culpa per no haver escoltat les peticions que "des del febrer" li estan fent els treballadors. Segons ell, divendres "el polvorí va esclatar" a causa de la tensió acumulada els últims mesos.

En declaracions a Els matins de TV3, Cabo ha remarcat que "un col·lectiu professional no salta a un buit tan desmesurat sinó es troba al límit", i ha reconegut que la cúpula sindical "va haver de fer un gran esforç perquè la gent tornés als seus llocs de treball", ja que la situació "se'n va anar totalment de control". Tot i així, ha assegurat que ningú va donar cap ordre d'abandonar els llocs de treball, i que tot plegat va ser fruit del "

nerviosisme". De fet, segons ell, "tot i l'estat d'alarma" i de les conseqüències que suposava aquest fet, "la gent no volia anar a treballar". "Va ser terrible", ha afegit, i ha expressat la seva confiança que no es torni a repetir.

El portaveu dels controladors ha recordat també els motius que van motivar la protesta de divendres: "Bàsicament estabilitat laboral, que no et llevis cada dia pensant que l'empresa et canviarà les normes". Cabo ha afirmat també que no es tracta de cap discussió salarial, i ha desmentit que la seva situació laboral sigui privilegiada: "L'únic privilegi que tenim és un sou per sobre de la mitjana, però això no justifica que divendres s'aprovés un decret segons el qual l'empresa pot obligar una mare de família que s'agafi un permís de maternitat a recuperar aquests dies".

Sobre la necessitat d'haver convocat una vaga per les vies legals, Cabo ha considera que aquesta hauria estat l'opció més adient, però ha recordat que a la vaga general del 29 de setembre se'ls van imposar uns serveis mínims que "en alguns casos superaven el 110%".





Com podeu veure, es veu que "des del febrer" hi han converses i contactes en marxa, la "cúpula sindical" - m'agradaria saber a mi què s'hi amaga rere aquest eufemisme tan divertit, com si els sindicats haguessin de manar als treballadors, quan precisament els han de protegir i vetllar per ells - no va poder controlar la situació, - recordem que van ser els mateixos treballadors els que es van plantar, passant d'aquesta cúpula - i el més important, no es tracta tant de salari sinó de condicions de treball i d'estabilitat, és a dir, el que es pot derivar de passar de treballar com a funcionari a treballar com a empresa privada. Com diu aquest sr. Cabo, l'únic privilegi que tenen és un sou més alt - com el tenen diverses professions amb un cert grau de dificultat - però això no justifica, i té raó, que puguin passar a putejar-te per tot arreu. El que deia: la gent es mou quan té alguna cosa a perdre, i a aquests els volien tocar la feina, i sens dubte, si tothom hagués fet això des del principi, - des de que van començar els famosos ERE - s'haguessin escagarrinat tots junts, els de Madriz, els de Brussel·les, i els de Washington; i fins i tot els de Wall Street. És a dir, haurien hagut de recórrer al que ha fet Zapatero aquests dies, enviar la policia o fins i tot l'exèrcit. Oju! I després diran que som al segle XXI!! En què es diferencia això del segle XIX??!

Ah no, és clar, del s. XIX s'en recorden per criticar el dret de vaga, com al 29-S.






Altres problemes té Wikileaks. Mentre el setge continua amb tota l'artilleria, ja que tota la premsa respectuosa del món s'ha girat en contra de Wikileaks i Julian Assange, acusant-lo de diverses tonteries - com ara voler "salvar" el periodisme - o de menyspreuar el periodisme d'investigació; Julian Assange sembla que podria entregar-se a la policia anglesa en no gaires dies. La notícia de l'ARA així ho diu, i això no fa gens de gràcia. Espero que tota la info que els queda pugui sortir ja a la llum.





I per últim, sembla que les converses i contactes per muntar una candidatura unitària independentista - per fi! o per fi? - a les eleccions municipals per Barcelona avança, ja que es necessita un 5% de percentatge de vots per entrar a fer alguna cosa pesa molt. La notícia es pot llegir a l'ARA, però ja s'obren interrogants: SI ja ha dit que no volen concórrer sota el "paraigua" d'ERC, - és a dir, que poden haver friccions - i a sobre estem parlant d'un tripartit, sense que calgui dir el que això significa i que caldria veure com es porten tots tres junts, per molt que les seves perspectives de política urbana siguin molt similars. A pesarde todo, si això surt endavant jo els votaré sense miraments, ja que semblaria que per fi comencem a pensar amb el cap. I això seria un revulsiu, tant per la política en general com per la resta de partits en particular, ja que el sr. Xavier Trias diria que ja s'estava emprovant el vestit d'alcalde de Barcelona, i aquesta coalició entraria amb força al ring.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm VII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Notícia inquietant

La transcric de l'ARA, no té pèrdua. A veure si obre ulls.

6 DE DESEMBRE

Nova enquesta sobre l'estat de la carta magna estatal

Un 64% dels espanyols reformaria la Constitució per limitar les competències de les comunitats autònomes

Nou de cada deu volen que es garanteixi el dret a estudiar en castellà a totes les comunitats autònomes i tan sols un 30% desitja un Estat federal

REDACCIÓ

Barcelona | Actualitzada el 06/12/2010 14:29

La pedagogia per avançar cap a la descentralització i la pluralitat interna de l'Estat espanyol no sembla que faci gaire efecte i any rere any els partidaris d'aprofundir en l'Espanya uniforme guanyen adeptes, a la vegada que el nombre de persones que s'inhibeixen d'aquest debat es redueix. Aquesta és la constatació de la tercera enquesta que amb motiu del dia de la Constitució publica el diari Público. Segons aquest estudi, prop d'un 70% dels espanyols voldrien reformar el text, però no precisament per augmentar el nostre autogovern.

D'aquesta manera, nou de cada deu espanyols voldrien que la carta magna incorporés el dret a rebre l'educació en castellà a qualsevol comunitat autònoma i dos terços voldrien que inclogués límits a les competències autonòmiques, el mateix percentatge a qui li agradaria poder decidir si esdevenir un Estat republicà o mantenir la monarquia. Igualment, un 55% dels enquestats voldrien que es reconegués Espanya com l'única nació i que no s'hi parlés d'altres nacionalitats. Per contra, tan sols quatre de cada deu espanyols reconeixerien el dret a l'autodeterminació interna i tan sols tres de cada deu voldrien avançar cap a un Estat federal o que l'exèrcit deixés de ser el garant de la unitat d'Espanya.

En tots els casos –tant en els partidaris de més descentralització com en els més unitaris– els percentatges s'incrementen respecte als resultats dels dos anys anteriors, en detriment del nombre d'indecisos, el que demostra que cada vegada hi ha més gent sensible a aquesta qüestió i que hi pren partit, cap a una banda o altra. En tot cas, si l'actual Constitució es tornés a sotmetre a referèndum, tan sols rebria un 36,7% d'avals, mentre que un 20,4% dels ciutadans hi votaria en contra i la resta s'abstindria o no sabria què fer. Sigui com sigui, el rebuig a la Constitució és major entre la gent jove.

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm VIII idus decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

Sobre la vaga dels controladors aeris i WikiLeaks

Vaja foyón s'ha muntat amb la vaga total dels controladors aeris. Tothom en va ple. Recorda la vaga que va fer el personal del Prat, tallant les pistes i col·lapsant el sistema. Les imatges i missatges més repetits són els afectats. Oohh, quina pena, no podré passar el pont a Honolulu. Oju, que a mí també em fotria, tal i com està el patio, perdre la morterada que et costa un viatge és un cop dur. Però el que ha passat avui és molt preocupant. És a dir, el que és preocupant és l'acció del Govern Espanyol, que ha usat l'exèrcit per parar el col·lapse. Però analitzem-ho fredament, com s'ha de fer.

La gent no fa vagues salvatges perquè sí. No hi han malvats de pel·lícula al món. Ningú es desperta pel matí i diu: "Avui col·lapsaré el país". Tot té un perquè. Fa pocs dies que s'ha anunciat que hi haurà privatització del sector aeroportuari. Entre les mesures anticrisi hi han les privatitzacions, i una privatització pot ser un gran maldecap. És a dir, una empresa privada et pot deixar al carrer, sense feina, quan un havia sigut ja funcionari, canviar-te horaris, putejar-te. No crec que la decisió s'hagi pres així a bote pronto, com tampoc s'ha fet així aquesta vaga. Deuen haver hagut converses, contactes, negociació. Hi ha qui diu que s'han tingut moltíssim oportunitats de solucionar-ho sense arribar aquí, i bastant temps abans. I si nó, és bastant de fills de puta, perquè - una mica com el que va passar amb el Pla Bolonya - estàs muntant una cosa que afecta a gent a les seves esquenes. Els putejes directament, sense preguntar. Si, sembla obvi - "heh! i què t'esperaves?" - però cal dir-ho. Diuen, tanmateix, que la mesura s'ha pres perquè a la reunió de Zapatero amb els principals empresaris fa poc aquests l'hi van demanar, així amb presseta, entre altres mesures. És a dir, que des del moment en què es trenquen converses, des del moment en què passes dels principals afectats - els controladors - els putejes, i llavors hi ha acció, i això és el que ha passat. És a dir, això és el que passa quan falla la via parlamentària. Carles Capdevila va alertar a l'ARA que estem derivant-ho tot a que la força i l'acció arregla les coses. Jo sé que això no és cert, però el que constato és que cada cop més les vies parlades tenen menys èxit, s'esgoten abans, o això sembla.

Posem-nos al lloc de tothom. El controlador veu a venir que el privatitzaran, i que deixarà de tenir l'estabilitat funcionària, i a sobre en temps de crisi, és a dir, que té risc de perdre la feina. De cop i volta, això es fa realitat, sense que les converses fructifiquin, és a dir, suant de tu, dels teus problemes, i de la teva veu i vot. Què fas? Has vist com els últims anys la crisi - millor dit, els empresaris - han tirat al carrer a centenars de milers de treballadors. Passes a l'acció. O això, o tragues, és a dir, et fots, com ha fet tothom. Aquest és l'error. Qualsevol sap que si tothom hagués plantat cara des del principi, - i jo sé que això és molt fàcil de dir - un altre gall ben diferent hauria cantat. Però no. Classe mitja, hipoteques, etcètera, cal que continuï? Jo ho veig lògic. De perdidos al río. Abans de que em putegin, sabran el què és bo. Si és que jo també ho hauria fet. Crec que jo, i tots els qui corrien a omplir fulls de reclamació, i tots els afectats.

I quina culpa tenen els que havien de viatjar? Quina culpa tenen els jugadors del Barça o els malalts que calia traslladar? Cap ni una. I qui la té, de tot plegat? La burgesia que vol privatitzar el sector, per sortir de la crisi. De quina altra manera es podia protestar? De moltes. Però, haurien tingut eficàcia? Haurien pogut tenir possibilitats d'aturar aquesta privatització? Cap ni una. El raonament és granític, no hay tu tía. El problema també és aquest. Els treballadors s'estan quedant sense dret a vaga per culpa de la societat i uns mitjans que atien aquest odi. El PP no ha dit ni mu sobre el tema. No diuen res perquè si ho diguessin aplaudirien el Zapatero. Si fos per ells, ens quedaríem sense dret de vaga, així de cop. Si se'n fes un referèndum, retrocediríem als drets dels treballadors de les primeres dècades de la industrialització, o sense anar tant lluny, al franquisme. La societat acusava els controladors d'insolidaris. Estem tornant el món al revés.

I quina ha estat la solució? Doncs qui la tingui més grossa, agafo l'exèrcit. És a dir, avui s'ha fet un pas important i que diu molt: No tens opció a evitar ni a aturar. No tens veu ni vot, no tens drets. Traga i calla. I si no calles, ho faràs tragant més i més fort, perquè ara als controladors els espera un calvari d'expedients i plets. És a dir, els controladors aeris han treballat avui a punta de pistola, figuradament, tot i que hi han hagut veus (ARA) de que en alguns llocs ha sigut en part literalment. Paradoxalment, avui l'estat ha garantit el dret al treball que figura - perquè fa això, figurar - a la Constitución.

Però, posem-nos al lloc dels afectats públics. És a dir, el que alguns en dirien danys col·laterals, però que són els segons afectats del cas. Ningú creia que el que passava no era culpa dels qui volien privatitzar. Diria que alguns sindicats autèntics - com la CGT - han dit coses en aquesta direcció. És tristíssim. L'egoisme individual ja fa molt temps que està instal·lat, i és una de les grans victòries del sistema: La societat - formada principalment per treballadors que es creuen burgesos per tenir cotxe, nevera i poder viatjar en avió - critica i legitima que el govern prengui totes les mesures necessàries per coaccionar el dret de vaga, fins i tot si aquestes contemplen arribar a casos extrems d'aquest tipus.

Senyores i senyors, anem com els crancs. Cap enrere. Se'ns pixen a sobre i diuen que plou. I quan algú aixeca la veu, el posem a parir entre tots com una turba incontrolada, atiada pels mitjans. Ei, i ningú se'n recorda de que entre les mesures també es va aprovar que al febrer s'acabaran les ajudes dels 426 euros. Potser en el fons, el que causa les mobilitzacions és la riquesa, i no la pobresa. Quan es va fer la Revolució Francesa, els pobres figuraven. Hi eren, cridaven, pegaven tiros, però no ho estaven fent ells. Ho va fer la burgesia. La Bastilla fou assaltada - hi han hagut historiadors que ho han dit en base als informes policials del moment, ja que assaltar la Bastilla era delicte, i per tant allà s'hui el qui - per comerciants, artesans, metges, advocats, etcètera. La burgesia que tenia molt, però no tenia poder, i que quan va resultar que tenia menys - i que seguia sense poder - va dir: per tornar a tenir molt, he de tenir poder. I això és el que van fer. Els sans-culottes eren artesans i petits comerciants, de les grans ciutats, la baixa burgesia, i eren pocs. Qui realment va fer la Revolució - sobretot, qui realment va muntar la Grand Peur - era la burgesia rural. Burgesia rural que o bé tenia terres, o bé comprava deute, o bé tenia indústria rural, de tipus artesanal tèxtil. És a dir, un no es mou quan no té res - perquè es conforma - sinó quan té coses a perdre. La burgesia de 1789 estava perdent beneficis. Els viatgers del Prat estaven perdent diners d'un viatge. I els controladors - els tenim dels millors pagats d'Europa, i es veu que bastants més que a altres països - estaven perdent la seva posició laboral. Qui no va protestar ahir? Els qui no tenien res a perdre: els qui no viatjaven, i els qui volien privatitzar aeroports.



Wikileaks és una altra mala notícia. La seva gegantina i heroica tasca - treure a relluir tota la merda dels estats, dels EEUU, de les tortures, operacions mafioses, negocis bruts, etc. - s'està veient coaccionada per l'enorme poder del gegant americà. És a dir, Les pressions fan que Wikileaks tingui dificultats per totes bandes. Primer, Julian Assange, el creador, està perseguit per la justícia sueca acusat - i condemnat, al tanto - de delictes sexuals, mentre que els seus advocats ho neguen tot. Però és que estan tenint problemes amb el domini d'internet, amb les comptes per rebre ajuts, i moltes altres coses més. En altres paraules: s'està coaccionant el dret d'expressió, que només es coacciona quan aquest és realment lliure, és a dir, quan es diu allò que els governs no volen sentir. Les filtracions fins ara han sigut de política exterior, d'Irac, per exemple. Però és que la pròxima filtració apuntava als bancs, i aquí és on - per fi - s'han mogut les pressions. És a dir, a l'empresari tant se li en fot que es torturin iraquians mentre ell tingui els seus pous de petroli. Aquest és un problema del govern, dels qui van muntar la guerra perquè aquest cabró s'enriquís més, i per tant no se'n preocupa, no intenta fer-ho callar. Però quan s'apunta realment a qui demana tot això, quan s'apunta directament als qui hi han darrere d'Obama - i abans de Bush - les coses canvien. Llavors el circuit de pressions - perquè això és així, un circuit d'intercanvi de favors, de moure tentacles - es posa en marxa, i s'intenta fer callar al missatger. I els costarà, perquè per internet hi circula (Vilaweb) el famós fitxer Insurance.aes256 que segons sembla és bona part de la informació de què disposava Wikileaks xifrada i codificada, és un arxiu prou gran com per fer-ho pensar, i es necessita una difícil clau per obrir-lo. Tot fa pensar que si a Wikileaks passés quelcom de dolent, es difondria la contrassenya de l'arxiu, i tota la informació que hi ha a dins, sense processar i sense esborrar noms, veurà la llum. L'assegurança de la Història, en diuen.

Sembla un argument de novel·la comercial de suspens actual, però és la realitat. David contra Goliath, però les llegendes no sempre es compleixen. Esperem a veure què passa, perquè el que caldria és que tot això sortís ja a la llum. A tomar por saco.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm nonae decembrii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs