L'Anglada i jo ÀLEX GALLEGO
Vam néixer al mateix carrer de Vic, tu set anys abans que jo. Eres el pinxo del barri, el que va fumar abans que ningú, el que anava més espitregat, el que perseguia les nenes, el que era al mig de totes les baralles. El mateix milhomes d'ara.
Als anys 70, Can Grapes era un pub mític de Taradell. Els que érem nens sentíem explicar mil històries del que passava allà dins. Per això, amb 11 o 12 anys, ens passàvem tardes senceres fent guàrdia a la porta. Quan l'obrien, ens escolàvem per entre les cames dels grans i ens hi estàvem un minut amb els ulls esbatanats per impregnar-nos d'aquell ambient, fins que l'amo ens agafava de l'orella i ens feia fora. Tu ni et fixaves en aquells nens, però jo recordo haver-t'hi vist unes quantes vegades i en unes quantes trifulgues.
Fins que amb la immigració vas pensar: "Aquesta és la meva". Per això, quan ara proclames que els de fora han de respectar els nostres costums i les nostres tradicions, me'n recordo de com les respectava el teu estimat Franco. Quan et sento dir que la immigració és una amenaça per a la identitat de Catalunya, penso: però des de quan et preocupa a tu la identitat de Catalunya? Els immigrants te la porten fluixa. No hi ha cap ideologia darrere teu. Només aquell milhomes que ja eres de jove.
Ah, i no estic d'acord que primer els de casa. Vam néixer al mateix carrer, i a davant teu hi faria passar molta gent. És igual on hagin nascut.
Si vols destacar i no tens talent, has d'anar a contracorrent. Com tu tota la vida. Finalment t'has fet un nom, això és veritat. Però t'has quedat sense la teva gran promesa: ser alcalde de Vic el 2011. A Catalunya has crescut: ja tens el 0,7% del total de regidors.
Una de las cosas que estamos logrando entre todos es el desconcierto absoluto en materia de corrección política. El bombardeo de estupidez mezclada con causas nobles y la contaminación de éstas, los cómplices que se apuntan por el qué dirán, la gente de buena voluntad desorientada por los golfos -y golfas, seamos paritarios- que lo convierten todo en negocio subvencionado, la falta de formación que permita sobrevivir al maremoto de imbéciles que nos inunda, arrasa y asfixia, ha conseguido que la peña vague por ahí sin saber ya a qué atenerse. Sin osar dar un paso con naturalidad, expresar una opinión, in
cluso hacer determinados gestos o movimientos, por miedo a que consecuencias inesperadas, críticas furiosas, sanciones sociales, incluso multas y expedientes administrativos, se vuelvan de pronto contra uno y lo hagan filetes.
Voy a poner dos ejemplos calentitos. Uno es el del amigo que hace una semana, al ceder el paso a una mujer -aquí sería inexacto decir a una señora- en la entrada a un edificio, encontró, para su sorpresa, que la individua no sólo se detuvo en seco, negándose a pasar primero, sino que además, airada, le escupió al rostro la palabra «machista». Así que imaginen la estupefacción de mi amigo, su cara de pardillo manteniendo la puerta abierta, sin saber qué hacer. Preguntándose si, en caso de tratarse de un hombre, a los que también cede el paso por simple reflejo de buena educación, lo llamarían «feminista». Con el agravante de que, ante la posibilidad de que el supuesto varón fuese homosexual -en tal caso, quizá debería pasar delante-, o la señora fuese lesbiana -quizá debería sostenerle ella la puerta a él-, habría debido adivinarlo, intuirlo o suponerlo antes de establecer si lo correcto era pasar primero o no. O de saber si en todo caso, con apresurarse para ir primero y cerrar la puerta en las narices del otro, fuera quien fuese, quedaría resuelto el dilema, trilema o tetralema, de modo satisfactorio para todos.
Pero mi drama no acaba ahí, comentaba mi amigo. Porque desde ese día, añadió, no paro de darle vueltas. ¿Qué pasa si me encuentro en una puerta con un indio maya, un moro de la morería o un africano subsahariano de piel oscura, antes llamado sintéticamente negro? ¿Le cedo el paso o no se lo cedo? Si paso delante, ¿me llamará racista? Si le sostengo la puerta para que pase, ¿no parecerá un gesto paternalista y neocolonial? ¿Contravengo con ello la ley de Igualdad de Trato o Truco? ¿Y si es mujer, feminista y, además, afrosaharianasubnegra? ¿Cómo me organizo? ¿Debo procurar que pasemos los dos a la vez, aunque la puerta sea estrecha y no quepamos?... Pero aún puede ser peor. ¿Y si se trata de un disminuido o disminuida físico o física? ¿Cederle el paso o la pasa no será, a ojos suyos o de terceros, evidenciar de modo humillante una presunta desigualdad, vulnerando así la exquisita igualdad a que me obliga la dura lex sed lex, duralex? ¿Debo echar una carrerilla y pasar con tiempo suficiente para que la puerta se haya cerrado de nuevo cuando llegue el otro, y maricón, perdón, elegetebé el último?... Por otra parte, si de pronto me pongo a correr, ¿se interpretará como una provocación paralímpica fascista? ¿Debo hacer como que no veo la silla de ruedas?... O sea, ¿hay alguien capaz de atarme esas moscas por el rabo?
Y bueno. Si a tales insomnios nos enfrentamos los adultos, que supuestamente disponemos de referencias y de sentido común para buscarnos la vida, calculen lo que está pasando con los niños, sometidos por una parte al estúpido lavado de cerebro de los adultos y enfrentados a éste con la implacable y honrada lógica, todavía no contaminada de gilipollez, de sus pocos años. El penúltimo caso me lo refirió una maestra. Un niño de cuatro años había hecho una travesura en clase, molestando a sus compañeros; y al verse reprendido ante los demás, un poco mosca, preguntó quién lo había delatado. «Fulanita, por ejemplo -dijo la maestra señalando a una niña rubia y de ojos azules-, dice que eres muy travieso y no la dejas trabajar tranquila.» Entonces la criatura -cuatro años, insisto- se volvió despacio a mirar a la niña y dijo en voz baja, pero audible: «Pues le voy a partir la boca, por chivata». Escandalizada, la maestra le afeó la intención al niño, diciendo entre otras cosas que a las niñas no hay que pegarles nunca, etcétera. Que eso es lo peor del mundo, lo más vil, cobarde y malvado. Y entonces el enano cabrón, tras meditarlo un momento, muy sereno y muy lógico, respondió: «¿Por qué? ¿Es que no son iguales que los niños?».
Bildu també és ETA, diuen la justícia i el govern espanyols. Com Sortu, que també era ETA. Com EHAK, ANV o Batasuna també ho van ser al seu dia. En general a les terres basques hi ha poques coses que no siguin ETA. I això que Bildu és una coalició formada per un partit que és legal des de 1986 a l'Estat espanyol -escisió del PNV- i un altre que també ho és, Alternatiba -recent escisió d'IU-EB- amb independents abertzales. Perquè, és clar, tots els abertzales són ETA. I els veïns dels abertzales, els seus perruquers, la cosina del seu dentista que viu a Burgos i el professor que va donar classe al germà d'un noi que va passar pel davant d'Otegi un dia plujós. L'acte del Suprem considera que un miler dels vora 3.500 candidats de les llistes de Bildu tenen "vincles" amb ETA. Vincles què vol dir? Vol dir això, vincles. Que si un germà per aquí, un amic per allà, una xicota, el seu cunyat, un amic, algú que va votar ANV, el que els va llogar la cola d'enganxar cartells ...
Com amb Sortu, és igual si Bildu va voler deixar clar durant la seva presentació que les llistes que han elaborat per a les eleccions "són plurals" i "compleixen totalment la legalitat en el temps i en la forma", fet pel qual no esperen tenir problemes per ser presents als comicis. Tant fa que tots els membres de les llistes hagi signat un "codi ètic" on rebutgen explícitament l'ús de la violència i expressen el seu compromís "per les vies exclusívament polítiques, pacífiques i democràtiques" per al seu projecte polític.
Com amb Sortu, Bildu és ETA perquè els magistrats, la fiscalia i el govern espanyols "ho intueixen". La llei espanyola de partits exigeix que els partits polítics condemnin els atemptats d'ETA i rebutgin les seves accions armades. Sortu i Bildu així ho han fet, els estatuts dels primers i el programa dels segons així ho afirma. Però no els ha servit per a res, Bildu és ETA perquè fa olor d'abertzale i la justícia espanyola ho ha intuït. No calen proves, la justícia "no es creu" els estatuts i les afirmacions dels partits. Com amb Sortu, interpreten que aquesta voluntat de complir la llei és "estètica" però que realment no es creuen allò que signen, tot i que no ho poden demostrar.
I és que a Euskal Herria queda poca cosa que no sigui ETA. No és ETA el popular Jaime Mayor Oreja, no ho és el lehendakari socialista Patxi López, ni ho és Antonio Basagoiti, cap del PP basc.
Algú a Espanya haurà d'aclarir algun dia com caram esperen que el món abertzale defensi les seves idees de forma pacífica si declaren il·legal o deixen fora de les eleccions qualsevol partit que organitzen per participar-hi al marge d'ETA. No era aquesta la gran demanda de la societat espanyola a l'esquerra abertzale? "Deixeu la via violenta i aposteu pel joc democràtic". "O urnes o bombes" va arribar a dir el ministre espanyol d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, el 2010. I quan finalment fan el pas, els il·legalitzen perquè estan "vinculats" (com qui té un amic) amb altres abertzales.
I per postres, els acusen de, compte, "voler complir la llei". No era el que es volia, que complissin la llei -espanyola-? No és positiu que vulguin complir la llei, rebutgin ETA i participin del "joc de la democràcia"? Doncs no ho deu ser. El perfum d'ETA o de batasuno que sembla que porten els membres de Bildu o Sortu -un perfum que només poden olorar els jutges, fiscals i govern espanyols, del que no n'hi ha cap prova-, ho impedeix.
Si les llistes d'EA i Alternatiba "són ETA", què no ho és a Euskal Herria? EA fins fa quatre dies es presentava conjuntament amb el PNV al Parlament basc (de fet, n'és una escisió seva). El PNV també és ETA? I Aralar, no té vincles abertzales d'antigues forces il·legalitzades? I el PSE-PSOE, no ha votat algun cop el mateix que Aralar? I la gent que té coneguts abetzales?
I els 6 magistrats del Suprem que han votat a favor de deixar que Bildu participi a les eleccions? Són ETA, no? La conclusió és clara: tenim més ETA cada dia, més que ahir. Però ep, molta menys que demà.
ningú el que ha estat l'actualitat libia de les últimes setmanes. El tema està molt candent, i cal posar els punts sobre les is. En primer lloc, Gaddafi és un dictador fastigós com un altre. A sobre, sanguinari, ja que està decidit a matar qui sigui - ha bombardejat manifestants, està fent la guerra civil als libis i portava 40 anys governant gràcies al petroli.- per seguir allà on és. Líbia té petroli, i Gaddafi s'ha mantingut al poder mentre ha pogut subministrar petroli a Occident. A canvi, aquest li enviava armes perquè mantingués aquest rè
gim, que garantia l'exportació de petroli. I així successivament, fent-se fotos i reunions pels diferents governs occidentals.
erans de les guerres africanes, que van començar a anorrear els rebels libis quan aquests controlaven oleoductes, pous i ports de petroli. 
ria a un preu més o menys bo i els libis haurien sortit guanyant amb una democràcia nova i de matriu exclusivament líbia. Ara la guerra civil ha donat un gir de 180º i ja no acabarà fins que Gaddafi sigui derrotat, perquè l'entrada d'Occident només vol dir dues certeses: la primera, que Occident tornarà a sortir guanyant amb el petroli, la segona, que els libis podràn tenir un règim que sembli més lliure, perquè tots sabran que en realitat seguiran exportant el seu petroli al preu del comprador, però necessitaven Occident.
e rebels, o canviar de governant, i seguir com abans només que amb una democràcia més o menys demòcrata. Els libis necessitaven els avions, i per a això havien de pagar el preu petrolífer. O Gaddafi o Occident, sempre sortirien perdent, però la seva elecció ha sigut la que tenim, celebrar la decisió de la ONU i treure's de sobre al dictador fastigós. Ara, cal preguntar-se: Occident hauria intervingut si els libis no ho haguessin necessitat?
El títol d'aquest escrit pot semblar exagerat, però si analitzem els fets amb cura veurem que, en efecte, des de els sectors més espanyolistes i des de els ressorts de poder de l'Estat espanyol s'ha declarat la guerra al català, o com a mínim a qualsevol pretensió de que el català esdevingui la llengua d'integració, de cohesió social i de comunicació hegemònica als Països Catalans ja que aquesta funció està reservada a la llengua común, és a dir, la castellana o com molts diuen de manera poc innocent “espanyola”.
Els atacs contra la normalització del català no són nous, però ara estan agafant una inusitada virulència pròpia d'èpoques que molta gent pensava -erròniament- superades. La novetat, és que la sentència del Tribunal Suprem ha atorgat “carta blanca” i s'ha aixecat la veda. Ara tot val: atacar la immersió a les escoles (i desobeir la llei obertament com sembla ser que ja fa alguna escola si he de fer cas al que ja m'ha dit alguna persona), atacar a qualsevol demanda de requisit del català per treballar als diferents territoris de parla catalana, qüestionar qualsevol norma que reguli la utilització de la nostra llengua en àmbits com l'oci, el treball, el comerç, la justícia i tants altres.
Ningú en canvi gosa dir que l'escola a la majoria dels territoris de l'Estat espanyol es practica la immersió en castellà, que per treballar a Madrid, a Cuenca o a Almeria (per dir alguns llocs, i també als Països Catalans) és un requisit saber parlar el castellà i a ningú se li acut dir que això sigui discriminatori per a qualsevol treballador o treballadora que no sàpiga aquesta llengua. Per no parlar ja de tota la legislació que obliga a conèixer el castellà i a fer-lo servir.
L'esperpèntic de l'assumpte arriba quan sentim al cap del PP andalús Javier Arenas dir que serà bel·ligerant contra la immersió si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva. Hem d'entendre doncs, que per aquest senyor el que determina la noció de nacionalitat és la sang i no el lloc de naixement? Ara resultarà que un nen o nena nascut a qualsevol territori dels Països Catalans és andalús si els seus pares són andalusos? O que els catalans d'origen andalús i que porten molts anys vivint i treballant a Catalunya no són ni seran mai catalans...? Feia temps que no escoltava teories tan retrògades respecte la nacionalitat, la ciutadania i la immigració... Àngela Merkel també es queixava de que els immigrants (quan es deixa de ser immigrant per cert? mai?) no s'havien integrat a Alemanya... com si aquest estat hagués donar moltes facilitats per a la integració fent servir el dret de sang per concedir ciutadania i nacionalitat.
Per Acebes els nens nascuts a Andalusia fills de la immigració procedent de l'altra riba de l'estret de Gibraltar no deuen ser andalusos, per que si ho fossin, també hauria d'impedir la seva educació en castellà la que se'ls estaria educant en una llengua diferent de la seva, oi? O ara resultarà que si es pot parlar de llengua pròpia dels territoris i no de les persones si aquesta és la castellana? Curiosament en aquests casos no es parla mai d'educar en la llengua materna dels i les infants. Això només és aplicable als nens i nenes de família castellanoparlant en territoris que tenen altres llengües. Més cinisme impossible...
Però molta culpa també la té l'autoodi que existeix respecte la nostra llengua. El darrer exemple el vam tenir amb el Premi Llull d'aquest any. Núria Amat (atenció al cognom, que no és Rodríguez ni Gutiérrez...) el va guanyar amb la primera obra que escrivia -segur?- en català després d'una àmplia carrera d'escriptora en castellà. Indiferentment de la qualitat de l'obra i de les martingales existents als premis literaris promoguts per les grans editorials com Planeta, aquesta persona és una defensora del bilingüismo, és a dir, de les tesis supremacistes del castellà que defensen PP, Ciudadanos i la resta de la caverna mediàtica. Fins i tot havia comparat la política lingüística de la Generalitat catalana amb el nazisme. Però ja se sap... la pela és la pela, fins i tot pels defensors de la lengua del imperio, perdó, de la lengua común, encara que siguin “de casa”.
ps quan donà la raó a Puigcercós, quan en plena campanya digué allò sobre la salut fiscal andalusa; es veu que als mateixos Matins va dir que la independència era la solució - és el de la senyora Montserrat Nebrera, que tot i ser de dretes i muntar un partit minoritari de lliberals catalans, s'ha adherit a la consulta de Barcelona el 10 d'Abril (ARA). És simptomàtic - així amb la que jo estimo una de les millors adhesions, la de Justo Molinero - aquest tipus d'adhesions perquè vol dir que la independència cal fer-la entre tots, es vingui d'on es vingui i es pensi el que es pensi. Oportuna és aquella frase que tant m'agrada, Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on véns, sinó a on vols anar. És a dir, primer independitzem-nos, i després ens barallarem entre nosaltres. El problema d'això és que la conjunció de totes les forces independentistes és difícil. SI té un problema que es diu Laporta i un altre que es diu Reticència a unir-se, perquè sembla ser que tot i voler fer un projecte paternalista - "unim-nos, però sota el meu lideratge" - el cert és que està aconseguint mantenir dins un partit el comunisme del PSAN amb la burgesia simbolitzada per Laporta. Indica el camí, però el que ha de fer és caminar, no cobrar entrada.
. No s'ha informat al Congrés més enllà de la Mesa, i és el grup mixt - on hi ha IU - qui més ha protestat, entre d'altres com el PNB. Sembla ser que el 2006 hi va haver moviment d'alguns partits per evitar que el dictador de Guinea - un tal Obiang - entrés al Parlament quan va venir de visita a Espanya. I Duran i Lleida n'ha dit alguna cosa, com ara que s'indemnitzessin els espanyols que vivien allà quan Guinea es va independitzar, sembla ser que es van perdre bastantes plantacions. En tot cas, segons Vilaweb "Però, segons fonts del congrés, el viatge es fa per invitació del govern guineà i per parlar amb l'executiu d'Obiang dels interessos de les empreses espanyoles que treballen en aquell país". Vaja, que Espanya interpreta el seu paper de metrópoli, i manté relacions amb el governant despòtic d'allà, que assegura la relació comercial neocolonial: Tú poses la mà d'obra barata i la matèria prima i jo hi fabrico per muntar-ho i vendre-ho fora a preus d'escàndol."Article 32. Naturalesa i funcionament
1. L’Assemblea d’Estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres és l’òrgan de representació, deliberació i decisió en les matèries pròpies del seu àmbit. L’Assemblea s’ha de regir d’acord amb l’article 149.i dels Estatuts de la UAB, que garanteix el dret dels estudiants a associar-se lliurement."
2. L’Assemblea d’Estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres es regeix pel seu propi reglament, la ratificació del qual és competència de la Junta Permanent. Aquest reglament ha de garantir la representació de tots els estudiants de la Facultat.
Acabo de leer un libro extraordinario. Un tocho enorme de tamaño folio y casi mil páginas. Requetés, se llama, y trata sobre la actuación de los voluntarios carlistas en la Guerra Civil. Lo abordé con reparos, pues los cruzados de la Causa nunca fueron santo de mi devoción. Cuando lees a Baroja y Valle Inclán de jovencito, hay fanatismos místico-castrenses que ya no te caen simpáticos nunca. Mucho menos cuando, mirando hacia atrás y hacia adelante, uno acaba comprendiendo el estrecho parentesco de aquellos curas de boina roja, que en el siglo XIX bendecían bayonetas antiliberales, con los curas vascos que, durante la última mitad del siglo XX, en otras sacristías que de algún modo son la misma, empollaron y siguen empollando el huevo asesino de la serpiente. Pastores de almas para los que, en el fondo, Josu Ternera y sus compadres, arrepentidos o sin arrepentir, no dejan de ser otra cosa que respetables generales carlistas.
Sin embargo, reconozco que Requetés ha sido una agradable sorpresa. Pese a los avales del prólogo de Stanley Payne y el epílogo de Hugh Thomas, lo abrí con cautela, esperando indigestión de rosario, escapulario y detente bala. Pero resulta que no. El libro, dotado de un despliegue fotográfico que por sí mismo lo convierte en documento extraordinario, es una minuciosa relación, con testimonios en primera persona, de cómo vivieron la guerra los combatientes de los tercios de requetés que en los más duros frentes de batalla lucharon contra la República. Testimonios, en su mayor parte -no mezclemos churras con merinas-, de gente que se partió la cara de igual a igual; no ratas de retaguardia, madrugada y tiro en la nuca. Que también los hubo.
No falta ideología en el libro, claro. Aquellos hombres y mujeres que vivieron la guerra en primera persona, tanto en los frentes como en los hospitales y en la retaguardia, añaden, a veces, su visión del mundo y de España. Pero eso suele ser secundario, y cede paso al caudal de hechos vividos, al relato de historias personales de trincheras, dolor y muerte, y también de solidaridad, compasión, camaradería y heroísmo. De 60.000 combatientes encuadrados en los tercios de requetés, 6.000 murieron en combate: uno de cada diez. Veteranos navarros, vascos, valencianos, catalanes, incluso andaluces, la mayor parte de los cuales no había cumplido entonces veinte años, cuentan con sobria naturalidad sus mil días de fuego, utilizados siempre como fuerzas de choque. Hombres al límite, en lugares donde todo se reducía a sobrevivir, matar o morir. Historias que en su mayor parte, motivos últimos al margen, podrían intercambiarse con las del otro bando: cuadrillas de amigos alistados en el mismo pueblo, muchachos de quince años que empuñaban el fusil junto a sus hermanos, padres y parientes. Desde la distancia del tiempo, abuelos que entonces fueron jóvenes vigorosos, a los que vemos en las fotos, todavía imberbes, pasando el brazo por encima del hombro de compañeros que se quedaron atrás para siempre, recuerdan con singular ecuanimidad sus peripecias entre amigos y enemigos. Y a menudo, el aliento de lo real estremece al lector-oyente como nunca podría hacerlo un relato ficticio de guerra o aventuras.
Lo que hace tan valioso Requetés es que Pablo Larraz y Víctor Sierra, sus autores, recogen esos testimonios y dejan el juicio último al lector. El libro plantea lo que, en mi opinión, es el único modo decente de alejar los fantasmas perversos de nuestra Guerra Civil: no juzgar a los protagonistas por sus ideas, sino por sus actos. En ese sentido, lo que hace aún más importante esta obra monumental es que casi todos los recuerdos provienen de hombres y mujeres muertos a poco de dar su testimonio. Eran los últimos carlistas supervivientes de la guerra, y habría sido una lástima que sus vidas se hubieran perdido para siempre en esta España analfabeta, oportunista, elemental, que confunde memoria histórica con rencor histórico. Y es curioso: en Requetés no se reconoce a los vencedores, porque en realidad sus protagonistas no lo fueron. Tras utilizarlos como carne de cañón, el franquismo los relegó al olvido; y los ex combatientes carlistas ni siquiera se beneficiaron de los privilegios que la nueva casta nacional, dueña del cortijo, disfrutó sin límites. Quizá por eso, un aire triste, resignado, recorre las páginas del libro. Una melancolía encarnada a la perfección en la figura de ese pastor navarro que, mucho tiempo después, vuelto a sus ovejas tras jugarse la vida peleando durante tres años, no conserva otro privilegio que llevar en su pobre morral los prismáticos de un oficial del ejército rojo al que mató en la batalla del Ebro.
