Una cosa necessària

Una cosa necessària. Això és el que posaré ara i aquí, les declaracions del ja famós minusvàlid Sebastián Ledesma Morán que apareix en una seqüència de fotos, de les que s'ha dit i es deia que eren un muntatge ja que la foto més publicitada, la primera, on més semblava una agressió en grup, eren una sèrie on es podia veure com els mossos passaven de llarg del Sebastián, i inclús jo mateix havia fet córrer la veu de què es digués que la foto era muntatge, quan en realitat el muntatge ha sigut de Puig i els Mossos. Imaginem, per un moment, fins a quin punt arriba el poder de la discòrdia i dels mitjans que no és fins ara que s'ha destruït aquesta confusió generalitzada al voltant d'aquest fet, així com falta veure si l'altra foto de l'indigent que sembla ésser agredit també és certa o no. Sobre el cas del Ramiro, pot semblar que evidentment no el van agredir - rascades a la cadira, és a dir, allò esperable dins d'una càrrega policial - però va estar a punt de rebre, si no és perquè els Mossos van tenir un punt d'astúcia, tot i que es veu cru, sense pelar i sobre la taula quina és la baixesa moral d'un cos policial anti-avalots, escollits - podem suposar - i seleccionats per les seves "aptituds".

"Els Mossos d'Esquadra van agredir-me"

La persona en cadira de rodes de les fotos del desallotjament denuncia que els Mossos el van intentar agredir rebent cops i rascades a la cadira

Participación | 01/06/2011 - 18:48h

Sebastian Ledesma Morán

Sóc la persona en cadira de rodes que apareix a nombroses fotografies de l'intent de desallotjament a plaça Catalunya i vull posar nom a les imatges que són objecte de controvèrsia. El meu nom és Sebastian Ledesma Morán, tinc 55 anys i vull deixar clares tres coses:

1) Que les imatges són un reflex cert del que allí va ocórrer.

2) Que el Mosso d'Esquadra no m'estava defenent

com han dit el conseller Felip Puig i alguns mitjans de comunicació, sinó que m'estava agredint, com així ho acrediten els cops i rascades que té la cadira al lateral esquerre, provocades per un cop de porra.

3) Que no vaig rebre cap cop al meu cos perquè el Mosso que m'amenaçava amb la seva porra (com s'aprecia a la foto) va ser aturat per un altre Mosso que li va dir: "No, joder, a ése no, que nos llevan al juzgado".

També vull deixar clar que no sóc ni un heroi, ni una vícti

ma, ni un "borroka" ni, molt menys un inconscient. Únicament sóc, ni més ni menys, un indignat més. Cada dia participo en les activitats de plaça Catalunya, en especial a la comissió de diversitat funcional, que entre d'altres tracta temes de discapacitat.

I podeu estar segurs que seguirem la protesta i la lluita pacifica, fins que aquest estat de coses desaparegui.

Hauré de portar al taller la cadira perquè la reparin, perquè si no pinten les rascades s'oxidaria. No sé ni m'importa gens si aquesta despesa anirà només a compte meu, que consti. El que em preocupa de veritat és que jo de jove vaig haver de córrer davant dels grisos i que aquesta policia, que considerava meva, m'ha fet córrer davant seu. A veure com li explico ara a les meves filles que aquesta és la policia que nosaltres demanàvem.

Durant la càrrega policial vaig sentir diversos Mossos dient, en castellà tots per cert: "¿Qué hace este hombre aquí? ¡Llévenselo! ¡Llévenselo!". Estic fins al monyo que es qüestioni perquè era jo allà: tinc tot el dret i tot el deure de ser-hi com a indignat. Per què no volien que hi fos? Per què els dificulto repartir cops de porra a plaer? I trobo molt greu

que es generi polèmica per la possibilitat que m'hagin pegat a mi i en canvi sembla que no importi que altres persones sí que fossin agredides o patissin crisis d'ansietat severes. Tots som iguals davant la llei i tenim el mateix dret de manifestació i de legítima defensa, en especial davant d'una agressió gratuïta com la de divendres passat.

Els qui eren darrere la meva cadira, a qui els Mossos van atonyin

ar, hi eren perquè jo els vaig dir que s'amaguessin allà, convençut que a mi no em farien gran cosa. Ningú em va manipular ni calia protegir-me dels meus companys indignats, com s'ha dit. Només m'he sentit manipulat per la versió de Felip Puig sobre l'actuació policial i només m'ha calgut ser protegit dels seus Mossos.

Estàvem fent resistència pacífica als accessos a la plaça, per impedir que sortissin els camions amb les nostres pertinences. Com s'ha pogut comprovar, no hem pogut recuperar res del que es van endur, ni les firmes recollides, ni mòbils ni res. A més els han descarregat en un descampat com si fos un abocador.

Només vaig sentir por després del moment de les fotos, quan milers de simpatitzants envoltaven la plaça i escridassaven als Mossos. Vaig témer que es llancessin sobre ells, els Mossos responguessin i hi hagués una gran desgràcia. Van ser moments de molta, molta tensió. Van ser moments d'una altra època, d'una que creia que havíem superat fa temps.

I aquí us poso un dels cartells de la famosa web d'humor www.cuantarazon.com on hi ha un ràpid resum de la jornada del 27 de Maig del 2011, el dia en què per alguna estranya raó els Mossos d'Esquadra van mostrar la seva cara més fosca amb el Conseller d'Interior que més rius de tinta farà córrer, i més hòsties repartirà. I no, no seran consagrades, malgrat que també li agradin. El dia en què amb una suposada i innecessària neteja de la plaça es va mig intentar desallotjar l'acampada i la resistència pacífica d'una protesta justa i necessària rebé per contestació la porra, la vio

lència, la repressió, la millor, més explícita i clarivident prova de que el Moviment dels Indignats està donant allà on més mal fa, està posant el dit a la llaga, està denunciant el que mai cregueren que denunciarien. Ladran, luego cabalgamos.









Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm dies kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

El primer museu

Aquesta és una cosa que m'ha fet gràcia reproduir aquí, perquè no en tenia cap notícia. És un dels blogs de l'ARA.cat, el que parla sobre Ciència, tot i que és arqueologia.

El primer museu

Quan es parla de història antiga, de seguida pensem en uns quants períodes molt determinats. L’imperi romà, l’època hel·lènica, els faraons egipcis,… i poca cosa més. Alguna referència a Troia, Pèrsia i algun altre imperi que es confon amb la resta perduts en la nit dels temps. Com a bons europeus, la majoria desconeixem pràcticament tot el que fa a historia del Japó, la Xina, l’Índia o les cultures americanes.

El motiu suposo que és només per proximitat en el temps i en la cultura. La nostra societat és l’hereva de l’imperi romà, que va prendre com a referent en moltes coses bona part de la cultura grega. Molts dades històriques ens han arribat a través de la mirada dels romans, de manera que estan inevitablement esbiaixades.

Per això, resulta curiós descobrir algun tret dels imperis menys coneguts i notar com de semblants podien ser a nosaltres en alguns aspectes. Podria semblar que l’interès per estudiar el passat és cosa nostra, i que els antics imperis són, únicament, l’objecte de la curiositat dels historiadors. Però el cas és que ells també experimentaven curiositat per conèixer el passat. També volien entendre les seves arrels històriques i culturals. I segurament ho feien amb el mateix aire de superioritat amb el que nosaltres els mirem actualment.

El museu més antic del que tenim notícia va obrir les seves portes a la ciutat de Ur, a l’antiga Mesopotàmia. Va ser al voltant de l’any 500 abans de Crist i tenien motius per mirar al passat. Ur era una ciutat amb més de dos mil anys d’història en aquell moment. De fet, la civilització sumèria es considera una de les primeres que van sorgir al planeta.

Però quan van fer el museu, l’època gloriosa d’Ur ja quedava molt enrere. El nou imperi babilònic s’havia forjat i Ur havia passat a ser només una ciutat secundària a l’ombra de Babilònia. I cap al final dels temps dels babilonis, la princesa Ennigaldi, la filla d’un dels darrers reis, anomenat Nabònides, va encarregar-se de recollir objectes pertanyents als períodes antics de la seva cultura. Sembla que va adquirir-ne, va fer excavacions i els va organitzar i etiquetar en el que ara es coneix com el Museu d’Ennigaldi-Nanna. L’afegit de Nanna al nom és perquè era també sacerdotessa de la deessa Nanna.

En realitat sembla que pare i filla compartien la passió pel passat. El rei Nabònides es considera el primer arqueòleg de la història ja que era ell qui encarregava les excavacions per trobar els objectes que la seva filla dipositava al museu. I el sentiment tampoc és difícil d’imaginar. Eren els hereus d’un imperi, d’una cultura que vivia els seus darrers moments. A punt de desaparèixer sota la pressió d’altres imperis més joves i amb més empenta. Era inevitable mirar al passat amb enyorança. Més si tens dos mil anys d’història de la teva ciutat per recordar.

El museu d’Ennigaldi-Nanna fa gràcia perquè va tornar una mica boigs als arqueòlegs que el van descobrir. En una excavació van començar a trobar objectes de diferents èpoques situats al mateix indret. Allò era molt estrany, fins que van trobar uns cilindres amb inscripcions que explicaven que eren aquells objectes. Eren les primeres fitxes museístiques que tenim notícia.

Una d’ella deia: ”Aquests són còpies dels maons que es troben a les ruïnes d’Ur, obra de Bur-Sense, rei d’Ur, que va trobar el governador d’Ur durant la recerca de la planta [del temple], i que jo vaig veure i descriure per meravellar als espectadors. “

Suposo que els hauria deprimit saber que dos mil cinc-cents anys més tard, pràcticament serien només un apunt en els llibres d’història, ocultats per l’esplendor dels imperis que vindrien després. També és una bona lliçó per recordar. No importa com de brillant ens sembli la nostra època. Amb el pas dels segles caurà en l’oblit excepte, potser, per alguns historiadors.

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Decàleg de fal·làcies #acampadabcn

No puc més que treure'm el barret davant d'aquesta descoberta de blog ja fa bastants mesos, i davant d'aquest decàleg quirúrgic de tots aquells a qui no els agrada el moviment. És aquí.

Endavant! Visca l'acampada i l'Assemblea!!

Decàleg de fal•làcies #acampadabcn

Setze dies de mobilització arran del 15M han generat una bateria d’arguments per desacreditar el moviment de l’#acampadabcn que ens disposem a rebatre:

1. Utòpic. Titllar el moviment d’utòpic per despatxar en un mot les propostes concretes ha esdevingut tot un clàssic. L’#acampadabcn proposa coses tan poc sospitoses d’utopisme com ara reformar alguns aspectes del sistema electoral, revisar els sous dels càrrecs electes o gravar les transaccions financeres. Propostes que trobem a programes electorals de partits polítics o al mateix Parlament europeu.

2. Virtual. El coixinet d’#acampadabcn fa que alguns pensin que tot plegat és un invent de Twitter i Facebook. Una volta per Plaça Catalunya cap allà les 10 del vespre permet un bany de realitat, les noves tecnologies són el mitjà. Allò virtual és real.

3. Anàrquic. La falta d’organització dels primers dies ha estat superada per una eficiència autoorganitzativa inaudita. La subdivisió en comissions, ordres del dia i assemblees de barris fan pensar que el moviment ha sabut anar més enllà de la desorganització inicial.

4. Visceral. Els sentiment d’indignació per la crisi o el funcionament del sistema polític motiva molts participants. Però si hagués estat estrictament visceral probablement ja no seria a plaça Catalunya, la indignació a cop calent fa dies que es va temperar.

5. Juvenil. Malgrat que els acampats són majoritàriament joves, la necessitat de formular propostes és compartida per un segment més heterogeni de la població pel que fa l’edat.

6. Violent. La resistència pacífica a la polèmica actuació policial del passat divendres, una situació que s’allargà diverses hores i podia derivar en disturbis, demostra un rebuig clar als mètodes violents.

7. Malcriat. La suposada irresponsabilitat del moviment al no voler desallotjar la plaça ha quedat desmentida per la mateixa autoritat dels Mossos d’Esquadra que gairebé ha elogiat el gest de recollir la plaça durant la celebració blaugrana.

8. Tossut. La insistència a ocupar la plaça, un espai públic, ha aixecat crítiques. La decisió de delegar el moviment a assemblees de barri, que previsiblement es prendrà durant els propers dies, fa pensar que ocupar la plaça no s’ha convertit en un fi.

9. Anticatalà. L’assemblea de plaça Catalunya no ha abordat la qüestió catalana, tot just fa dos dies va constituir una comissió sobre l’autodeterminació, però sí que ha tocat qüestions relacionades amb l’agenda política del país com ara les retallades. La #catalanrevolution ha agafat força els darrers dies, sobretot a les acampades de comarques.

10. Efímer. Molts havien apuntat que la mobilització es dissoldria aviat pel seu caràcter espontani circumscrit al període electoral. Però el moviment ha anat més enllà i sembla ser que va camí de constituir-se en quelcom més que una acampada puntual, més que una tenda és un bungalow del moviment. El temps en determinarà la transcendència.

Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm II kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Vídeo a YouTuBe: Debats sobre l'autodeterminació a la pl. Catalunya

Aquest és un dels vídeos dels debats a la Comissió que debat el dret a l'autodeterminació a la plaça Catalunya. Encara no li he pogut treure tot el suc, però és súmmament interessant.



Aquí






Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm III kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Carta anònima d'un Mosso d'Esquadra.

Carta anònima d'un suposat Mosso d'Esquadra sobre els brutals fets del divendres 27 de Maig del 2011 pel matí. Tal i com estan les coses, no sé fins a quin punt és autèntica, però el que és innegable és que és convincent, i té la força de la realitat, de poder ésser real. Jo la he trobat aquí.

CARTA ANÒNIMA D'UN MOSSO D'ESQUADRA


Bones a tots els ciutadans i ciutadanes lliures,


Em presentaré com a ciutadà anònim perquè sóc Mosso d'Esquadra i la llibertat d'expressió interna del Cos no em deixa un altre camí que aquest anonimat que detesto.


Us volia transmetre la meva indignació per tot el que hem viscut en aquests tretze dies, però sobretot pels fets esdevinguts ahir en el desallotjament de Barcelona i de Lleida.


Fa molts anys que vaig accedir al Cos de Mossos i ho vaig fer creient que en una democràcia la policia és un servei públic vital per la convivència.


Un servei públic que ha d'estar al costat de tots els ciutadans i ciutadanes que creiem en la llibertat lligada a la responsabilitat. Un servei públic que ha d'atendre la prevenció dels delictes i la seva persecució, entre d'altres coses, i sempre, tal i com ens ho van ensenyar a l'escola de policia, amb els principis de CONGRUÈNCIA, OPORTUNITAT I PROPORCIONALITAT establerts amb la constitució que els nostres pares i mares van refrendar.


Ahir vaig plorar. Molt. Primer d'indignació i ràbia al veure com tot un seguit de ciutadans i ciutadanes que es manifestaven de forma pacífica van ser breutalment apallissats; després de vergonya; perquè, que els hi explicaré ara als meus fills si em pregunten sobre les càrregues efectuades? I al meu veí? I al meu amic?


Sóc un ciutadà més, sóc un indignat més, crec en la llibertat i en la no violència, de fet se'm va ensenyar a l'escola de policia. I jo li pregunto al conseller Puig: i vostè hi creu? Com va poder donar una ordre com la que va donar? Així vol garantir el respecte que tots els mossos volem dels nostres conciutadans?


Ahir no ens vam guanyar cap respecte. Ho sento, però algú ho havia de dir. Ahir vam trencar a pals el que és una revolta del pensament crític i pacifista. Ahir el conseller Puig va aconseguir que els antiavalots fessin avalots. Ahir el conseller va aconseguir indignar-me a mi, a la meva família, als meus amics i veïns, a molts d'altres companys del cos, que per por a les represàlies internes no volen pronunciar-se.


Ahir els sindicats de Mossos no van emetre els seus comunicats amb contundència en contra d'aquella operació macabra contra ciutadans i ciutadanes, però és clar, per si no ho sabeu, al juliol hi ha eleccions sindicals al Cos, i de la mateixa forma que en el món de la política, val més un vot que una persona.


El respecte que demanem, conseller, el guanyarem amb el treball diari, amb la proximitat amb la ciutadania de la qual també en formem part, perquè els nostres fills van a l'escola i comparteixen vivències amb d'altres nens i nenes, comprem en els mateixos mercats i comerços, ens sentim estafats per la classe política, per les grans corporacions i bancs.


És per tot això que no entenc l'operació policial engegada ahir per desallotjar ciutadans i ciutadanes que de forma pacífica han estat movent la consciència col·lectiva per demanar transparència en els institucions que emanen del poble. Per demanar una democràcia participativa en tots aquells factors que afecten a les nostres vides, per demanar justícia, per demanar la persecució de tots aquells polítics que fent ús dels seus càrrecs han estat corruptes, que la jubilació d'un polític sigui la de qualsevol altre ciutadà, que no tinguin duplicitat de càrrecs i sous. En definitiva, que el polític sigui un ciutadà més, que de forma lliure i responsable col treballar en el món de ella política i pel poble.


Avui continuo plorant quan em venen a la ment les terribles imatges d'ahir, i que vostè, conseller, va intentar justificar davant de la premsa. Des de la meva modesta opinió: no hi ha justificació possible en aquella intervenció. Vostè no està a l'alçada de representar el Cos de Mossos. Vull un comandament que faci de cirurgià, que amb cura i respecte tregui qualsevol element que trenqui la convivència pacífica de la societat, no vull un carnisser, no m'agrada la sang.


Jo sóc un ciutadà, jo treballo de Mosso d'Esquadra, jo vull una policia al servei del poble i no del polític de torn. Jo he triat estar al costat del poble, del meu veí, del meu amic, dels meus conciutadans, de lluitar amb ells per la via pacífica i sense violència per assolir un món més just, un món on tothom hi tingui cabuda, on la participació no sigui tant sols la llençada d'una papereta dins d'una urna, vull pensar i vull sentir, per sobre de tot, un futur millor pels meus fills. O és que potser, conseller, vostè no ho vol?


Alerta! Conseller i polítics de diversos colors, l'era dels crits dels silencis s'acaba, ara s'inicia el temps de les veus que s'alcen sense violència i que us reclamen: RESPONSABILITAT I HONESTEDAT.

Ah, i visca l'#acampadabcn!!




Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm III kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

L'Anglada i jo.

Article d'avui al diari ARA de l'Albert Om.

L'Anglada i jo

ALBERT OM

| Actualitzada el 28/05/2011 00:00

L'Anglada i jo ÀLEX GALLEGO

Vam néixer al mateix carrer de Vic, tu set anys abans que jo. Eres el pinxo del barri, el que va fumar abans que ningú, el que anava més espitregat, el que perseguia les nenes, el que era al mig de totes les baralles. El mateix milhomes d'ara.

Als anys 70, Can Grapes era un pub mític de Taradell. Els que érem nens sentíem explicar mil històries del que passava allà dins. Per això, amb 11 o 12 anys, ens passàvem tardes senceres fent guàrdia a la porta. Quan l'obrien, ens escolàvem per entre les cames dels grans i ens hi estàvem un minut amb els ulls esbatanats per impregnar-nos d'aquell ambient, fins que l'amo ens agafava de l'orella i ens feia fora. Tu ni et fixaves en aquells nens, però jo recordo haver-t'hi vist unes quantes vegades i en unes quantes trifulgues.

No et vaig retrobar fins a deu anys més tard, quan jo ja treballava de periodista a El 9 Nou i tu eres el líder de Fuerza Nueva. El rei de la ultradreta vigatana, que cada dos per tres es passejava per la ciutat amb una relíquia com Blas Piñar i organitzava viatges nostàlgics al Valle de los Caídos. Et vaig entrevistar l'any 1989 i em vas dir que sí, que amb Franco vivíem millor. Es va acabar Fuerza Nueva i després va venir una cosa que es deia Adelante España, més tard el Frente Nacional i també Dios-Patria-Justicia, sempre en la marginalitat, sempre buscant brega amb el primer que se t'encarés. El Blas Piñar es va fer gran i tu ho vas provar amb el Ruiz Mateos. També vas anar a les seves llistes electorals i també ens el vas fer venir a Vic. Misèria i companyia, una altra vegada. Continuaves buscant un espai al món i vas arribar a anar de número 2 a la candidatura del Partit Popular de Vic. Per provar que no quedi.

Fins que amb la immigració vas pensar: "Aquesta és la meva". Per això, quan ara proclames que els de fora han de respectar els nostres costums i les nostres tradicions, me'n recordo de com les respectava el teu estimat Franco. Quan et sento dir que la immigració és una amenaça per a la identitat de Catalunya, penso: però des de quan et preocupa a tu la identitat de Catalunya? Els immigrants te la porten fluixa. No hi ha cap ideologia darrere teu. Només aquell milhomes que ja eres de jove.

Ah, i no estic d'acord que primer els de casa. Vam néixer al mateix carrer, i a davant teu hi faria passar molta gent. És igual on hagin nascut.

Si vols destacar i no tens talent, has d'anar a contracorrent. Com tu tota la vida. Finalment t'has fet un nom, això és veritat. Però t'has quedat sense la teva gran promesa: ser alcalde de Vic el 2011. A Catalunya has crescut: ja tens el 0,7% del total de regidors.

Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm V kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Cediendo el paso. O no.

Doncs sí, aquí us poso l'últim article de l'Arturo Pérez-Reverte - el de l'1 de Maig - perquè hi estic molt d'acord. No només és comprensible que s'estigui arribant - sense saber-ne la magnitud - a cotes d'estupidesa humana molt altes, sinó que ja no se sap com actuar. El simple i demolidor raonament de l'últim paragràf, segurament portarà cua - o seria esperable - malgrat que P.-R. hagi deixat clar a totes les seves novel·les el seu respecte a la dona, tenint abundants dones protagonistes a les seves novel·les i posicionant-se en contra del masclisme. El que vinc a dir és que el raonament del nen és demolidor perquè l'argument de no agredir una dona és adult. És a dir, els nens són cruels i moltes vegades sense una moral formada, i els enfrontaments entre nens - entre sexes o no - són habituals fins que aquests no creixen; per qualsevol raó vana, i acaben igual que començen, per una tonteria, arribant fins i tot a invertir aliances i barallar-se contra l'amic anterior. Fins que comprenen que l'últim que han de fer precisament amb una noia - perquè tots sabem que arriba un moment en que ja no són nenes - és pegar-la o enfrontar-se amb ella. La violència de sexista prové de la mala comprensió d'aquesta nova relació "adulta" entre home i dona, no pas en les rebequeries o les baralles de pati d'escola. Penso que el cas que Reverte explica del nano aquest té un clar distorsionador: una professora inculcant una idea de complexitat adulta a un nen que no ha fet el canvi i per tant no comprendrà - com la seva contestació demostra - del tot la dimensió del que se li està dient. Malgrat sigui lícit renyar un nen que molesti a classe.

Cediendo el paso. O no

XLSemanal - 02/5/2011

Una de las cosas que estamos logrando entre todos es el desconcierto absoluto en materia de corrección política. El bombardeo de estupidez mezclada con causas nobles y la contaminación de éstas, los cómplices que se apuntan por el qué dirán, la gente de buena voluntad desorientada por los golfos -y golfas, seamos paritarios- que lo convierten todo en negocio subvencionado, la falta de formación que permita sobrevivir al maremoto de imbéciles que nos inunda, arrasa y asfixia, ha conseguido que la peña vague por ahí sin saber ya a qué atenerse. Sin osar dar un paso con naturalidad, expresar una opinión, in

cluso hacer determinados gestos o movimientos, por miedo a que consecuencias inesperadas, críticas furiosas, sanciones sociales, incluso multas y expedientes administrativos, se vuelvan de pronto contra uno y lo hagan filetes.

Voy a poner dos ejemplos calentitos. Uno es el del amigo que hace una semana, al ceder el paso a una mujer -aquí sería inexacto decir a una señora- en la entrada a un edificio, encontró, para su sorpresa, que la individua no sólo se detuvo en seco, negándose a pasar primero, sino que además, airada, le escupió al rostro la palabra «machista». Así que imaginen la estupefacción de mi amigo, su cara de pardillo manteniendo la puerta abierta, sin saber qué hacer. Preguntándose si, en caso de tratarse de un hombre, a los que también cede el paso por simple reflejo de buena educación, lo llamarían «feminista». Con el agravante de que, ante la posibilidad de que el supuesto varón fuese homosexual -en tal caso, quizá debería pasar delante-, o la señora fuese lesbiana -quizá debería sostenerle ella la puerta a él-, habría debido adivinarlo, intuirlo o suponerlo antes de establecer si lo correcto era pasar primero o no. O de saber si en todo caso, con apresurarse para ir primero y cerrar la puerta en las narices del otro, fuera quien fuese, quedaría resuelto el dilema, trilema o tetralema, de modo satisfactorio para todos.

Pero mi drama no acaba ahí, comentaba mi amigo. Porque desde ese día, añadió, no paro de darle vueltas. ¿Qué pasa si me encuentro en una puerta con un indio maya, un moro de la morería o un africano subsahariano de piel oscura, antes llamado sintéticamente negro? ¿Le cedo el paso o no se lo cedo? Si paso delante, ¿me llamará racista? Si le sostengo la puerta para que pase, ¿no parecerá un gesto paternalista y neocolonial? ¿Contravengo con ello la ley de Igualdad de Trato o Truco? ¿Y si es mujer, feminista y, además, afrosaharianasubnegra? ¿Cómo me organizo? ¿Debo procurar que pasemos los dos a la vez, aunque la puerta sea estrecha y no quepamos?... Pero aún puede ser peor. ¿Y si se trata de un disminuido o disminuida físico o física? ¿Cederle el paso o la pasa no será, a ojos suyos o de terceros, evidenciar de modo humillante una presunta desigualdad, vulnerando así la exquisita igualdad a que me obliga la dura lex sed lex, duralex? ¿Debo echar una carrerilla y pasar con tiempo suficiente para que la puerta se haya cerrado de nuevo cuando llegue el otro, y maricón, perdón, elegetebé el último?... Por otra parte, si de pronto me pongo a correr, ¿se interpretará como una provocación paralímpica fascista? ¿Debo hacer como que no veo la silla de ruedas?... O sea, ¿hay alguien capaz de atarme esas moscas por el rabo?

Y bueno. Si a tales insomnios nos enfrentamos los adultos, que supuestamente disponemos de referencias y de sentido común para buscarnos la vida, calculen lo que está pasando con los niños, sometidos por una parte al estúpido lavado de cerebro de los adultos y enfrentados a éste con la implacable y honrada lógica, todavía no contaminada de gilipollez, de sus pocos años. El penúltimo caso me lo refirió una maestra. Un niño de cuatro años había hecho una travesura en clase, molestando a sus compañeros; y al verse reprendido ante los demás, un poco mosca, preguntó quién lo había delatado. «Fulanita, por ejemplo -dijo la maestra señalando a una niña rubia y de ojos azules-, dice que eres muy travieso y no la dejas trabajar tranquila.» Entonces la criatura -cuatro años, insisto- se volvió despacio a mirar a la niña y dijo en voz baja, pero audible: «Pues le voy a partir la boca, por chivata». Escandalizada, la maestra le afeó la intención al niño, diciendo entre otras cosas que a las niñas no hay que pegarles nunca, etcétera. Que eso es lo peor del mundo, lo más vil, cobarde y malvado. Y entonces el enano cabrón, tras meditarlo un momento, muy sereno y muy lógico, respondió: «¿Por qué? ¿Es que no son iguales que los niños?».

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies nonae maii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Recull d'articles i escrits internautes

Poso un recull d'articles d'actualitat, trets de Internet. El primer, és del Carles Garcia, tret d'aquí, el seu bloc.

Sóc més fort que tu

Estat Espanyol, 2 de maig de 2011. Suposat país democràtic:
- Permeten presentar-se a les eleccions als partits feixistes d'extrema dreta
- Prohibeixen una candidatura independentista basca, que ha renunciat a la violència. Prèviament n'havien prohibit una altra.
El món, 2 de maig de 2011:
El país suposadament més lliure i democràtic del món, envaeix la casa on s'amagava el terrorista més buscat del planeta i planta una bala al seu cap que acaba amb la seva vida.
Si tu mates, jo mato. Intercanvi equivalent?
Amb la mort de Bin Laden, els familiars de les víctimes ja estan tranquils? Ja no senten la pèrdua? Què ha canviat a les seves vides?
...
Si vivim en un món democràtic, per què aquestes coses?
No tenen dret els bascos a triar un partit independentista?
No té dret tothom a un judici just, per assassí que sigui?
Crec que el fet d'assassinar un terrorista fa més assassí tot un país sencer, que al propi terrorista... I a més a més, quan ho celebren com si haguessin guanyat qui sap què.
Tu em pegues i jo m'hi torno. Això és la llei del més fort. No ens enganyem.
...I que no ens enganyin.

El segon, és d'un tal Ignacio Escolar, i surt del blog de'n Joan Gil, aquí.

Un demócrata trasnochado

Debo de ser un demócrata trasnochado, pero prefiero los juicios a los asesinatos de Estado. Debo de ser un blando, pero no creo en la pena de muerte ni mucho menos en las ejecuciones extrajudiciales. Debe de ser sospechoso esto que digo, porque antes de seguir voy a tener que dejar muy claro, para que nadie manipule mis palabras, que detesto la violencia, que detesto el terrorismo, que detesto a Al Qaeda y que no creo en el infierno, pero si existe tal cosa se inventó para asesinos como el difunto Osama Bin Laden.

Debo de ser un pacifista peligroso, pero aún soy de los que defienden que el fin no justifica los medios; que la Justicia no tiene nada que ver con un tiro en la cabeza y un cadáver lanzado por la borda hasta el fondo del océano. Debo de ser un antiguo, o tal vez alguien demasiado moderno, porque ojalá que la ley del Talión se hubiese quedado enterrada en la tumba del rey Hammurabi, hace más de tres mil años. Debo de ser un pesimista, porque creo que este mundo retrocede y vivimos una contrarreforma en lo económico pero también en lo político; porque me temo que las democracias que ayer felicitaban al Nobel de la Paz Obama hoy no firmarían la Convención de Ginebra o la Declaración Universal de los Derechos Humanos.
Debo de ser un utópico, porque defiendo que ni siquiera si se demuestra que la pista para cazar a Bin Laden salió de un prisionero de Guantánamo, como ya se ha filtrado, quedaría justificada la tortura o el limbo jurídico de esos “enemigos” que ni siquiera saben de qué están acusados. Debo de ser un aguafiestas inoportuno, por afirmar que la venganza no es Justicia; por recordar que hasta los nazis tuvieron un juicio en Núremberg que hoy negamos a los terroristas de Al Qaeda.

I l'últim és un editorial del RacoCatalà.com, diari digital al qual no solc entrar - un cert intereconomisme - però del qual surten perletes com aquesta.

Quan tot fa olor d'ETA

En general a les terres basques hi ha poques coses que no siguin ETA · Tant fa que compleixin la llei de partits fil per randa, la seva olor d'abertzales els delata

Bildu també és ETA, diuen la justícia i el govern espanyols. Com Sortu, que també era ETA. Com EHAK, ANV o Batasuna també ho van ser al seu dia. En general a les terres basques hi ha poques coses que no siguin ETA. I això que Bildu és una coalició formada per un partit que és legal des de 1986 a l'Estat espanyol -escisió del PNV- i un altre que també ho és, Alternatiba -recent escisió d'IU-EB- amb independents abertzales. Perquè, és clar, tots els abertzales són ETA. I els veïns dels abertzales, els seus perruquers, la cosina del seu dentista que viu a Burgos i el professor que va donar classe al germà d'un noi que va passar pel davant d'Otegi un dia plujós. L'acte del Suprem considera que un miler dels vora 3.500 candidats de les llistes de Bildu tenen "vincles" amb ETA. Vincles què vol dir? Vol dir això, vincles. Que si un germà per aquí, un amic per allà, una xicota, el seu cunyat, un amic, algú que va votar ANV, el que els va llogar la cola d'enganxar cartells ...

Com amb Sortu, és igual si Bildu va voler deixar clar durant la seva presentació que les llistes que han elaborat per a les eleccions "són plurals" i "compleixen totalment la legalitat en el temps i en la forma", fet pel qual no esperen tenir problemes per ser presents als comicis. Tant fa que tots els membres de les llistes hagi signat un "codi ètic" on rebutgen explícitament l'ús de la violència i expressen el seu compromís "per les vies exclusívament polítiques, pacífiques i democràtiques" per al seu projecte polític.

Com amb Sortu, Bildu és ETA perquè els magistrats, la fiscalia i el govern espanyols "ho intueixen". La llei espanyola de partits exigeix que els partits polítics condemnin els atemptats d'ETA i rebutgin les seves accions armades. Sortu i Bildu així ho han fet, els estatuts dels primers i el programa dels segons així ho afirma. Però no els ha servit per a res, Bildu és ETA perquè fa olor d'abertzale i la justícia espanyola ho ha intuït. No calen proves, la justícia "no es creu" els estatuts i les afirmacions dels partits. Com amb Sortu, interpreten que aquesta voluntat de complir la llei és "estètica" però que realment no es creuen allò que signen, tot i que no ho poden demostrar.

I és que a Euskal Herria queda poca cosa que no sigui ETA. No és ETA el popular Jaime Mayor Oreja, no ho és el lehendakari socialista Patxi López, ni ho és Antonio Basagoiti, cap del PP basc.

Algú a Espanya haurà d'aclarir algun dia com caram esperen que el món abertzale defensi les seves idees de forma pacífica si declaren il·legal o deixen fora de les eleccions qualsevol partit que organitzen per participar-hi al marge d'ETA. No era aquesta la gran demanda de la societat espanyola a l'esquerra abertzale? "Deixeu la via violenta i aposteu pel joc democràtic". "O urnes o bombes" va arribar a dir el ministre espanyol d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, el 2010. I quan finalment fan el pas, els il·legalitzen perquè estan "vinculats" (com qui té un amic) amb altres abertzales.

I per postres, els acusen de, compte, "voler complir la llei". No era el que es volia, que complissin la llei -espanyola-? No és positiu que vulguin complir la llei, rebutgin ETA i participin del "joc de la democràcia"? Doncs no ho deu ser. El perfum d'ETA o de batasuno que sembla que porten els membres de Bildu o Sortu -un perfum que només poden olorar els jutges, fiscals i govern espanyols, del que no n'hi ha cap prova-, ho impedeix.

Si les llistes d'EA i Alternatiba "són ETA", què no ho és a Euskal Herria? EA fins fa quatre dies es presentava conjuntament amb el PNV al Parlament basc (de fet, n'és una escisió seva). El PNV també és ETA? I Aralar, no té vincles abertzales d'antigues forces il·legalitzades? I el PSE-PSOE, no ha votat algun cop el mateix que Aralar? I la gent que té coneguts abetzales?

I els 6 magistrats del Suprem que han votat a favor de deixar que Bildu participi a les eleccions? Són ETA, no? La conclusió és clara: tenim més ETA cada dia, més que ahir. Però ep, molta menys que demà.

En fi, que la cosa està malament. La baixesa y desapareguda qualitat de la antidemocràcia espanyola deixa cada cop el llistó més baix, l'assassinat de Bin Laden res solucionarà - què se'n pot esperar del país de la pena de mort! xD - i el món segueix rodant. Sobre l'assassinat, penso que Obama ha hagut de tenir bastanta sang freda per dir que s'alegra per la mort d'algú que ha mort "tants innocents, civils, homes, dones o nens"; podria estar tranquilament parlant de Bush, o d'ell mateix, com a president dels EEUU, que hauria de saber i conèixer fins a quin punt els estats occidentals actuals estan emmerdats de crims inconfessables. Posats a comptar morts, posem a la balança quants civils iraquians, o afganesos, han mort en els últims deu anys, i quants occidentals han sigut víctimes del terrorisme. Quines tortures practica la CIA, quants han sigut interrogats per arribar a Bin Laden. No, la mort de Bin Laden - si és que és certa, ja ningú pot confiar en res del que diguin els mitjans o els governs - no canvia res en un món tan fastigós.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm V nonae maii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Líbia, Gaddafi, Guerra, Petroli, ONU, EUA, UE, Democràcia, Líbia

No cal recordar a ningú el que ha estat l'actualitat libia de les últimes setmanes. El tema està molt candent, i cal posar els punts sobre les is. En primer lloc, Gaddafi és un dictador fastigós com un altre. A sobre, sanguinari, ja que està decidit a matar qui sigui - ha bombardejat manifestants, està fent la guerra civil als libis i portava 40 anys governant gràcies al petroli.- per seguir allà on és. Líbia té petroli, i Gaddafi s'ha mantingut al poder mentre ha pogut subministrar petroli a Occident. A canvi, aquest li enviava armes perquè mantingués aquest règim, que garantia l'exportació de petroli. I així successivament, fent-se fotos i reunions pels diferents governs occidentals.

Però el poble libi ha volgut sublevar-se contra el seu dictador fastigós, han vist com els disparava míssils i han comprès que estaven en una guerra civil, i així han actuat, acceptant-la i lluitant per aconseguir una nova líbia. Però ells sols no podien. Gaddafi tenia moltes i bones armes occidentals, avions per bombardejar i guanyar la guerra, petroli per mantenir-se i diners per contractar mercenaris sense casa ni arrels, veterans de les guerres africanes, que van començar a anorrear els rebels libis quan aquests controlaven oleoductes, pous i ports de petroli.

Occident ha vist que el nou govern libi podia ésser feble, i podien repetir la jugada d'Iraq: petroli a un preu millor. Per això la ONU ha actuat - lenta, com sol fer - i Occident s'ha posat a fer una nova guerra pel petroli, només que amb un context molt diferent, i potser amb el motiu afegit de l'equilibri polític de la zona. La Líbia lliure estava sent derrotada, Gaddafi torna a controlar pous, ports i oleoductes però Occident ha decidit canviar de comprador, així que Gaddafi ha arribat tard a Occident però Occident ha arribat tard als libis, perquè si haguessin tret els avions de Gaddafi des d'un principi la guerra ja hauria acabat, el petroli seguiria a un preu més o menys bo i els libis haurien sortit guanyant amb una democràcia nova i de matriu exclusivament líbia. Ara la guerra civil ha donat un gir de 180º i ja no acabarà fins que Gaddafi sigui derrotat, perquè l'entrada d'Occident només vol dir dues certeses: la primera, que Occident tornarà a sortir guanyant amb el petroli, la segona, que els libis podràn tenir un règim que sembli més lliure, perquè tots sabran que en realitat seguiran exportant el seu petroli al preu del comprador, però necessitaven Occident.

El dilema libi era triar entre el mateix dictador, que faria una escabetxina de rebels, o canviar de governant, i seguir com abans només que amb una democràcia més o menys demòcrata. Els libis necessitaven els avions, i per a això havien de pagar el preu petrolífer. O Gaddafi o Occident, sempre sortirien perdent, però la seva elecció ha sigut la que tenim, celebrar la decisió de la ONU i treure's de sobre al dictador fastigós. Ara, cal preguntar-se: Occident hauria intervingut si els libis no ho haguessin necessitat?

Segurament, perquè la oportunitat del petroli a un preu millor no es podia deixar escapar. Els dolents de la pel·lícula son tant Gaddafi com Occident, i els que sempre sortiràn perdent són els libis. Votant, això sí. Com a l'Iraq. En tot cas, hi ha una sèrie de certeses:

1. Líbia hauria d'estar millor sense Gaddafi. Líbia lluitava per la seva llibertat, i segurament per instaurar una democràcia pròpia.

2. Sense intervenció occidental, Gaddafi seguiria on és. Líbia estava perdent la guerra per culpa dels avions i les armes occidentals (entre els exportadors, Espanya).

3. Occident s'ha mogut pel petroli. No ha ajudat ni a Tunísia ni a Egipte a alliberar-se (crec que això serà decisiu en un futur, posa en evidència que el problema real és el petroli).

4. La democràcia que s'instauri amb ajuda occidental no serà plena, però serà millor pels libis que Gaddafi, malgrat no se solucioni el problema important de fons.

5. Occident corre el risc de posar-se en un nou Iraq. Gaddafi ja ha mencionat Bin Laden, i com s'allargui la guerra el terrorisme integrista islàmic tindrà una nova guerra on actuar, dinamitant les esperances de llibertat dels libis.


Les comparacions amb Iraq són inevitables, però hi ha molts interessats. Aquesta guerra la comença Zapatero, però si s'allarga el PP possiblement la continui. Igualment, des de l'esquerra el dilema és gros: deixar guanyar Gaddafi o donar suport a la intervenció armada occidental poden ser motius de crítica. A Iraq s'hi va actuar sense vergonya. Va ser una agressió en tota regla, sense cap suport a cap revolta dels iraquians, com passa a Líbia. De cara a la galeria, a Líbia, Occident està ajudant a la democràcia, no la està imposant enlloc. Però el tema petrolífer és el mateix, amb la qual cosa Occident està aprofitant la situació per fer el mateix que a Irak. Amb la diferència de que a Iraq ningú els va demanar que hi anessin, i Líbia en canvi necessitava abatre els avions de Gaddafi. Tanmateix, el nou crit de "No a la Guerra" crec que ja s'hauria d'haver canviat per "No a les guerres" perquè reclamar l'aturada de les agressions ara que entra Occident és hipòcrita, perquè la guerra ja hi era, Gaddafi ja la havia començat. Reclamar la retirada d'Occident és condemnar Líbia al Gaddafisme sanguinari. Hi han moltes guerres al món per reclamar la fi d'una.






Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm XIII kalendas aprilii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Terratrèmol + tsunami + alerta nuclear al Japó (i una perleta)

Bé doncs, el món va ple de la desgràcia del Japó, amb un terratrèmol brutal de 9'8 graus Richter mar endins i un tsunami devastador que ha posat en alerta tot el Pacífic. A sobre, a causa de les destrosses, un reactor nuclear al Japó, a la central de Fukushima, ha esclatat en imatges que esgarrifen, tot i que sembla que les fuites no són com a Txernòbil, malgrat s'hagi evacuat fins a 20 km a la rodona. S'havien aturat 11 de les 55 (!) centrals que té el Japó (ho dicta la llei en casos de terratrèmols greus), centrals que a sobre només cobreixen el 30% de la demanda nacional (cosa que sorprèn al país d'Hiroshima i Nagasaki). Aquest humil bloc se suma a les mostres de condol dels morts i desapareguts.




I després, he trobat una de les perletes que apareixen als nostres diaris digitals "intereconòmics", en forma d'articles més o menys assenyats. Es diu "Guerra contra el català", surt d'aquí, està escrit per una tal entitat anomenada Veu Pròpia, i sí sona a victimista, però no, està molt ben escrit i argumentat.

El títol d'aquest escrit pot semblar exagerat, però si analitzem els fets amb cura veurem que, en efecte, des de els sectors més espanyolistes i des de els ressorts de poder de l'Estat espanyol s'ha declarat la guerra al català, o com a mínim a qualsevol pretensió de que el català esdevingui la llengua d'integració, de cohesió social i de comunicació hegemònica als Països Catalans ja que aquesta funció està reservada a la llengua común, és a dir, la castellana o com molts diuen de manera poc innocent “espanyola”.

Els atacs contra la normalització del català no són nous, però ara estan agafant una inusitada virulència pròpia d'èpoques que molta gent pensava -erròniament- superades. La novetat, és que la sentència del Tribunal Suprem ha atorgat “carta blanca” i s'ha aixecat la veda. Ara tot val: atacar la immersió a les escoles (i desobeir la llei obertament com sembla ser que ja fa alguna escola si he de fer cas al que ja m'ha dit alguna persona), atacar a qualsevol demanda de requisit del català per treballar als diferents territoris de parla catalana, qüestionar qualsevol norma que reguli la utilització de la nostra llengua en àmbits com l'oci, el treball, el comerç, la justícia i tants altres.

Ningú en canvi gosa dir que l'escola a la majoria dels territoris de l'Estat espanyol es practica la immersió en castellà, que per treballar a Madrid, a Cuenca o a Almeria (per dir alguns llocs, i també als Països Catalans) és un requisit saber parlar el castellà i a ningú se li acut dir que això sigui discriminatori per a qualsevol treballador o treballadora que no sàpiga aquesta llengua. Per no parlar ja de tota la legislació que obliga a conèixer el castellà i a fer-lo servir.

L'esperpèntic de l'assumpte arriba quan sentim al cap del PP andalús Javier Arenas dir que serà bel·ligerant contra la immersió si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva. Hem d'entendre doncs, que per aquest senyor el que determina la noció de nacionalitat és la sang i no el lloc de naixement? Ara resultarà que un nen o nena nascut a qualsevol territori dels Països Catalans és andalús si els seus pares són andalusos? O que els catalans d'origen andalús i que porten molts anys vivint i treballant a Catalunya no són ni seran mai catalans...? Feia temps que no escoltava teories tan retrògades respecte la nacionalitat, la ciutadania i la immigració... Àngela Merkel també es queixava de que els immigrants (quan es deixa de ser immigrant per cert? mai?) no s'havien integrat a Alemanya... com si aquest estat hagués donar moltes facilitats per a la integració fent servir el dret de sang per concedir ciutadania i nacionalitat.

Per Acebes els nens nascuts a Andalusia fills de la immigració procedent de l'altra riba de l'estret de Gibraltar no deuen ser andalusos, per que si ho fossin, també hauria d'impedir la seva educació en castellà la que se'ls estaria educant en una llengua diferent de la seva, oi? O ara resultarà que si es pot parlar de llengua pròpia dels territoris i no de les persones si aquesta és la castellana? Curiosament en aquests casos no es parla mai d'educar en la llengua materna dels i les infants. Això només és aplicable als nens i nenes de família castellanoparlant en territoris que tenen altres llengües. Més cinisme impossible...

Però molta culpa també la té l'autoodi que existeix respecte la nostra llengua. El darrer exemple el vam tenir amb el Premi Llull d'aquest any. Núria Amat (atenció al cognom, que no és Rodríguez ni Gutiérrez...) el va guanyar amb la primera obra que escrivia -segur?- en català després d'una àmplia carrera d'escriptora en castellà. Indiferentment de la qualitat de l'obra i de les martingales existents als premis literaris promoguts per les grans editorials com Planeta, aquesta persona és una defensora del bilingüismo, és a dir, de les tesis supremacistes del castellà que defensen PP, Ciudadanos i la resta de la caverna mediàtica. Fins i tot havia comparat la política lingüística de la Generalitat catalana amb el nazisme. Però ja se sap... la pela és la pela, fins i tot pels defensors de la lengua del imperio, perdó, de la lengua común, encara que siguin “de casa”.

Per la resta de l'actualitat, el de sempre: Cainisme i divisió a l'independentisme - però amb greus contradiccions pel que fa a coalicions municipals, com si intentessin fer veure que capten la indirecta -; guerra civil a Líbia amb suposo que inminent intervenció de l'OTAN, mentre als altres països els dirigents corren a repartir caramels per evitar ser els següents a caure, i tot segueix mitjanament igual.







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm IV idus marcii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

ESPANYA NO ÉS, CAP DEMOCRÀCIA!!!

El PP valencià, des de la Generalitat Valenciana, ha tancat de cop i volta, mentre s'emetia la informació del temps, la senyal de TV3 a tota la Comunitat Valenciana. Milers i milers de llars s'han quedat amb la pantalla en negre, sobtadament i sense informació de cap tipus. Aquest atac inaudit i sense precedents a la llibertat d'expressió i a la (malmesa) salut de la llengua catalana demostra un cop més que Espanya no és democràtica, que no té cap interès en tot allò que surti de l'esquema nacionalista d'espanyolitat, i que no li tremola el pols a l'hora de tancar la senyal d'un "plumazo" d'una cadena de televisió pública a un territori extens de milions de persones. Es necessita una reacció per part de la ciutadania, fer extens el rebuig a un acte tan bàrbar com aquest, a un ninguneig d'aquesta magnitud a part de la població valenciana.

ESPANYA NO ÉS, CAP DEMOCRÀCIA!!!!!!








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XII kalendas marcii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Manifestació independentista al Twitter

Quants catalans hi ha al Twitter? Tinc la impressió que bastants, ja que quasi permanentment hi ha algun Trending Topic - el TOP10 de temes més mencionats al Twitter - sobre alguna cosa que té a veure amb Catalunya, com ara mateix, quan mentre escric això Quim Monzó és Trending Topic per un article fabulós a La Vanguardia sobre l'entrenador del Girona Raül Agné, que va plantar una roda de premsa després d'un partit per les protestes d'alguns periodistes perquè no parlés en català als periodistes catalans (aquest és l'article). Per cert, que té tot el suport d'aquest humil bloc i de moltíssima altra gent, fins fa res també era T.T.

Fa poc vaig obrir una nova compte a aquesta xarxa social (@FDSirDarkest) i em preguntava si fóra possible elevar a Trending Topic estatal (dubto que s'arribés al mundial xD) el tema de la independència de Catalunya, simplement per provar-hi la musculatura del moviment independentista, creixent com l'espuma i crec que amb incidència al Twitter.

Es tractaria de piular - publicar un micromissatge de 140 caracters - cadascú que s'hi volgués sumar, algun text - o quelcom similar a un crit, com a una manifestació - amb l'etiqueta #independència, per exemple, fent-ho les vegades que volgués (en certa manera arribaríem a l'SPAM, però Twitter és una xarxa on un tsunami de piulades et supera segon a segon, així que no hi ha problema perquè l'objectiu és arribar al T.T.). Podria ser que altres variants com #independènciacat o coses similars tinguessin igual èxit, però fóra interessant que tothom usés la mateixa etiqueta a fi d'arribar quant abans millor al Trending. Tanmateix, desconec si s'han aconseguit coses similars, potser la cosa succeí quan algun tema candent com la manifestació del 10 de Juliol estava en marxa. Per altra banda, fóra interessant que d'alguna manera s'arribés a un acord sobre quin hashtag - etiqueta - utilitzar.

Mai se sap, a Tunísia, Egipte i els que seguiran també van usar o usaran les xarxes socials, i Catalunya hauria de fer el mateix.

Visca Catalunya Lliure!!








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm XV kalendas marcii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Viva Cataluña libre

Aquest és un articlet que he trobat al Crònica, un dels diaris digitals "intereconòmics" nostrats. A vegades deixen anar alguna perleta, i és una sort estar-hi allà quan cau. En fi, crec que té molta i molta raó en tot el que diu, ja que és un aspecte important. Solem avantposar la independència en sí a tot en molts discursos, però penso que es important establir una sèrie de punts en comú importants, i les directrius de la política lingüística de la Catalunya independent - que tothom suposa també que serà República - són un punt molt més important del que ens pensem. I malgrat tot, és un punt candent ja que hi ha encara molt nacionalisme ranci, cec i sord a la realitat i que segueix ancorat en preceptes antics i fins i tot nocius, tant per la nació com per al seu futur. Espero que el que diu aquest senyor, un tal Àlex Miquel, sigui ben aviat repetit per molts i els nostres (futurs) polítics sàpiguen a què atenir-se.

Quines han de ser les llengües oficials de la futura República Catalana independent?

Són moltes les respostes que necessitem respondre per convèncer a una majoria de catalans de la necessitat d'un Estat propi dins de la UE per a Catalunya. Ara bé, al meu entendre hi ha una resposta de la qual no podem defugir i és la de saber amb claredat quina ha de ser la política lingüística del futur Estat català. No podem plantejar un referèndum d'independència si no sabem quin estatus tindran les diferents llengües parlades al nostre país en el futur Estat. És evident que el català ha de ser la llengua nacional de la Catalunya lliure. Però considero que no ha de ser la única llengua oficial de la nació.

En aquests moments no hi ha unanimitat, entre els independentistes, sobre quin estatus legal hauria de tenir el castellà en la República Catalana. Al meu parer, el castellà ha de ser llengua oficial de l'Estat català, tal i com ho és en l'actualitat (reitero, amb un ús lògic i preferent de la llengua catalana). Els motius perquè el castellà sigui oficial són diversos:

1. El castellà és una llengua tan parlada com el català al nostre territori. El castellà és una llengua majoritària del nostre país, parlada per milions de catalans i catalanes. Així, cal respectar els drets lingüístics d'una part molt important dels nostres ciutadans. A diferència del que ha fet l'Estat espanyol, els catalans hem de donar exemple, i hem de fer una bona gestió de la nostra pluralitat lingüística.

2. Moltes de les inversions econòmiques i d'intercanvi de coneixement al nostre país es fan perquè s'hi parla el castellà. Si el castellà deixés de ser oficial, correm el risc que hi hagués empreses que no es volguessin instal·lar a Catalunya o que molts estudiants de nivell no volguessin fer recerca al nostre país.

3. El castellà, com l'anglès i el francès, obre moltes portes per a Catalunya, sobretot a Llatinoamèrica. El que hem de fer és obrir portes, doncs, i no tancar-les. El que ha de fer el govern és reforçar l'anglès i el francès entre els nostres ciutadans, però ometre el castellà seria un error garrafal.

4. No és gaire realista pensar que la població catalana donarà suport a la independència eliminant drets lingüístics a una part majoritària dels catalans. Si volem guanyar un referèndum, el que hem de fer és sumar a més gent al nostre projecte, no pas discriminar.

En definitiva, penso que cal aclarir i deixar clar que el castellà ha de ser llengua oficial de la futura República Catalana. El català, primer. Evidentment.

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm III idus februarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Notícies!!

Sense tanta importància com per parlar d'altres coses. Comentar els fets de la Revolta - o Revoltes - del Gessamí em sembla que ho deixaré per més endavant, i més quan ara hi han notícies noves, com ara que el considerat neutral exèrcit egipci es veu que s'ha estat dedicant de d'un principi a detenir, torturar i fer desaparèixer manifestants, fins i tot utilitzant les instal·lacions del Museu Egipci d'Antiguitats (ARA). La qual cosa em fa pensar que, si es destinen a això les sales buides del museu, qui i a què més hi deu haver pogut entrar, comptant que en un principi fins i tot hi entraven directament espoliadors?? Temo que passada la revolta hi hagi hagut un Museu de Bagdad II. Eh, però cap problema, segurament les peces apareixeran a col·leccions europees i nord-americanes al cap d'uns dies, i amb una mica de sort alguna anirà a parar al Museu Egipci de Barcelona. O les podrem admirar als hotels del sr. Jordi Clos.

Bé, hi ha hagut una notícia de Vilaweb que m'ha sorprès (aquesta), i m'ha recordat un article que vaig penjar per aquí fa alguns mesets (aquest). Es veu que s'ha tornat a suspendre el judici contra uns guàrdies civils que van pegar i després denunciar un noi per parlar català (mallorquí) a l'aeroport de Palma de Mallorca. Vilaweb penja en un .doc les declaracions de la parelleta de passerells sobre els fets (aquí, heu de desar el document i obrir-lo), que deixen els pèls de punta i la consciència del poc que s'ha avançat en trenta anys. Aquests fets solen ser i són aïllats, energúmens que queden dispersos per les forces policials estatals - "nostàlgics", en diuen - i que protagonitzen casos d'aquests, que "se'ls en và la mà" com es veu que va explicar un guàrdia civil al seu superior a les declaracions dels nois. Tanmateix, la gràcia de tot plegat és que la Justícia passa per alt aquests casos. Vull dir que hi ha impunitat, que no hi ha problema, que fins i tot se sortirà a defensar el guàrdia civil i es tirarà terra sobre l'assumpte. I evidentment, si fóssim independents això no passaria.

Ja va quedant cada vegada menys pel 10A! Per molt que el silenciador mediàtic faci la seva feina - i la fa bastant, per no dir molt, bé - és molt difícil passar per alt una cosa així, quan polítics de primera fila s'hi veuen inmiscuïts. Fins i tot és agradable saber que Xavier Trias hi votarà. Aquest tipus d'exemples hi fan molt, i espero que a Barcelona la cosa tingui certa entitat. Tanmateix, un exemple - podríem dir-ne un parell, fa poc el sr. Manuel Milián Mestres, de qui vaig parlar fa un temps quan donà la raó a Puigcercós, quan en plena campanya digué allò sobre la salut fiscal andalusa; es veu que als mateixos Matins va dir que la independència era la solució - és el de la senyora Montserrat Nebrera, que tot i ser de dretes i muntar un partit minoritari de lliberals catalans, s'ha adherit a la consulta de Barcelona el 10 d'Abril (ARA). És simptomàtic - així amb la que jo estimo una de les millors adhesions, la de Justo Molinero - aquest tipus d'adhesions perquè vol dir que la independència cal fer-la entre tots, es vingui d'on es vingui i es pensi el que es pensi. Oportuna és aquella frase que tant m'agrada, Catalunya és un tren on per pujar-hi no se't demana d'on véns, sinó a on vols anar. És a dir, primer independitzem-nos, i després ens barallarem entre nosaltres. El problema d'això és que la conjunció de totes les forces independentistes és difícil. SI té un problema que es diu Laporta i un altre que es diu Reticència a unir-se, perquè sembla ser que tot i voler fer un projecte paternalista - "unim-nos, però sota el meu lideratge" - el cert és que està aconseguint mantenir dins un partit el comunisme del PSAN amb la burgesia simbolitzada per Laporta. Indica el camí, però el que ha de fer és caminar, no cobrar entrada.

I per últim una notícia que sí és important: Sortu, que vol dir "créixer" en basc, és el nou partit de l'esquerra abertzale basca, i que es desmarca d'ETA ja que des del seu text fundacional rebutja tota la violència habida y por haber. A l'ARA en parlen de les declaracions fetes a Madrit després de registrar el partit, que es vol presentar a les municipals, i espero que tregui molts bons resultats. Vénen a demanar la oportunitat de guanyar credibilitat, és a dir, tot i esperar queno hi hagin més accions d'ETA, que si n'hi haguessin condemnessin ells també la violència - cosa que esperaria jo i tothom d'ells. Clar que diria que a molts els interessaria - en el fons - que no haguessin fet això, perquè podria voler dir la fi de la bipartitocràcia basca. Que el lehendakari López ho ha estat fent bastant bé, però el PP no desperta confiança alguna. De fet, sobre el conflicte basc TV3 emetrà un bon reportatge-documental sobre els mediadors internacionals que han estat fent la seva feina discretament aquests anys i que han estat obtenint tots aquests fruits. Realment, sembla que la fi d'ETA està a prop, o això sembla. Esperem tanmateix que tot vagi sobre rodes.






Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm IV idus februarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

De visita a Guinea

Tot i que encara he de tornar a una bona activitat bloguera (a casa hi ha una pasa germenosa d'hivern i disfrutem de l'intercanvi animat de bactèries i virus varis) hi ha hagut una notícia que m'ha cridat l'atenció. La he trobat a Vilaweb, (aquí) i em dol dir que a l'ARA no ha aparegut, i penso que és una d'aquelles notícies importants que solen passar desaparcebudes per alguna raó desconeguda (potser no tant: jo crec que ni interessa fe-ne massa bombo ni és interessant de cara a bona part de la població). Crec que tot i ser un bon diari l'ARA peca massa d'ingenuïtat, o potser de lleugeresa.

Bé, resulta que una delegació del Congrés espanyol ha agafat l'avió i ha marxat a Guinea Equatorial, amb José Bono al capdavant, i Duran i Lleida al darrere. No s'ha informat al Congrés més enllà de la Mesa, i és el grup mixt - on hi ha IU - qui més ha protestat, entre d'altres com el PNB. Sembla ser que el 2006 hi va haver moviment d'alguns partits per evitar que el dictador de Guinea - un tal Obiang - entrés al Parlament quan va venir de visita a Espanya. I Duran i Lleida n'ha dit alguna cosa, com ara que s'indemnitzessin els espanyols que vivien allà quan Guinea es va independitzar, sembla ser que es van perdre bastantes plantacions. En tot cas, segons Vilaweb "Però, segons fonts del congrés, el viatge es fa per invitació del govern guineà i per parlar amb l'executiu d'Obiang dels interessos de les empreses espanyoles que treballen en aquell país". Vaja, que Espanya interpreta el seu paper de metrópoli, i manté relacions amb el governant despòtic d'allà, que assegura la relació comercial neocolonial: Tú poses la mà d'obra barata i la matèria prima i jo hi fabrico per muntar-ho i vendre-ho fora a preus d'escàndol.

Què vol dir tot això? Que som Occident. Que som els dolents de la pel·lícula, els explotadors, els capitalistes. I que algún dia tot això ens passarà factura. Que aquí també tenim problemes, però som còmplices per omissió de la globalització. Es millor oblidar que hi ha població mundial innocent que pateix per poder seguir comprant i gastant com fins ara.





Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm V idus februarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Tornada a l'activitat

Tornem a l'activitat bloguera!! Després d'unes setmanes de pausa pels exàmens, tornem al peu del canó, i en poc temps intentaré recuperar el temps perdut, repassant el que ha passat aquestes setmanes - Tunísia, Egipte, consultes... - i altres coses.






Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies ante nonae februarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

L'assemblea de Lletres no és l'òrgan legal de representació estudiantil.

Si vols veure la última actualització, clica aquí

Amb aquest títol trencador comença un articlet al blog del Joan Gil sobre coses estudiantils que crec que donarà per parlar, perquè fa un bon repàs a la legitimitat de les representacions estudiantils i retrata certes pràctiques assembleàries, apart d'explicar una mica com les ocupacions anti-Bolonya del 2008, tot i tenir certes simpaties per part de molts - per les raons perquè es feia - i acabar una mica com el rosari de l'Aurora, va acabar de convèncer a molts altres per començar a fer coses que representin els estudiants que no se senten representats amb l'Assemblea, o simplement veuen que no hi ha comunicació entre estudiants i Assemblea. Així van néixer diverses entitats, que van desembocar a les candidatures alternatives a l'Assemblea a les últimes eleccions al Claustre de la UAB en què Èpica - que coordinava la majoria d'aquestes entitats - va treure 21 claustrals i Estudiants UAB - el mateix però apolític a dret, economia i cia. - uns altres 12 claustrals, fent - una mica, no gaire - la competència a la Coordinadora d'Assemblees de Facultat, que es quedava amb 40 i pico claustrals, i la majoria. De tot això en vaig parlar en el seu moment: Sobre Èpica, sobre les anteriors eleccions, i sobre les dades de les eleccions del proppassat novembre.

En fi, que Bon Nadal.

L'Assemblea de Lletres no és l'òrgan legal de representació estudiantil

Ja fa anys que anem escoltant una cançoneta a la Facultat de Lletres de la UAB sobre que l'Assemblea d'estudiants a Lletres és "l'òrgan legal" de representació dels estudiants d'aquesta facultat. Doncs això no és ben bé així.

Abans parlem de la legitimitat i la representativitat.

La legitimitat i la representativitat te la donen els resultats electorals

Els assemblearis de Lletres continuen usant a més de l'argument de la "legalitat" -com si per ells, això fos un "dogma" quan se la salten quan la consideren injusta-, el de la "legitimitat".

A la meva antiga Facultat (Polítiques i Sociologia, UAB); després de que les diverses associacions alternatives anessin guanyant cada cop amb més rotunditat (i més participació en les eleccions i en les assemblees de l'associació), l'espai majoritari de mobilització estudiantil. Primer com a PEF, després amb EPA i ara a través d'EPS (la refundació d'EPA, amb l'entrada de molts estudiants independents i de membres de l'AJEC). L'Assemblea de Polítiques i Sociologia ja no (s'atreveix) usa aquest argument de que són "l'òrgan legítim de representació dels estudiants". Per sort. Va costar molt: molts bons resultats electorals perquè entenguessin que aquell argument ja no els era gens útil i no se'l creia ningú. "L'únic òrgan de participació estudiantil?", quan hi ha vàries associacions de participació estudiantil a la Facultat?

En canvi, a Lletres -i tot i que a Polítiques algun cop encara s'escolta-, aquest argument de la "legitimitat" -"única i indivisible" (?)- de l'Assemblea, segueix vigent. Sembla que els assemblearis de Lletres tenen "l'autoritat moral" pels aires, i són els encarregats de donar els carnets de legitimitat i no legitimitat als grups d'estudiants que ells creguin convenient. Com quan es debat alguna cosa en la seva Assemblea. Ara bé, els candidats de l'Assemblea de Lletres -i actuals claustrals- són els dignes i únics representants de la facultat al Claustre de la UAB per una gran victòria sobre els d'ÈPICA (que van fer molt bona feina, tenint en compte la bruta campanya que van dur a terme els líders assemblearis).

En resum. A la meva antiga facultats, els juntaris d'EPS i els claustrals d'ÈPICA són els representants democràticament elegits. Els representants democràtics. I a Lletres ho són els de l'Assemblea. Els conceptes de "legitimitat" i "representativitat" -tal i com els usen els assemblearis- s'haurien de cenyir als resultats electorals. Ja que aquests són fàcilment comparables i són realment demostrables. I són objectius. No hi ha debat possible. Si parlem de representativitat atenent-nos com algun cop fan alguns assemblearis i membres del SEPC a la "participació" en l'associació d'estudiants (sigui Assemblea o ÈPICA), entrem e debats interminables on la visió de cadascú -i sobretot, les seves simpaties- determina el resultat. A Polítiques, a través d'EPS hi participen uns 20 estudiants activament (reunió oberta setmanal, amb reglament de funcionament intern assembleari garantit per Estatuts). Sembla doncs, que l'Assemblea d'aquesta Facultat no té res a comparar amb aquest nivell d'activisme. Ara bé, torno a recordar, que aquest no és el criteri de la representativitat. Ja que si ho fos, l'Assemblea només representaria aquells que hi participen i en canvi, a Lletres, havent guanyat les eleccions, representa a tots els estudiants de Lletres (hi hagi la participació electoral que hi hagi -com més n'hi ha, més legitimitat).

Sobre que l'Assemblea és "l'òrgan legal" dels estudiants: ni de conya

Certament, El Reglament de la Facultat de Lletres té un article dedicat exclusivament a l'Assemblea com a "òrgan" (article 32, secció tercera, Capítol Quart: pàgina 13).

"Article 32. Naturalesa i funcionament

1. L’Assemblea d’Estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres és l’òrgan de representació, deliberació i decisió en les matèries pròpies del seu àmbit. L’Assemblea s’ha de regir d’acord amb l’article 149.i dels Estatuts de la UAB, que garanteix el dret dels estudiants a associar-se lliurement."

Per tant, a simple vista, l'Assemblea és un òrgan "legal" ja que la seva legitimitat i la seva existència sorgeix del propi reglament que regula el funcionament dels òrgans de govern de la Facultat. Però el fet és que els assemblearis de Lletres es descuiden (expressament?) d'exposar el següent punt de l'article, que situa la "seva" Assemblea en la il·legalitat:

2. L’Assemblea d’Estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres es regeix pel seu propi reglament, la ratificació del qual és competència de la Junta Permanent. Aquest reglament ha de garantir la representació de tots els estudiants de la Facultat.

Com bé he pogut saber, aquest reglament no ha estat debatut en Assemblea, i lògicament, no ha estat ratificat per la Junta Permanent, i per tant, tal reglament -que hauria de garantir el funcionament intern democràtic de l'Assemblea- no existeix. En conclusió: l'Assemblea no és l'òrgan legal de representació i debat dels estudiants de la facultat de Lletres.

Per tant, el digne representant al Claustre per Lletres (l'Oriol) que va exposar en el darrer que ho era ja pot anar retractant-se.

Sobre la falta de reglament i Estatuts de les Assemblees de la UAB

Gràcies a la llibertat d'associació -tot i això, alguns assemblearis van intimidiar i pressionar els seus líders perquè paressin la seva "activitat fora de l'assemblea"- fa uns anys es va crear a Lletres una desapareguda plataforma d'estudiants (PUFFIL, després anomenada PULL) perquè s'aprovés un reglament intern per garantir un funcionament democràtic de l'Assemblea de Lletres. Es va fer un esborrany, erò PUFFIL -per desgràcia- no va aconseguir que s'aprovés per Assemblea; ni per Junta Permanent, és clar. Els assemblearis els semblava millor, l'anarquia; perquè així és més fàcil que en aquest estadi, ells puguin sortir-se amb la seva.

Tot i que es van dir -també- moltes mentides sobre la PUFFIL, en realitat només volien pluralitzar l'Assemblea. Certament, la seva "líder" (Júlia Rosell) al final va entrar a un òrgan de govern per millorar un pla d'estudis ja aprovat o alguna cosa així, ho sigui, per fer quelcom útil. Una abraçada des d'aquí per a ella!

Per pluralitzar i democratitzar l'Assemblea. Moviments alternatius als líders assemblearis o als "oficialistes" (militants del SEPC) liderats des d'estudiants crítics que participaven en les assemblees, n'hi hagut alguns. No només la PUFFIL. Assemblearis crítics com jo que volíem que les assemblees d'estudiants de la nostra Facultat no fossin fàcilment manipulables per alguns sindicats d'estudiants i per la política de blocs, sobretot del gran sindicat de la UAB (el SEPC).

A Polítiques, quan jo em començava a distanciar per les formes de la estratègia de la meva Assemblea (una de les "dures" i més lleials al SEPC) va haver ocupacions. Un dia es va convocar una Assemblea on 300-400 estudiants de la facultat hi van assistir per curiositat (i vaja, perquè tampoc hi havia classe i era un dematí). Alguns (com la Júlia Miralles, qui després fundaria amb mi l'associació alternativa a l'Assemblea: EPA) foren amb la intenció de posar el debat sobre la taula de fer un reglament intern de funcionament (torns de paraula ordenats, ordre del dia públic i negociable, actes públiques i visibles pels passadissos, moderadors, etc.) perquè el funcionament assembleari no fos un funcionament on el que crida més o es va valer, s'imposa, com sovint passa. Van exposar la idea però els que dirigien l'Assemblea, "els líders assemblearis" van fer que l'Assemblea durés 4 hores: 1) perquè no es guanyés per votació el No a la ocupació (la majoria d'estudiants van anar marxant després de les 2 hores de debat interminable), 2) perquè no es debatés i es crees una comissió per fer un reglament de funcionament assembleari garantista. Va guanyar doncs l'assemblearisme aquell dia? No, "aquell dia es va constituir" (és un dir) l'Alternativa democràtica i plural -encara que molts no ho sabíem, aquell dia fou el "clau" del distanciament entre assemblearis i ex assemblearis crítics que fundarem alternatives estudiantils al model tradicional a l'entorn de la CAF i el SEPC-.

Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm VII kalendas ianuarii anno MM CC VII ab Rebellione Hiberibvs