7.5.11

Cediendo el paso. O no.

Doncs sí, aquí us poso l'últim article de l'Arturo Pérez-Reverte - el de l'1 de Maig - perquè hi estic molt d'acord. No només és comprensible que s'estigui arribant - sense saber-ne la magnitud - a cotes d'estupidesa humana molt altes, sinó que ja no se sap com actuar. El simple i demolidor raonament de l'últim paragràf, segurament portarà cua - o seria esperable - malgrat que P.-R. hagi deixat clar a totes les seves novel·les el seu respecte a la dona, tenint abundants dones protagonistes a les seves novel·les i posicionant-se en contra del masclisme. El que vinc a dir és que el raonament del nen és demolidor perquè l'argument de no agredir una dona és adult. És a dir, els nens són cruels i moltes vegades sense una moral formada, i els enfrontaments entre nens - entre sexes o no - són habituals fins que aquests no creixen; per qualsevol raó vana, i acaben igual que començen, per una tonteria, arribant fins i tot a invertir aliances i barallar-se contra l'amic anterior. Fins que comprenen que l'últim que han de fer precisament amb una noia - perquè tots sabem que arriba un moment en que ja no són nenes - és pegar-la o enfrontar-se amb ella. La violència de sexista prové de la mala comprensió d'aquesta nova relació "adulta" entre home i dona, no pas en les rebequeries o les baralles de pati d'escola. Penso que el cas que Reverte explica del nano aquest té un clar distorsionador: una professora inculcant una idea de complexitat adulta a un nen que no ha fet el canvi i per tant no comprendrà - com la seva contestació demostra - del tot la dimensió del que se li està dient. Malgrat sigui lícit renyar un nen que molesti a classe.



Cediendo el paso. O no

XLSemanal - 02/5/2011

Una de las cosas que estamos logrando entre todos es el desconcierto absoluto en materia de corrección política. El bombardeo de estupidez mezclada con causas nobles y la contaminación de éstas, los cómplices que se apuntan por el qué dirán, la gente de buena voluntad desorientada por los golfos -y golfas, seamos paritarios- que lo convierten todo en negocio subvencionado, la falta de formación que permita sobrevivir al maremoto de imbéciles que nos inunda, arrasa y asfixia, ha conseguido que la peña vague por ahí sin saber ya a qué atenerse. Sin osar dar un paso con naturalidad, expresar una opinión, in

cluso hacer determinados gestos o movimientos, por miedo a que consecuencias inesperadas, críticas furiosas, sanciones sociales, incluso multas y expedientes administrativos, se vuelvan de pronto contra uno y lo hagan filetes.

Voy a poner dos ejemplos calentitos. Uno es el del amigo que hace una semana, al ceder el paso a una mujer -aquí sería inexacto decir a una señora- en la entrada a un edificio, encontró, para su sorpresa, que la individua no sólo se detuvo en seco, negándose a pasar primero, sino que además, airada, le escupió al rostro la palabra «machista». Así que imaginen la estupefacción de mi amigo, su cara de pardillo manteniendo la puerta abierta, sin saber qué hacer. Preguntándose si, en caso de tratarse de un hombre, a los que también cede el paso por simple reflejo de buena educación, lo llamarían «feminista». Con el agravante de que, ante la posibilidad de que el supuesto varón fuese homosexual -en tal caso, quizá debería pasar delante-, o la señora fuese lesbiana -quizá debería sostenerle ella la puerta a él-, habría debido adivinarlo, intuirlo o suponerlo antes de establecer si lo correcto era pasar primero o no. O de saber si en todo caso, con apresurarse para ir primero y cerrar la puerta en las narices del otro, fuera quien fuese, quedaría resuelto el dilema, trilema o tetralema, de modo satisfactorio para todos.

Pero mi drama no acaba ahí, comentaba mi amigo. Porque desde ese día, añadió, no paro de darle vueltas. ¿Qué pasa si me encuentro en una puerta con un indio maya, un moro de la morería o un africano subsahariano de piel oscura, antes llamado sintéticamente negro? ¿Le cedo el paso o no se lo cedo? Si paso delante, ¿me llamará racista? Si le sostengo la puerta para que pase, ¿no parecerá un gesto paternalista y neocolonial? ¿Contravengo con ello la ley de Igualdad de Trato o Truco? ¿Y si es mujer, feminista y, además, afrosaharianasubnegra? ¿Cómo me organizo? ¿Debo procurar que pasemos los dos a la vez, aunque la puerta sea estrecha y no quepamos?... Pero aún puede ser peor. ¿Y si se trata de un disminuido o disminuida físico o física? ¿Cederle el paso o la pasa no será, a ojos suyos o de terceros, evidenciar de modo humillante una presunta desigualdad, vulnerando así la exquisita igualdad a que me obliga la dura lex sed lex, duralex? ¿Debo echar una carrerilla y pasar con tiempo suficiente para que la puerta se haya cerrado de nuevo cuando llegue el otro, y maricón, perdón, elegetebé el último?... Por otra parte, si de pronto me pongo a correr, ¿se interpretará como una provocación paralímpica fascista? ¿Debo hacer como que no veo la silla de ruedas?... O sea, ¿hay alguien capaz de atarme esas moscas por el rabo?

Y bueno. Si a tales insomnios nos enfrentamos los adultos, que supuestamente disponemos de referencias y de sentido común para buscarnos la vida, calculen lo que está pasando con los niños, sometidos por una parte al estúpido lavado de cerebro de los adultos y enfrentados a éste con la implacable y honrada lógica, todavía no contaminada de gilipollez, de sus pocos años. El penúltimo caso me lo refirió una maestra. Un niño de cuatro años había hecho una travesura en clase, molestando a sus compañeros; y al verse reprendido ante los demás, un poco mosca, preguntó quién lo había delatado. «Fulanita, por ejemplo -dijo la maestra señalando a una niña rubia y de ojos azules-, dice que eres muy travieso y no la dejas trabajar tranquila.» Entonces la criatura -cuatro años, insisto- se volvió despacio a mirar a la niña y dijo en voz baja, pero audible: «Pues le voy a partir la boca, por chivata». Escandalizada, la maestra le afeó la intención al niño, diciendo entre otras cosas que a las niñas no hay que pegarles nunca, etcétera. Que eso es lo peor del mundo, lo más vil, cobarde y malvado. Y entonces el enano cabrón, tras meditarlo un momento, muy sereno y muy lógico, respondió: «¿Por qué? ¿Es que no son iguales que los niños?».







Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies nonae maii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

3.5.11

Recull d'articles i escrits internautes

Poso un recull d'articles d'actualitat, trets de Internet. El primer, és del Carles Garcia, tret d'aquí, el seu bloc.

Sóc més fort que tu

Estat Espanyol, 2 de maig de 2011. Suposat país democràtic:
- Permeten presentar-se a les eleccions als partits feixistes d'extrema dreta
- Prohibeixen una candidatura independentista basca, que ha renunciat a la violència. Prèviament n'havien prohibit una altra.
El món, 2 de maig de 2011:
El país suposadament més lliure i democràtic del món, envaeix la casa on s'amagava el terrorista més buscat del planeta i planta una bala al seu cap que acaba amb la seva vida.
Si tu mates, jo mato. Intercanvi equivalent?
Amb la mort de Bin Laden, els familiars de les víctimes ja estan tranquils? Ja no senten la pèrdua? Què ha canviat a les seves vides?
...
Si vivim en un món democràtic, per què aquestes coses?
No tenen dret els bascos a triar un partit independentista?
No té dret tothom a un judici just, per assassí que sigui?
Crec que el fet d'assassinar un terrorista fa més assassí tot un país sencer, que al propi terrorista... I a més a més, quan ho celebren com si haguessin guanyat qui sap què.
Tu em pegues i jo m'hi torno. Això és la llei del més fort. No ens enganyem.
...I que no ens enganyin.





El segon, és d'un tal Ignacio Escolar, i surt del blog de'n Joan Gil, aquí.

Un demócrata trasnochado

Debo de ser un demócrata trasnochado, pero prefiero los juicios a los asesinatos de Estado. Debo de ser un blando, pero no creo en la pena de muerte ni mucho menos en las ejecuciones extrajudiciales. Debe de ser sospechoso esto que digo, porque antes de seguir voy a tener que dejar muy claro, para que nadie manipule mis palabras, que detesto la violencia, que detesto el terrorismo, que detesto a Al Qaeda y que no creo en el infierno, pero si existe tal cosa se inventó para asesinos como el difunto Osama Bin Laden.

Debo de ser un pacifista peligroso, pero aún soy de los que defienden que el fin no justifica los medios; que la Justicia no tiene nada que ver con un tiro en la cabeza y un cadáver lanzado por la borda hasta el fondo del océano. Debo de ser un antiguo, o tal vez alguien demasiado moderno, porque ojalá que la ley del Talión se hubiese quedado enterrada en la tumba del rey Hammurabi, hace más de tres mil años. Debo de ser un pesimista, porque creo que este mundo retrocede y vivimos una contrarreforma en lo económico pero también en lo político; porque me temo que las democracias que ayer felicitaban al Nobel de la Paz Obama hoy no firmarían la Convención de Ginebra o la Declaración Universal de los Derechos Humanos.
Debo de ser un utópico, porque defiendo que ni siquiera si se demuestra que la pista para cazar a Bin Laden salió de un prisionero de Guantánamo, como ya se ha filtrado, quedaría justificada la tortura o el limbo jurídico de esos “enemigos” que ni siquiera saben de qué están acusados. Debo de ser un aguafiestas inoportuno, por afirmar que la venganza no es Justicia; por recordar que hasta los nazis tuvieron un juicio en Núremberg que hoy negamos a los terroristas de Al Qaeda.





I l'últim és un editorial del RacoCatalà.com, diari digital al qual no solc entrar - un cert intereconomisme - però del qual surten perletes com aquesta.


Quan tot fa olor d'ETA

En general a les terres basques hi ha poques coses que no siguin ETA · Tant fa que compleixin la llei de partits fil per randa, la seva olor d'abertzales els delata

Bildu també és ETA, diuen la justícia i el govern espanyols. Com Sortu, que també era ETA. Com EHAK, ANV o Batasuna també ho van ser al seu dia. En general a les terres basques hi ha poques coses que no siguin ETA. I això que Bildu és una coalició formada per un partit que és legal des de 1986 a l'Estat espanyol -escisió del PNV- i un altre que també ho és, Alternatiba -recent escisió d'IU-EB- amb independents abertzales. Perquè, és clar, tots els abertzales són ETA. I els veïns dels abertzales, els seus perruquers, la cosina del seu dentista que viu a Burgos i el professor que va donar classe al germà d'un noi que va passar pel davant d'Otegi un dia plujós. L'acte del Suprem considera que un miler dels vora 3.500 candidats de les llistes de Bildu tenen "vincles" amb ETA. Vincles què vol dir? Vol dir això, vincles. Que si un germà per aquí, un amic per allà, una xicota, el seu cunyat, un amic, algú que va votar ANV, el que els va llogar la cola d'enganxar cartells ...

Com amb Sortu, és igual si Bildu va voler deixar clar durant la seva presentació que les llistes que han elaborat per a les eleccions "són plurals" i "compleixen totalment la legalitat en el temps i en la forma", fet pel qual no esperen tenir problemes per ser presents als comicis. Tant fa que tots els membres de les llistes hagi signat un "codi ètic" on rebutgen explícitament l'ús de la violència i expressen el seu compromís "per les vies exclusívament polítiques, pacífiques i democràtiques" per al seu projecte polític.

Com amb Sortu, Bildu és ETA perquè els magistrats, la fiscalia i el govern espanyols "ho intueixen". La llei espanyola de partits exigeix que els partits polítics condemnin els atemptats d'ETA i rebutgin les seves accions armades. Sortu i Bildu així ho han fet, els estatuts dels primers i el programa dels segons així ho afirma. Però no els ha servit per a res, Bildu és ETA perquè fa olor d'abertzale i la justícia espanyola ho ha intuït. No calen proves, la justícia "no es creu" els estatuts i les afirmacions dels partits. Com amb Sortu, interpreten que aquesta voluntat de complir la llei és "estètica" però que realment no es creuen allò que signen, tot i que no ho poden demostrar.

I és que a Euskal Herria queda poca cosa que no sigui ETA. No és ETA el popular Jaime Mayor Oreja, no ho és el lehendakari socialista Patxi López, ni ho és Antonio Basagoiti, cap del PP basc.

Algú a Espanya haurà d'aclarir algun dia com caram esperen que el món abertzale defensi les seves idees de forma pacífica si declaren il·legal o deixen fora de les eleccions qualsevol partit que organitzen per participar-hi al marge d'ETA. No era aquesta la gran demanda de la societat espanyola a l'esquerra abertzale? "Deixeu la via violenta i aposteu pel joc democràtic". "O urnes o bombes" va arribar a dir el ministre espanyol d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, el 2010. I quan finalment fan el pas, els il·legalitzen perquè estan "vinculats" (com qui té un amic) amb altres abertzales.

I per postres, els acusen de, compte, "voler complir la llei". No era el que es volia, que complissin la llei -espanyola-? No és positiu que vulguin complir la llei, rebutgin ETA i participin del "joc de la democràcia"? Doncs no ho deu ser. El perfum d'ETA o de batasuno que sembla que porten els membres de Bildu o Sortu -un perfum que només poden olorar els jutges, fiscals i govern espanyols, del que no n'hi ha cap prova-, ho impedeix.

Si les llistes d'EA i Alternatiba "són ETA", què no ho és a Euskal Herria? EA fins fa quatre dies es presentava conjuntament amb el PNV al Parlament basc (de fet, n'és una escisió seva). El PNV també és ETA? I Aralar, no té vincles abertzales d'antigues forces il·legalitzades? I el PSE-PSOE, no ha votat algun cop el mateix que Aralar? I la gent que té coneguts abetzales?

I els 6 magistrats del Suprem que han votat a favor de deixar que Bildu participi a les eleccions? Són ETA, no? La conclusió és clara: tenim més ETA cada dia, més que ahir. Però ep, molta menys que demà.




En fi, que la cosa està malament. La baixesa y desapareguda qualitat de la antidemocràcia espanyola deixa cada cop el llistó més baix, l'assassinat de Bin Laden res solucionarà - què se'n pot esperar del país de la pena de mort! xD - i el món segueix rodant. Sobre l'assassinat, penso que Obama ha hagut de tenir bastanta sang freda per dir que s'alegra per la mort d'algú que ha mort "tants innocents, civils, homes, dones o nens"; podria estar tranquilament parlant de Bush, o d'ell mateix, com a president dels EEUU, que hauria de saber i conèixer fins a quin punt els estats occidentals actuals estan emmerdats de crims inconfessables. Posats a comptar morts, posem a la balança quants civils iraquians, o afganesos, han mort en els últims deu anys, i quants occidentals han sigut víctimes del terrorisme. Quines tortures practica la CIA, quants han sigut interrogats per arribar a Bin Laden. No, la mort de Bin Laden - si és que és certa, ja ningú pot confiar en res del que diguin els mitjans o els governs - no canvia res en un món tan fastigós.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm V nonae maii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

20.3.11

Líbia, Gaddafi, Guerra, Petroli, ONU, EUA, UE, Democràcia, Líbia

No cal recordar a ningú el que ha estat l'actualitat libia de les últimes setmanes. El tema està molt candent, i cal posar els punts sobre les is. En primer lloc, Gaddafi és un dictador fastigós com un altre. A sobre, sanguinari, ja que està decidit a matar qui sigui - ha bombardejat manifestants, està fent la guerra civil als libis i portava 40 anys governant gràcies al petroli.- per seguir allà on és. Líbia té petroli, i Gaddafi s'ha mantingut al poder mentre ha pogut subministrar petroli a Occident. A canvi, aquest li enviava armes perquè mantingués aquest règim, que garantia l'exportació de petroli. I així successivament, fent-se fotos i reunions pels diferents governs occidentals.

Però el poble libi ha volgut sublevar-se contra el seu dictador fastigós, han vist com els disparava míssils i han comprès que estaven en una guerra civil, i així han actuat, acceptant-la i lluitant per aconseguir una nova líbia. Però ells sols no podien. Gaddafi tenia moltes i bones armes occidentals, avions per bombardejar i guanyar la guerra, petroli per mantenir-se i diners per contractar mercenaris sense casa ni arrels, veterans de les guerres africanes, que van començar a anorrear els rebels libis quan aquests controlaven oleoductes, pous i ports de petroli.

Occident ha vist que el nou govern libi podia ésser feble, i podien repetir la jugada d'Iraq: petroli a un preu millor. Per això la ONU ha actuat - lenta, com sol fer - i Occident s'ha posat a fer una nova guerra pel petroli, només que amb un context molt diferent, i potser amb el motiu afegit de l'equilibri polític de la zona. La Líbia lliure estava sent derrotada, Gaddafi torna a controlar pous, ports i oleoductes però Occident ha decidit canviar de comprador, així que Gaddafi ha arribat tard a Occident però Occident ha arribat tard als libis, perquè si haguessin tret els avions de Gaddafi des d'un principi la guerra ja hauria acabat, el petroli seguiria a un preu més o menys bo i els libis haurien sortit guanyant amb una democràcia nova i de matriu exclusivament líbia. Ara la guerra civil ha donat un gir de 180º i ja no acabarà fins que Gaddafi sigui derrotat, perquè l'entrada d'Occident només vol dir dues certeses: la primera, que Occident tornarà a sortir guanyant amb el petroli, la segona, que els libis podràn tenir un règim que sembli més lliure, perquè tots sabran que en realitat seguiran exportant el seu petroli al preu del comprador, però necessitaven Occident.

El dilema libi era triar entre el mateix dictador, que faria una escabetxina d
e rebels, o canviar de governant, i seguir com abans només que amb una democràcia més o menys demòcrata. Els libis necessitaven els avions, i per a això havien de pagar el preu petrolífer. O Gaddafi o Occident, sempre sortirien perdent, però la seva elecció ha sigut la que tenim, celebrar la decisió de la ONU i treure's de sobre al dictador fastigós. Ara, cal preguntar-se: Occident hauria intervingut si els libis no ho haguessin necessitat?

Segurament, perquè la oportunitat del petroli a un preu millor no es podia deixar escapar. Els dolents de la pel·lícula son tant Gaddafi com Occident, i els que sempre sortiràn perdent són els libis. Votant, això sí. Com a l'Iraq. En tot cas, hi ha una sèrie de certeses:

1. Líbia hauria d'estar millor sense Gaddafi. Líbia lluitava per la seva llibertat, i segurament per instaurar una democràcia pròpia.

2. Sense intervenció occidental, Gaddafi seguiria on és. Líbia estava perdent la guerra per culpa dels avions i les armes occidentals (entre els exportadors, Espanya).

3. Occident s'ha mogut pel petroli. No ha ajudat ni a Tunísia ni a Egipte a alliberar-se (crec que això serà decisiu en un futur, posa en evidència que el problema real és el petroli).

4. La democràcia que s'instauri amb ajuda occidental no serà plena, però serà millor pels libis que Gaddafi, malgrat no se solucioni el problema important de fons.

5. Occident corre el risc de posar-se en un nou Iraq. Gaddafi ja ha mencionat Bin Laden, i com s'allargui la guerra el terrorisme integrista islàmic tindrà una nova guerra on actuar, dinamitant les esperances de llibertat dels libis.


Les comparacions amb Iraq són inevitables, però hi ha molts interessats. Aquesta guerra la comença Zapatero, però si s'allarga el PP possiblement la continui. Igualment, des de l'esquerra el dilema és gros: deixar guanyar Gaddafi o donar suport a la intervenció armada occidental poden ser motius de crítica. A Iraq s'hi va actuar sense vergonya. Va ser una agressió en tota regla, sense cap suport a cap revolta dels iraquians, com passa a Líbia. De cara a la galeria, a Líbia, Occident està ajudant a la democràcia, no la està imposant enlloc. Però el tema petrolífer és el mateix, amb la qual cosa Occident està aprofitant la situació per fer el mateix que a Irak. Amb la diferència de que a Iraq ningú els va demanar que hi anessin, i Líbia en canvi necessitava abatre els avions de Gaddafi. Tanmateix, el nou crit de "No a la Guerra" crec que ja s'hauria d'haver canviat per "No a les guerres" perquè reclamar l'aturada de les agressions ara que entra Occident és hipòcrita, perquè la guerra ja hi era, Gaddafi ja la havia començat. Reclamar la retirada d'Occident és condemnar Líbia al Gaddafisme sanguinari. Hi han moltes guerres al món per reclamar la fi d'una.







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm XIII kalendas aprilii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

12.3.11

Terratrèmol + tsunami + alerta nuclear al Japó (i una perleta)

Bé doncs, el món va ple de la desgràcia del Japó, amb un terratrèmol brutal de 9'8 graus Richter mar endins i un tsunami devastador que ha posat en alerta tot el Pacífic. A sobre, a causa de les destrosses, un reactor nuclear al Japó, a la central de Fukushima, ha esclatat en imatges que esgarrifen, tot i que sembla que les fuites no són com a Txernòbil, malgrat s'hagi evacuat fins a 20 km a la rodona. S'havien aturat 11 de les 55 (!) centrals que té el Japó (ho dicta la llei en casos de terratrèmols greus), centrals que a sobre només cobreixen el 30% de la demanda nacional (cosa que sorprèn al país d'Hiroshima i Nagasaki). Aquest humil bloc se suma a les mostres de condol dels morts i desapareguts.




I després, he trobat una de les perletes que apareixen als nostres diaris digitals "intereconòmics", en forma d'articles més o menys assenyats. Es diu "Guerra contra el català", surt d'aquí, està escrit per una tal entitat anomenada Veu Pròpia, i sí sona a victimista, però no, està molt ben escrit i argumentat.



El títol d'aquest escrit pot semblar exagerat, però si analitzem els fets amb cura veurem que, en efecte, des de els sectors més espanyolistes i des de els ressorts de poder de l'Estat espanyol s'ha declarat la guerra al català, o com a mínim a qualsevol pretensió de que el català esdevingui la llengua d'integració, de cohesió social i de comunicació hegemònica als Països Catalans ja que aquesta funció està reservada a la llengua común, és a dir, la castellana o com molts diuen de manera poc innocent “espanyola”.

Els atacs contra la normalització del català no són nous, però ara estan agafant una inusitada virulència pròpia d'èpoques que molta gent pensava -erròniament- superades. La novetat, és que la sentència del Tribunal Suprem ha atorgat “carta blanca” i s'ha aixecat la veda. Ara tot val: atacar la immersió a les escoles (i desobeir la llei obertament com sembla ser que ja fa alguna escola si he de fer cas al que ja m'ha dit alguna persona), atacar a qualsevol demanda de requisit del català per treballar als diferents territoris de parla catalana, qüestionar qualsevol norma que reguli la utilització de la nostra llengua en àmbits com l'oci, el treball, el comerç, la justícia i tants altres.

Ningú en canvi gosa dir que l'escola a la majoria dels territoris de l'Estat espanyol es practica la immersió en castellà, que per treballar a Madrid, a Cuenca o a Almeria (per dir alguns llocs, i també als Països Catalans) és un requisit saber parlar el castellà i a ningú se li acut dir que això sigui discriminatori per a qualsevol treballador o treballadora que no sàpiga aquesta llengua. Per no parlar ja de tota la legislació que obliga a conèixer el castellà i a fer-lo servir.

L'esperpèntic de l'assumpte arriba quan sentim al cap del PP andalús Javier Arenas dir que serà bel·ligerant contra la immersió si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva. Hem d'entendre doncs, que per aquest senyor el que determina la noció de nacionalitat és la sang i no el lloc de naixement? Ara resultarà que un nen o nena nascut a qualsevol territori dels Països Catalans és andalús si els seus pares són andalusos? O que els catalans d'origen andalús i que porten molts anys vivint i treballant a Catalunya no són ni seran mai catalans...? Feia temps que no escoltava teories tan retrògades respecte la nacionalitat, la ciutadania i la immigració... Àngela Merkel també es queixava de que els immigrants (quan es deixa de ser immigrant per cert? mai?) no s'havien integrat a Alemanya... com si aquest estat hagués donar moltes facilitats per a la integració fent servir el dret de sang per concedir ciutadania i nacionalitat.

Per Acebes els nens nascuts a Andalusia fills de la immigració procedent de l'altra riba de l'estret de Gibraltar no deuen ser andalusos, per que si ho fossin, també hauria d'impedir la seva educació en castellà la que se'ls estaria educant en una llengua diferent de la seva, oi? O ara resultarà que si es pot parlar de llengua pròpia dels territoris i no de les persones si aquesta és la castellana? Curiosament en aquests casos no es parla mai d'educar en la llengua materna dels i les infants. Això només és aplicable als nens i nenes de família castellanoparlant en territoris que tenen altres llengües. Més cinisme impossible...

Però molta culpa també la té l'autoodi que existeix respecte la nostra llengua. El darrer exemple el vam tenir amb el Premi Llull d'aquest any. Núria Amat (atenció al cognom, que no és Rodríguez ni Gutiérrez...) el va guanyar amb la primera obra que escrivia -segur?- en català després d'una àmplia carrera d'escriptora en castellà. Indiferentment de la qualitat de l'obra i de les martingales existents als premis literaris promoguts per les grans editorials com Planeta, aquesta persona és una defensora del bilingüismo, és a dir, de les tesis supremacistes del castellà que defensen PP, Ciudadanos i la resta de la caverna mediàtica. Fins i tot havia comparat la política lingüística de la Generalitat catalana amb el nazisme. Però ja se sap... la pela és la pela, fins i tot pels defensors de la lengua del imperio, perdó, de la lengua común, encara que siguin “de casa”.






Per la resta de l'actualitat, el de sempre: Cainisme i divisió a l'independentisme - però amb greus contradiccions pel que fa a coalicions municipals, com si intentessin fer veure que capten la indirecta -; guerra civil a Líbia amb suposo que inminent intervenció de l'OTAN, mentre als altres països els dirigents corren a repartir caramels per evitar ser els següents a caure, i tot segueix mitjanament igual.







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm IV idus marcii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

18.2.11

ESPANYA NO ÉS, CAP DEMOCRÀCIA!!!


El PP valencià, des de la Generalitat Valenciana, ha tancat de cop i volta, mentre s'emetia la informació del temps, la senyal de TV3 a tota la Comunitat Valenciana. Milers i milers de llars s'han quedat amb la pantalla en negre, sobtadament i sense informació de cap tipus. Aquest atac inaudit i sense precedents a la llibertat d'expressió i a la (malmesa) salut de la llengua catalana demostra un cop més que Espanya no és democràtica, que no té cap interès en tot allò que surti de l'esquema nacionalista d'espanyolitat, i que no li tremola el pols a l'hora de tancar la senyal d'un "plumazo" d'una cadena de televisió pública a un territori extens de milions de persones. Es necessita una reacció per part de la ciutadania, fer extens el rebuig a un acte tan bàrbar com aquest, a un ninguneig d'aquesta magnitud a part de la població valenciana.

ESPANYA NO ÉS, CAP DEMOCRÀCIA!!!!!!








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XII kalendas marcii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

15.2.11

Manifestació independentista al Twitter

Quants catalans hi ha al Twitter? Tinc la impressió que bastants, ja que quasi permanentment hi ha algun Trending Topic - el TOP10 de temes més mencionats al Twitter - sobre alguna cosa que té a veure amb Catalunya, com ara mateix, quan mentre escric això Quim Monzó és Trending Topic per un article fabulós a La Vanguardia sobre l'entrenador del Girona Raül Agné, que va plantar una roda de premsa després d'un partit per les protestes d'alguns periodistes perquè no parlés en català als periodistes catalans (aquest és l'article). Per cert, que té tot el suport d'aquest humil bloc i de moltíssima altra gent, fins fa res també era T.T.

Fa poc vaig obrir una nova compte a aquesta xarxa social (@FDSirDarkest) i em preguntava si fóra possible elevar a Trending Topic estatal (dubto que s'arribés al mundial xD) el tema de la independència de Catalunya, simplement per provar-hi la musculatura del moviment independentista, creixent com l'espuma i crec que amb incidència al Twitter.

Es tractaria de piular - publicar un micromissatge de 140 caracters - cadascú que s'hi volgués sumar, algun text - o quelcom similar a un crit, com a una manifestació - amb l'etiqueta #independència, per exemple, fent-ho les vegades que volgués (en certa manera arribaríem a l'SPAM, però Twitter és una xarxa on un tsunami de piulades et supera segon a segon, així que no hi ha problema perquè l'objectiu és arribar al T.T.). Podria ser que altres variants com #independènciacat o coses similars tinguessin igual èxit, però fóra interessant que tothom usés la mateixa etiqueta a fi d'arribar quant abans millor al Trending. Tanmateix, desconec si s'han aconseguit coses similars, potser la cosa succeí quan algun tema candent com la manifestació del 10 de Juliol estava en marxa. Per altra banda, fóra interessant que d'alguna manera s'arribés a un acord sobre quin hashtag - etiqueta - utilitzar.

Mai se sap, a Tunísia, Egipte i els que seguiran també van usar o usaran les xarxes socials, i Catalunya hauria de fer el mateix.

Visca Catalunya Lliure!!








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XV kalendas marcii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

11.2.11

Viva Cataluña libre

Aquest és un articlet que he trobat al Crònica, un dels diaris digitals "intereconòmics" nostrats. A vegades deixen anar alguna perleta, i és una sort estar-hi allà quan cau. En fi, crec que té molta i molta raó en tot el que diu, ja que és un aspecte important. Solem avantposar la independència en sí a tot en molts discursos, però penso que es important establir una sèrie de punts en comú importants, i les directrius de la política lingüística de la Catalunya independent - que tothom suposa també que serà República - són un punt molt més important del que ens pensem. I malgrat tot, és un punt candent ja que hi ha encara molt nacionalisme ranci, cec i sord a la realitat i que segueix ancorat en preceptes antics i fins i tot nocius, tant per la nació com per al seu futur. Espero que el que diu aquest senyor, un tal Àlex Miquel, sigui ben aviat repetit per molts i els nostres (futurs) polítics sàpiguen a què atenir-se.




Quines han de ser les llengües oficials de la futura República Catalana independent?


Són moltes les respostes que necessitem respondre per convèncer a una majoria de catalans de la necessitat d'un Estat propi dins de la UE per a Catalunya. Ara bé, al meu entendre hi ha una resposta de la qual no podem defugir i és la de saber amb claredat quina ha de ser la política lingüística del futur Estat català. No podem plantejar un referèndum d'independència si no sabem quin estatus tindran les diferents llengües parlades al nostre país en el futur Estat. És evident que el català ha de ser la llengua nacional de la Catalunya lliure. Però considero que no ha de ser la única llengua oficial de la nació.

En aquests moments no hi ha unanimitat, entre els independentistes, sobre quin estatus legal hauria de tenir el castellà en la República Catalana. Al meu parer, el castellà ha de ser llengua oficial de l'Estat català, tal i com ho és en l'actualitat (reitero, amb un ús lògic i preferent de la llengua catalana). Els motius perquè el castellà sigui oficial són diversos:

1. El castellà és una llengua tan parlada com el català al nostre territori. El castellà és una llengua majoritària del nostre país, parlada per milions de catalans i catalanes. Així, cal respectar els drets lingüístics d'una part molt important dels nostres ciutadans. A diferència del que ha fet l'Estat espanyol, els catalans hem de donar exemple, i hem de fer una bona gestió de la nostra pluralitat lingüística.

2. Moltes de les inversions econòmiques i d'intercanvi de coneixement al nostre país es fan perquè s'hi parla el castellà. Si el castellà deixés de ser oficial, correm el risc que hi hagués empreses que no es volguessin instal·lar a Catalunya o que molts estudiants de nivell no volguessin fer recerca al nostre país.

3. El castellà, com l'anglès i el francès, obre moltes portes per a Catalunya, sobretot a Llatinoamèrica. El que hem de fer és obrir portes, doncs, i no tancar-les. El que ha de fer el govern és reforçar l'anglès i el francès entre els nostres ciutadans, però ometre el castellà seria un error garrafal.

4. No és gaire realista pensar que la població catalana donarà suport a la independència eliminant drets lingüístics a una part majoritària dels catalans. Si volem guanyar un referèndum, el que hem de fer és sumar a més gent al nostre projecte, no pas discriminar.

En definitiva, penso que cal aclarir i deixar clar que el castellà ha de ser llengua oficial de la futura República Catalana. El català, primer. Evidentment.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm III idus februarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

10.2.11

Notícies!!

Sense tanta importància com per parlar d'altres coses. Comentar els fets de la Revolta - o Revoltes - del Gessamí em sembla que ho deixaré per més endavant, i més quan ara hi han notícies noves, com ara que el considerat neutral exèrcit egipci es veu que s'ha estat dedicant de d'un principi a detenir, torturar i fer desaparèixer manifestants, fins i tot utilitzant les instal·lacions del Museu Egipci d'Antiguitats (ARA). La qual cosa em fa pensar que, si es destinen a això les sales buides del museu, qui i a què més hi deu haver pogut entrar, comptant que en un principi fins i tot hi entraven directament espoliadors?? Temo que passada la revolta hi hagi hagut un Museu de Bagdad II. Eh, però cap problema, segurament les peces apareixeran a col·leccions europees i nord-americanes al cap d'uns dies, i amb una mica de sort alguna anirà a parar al Museu Egipci de Barcelona. O les podrem admirar als hotels del sr. Jordi Clos.

Bé, hi ha hagut una notícia de Vilaweb que m'ha sorprès (aquesta), i m'ha recordat un article que vaig penjar per aquí fa alguns mesets (aquest). Es veu que s'ha tornat a suspendre el judici contra uns guàrdies civils que van pegar i després denunciar un noi per parlar català (mallorquí) a l'aeroport de Palma de Mallorca. Vilaweb penja en un .doc les declaracions de la parelleta de passerells sobre els fets (aquí, heu de desar el document i obrir-lo), que deixen els pèls de punta i la consciència del poc que s'ha avançat en trenta anys. Aquests fets solen ser i són aïllats, energúmens que queden dispersos per les forces policials estatals - "nostàlgics", en diuen - i que protagonitzen casos d'aquests, que "se'ls en và la mà" com es veu que va explicar un guàrdia civil al seu superior a les declaracions dels nois. Tanmateix, la gràcia de tot plegat és que la Justícia passa per alt aquests casos. Vull dir que hi ha impunitat, que no hi ha problema, que fins i tot se sortirà a defensar el guàrdia civil i es tirarà terra sobre l'assumpte. I evidentment, si fóssim independents això no passaria.

Ja va quedant cada vegada menys pel 10A! Per molt que el silenciador mediàtic faci la seva feina - i la fa bastant, per no dir molt, bé - és molt difícil passar per alt una cosa així, quan polítics de primera fila s'hi veuen inmiscuïts. Fins i tot és agradable saber que Xavier Trias hi votarà. Aquest tipus d'exemples hi fan molt, i espero que a Barcelona la cosa tingui certa entitat. Tanmateix, un exemple - podríem dir-ne un parell, fa poc el sr. Manuel Milián Mestres, de qui vaig parlar fa un temps quan donà la raó a Puigcercós, quan en plena campanya digué allò sobre la salut fiscal andalusa; es veu que als mateixos Matins va dir que la independència era la solució - és el de la senyora Montserrat Nebrera, que tot i ser de dretes i muntar un partit minoritari de lliberals catalans, s'ha adherit a la consulta de Barcelona el 10 d'Abril (ARA). És simptomàtic - així amb la que jo estimo una de les millors adhesions, la de Justo Molinero - aquest tipus d'adhesions perquè vol dir que la independència cal fer-la entre tots, es vingui d'on es vingui i es pensi el que es pensi. Oportuna és aquella frase que tant m'agrada, Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on véns, sinó a on vols anar. És a dir, primer independitzem-nos, i després ens barallarem entre nosaltres. El problema d'això és que la conjunció de totes les forces independentistes és difícil. SI té un problema que es diu Laporta i un altre que es diu Reticència a unir-se, perquè sembla ser que tot i voler fer un projecte paternalista - "unim-nos, però sota el meu lideratge" - el cert és que està aconseguint mantenir dins un partit el comunisme del PSAN amb la burgesia simbolitzada per Laporta. Indica el camí, però el que ha de fer és caminar, no cobrar entrada.

I per últim una notícia que sí és important: Sortu, que vol dir "créixer" en basc, és el nou partit de l'esquerra abertzale basca, i que es desmarca d'ETA ja que des del seu text fundacional rebutja tota la violència habida y por haber. A l'ARA en parlen de les declaracions fetes a Madrit després de registrar el partit, que es vol presentar a les municipals, i espero que tregui molts bons resultats. Vénen a demanar la oportunitat de guanyar credibilitat, és a dir, tot i esperar queno hi hagin més accions d'ETA, que si n'hi haguessin condemnessin ells també la violència - cosa que esperaria jo i tothom d'ells. Clar que diria que a molts els interessaria - en el fons - que no haguessin fet això, perquè podria voler dir la fi de la bipartitocràcia basca. Que el lehendakari López ho ha estat fent bastant bé, però el PP no desperta confiança alguna. De fet, sobre el conflicte basc TV3 emetrà un bon reportatge-documental sobre els mediadors internacionals que han estat fent la seva feina discretament aquests anys i que han estat obtenint tots aquests fruits. Realment, sembla que la fi d'ETA està a prop, o això sembla. Esperem tanmateix que tot vagi sobre rodes.






Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm IV idus februarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

9.2.11

De visita a Guinea

Tot i que encara he de tornar a una bona activitat bloguera (a casa hi ha una pasa germenosa d'hivern i disfrutem de l'intercanvi animat de bactèries i virus varis) hi ha hagut una notícia que m'ha cridat l'atenció. La he trobat a Vilaweb, (aquí) i em dol dir que a l'ARA no ha aparegut, i penso que és una d'aquelles notícies importants que solen passar desaparcebudes per alguna raó desconeguda (potser no tant: jo crec que ni interessa fe-ne massa bombo ni és interessant de cara a bona part de la població). Crec que tot i ser un bon diari l'ARA peca massa d'ingenuïtat, o potser de lleugeresa.

Bé, resulta que una delegació del Congrés espanyol ha agafat l'avió i ha marxat a Guinea Equatorial, amb José Bono al capdavant, i Duran i Lleida al darrere. No s'ha informat al Congrés més enllà de la Mesa, i és el grup mixt - on hi ha IU - qui més ha protestat, entre d'altres com el PNB. Sembla ser que el 2006 hi va haver moviment d'alguns partits per evitar que el dictador de Guinea - un tal Obiang - entrés al Parlament quan va venir de visita a Espanya. I Duran i Lleida n'ha dit alguna cosa, com ara que s'indemnitzessin els espanyols que vivien allà quan Guinea es va independitzar, sembla ser que es van perdre bastantes plantacions. En tot cas, segons Vilaweb "Però, segons fonts del congrés, el viatge es fa per invitació del govern guineà i per parlar amb l'executiu d'Obiang dels interessos de les empreses espanyoles que treballen en aquell país". Vaja, que Espanya interpreta el seu paper de metrópoli, i manté relacions amb el governant despòtic d'allà, que assegura la relació comercial neocolonial: Tú poses la mà d'obra barata i la matèria prima i jo hi fabrico per muntar-ho i vendre-ho fora a preus d'escàndol.

Què vol dir tot això? Que som Occident. Que som els dolents de la pel·lícula, els explotadors, els capitalistes. I que algún dia tot això ens passarà factura. Que aquí també tenim problemes, però som còmplices per omissió de la globalització. Es millor oblidar que hi ha població mundial innocent que pateix per poder seguir comprant i gastant com fins ara.





Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm V idus februarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

4.2.11

Tornada a l'activitat

Tornem a l'activitat bloguera!! Després d'unes setmanes de pausa pels exàmens, tornem al peu del canó, i en poc temps intentaré recuperar el temps perdut, repassant el que ha passat aquestes setmanes - Tunísia, Egipte, consultes... - i altres coses.






Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies ante nonae februarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

25.12.10

L'assemblea de Lletres no és l'òrgan legal de representació estudiantil.

Si vols veure la última actualització, clica aquí

Amb aquest títol trencador comença un articlet al blog del Joan Gil sobre coses estudiantils que crec que donarà per parlar, perquè fa un bon repàs a la legitimitat de les representacions estudiantils i retrata certes pràctiques assembleàries, apart d'explicar una mica com les ocupacions anti-Bolonya del 2008, tot i tenir certes simpaties per part de molts - per les raons perquè es feia - i acabar una mica com el rosari de l'Aurora, va acabar de convèncer a molts altres per començar a fer coses que representin els estudiants que no se senten representats amb l'Assemblea, o simplement veuen que no hi ha comunicació entre estudiants i Assemblea. Així van néixer diverses entitats, que van desembocar a les candidatures alternatives a l'Assemblea a les últimes eleccions al Claustre de la UAB en què Èpica - que coordinava la majoria d'aquestes entitats - va treure 21 claustrals i Estudiants UAB - el mateix però apolític a dret, economia i cia. - uns altres 12 claustrals, fent - una mica, no gaire - la competència a la Coordinadora d'Assemblees de Facultat, que es quedava amb 40 i pico claustrals, i la majoria. De tot això en vaig parlar en el seu moment: Sobre Èpica, sobre les anteriors eleccions, i sobre les dades de les eleccions del proppassat novembre.

En fi, que Bon Nadal.

L'Assemblea de Lletres no és l'òrgan legal de representació estudiantil

Ja fa anys que anem escoltant una cançoneta a la Facultat de Lletres de la UAB sobre que l'Assemblea d'estudiants a Lletres és "l'òrgan legal" de representació dels estudiants d'aquesta facultat. Doncs això no és ben bé així.

Abans parlem de la legitimitat i la representativitat.

La legitimitat i la representativitat te la donen els resultats electorals
Els assemblearis de Lletres continuen usant a més de l'argument de la "legalitat" -com si per ells, això fos un "dogma" quan se la salten quan la consideren injusta-, el de la "legitimitat".

A la meva antiga Facultat (Polítiques i Sociologia, UAB); després de que les diverses associacions alternatives anessin guanyant cada cop amb més rotunditat (i més participació en les eleccions i en les assemblees de l'associació), l'espai majoritari de mobilització estudiantil. Primer com a PEF, després amb EPA i ara a través d'EPS (la refundació d'EPA, amb l'entrada de molts estudiants independents i de membres de l'AJEC). L'Assemblea de Polítiques i Sociologia ja no (s'atreveix) usa aquest argument de que són "l'òrgan legítim de representació dels estudiants". Per sort. Va costar molt: molts bons resultats electorals perquè entenguessin que aquell argument ja no els era gens útil i no se'l creia ningú. "L'únic òrgan de participació estudiantil?", quan hi ha vàries associacions de participació estudiantil a la Facultat?

En canvi, a Lletres -i tot i que a Polítiques algun cop encara s'escolta-, aquest argument de la "legitimitat" -"única i indivisible" (?)- de l'Assemblea, segueix vigent. Sembla que els assemblearis de Lletres tenen "l'autoritat moral" pels aires, i són els encarregats de donar els carnets de legitimitat i no legitimitat als grups d'estudiants que ells creguin convenient. Com quan es debat alguna cosa en la seva Assemblea. Ara bé, els candidats de l'Assemblea de Lletres -i actuals claustrals- són els dignes i únics representants de la facultat al Claustre de la UAB per una gran victòria sobre els d'ÈPICA (que van fer molt bona feina, tenint en compte la bruta campanya que van dur a terme els líders assemblearis).

En resum. A la meva antiga facultats, els juntaris d'EPS i els claustrals d'ÈPICA són els representants democràticament elegits. Els representants democràtics. I a Lletres ho són els de l'Assemblea. Els conceptes de "legitimitat" i "representativitat" -tal i com els usen els assemblearis- s'haurien de cenyir als resultats electorals. Ja que aquests són fàcilment comparables i són realment demostrables. I són objectius. No hi ha debat possible. Si parlem de representativitat atenent-nos com algun cop fan alguns assemblearis i membres del SEPC a la "participació" en l'associació d'estudiants (sigui Assemblea o ÈPICA), entrem e debats interminables on la visió de cadascú -i sobretot, les seves simpaties- determina el resultat. A Polítiques, a través d'EPS hi participen uns 20 estudiants activament (reunió oberta setmanal, amb reglament de funcionament intern assembleari garantit per Estatuts). Sembla doncs, que l'Assemblea d'aquesta Facultat no té res a comparar amb aquest nivell d'activisme. Ara bé, torno a recordar, que aquest no és el criteri de la representativitat. Ja que si ho fos, l'Assemblea només representaria aquells que hi participen i en canvi, a Lletres, havent guanyat les eleccions, representa a tots els estudiants de Lletres (hi hagi la participació electoral que hi hagi -com més n'hi ha, més legitimitat).

Sobre que l'Assemblea és "l'òrgan legal" dels estudiants: ni de conya
Certament, El Reglament de la Facultat de Lletres té un article dedicat exclusivament a l'Assemblea com a "òrgan" (article 32, secció tercera, Capítol Quart: pàgina 13).

"Article 32. Naturalesa i funcionament
1. L’Assemblea d’Estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres és l’òrgan de representació, deliberació i decisió en les matèries pròpies del seu àmbit. L’Assemblea s’ha de regir d’acord amb l’article 149.i dels Estatuts de la UAB, que garanteix el dret dels estudiants a associar-se lliurement."

Per tant, a simple vista, l'Assemblea és un òrgan "legal" ja que la seva legitimitat i la seva existència sorgeix del propi reglament que regula el funcionament dels òrgans de govern de la Facultat. Però el fet és que els assemblearis de Lletres es descuiden (expressament?) d'exposar el següent punt de l'article, que situa la "seva" Assemblea en la il·legalitat:

2. L’Assemblea d’Estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres es regeix pel seu propi reglament, la ratificació del qual és competència de la Junta Permanent. Aquest reglament ha de garantir la representació de tots els estudiants de la Facultat.
Com bé he pogut saber, aquest reglament no ha estat debatut en Assemblea, i lògicament, no ha estat ratificat per la Junta Permanent, i per tant, tal reglament -que hauria de garantir el funcionament intern democràtic de l'Assemblea- no existeix. En conclusió: l'Assemblea no és l'òrgan legal de representació i debat dels estudiants de la facultat de Lletres.

Per tant, el digne representant al Claustre per Lletres (l'Oriol) que va exposar en el darrer que ho era ja pot anar retractant-se.

Sobre la falta de reglament i Estatuts de les Assemblees de la UAB

Gràcies a la llibertat d'associació -tot i això, alguns assemblearis van intimidiar i pressionar els seus líders perquè paressin la seva "activitat fora de l'assemblea"- fa uns anys es va crear a Lletres una desapareguda plataforma d'estudiants (PUFFIL, després anomenada PULL) perquè s'aprovés un reglament intern per garantir un funcionament democràtic de l'Assemblea de Lletres. Es va fer un esborrany, erò PUFFIL -per desgràcia- no va aconseguir que s'aprovés per Assemblea; ni per Junta Permanent, és clar. Els assemblearis els semblava millor, l'anarquia; perquè així és més fàcil que en aquest estadi, ells puguin sortir-se amb la seva.

Tot i que es van dir -també- moltes mentides sobre la PUFFIL, en realitat només volien pluralitzar l'Assemblea. Certament, la seva "líder" (Júlia Rosell) al final va entrar a un òrgan de govern per millorar un pla d'estudis ja aprovat o alguna cosa així, ho sigui, per fer quelcom útil. Una abraçada des d'aquí per a ella!

Per pluralitzar i democratitzar l'Assemblea. Moviments alternatius als líders assemblearis o als "oficialistes" (militants del SEPC) liderats des d'estudiants crítics que participaven en les assemblees, n'hi hagut alguns. No només la PUFFIL. Assemblearis crítics com jo que volíem que les assemblees d'estudiants de la nostra Facultat no fossin fàcilment manipulables per alguns sindicats d'estudiants i per la política de blocs, sobretot del gran sindicat de la UAB (el SEPC).

A Polítiques, quan jo em començava a distanciar per les formes de la estratègia de la meva Assemblea (una de les "dures" i més lleials al SEPC) va haver ocupacions. Un dia es va convocar una Assemblea on 300-400 estudiants de la facultat hi van assistir per curiositat (i vaja, perquè tampoc hi havia classe i era un dematí). Alguns (com la Júlia Miralles, qui després fundaria amb mi l'associació alternativa a l'Assemblea: EPA) foren amb la intenció de posar el debat sobre la taula de fer un reglament intern de funcionament (torns de paraula ordenats, ordre del dia públic i negociable, actes públiques i visibles pels passadissos, moderadors, etc.) perquè el funcionament assembleari no fos un funcionament on el que crida més o es va valer, s'imposa, com sovint passa. Van exposar la idea però els que dirigien l'Assemblea, "els líders assemblearis" van fer que l'Assemblea durés 4 hores: 1) perquè no es guanyés per votació el No a la ocupació (la majoria d'estudiants van anar marxant després de les 2 hores de debat interminable), 2) perquè no es debatés i es crees una comissió per fer un reglament de funcionament assembleari garantista. Va guanyar doncs l'assemblearisme aquell dia? No, "aquell dia es va constituir" (és un dir) l'Alternativa democràtica i plural -encara que molts no ho sabíem, aquell dia fou el "clau" del distanciament entre assemblearis i ex assemblearis crítics que fundarem alternatives estudiantils al model tradicional a l'entorn de la CAF i el SEPC-.






Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm VII kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

20.12.10

Mil días de fuego y olvido

Un altre articlet de l'Arturete. Aquest porta bastanta teca. És sobre un llibre, que es veu que està molt bé, - no ho dubto - que tracta de prop, amb testimonis i tal, els requetès carlistes de la Guerra Civil. És sabut per tothom que molts voluntaris - i d'altres no tant voluntaris - d'ideologia carlista, dretana i patriòtica s'alçaren amb Franco, amb èxit a llocs com Navarra, Castella i Lleó - a Galícia no ho sé tot i que seria suposable - a Andalusia es veu que també n'hi van haver... a Catalunya hi hagué una unitat carlista, el Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat, que participà a la Batalla de l'Ebre. Quan fa alguns anys vaig fer el famós Treball de Recerca sobre la Lleva del Biberó - treball que, per cert, podria haver estat molt més del que va ser - vaig poder llegir coses anecdòtiques com ara els himnes que sonaven de trinxera a trinxera - el Virolai per una banda i Els Segadors per l'altra - i una altra que fa més olor de típic episodi controvertit de la Guerra Civil, que deia que a l'Ebre es muntà una ofensiva falsa per tal de que només el Terç de Montserrat avancés en solitari i els catalans es matessin entre ells.

En fi, que el tema dóna de per si, i diria que ha estat poc tractat. Per altra banda, Reverte deixa anar una patada als collons: "Mucho menos cuando, mirando hacia atrás y hacia adelante, uno acaba comprendiendo el estrecho parentesco de aquellos curas de boina roja, que en el siglo XIX bendecían bayonetas antiliberales, con los curas vascos que, durante la última mitad del siglo XX, en otras sacristías que de algún modo son la misma, empollaron y siguen empollando el huevo asesino de la serpiente. Pastores de almas para los que, en el fondo, Josu Ternera y sus compadres, arrepentidos o sin arrepentir, no dejan de ser otra cosa que respetables generales carlistas
". Crec, i suposo que molts hi estarien d'acord, que si mal no m'equivoco la ETA - tot i poder tenir tots els plantejaments etnicistes, racistes i altres perles d'argumentacions estil Sabino Arana - és una banda suposadament d'ideologia comunista, és a dir, són d'extrema esquerra. Per molt racistes que siguin, els requetès i carlistes dubto molt que es dediquessin a extorsionar els honrats empresaris i gent notable. I després cosetes típicament revertianes, com ara un moc a lo de la memòria històrica - que ningú oblidi que Espanya és un país post-franquista, no anti-franquista - i lo del "ejército rojo", terme potser una mica rovellat.

Però per altra banda el llibre ha d'estar bé per collons. És a dir, compta amb avals de nivell - pròleg i epíleg de dos peixos grossos del tema - moltíssimes il·lustracions - ha de ser caríssim - i sobretot la manca de judici per part dels autors, és a dir, la cosa tal i com va ser: tropes de xoc, misèries, i després oblit. És a dir, els carlistes després de la Guerra Civil van desaparèixer del mapa. En fi. Com tants d'altres, només que d'aquests en van quedar més. Tot i que ara ja no en deu quedar gairebé ni un, perquè molts dels testimonis han mort després d'haver relatat les seves vivències.


Mil días de fuego y olvido

XLSemanal - 20/12/2010

Acabo de leer un libro extraordinario. Un tocho enorme de tamaño folio y casi mil páginas. Requetés, se llama, y trata sobre la actuación de los voluntarios carlistas en la Guerra Civil. Lo abordé con reparos, pues los cruzados de la Causa nunca fueron santo de mi devoción. Cuando lees a Baroja y Valle Inclán de jovencito, hay fanatismos místico-castrenses que ya no te caen simpáticos nunca. Mucho menos cuando, mirando hacia atrás y hacia adelante, uno acaba comprendiendo el estrecho parentesco de aquellos curas de boina roja, que en el siglo XIX bendecían bayonetas antiliberales, con los curas vascos que, durante la última mitad del siglo XX, en otras sacristías que de algún modo son la misma, empollaron y siguen empollando el huevo asesino de la serpiente. Pastores de almas para los que, en el fondo, Josu Ternera y sus compadres, arrepentidos o sin arrepentir, no dejan de ser otra cosa que respetables generales carlistas.

Sin embargo, reconozco que Requetés ha sido una agradable sorpresa. Pese a los avales del prólogo de Stanley Payne y el epílogo de Hugh Thomas, lo abrí con cautela, esperando indigestión de rosario, escapulario y detente bala. Pero resulta que no. El libro, dotado de un despliegue fotográfico que por sí mismo lo convierte en documento extraordinario, es una minuciosa relación, con testimonios en primera persona, de cómo vivieron la guerra los combatientes de los tercios de requetés que en los más duros frentes de batalla lucharon contra la República. Testimonios, en su mayor parte -no mezclemos churras con merinas-, de gente que se partió la cara de igual a igual; no ratas de retaguardia, madrugada y tiro en la nuca. Que también los hubo.

No falta ideología en el libro, claro. Aquellos hombres y mujeres que vivieron la guerra en primera persona, tanto en los frentes como en los hospitales y en la retaguardia, añaden, a veces, su visión del mundo y de España. Pero eso suele ser secundario, y cede paso al caudal de hechos vividos, al relato de historias personales de trincheras, dolor y muerte, y también de solidaridad, compasión, camaradería y heroísmo. De 60.000 combatientes encuadrados en los tercios de requetés, 6.000 murieron en combate: uno de cada diez. Veteranos navarros, vascos, valencianos, catalanes, incluso andaluces, la mayor parte de los cuales no había cumplido entonces veinte años, cuentan con sobria naturalidad sus mil días de fuego, utilizados siempre como fuerzas de choque. Hombres al límite, en lugares donde todo se reducía a sobrevivir, matar o morir. Historias que en su mayor parte, motivos últimos al margen, podrían intercambiarse con las del otro bando: cuadrillas de amigos alistados en el mismo pueblo, muchachos de quince años que empuñaban el fusil junto a sus hermanos, padres y parientes. Desde la distancia del tiempo, abuelos que entonces fueron jóvenes vigorosos, a los que vemos en las fotos, todavía imberbes, pasando el brazo por encima del hombro de compañeros que se quedaron atrás para siempre, recuerdan con singular ecuanimidad sus peripecias entre amigos y enemigos. Y a menudo, el aliento de lo real estremece al lector-oyente como nunca podría hacerlo un relato ficticio de guerra o aventuras.

Lo que hace tan valioso Requetés es que Pablo Larraz y Víctor Sierra, sus autores, recogen esos testimonios y dejan el juicio último al lector. El libro plantea lo que, en mi opinión, es el único modo decente de alejar los fantasmas perversos de nuestra Guerra Civil: no juzgar a los protagonistas por sus ideas, sino por sus actos. En ese sentido, lo que hace aún más importante esta obra monumental es que casi todos los recuerdos provienen de hombres y mujeres muertos a poco de dar su testimonio. Eran los últimos carlistas supervivientes de la guerra, y habría sido una lástima que sus vidas se hubieran perdido para siempre en esta España analfabeta, oportunista, elemental, que confunde memoria histórica con rencor histórico. Y es curioso: en Requetés no se reconoce a los vencedores, porque en realidad sus protagonistas no lo fueron. Tras utilizarlos como carne de cañón, el franquismo los relegó al olvido; y los ex combatientes carlistas ni siquiera se beneficiaron de los privilegios que la nueva casta nacional, dueña del cortijo, disfrutó sin límites. Quizá por eso, un aire triste, resignado, recorre las páginas del libro. Una melancolía encarnada a la perfección en la figura de ese pastor navarro que, mucho tiempo después, vuelto a sus ovejas tras jugarse la vida peleando durante tres años, no conserva otro privilegio que llevar en su pobre morral los prismáticos de un oficial del ejército rojo al que mató en la batalla del Ebro.







Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XIII kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

17.12.10

Estem a mig camí

És només una reflexió, breu, ràpida, però crec que necessària, perquè crec això, que estem a mig camí.

He trobat al Crònica - un d'aquests diaris "intereconòmics", és a dir, la resposta catalanista digital enfront dels mitjans poc curosos i manipuladors espanyolistes - una pregunta llençada a l'aire, suposo que per crear debat: Què ha de fer Esquerra? S'hi plantegen diverses coses, des de fer la transversalitat independentista a seguir al seu lloc, i fer oposició a la dreta catalanista de CiU i SI (encara que dins de SI hi hagin coses tan dispars com el PSAN). Això m'ha fet pensar, un cop més, en l'independentisme complex d'avui dia.

La reflexió ve a ser aquesta, estem a mig camí. Estem a mig camí perquè el que hem vist i sentit fins ara dels últims anys ens ha posat sobre rails d'una via que no està pas morta, millor dit, ens ha canviat de via perquè a la que estàvem es va morir, li hem vist el final. Però encara falta molt. Les enquestes otorguen el premi a l'espuma, però no hem arribat al nivell exigible d'independentistes. Que una cosa és pensar-ho i l'altra és votar que SÍ, perquè per votar-hi a favor no cal pensar-ho, n'hi ha prou amb fer una balança de raons. I després, el 28-N el que ens ha dit és que l'independentisme encara no està preparat. El polític, vull dir. Al carrer fa alguns anys que ho comença a estar. Tenim associacions i demés, i tenim consultes populars - que haurien d'haver estat millor gestionades per no fracassar en algunes tongades - i la cosa segueix creixent com l'espuma, mentre que els dos tripartits han afavorit el clima, i ens han donat el debat, a més de posar-nos al punt de mira de l'espanyolisme. Que CiU hagi aplegat un molt bon tros del pastís dels independentistes és perquè encara no ha arribat l'hora. És a dir, SI i RCat s'han avançat al moment. La seva proposta haurà de triomfar més tard, perquè està vist que el referèndum - abans de la proclamació - només es podria fer en rebel·lia amb Madrid, i per tant en una situació legal ambigua, perquè precisament seria com si no existís, és a dir, sense valor jurídic. Madrid no el concedirà mai, i crec que caldria realment seguir la senda de Kosovo. Fer la proclamació i obtenir el permís per fer el referèndum ben fet. Perquè Madrid ja l'hauria concedit si sabessin el que sortirà.

Però encara falta. Falta que l'independentisme segueixi creixent, falta que més Tribunals Constitucionals legitimin el que es vol fer a Madrid, que és desmantellar l'estat de les autonomies. Falta que Catalunya vegi realment que la via autonomista s'ha mort, que el somni postfranquista no ha existit mai, que Espanya no vol ser plural, ni ho ha volgut ser mai. Molts hem vist el final de la via de lluny, però n'hi han de molts altres que no ho veuran fins que no tinguin el final davant dels nassos. Llavors, quan tothom hagi vist que el que cal és dir adéu i començar un nou cicle, llavors els SI's o RCat's que tinguem triomfaran en la seva via, perquè els ERC's o CiU's del moment que tinguem també hi seran. És qüestió de temps. De moment l'independentisme - i ara generalitzo - ha decidit posar-se en mans del més catalanista dels autonomistes, que és CiU - que ja ha començat ben il·lustrativament, ajudant-se del PSC i el PP per muntar el Parlament i marginant ERC i ICV - perquè creuen que és la opció correcte, i perquè els altres, carallots, no han sabut veure que unint-se acceleraven el procés. Tanmateix, mai se sap, potser ens van fer un favor. Millor una proporció de 70-30 demà que no una de 60-40 avui.

En tot cas, paciència, i a seguir conscienciant. CiU ens vendrà com de costum, l'independentisme creixerà, Rajoy serà presi i tindrem tota la caverna obrint foc pesat, mentre a cada dia que passa anirem veient més i més com l'autonomisme és inviable. Temps al temps.







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

16.12.10

Independentisme municipal

M'agradaria que no se m'hagués ocorregut, però així ha sigut: se m'ha ocorregut el titular "Continuen les declaracions dels partits independentistes per fer veure que aniran junts i així captar més vots". En vista del que he passat el 28-N, sembla que ara tot siguin presses. Per burros, així de clar. Personalment, no els hi ho perdonaria mai. Però el mal ja està fet, cal assumir que han sigut uns carallots i que, tard o d'hora, hauran de veure la llum i fer el que l'independentisme fa temps que els hi demana que facin. Però costarà, no perquè lluitin contra la seva consciència, sinó contra els interessos en què aquesta unió no es produeixi. Ni a CiU ni a ERC els fa gràcia, ja que el partidisme està molt instal·lat. El nostre gran problema és que l'individualisme ha fomentat l'aparició de "líders" en comptes mirar per l'interès comú.

A La Garriga (ARA) ja s'han posat en marxa: ERC, SI i RCat aniran juntes a una llista. Suposo que d'aquí a les municipals hi hauran altres llocs on això serà possible, i a Barcelona, amb la consulta del 10-A a la vista, la bona participació del vot anticipat a la Barceloneta (ARA), - entenent per "bona" en relació a les altres, un 20% - també s'estan movent les coses per aconseguir el que Portabella deia fa temps, la unió dels independentistes a Barcelona (ARA). A més a més, sembla que la barrera del 5% de vots per entrar als ajuntaments pesa molt per fer els pactes, és a dir, seria una raó de pes per fer la coalició. En altres paraules, aquí sí que o van units o els nous no entren.

Però hi han veus en contra, i raons per fer-ho. Primer, tenim dos "líders" a Barcelona: el Portabella i el Laporta. Un altre "líder", el Carretero, ja va dir fa poc - ho vaig llegir a un d'aquests diaris digitals qualificables d'"intereconòmics" per les seves pràctiques poc periodístiques - que no ho veia viable de cap de les maneres, i és ben cert que si hom reflexiona una mica veurà que només ERC i les CUP tenen polítiques municipalistes ja que SI i RCat buscaven la independència, que aquests partits no tenen programes municipals, i que per molt que hi hagin ajuntaments independentistes aquell no és el lloc on portar aquestes polítiques. Aquesta unió hauria d'haver estat llesta per al 28-N, no ara.

Tanmateix, personalment crec que és bo. És a dir, tot i les reserves que pugui tenir, si tinguéssim bastants ajuntaments independentistes, i es demostrés que la unió independentista és possible, la cosa milloraria molt. Ara, cal recordar que la transversalitat només serveix per arribar a una fi, i si aquesta no és assolible, és molt difícil governar amb una coalició de partits que en matèria política actuarien de maneres diferents. És a dir, mentre no es proclami la independència, el fet de governar treurà a la llum les diferències i els desacords.







Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XVII kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs

14.12.10

El mensaka del semáforo i unitat independentista (per fi!)

Un servidor té poc temps per aquestes coses, ara mateix. Mentre m'acabo de fer el dinar - sí, ja és bastant tard - deixo aquí l'articlet de la setmana del Reverte, que subscriuria ratlla per ratlla, i una molt bona notícia, que us en deixo el link de l'ARA, i sobre la qual espero tornar-hi dintre de poc, o alguna cosa així.




El mensaka del semáforo

XLSemanal - 13/12/2010

La moto está parada en el semáforo de un paso de peatones, con
un pavo encima: un mensajero con el rótulo fosforito de su empresa en la espalda. Detengo el coche en su aleta de babor y miro la máquina. Pese a la caja portaequipajes del asiento trasero, me recuerda la hermosa moto italiana que tuve hace treinta y tantos años largos, a esa edad en que te crees invulnerable; cuando eres joven, inconsciente y capaz de salir de viaje nocturno cayendo lluvia a mantas, atravesando a ciegas pantallas de agua pulverizada de camiones por carreteras de doble dirección, y crees que estamparte contra un coche o un árbol, a 160 kilómetros por hora, es algo que sólo puede pasarle a otros, y nunca a ti. El caso, como digo, es que estoy mirando la moto y al usuario con una punzada de nostalgia. Bajo el casco y el barbur, el mensaka parece motero veterano, treintañero largo. Está tranquilo y a lo suyo, abiertas las piernas, las botas militares apoyadas en el suelo, pendiente de que el semáforo pase a verde. Pensando en sus cosas, supongo. En que va retrasado en las entregas, o a quién votar en las municipales. Cualquiera sabe. Y en ese momento, despistado al volante, frenando en el último instante porque no se había fijado en el semáforo, llega el pringao.

No hay golpe fuerte. Sólo el chirrido del frenazo sobre el asfalto. Riiiias. Miro a mi derecha y veo que un coche, deteniéndose casi de milagro en el último momento, golpea ligeramente la moto por atrás. Apenas un toque en el neumático de la rueda trasera. Cloc. Lo justo para que, sin hacerle desperfectos visibles, la moto salga despedida tres o cuatro metros adelante, con el motero pateando a un lado y a otro en desesperado esfuerzo por mantener el equilibrio. Y lo consigue, el tío. Logra estabilizarse un trecho más allá, pasadas las marcas de pintura del paso de peatones, y desde allí se vuelve para comprobar qué diablos ha ocurrido. Entonces ve el coche detenido donde antes se encontraba él, y al conductor que, petrificado, las manos agarrotadas en el volante y expresión estupefacta, lo mira reponiéndose del susto. Acojonado.

Entonces asisto a una escena memorable. Con una sangre fría envidiable, tras quedarse unos instantes mirando hacia atrás como si no diera crédito a lo ocurrido, el mensaka se baja de la moto, la pone sobre la pata de cabra, echa un vistazo comprobando que no hay daños de importancia, y luego se acerca despacio al automóvil, tomándose su tiempo. Es un tipo de aspecto rudo, vigoroso y con aparente buena salud. El casco negro, del que sólo ha levantado la visera, refuerza su aspecto amenazador. Y huelga señalar que, para entonces, los conductores de los tres o cuatro coches que estamos cerca seguimos el asunto con atención no exenta de morbo, haciendo cábalas sobre si el primer guantazo se lo va a dar el mensaka al conductor con la derecha o con la izquierda, o si se limitará a enumerarle a gritos la relación completa de sus muertos más conspicuos y frescos. El del coche debe de andar en cálculos parecidos, pues permanece atrincherado tras el volante, igual de blanco que una hoja de papel marca El Galgo. Y en ésas ocurre la cosa.

Siempre despacio, sin alterarse, el mensaka ha llegado a la altura del conductor y se inclina a mirarlo. Éste es más bien de perfil tiñalpa, con poca chicha. Salta a la vista que no sabe qué hacer ni decir, y que teme le pongan la cara como un mapa de carreteras. Entonces, cuando el motero tiene ya apoyada una mano en el abridor de la puerta, lo veo inclinarse un poco más, mirando hacia el asiento de atrás del vehículo. Sigo la dirección de su mirada y descubro a dos enanos de ocho o diez años, niña y niño, sentados allí, con sus cinturones de seguridad puestos. En ese momento, el mensaka hace una de esas cosas que a veces, hasta en los momentos más negros de la vida, puede reconciliarte con el ser humano. Se queda inmóvil un instante, como pensándoselo, la mano aún puesta en la puerta del coche. Luego se yergue despacio, mira al conductor y le suelta esta frase inmortal: «Un día te vas a matar, gamberro».

Y eso es todo. Después, sin esperar respuesta -el otro sigue sentado, sin arrestos siquiera para balbucir una excusa-, el mensaka se dirige a la moto tan tranquilo como vino, echa un último vistazo para confirmar que no hay desperfectos, sube a ella, la pone en marcha y se va. Yo meto la primera y arranco a mi vez, pues suenan detrás bocinas impacientes de coches, y veo al motero perderse en el tráfico, a la entrada de un túnel. Entonces caigo en la cuenta de que ni siquiera he podido verle la cara. Y pienso que es una lástima. Me gustaría reconocerlo en cualquier calle, con la moto parada. Aparcar cerca, señalar el bar más próximo e invitarlo a una caña.




Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XIX kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs